TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA
Mis enlaces favoritos
Àlbum d'imatges
TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA
 
imagen
imagen
imagen
imagen
imagen
imagen
Imagen
 
TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA


TOPONÍMIA DE LA SOLANA DE COLLSEROLA DE SANT PERE MÀRTIR = MONT D’ORSÀ AL TURÓ D’EN SEGARRA = TURÓ VALENT


S’han suprimit els articles a l’inici dels topònims.

CDLA= carretrea de les aigües

*(asterisc) Topònim relacionat amb la zona on potser la CDLA s’hi prolongarà, fins a la Torre del Baró

m snm. = metres sobre el nivell del mar
AGRAÏMENTS

Aquest treball, tot hi haver-me costat moltes hores de reflexió i estudi, no hauria estat possible sense l’ajuda de moltes persones. Entre elles, voldria destacar a:


1. Amàlia Poves (arxiu històric de Sarrià)
2. Cristòfor Jordà Barreras (Les Planes - Vallvidrera)
3. Daniel Cardona (Sant Just Desvern)
4. Francisca Graells (Tibidabo)
5. Francisco Tomàs (Vallvidrera)
6. Gabriel Campo (†) (Observatori Fabra)
7. Ignasi Aragó i Mitjans (Sarrià)
8. Jesús Portavella i Isidoro (Les Corts)
9. Joaquim Margenat i Padrós (Sarrià)
10. Jordi Amigó i Barbeta (Sant Just)
11. Jordi Jové i Permanyer (†) (Sarrià)
12. Juli Fontoba (Sant Genís dels Agudells)
13. Juli Ochoa González (Sant Just)
14. Magdalena Gironès (Bonanova)
15. Manuel Palatsi (Sarrià)
16. Narcís Rucabado i Comerma (†) (Sarrià)
17. Narcís Rucabado i Franquesa (Sarrià)
18. Pegerto Rodríguez Ulloa (Sarrià/Vallvidrera)
19. Salvador Casamitjana i Joanet (Finestrelles/Sarrià)
20. Xavi Burrull (Sarrià/ Cardedeu)
 
1. ABAT OLIBA (MONESTIR DE SANT ELIES/ SANTA AGNÈS). Ara és una universitat catalanista i de l’àmbit de l’Opus Dei. Està adscrita al grup universitari de San Pablo CEU. L’edifici és de maó vista de color roig. Es troba a la cantonada de llevant d’entre el carrer de Bellesgaurd (nº 30) i la Ronda de Dalt. S’hi ensenya dret, administració d’empreses i ciències econòmiques. Per a més informació:
http://www.uao.cat
http://ca.wikipedia.org/wiki/Universitat_Abat_Oliba

2. ALMIRALL (CA L’). Valentí Almirall, adroguer, de Vilafranca del Penedès, va comprar la finca el 1818 a Francisco Camps. Valentí Almirall i Llozer (polític catalanista i federalista: 1841-1904)(foto) cedí, a preu reduït, part de l’antiga finca de NOVA BETLEM perquè s'hi instal•lessin escoles públiques i socials. Ell descendia, per part de mare, dels barons del Papiol. Membres d’aquesta nissaga són encara els propietaris del castell del Papiol. Ell estudià belles arts, sense acabar la carrera, i dret (com molts familiars i avantpassats). Com a polític i periodista, fundà el Diari Català, Lo Tibidabo, Lo Catalanista, i col•laborà pràcticament amb tots els diaris catalans de l’època. Renuncià a l’alcaldia de Barcelona per escrúpols de consciència a l’hora d’intentar fer el jurament. Dirigí la Casa de Caritat, l’Ateneu, el Centre Català i l’Escola Industrial de Sabadell. El 1885 redactà l’anomenat Memorial de Greuges, que presentà al rei Alfons XII a Madrid. S’enemistà amb Rius i Taulet, per considerar-lo massa monàrquic i centralista. Llegà els seus llibres a la biblioteca Arús.

3. ALÒS/ MARQUÈS D’ ALÒS. Can Monràs queda per sobre el Desert de Sarrià. A l’esquerra de l’antic camí a Santa Creu d’Olorda. La casa es va edificar a la segona meitat del segle XIX. És ara residència de les germanes de l’Assumpció. La finca toca amb la del desert (Institut del Desert) i amb la de Sentmenat i arriba fins a la carretera de Vallvidrera. Disposa d’una deu d’aigua i una gran bassa que servia per regar els horts i fruiterars. Ara són en gran part abandonats. L’estudi dels fringíl•lids, com la mallerenga, corre a càrrec de Joan Carles Senar en aquesta finca (i la de Can Catà), des de fa molts anys. És un dels punts amb més densitat d’aquests ocells a tot Europa. Després de la guerra, entre 1941 i 1946, hi va haver residència de joves els pares dels quals eren a la presó. La feta va resultar força conflictiva.

4. ALSINA/ MENTORA ALSINA. Laboratori de física experimental creat el 1907 per Ferran Alzina, qui havia estat director de la colònia Güell. L’edifici, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, és a la corba de la carretera que puja al Tibidabo, just per sota el pont del funicular, ja vora el cim. L’ajuntament va fer donació dels seus objectes al Museu de la Ciència de Terrassa, el 1992.

5. ÀNGEL. Torre de l’Àngel. Torre antiga situada sota el camí a Santa Creu d’Olorda, per sobre l’avinguda de Vallvidrera. Era la primera casa al Nord de la corba sobre la gravera o al capdamunt del carrer de Vidal i Quadras. Ara és un nou edifici dels Quadras.

6. ARNÚS/ CASA EVARIST ARNÚS. (c/ Manuel Arnús, 1-31). La torre de la família dels banquers Arnús (també coneguda amb el nom “El Pinar”) va ser construïda per l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia el 1903, com d’altres dels voltants, per als amics del Dr. Andreu. Aquesta mena de castell apareix com el castell d’un conte de fades al ser il•luminat a les nits. Va passar a diferents mans després que els Arnús perdessin llur fortuna. Va ser restaurant de luxe i, després, centre de convencions (Asepeyo). Recentment ha passat a mans de l’ajuntament de Barcelona. Està situada molt a la vora el peu del funicular del Tibidabo, i a llevant, o al final de l’avinguda del Dr. Andreu, sobre un petit promontori.

7. ARQUETIP/ TORRE DE L’ARQUETIP = TORRE DEL MORO = TORRE DEL GUARDA. Caseta de planta rodona edificada per a resguardar-s’hi el rei Alfons XII durant les caceres. Després, els obrers, mentre feien la CDLA també hi guardaven les eines. La denominació popular més antiga és la de Torre del Moro. La oficial és la de Torre de l’Arquetip. Aquesta denominació ve d’un home pobre que hi vivia, la major part del temps sota els efectes del vi. En carregava garrafes de 8 L des de Sarrià. Quan pujava pel carrer de la Immaculada, s’aturava a xerrar una mica amb un fabricant d’harmòniques. Quan un dia, enlloc de garrafes de 8 L duia només ampolles, li preguntaren el perquè del canvi. El pobre home respongué que perquè ja no podia carregar tant de pes i perquè el nou vi (mistela) era més fort. El fabricant d’harmòniques li respongué en to amistós: “vaya tipo que estás hecho” i l’altre afegí: “Sí, yo soy un arquetipo”. Això passava cap el 1960. Al final, el fabricant d’harmòniques acabà cec, venent cupons a la Via Laietana, i l’home amb dipsomania acabà assassinat per un company engelosit per la paga extra que amagava la seva víctima. A la caseta destaca la tira de rajoles de mosaic al voltant del cim de la paret i també els forjats que adornen el cim de la porta. Encara ocasionalment hi viu algú.

8. BADARRIDA. La Bederrida o la Baderrida. Denominació molt antiga que comprenia la falda de la muntanya de Sant Pere Màrtir (Mont d’Orça) entre el coll de Finestrelles i Pedralbes, i fins el cementiri de Sants, aproximadament. Alguns diuen que el topònim deriva d’alguns mots bascos, però hi ha una coincidència amb el rus molt curiosa. D’una banda, hi ha la tradició que assegura que si es posa el cap sobre la roca que és al llindar de la porta de dalt del recinte del monestir de Pedralbes, se sent com plora l’aigua dins la terra. Però la versió dura de l’anècdota és que de petits el que se sentia millor era els plors d’un mateix quan t’havien esclafat el cap contra la roca, aprofitat que estaves desprevingut i concentrat esperant sentir els gemecs de l’aigua. Doncs bé, en rus, aigua ploramiques sona com a “badà rida”. Que el subsòl és ric en aigua, ho testimoniaven les nombroses mines d’aigua i les deus que rajaven a la vora la diagonal als camps de cotó, gruixudes com a cuixes. El 1407 Jaume Robert de Sarrià menava un alou sota el monestir conegut com a Santa Sicília o Badarrida, sota la torre de mossèn Bisbe Vidal, i ja tocant a Les Corts. Ara se sobreentén que la Bederrida és per sobre el cementiri de les Corts i poca cosa més. Tot i que ara es coneix com a Bederrida només la zona d’aparcament entre la facultat de química i el cementiri de Sant Gervasi, l’any 986 era una partida que anava des del Mont Orçà fins la riera de Pedralbes i la zona de l’actual Diagonal. Els pocs coneguts que coneixen aquest topònim l’associen amb la zona entre la carretera d’Esplugues i la Diagonal, per sobre el Palau Reial.

9. BAGA DE FONTANILLES (FONTANELLES). És al vessant dret del Torrent dels Arcs entre el Torrent dels Frares i Can Soca, per sota el camí a Santa Creu d’Olorda (carretera a Vallvidrera). A l’arribar a la vall del Salt del Boc, puja més amunt del camí (ara carretera). És a dir, comprèn la baga entre el Salt del Boc, Vil•la Paula i Can Soca. El nom li ve dels propietaris, els marquesos de Fontanilles o Fontanelles. Hi ha un camí vora el Torrents dels Arcs al peu de la baga. Hi dominen els Pins Blancs. I Hi havia un camí més ample a mitja baga que unes pluges varen interrompre (per esllavissades).

10. BALDIRÓ. Can Baldiró. Homònima amb una de les finques a Pedralbes que comprà el comte Güell. L’hotel Baldiró (de principis de segle XX) era a mig camí entre la plaça de Pep Ventura (plaça del funicular) i el que és ara residència particular d’ancians (Edelweiss). Era exactament on són ara les torres (amb petita piscina cadascuna) dels números 11 i 13 dels carrer dels Algarves. L’hotel es va enderrocar cap a 1965. Hom deia que a principis del segle XX s’hi preparaven uns arrossos esplèndids. S’hi feien balls per la festa major, al vial entre la casa i l’actual plaça Pep Ventura. L’hotel tenia, a principis de segle XX, nou finestres a la façana del primer pis, i aigua corrent i lavabo a cada habitació. Estava arrendat aleshores per Pere Monbrú i el seu germà (de Sarrià). Al subsòl hi ha un aflorament de roca verdosa amb epidota i zoïsita.

11. BARRANC DE LA TORRENTERA. És l’entalla a llevant de la finca del marquès de Sentmenat. Va des del nivell del mirador de Sarrià a la carretera a Vallvidrera (revolt a la Costa d’Alòs) fins al desert de Sarrià. Alguna vegada ha dut molta aigua i ha enderrocat la paret que tocant al passeig de Santa Eulàlia havien posat per tancar la finca de l’Institut del Desert (asil Batlló). Al capdamunt el fondal està molt embardissat. Unes obres incipients varen arrasar el 1998 la part baixa del barranc però el projecte hospitalari va quedar interromput per tal de poder salvaguardar aquest espai natural, privilegiat almenys pel que fa a ocells.

12. BARRI DE BUENOS AIRES. També conegut com a El Poble Nou de Sarrià, queda més amunt de l’estació del Peu del Funicular, al vessant esquerra del Torrent dels Arcs. Pràcticament el carrer Carròs és el que uneix tots els carrerons d’aquesta antiga urbanització. Can Soca destacava a la part de baix, al primer tombant del carrer Carròs, i Cal Bigorra més amunt, en direcció perpendicular al fons del torrent. El nom de Buenos Aires li ve de la gran quantitat d’argentins que en un temps hi habitaven. Donat que al cim molt suau que hi ha entre el Collet de la Vinyassa i la plaça de Vallvidrera se’n deia el Turó de Buenos Aires (capdamunt del carrer Mont d’Orsà) també podria haver-se aplicat el nom de “barri de Buenos Aires” a aquella part de Vallvidrera de Dalt.

13. BARRI DE CAN FALGARS. Potser és més conegut com a Barri de la Mercè o Cases dels Sindicats. Té l’aire d’un poblet andalús amb tot de cases blanques i carrerons estrets. Queda a la falda de Sant Pere Màrtir, més amunt dels quarters del Bruc (per sobre la carretera d’Esplugues).

14. BARRI DE FINESTRELLES. És a Esplugues, just acabat el terme de Sarrià, per sobre la carretera, i darrera l’actual Hospital de Sant Joan de Déu. Alguns inconformistes amb l’agregació de Sarrià a Barcelona, l’any 1921 o una mica després, varen anar a viure-hi. El barri, per ara, s’estén entre el Torrent del Neguit, a llevant, i el Torrent de la Moneta, a ponent. La divisió entre Sarrià i Esplugues és la carena de Finestrelles, o el Coll de Finestrelles, que és darrera el dipòsit allargat d’aigua de la Companyia de les Aigües (ara AGBAR).

15. BARRI DE LA MERCÈ. Vegi’s barri de Can Falgars.

16. BARRI DE VALLPAR. El Torrent dels Penitents no està del tot edificat. Les cases de la part baixa, al vessant, esquerra formen el barri dels Penitents. A la part alta, el vessant que dóna al Torrent del Maduixer (= de Can Gomis) és conegut com al barri del Maduixer. Hi ha moltes cases amb parets pintades de verd. En canvi, la part que dóna al torrent principal, o Barranc dels Penitents, es coneix com a barri de Vallpar. Vallpar és, doncs, una mica a llevant del Maduixer. Vallpar era una deu d’aigua (Font de Sant Albert) que s’aprofitava i comercialitzava a mitjans de segle XX. El 2002 la font principal va ser aterrada per motius urbanístics, malgrat les enèrgiques protestes dels veïns.

17. BARRI DEL MADUIXER. És al vesant esquerra del torrent del Maduixer (o de Can Gomis). S’hi accedeix, o bé des de la CDLA, a llevant del Pla del Maduixer, o bé des del carrer de Collserola, des de la Ronda de Dalt. Hi han viscut d’entre altres famosos Pasqual Maragall, Eulàlia Vintró, David Bisbal i Chenoa.

18. BELLESGUARD/ PALAU DE BELLESGUARD. El 1408 la residència reial de Bellesguard s’establí a la finca coneguda com el Vall Blanc. Martí I, aconsellat per Bernat Metge, la comprà a la vídua de Pere Safont. El rei hi volia recuperar la salut i la tranquil•litat perdudes. S'hi celebraren les seves noces amb Margarida de Prades (1409), beneïdes per Benet XIII, oficiant la missa probablement Sant Vicenç Ferrer. El rei havia enviudat de Maria de Luna (parenta del papa) i, a més, havien mort els seus fills. La boda amb una noble de la família pretenia donar descendència al monarca. Al final, el 1412 el compromís de Casp donà la Corona a Ferran d’Antequera, solucionant així la manca de descendèndia directa del rei. Bernat Metge i el rei Martí l’Humà solien passar una dies a Bellesguard on hi descansaven o passaven el temps llegint escrits filosòfics. Sovint havien d’encarregar a algú que anés a cercar més llibres a Barcelona. Margarida, ja vídua, vengué el palau a Francesc de Vilanova (1422). Després, passà a mans de la família Gualba, del conseller Vilana, i de les comunitats de Sant Sever i Sant Just. El palau estava molt malmès al segle XVII quan Joan de Serrallonga s’hi refugià. El 1891, s'hi instal•là un asil; i el 1900 fou comprada per Maria Sagués i Molins i el seu fill Joan Figueres, que la feren restaurar totalment per Antoni Gaudí (els jardins són obra de Pere Ballart). L’edifici modernista d’Antoni Gaudí va ser construït entre l’any 1900 i el 1909. El varen ajudar Joan Rubió, en el viaducte, i Domènech Sugrañes, en l’enrajolat de l’entrada i l’escala. Aleshores, encara quedaven algunes restes del palau en el qual el rei Martí l’Humà havia establert la seva residència. Ara el palau ha estat en restauració i segueix essent propietat dels Figueres. A l’estiu del 2008 es va llevar la creu del pinacle, amb simbologia catalanista, per restaurar-la. L’edifici queda situat sota la Ronda de Dalt, al Sud de la sortida 7, al carrer de Bellesguard, més avall de la Universitat Abat Oliva. El rei Martí l’Humà o Bernat Metge al segle XV podrien haver estat qui donaren aquest nom almenys al palau que hi edificaren. Per extensió, la vall que ve del Nord, ara es coneix com a Vall de Bellesguard. El Vall Blanc era el nom de la finca on el rei va fer edificar o modificar el palau. I el nom li escau molt bé a la valleta de més a llevant de la vall en sentit ampli, on hi ha el cementiri de Sant Gervasi, per l’abundància de sauló i de talc blanc. Bell Esguard equival a Bona Vista.


19. BIGORRA. Can Bigorra. Al barri del Poble Nou, per sobre el carrer dels Carròs, al carrer de Pablo Feu, al Clot d’en Cuyàs. Eren parents molt propers dels masovers de Can Forgues.

20. BORNI. Cal Borni. Casa de pagès ara enrunada situada sobre la pista que puja de la CDLA (creuament amb el funicular del Tibidabo) cap el Coll de la Mola (a llevant del Tibidabo). Hi havia dues fonts: la de Cal Borni, que encara raja força i ben constant; i la de la Tarongeta, més al Sud, que deu ser aprofitada pels vivers municipals o potser es va aterrar. La zona ara és visitable (Jardins de Can Borni) els caps de setmana a partir de les 11 del matí. Va ser enjardinada per l’arquitecte Rubió i Tudurí.

21. BORRUEL. Can Barruel, Baruel o Boruel. Era on el carrer d’Ardena es comença a separar de la Ronda de Dalt. Al lloc on anteriorment hi havia hagut la masia, hi ha un renta-cotxes Aquesta casa quedava a pocs metres al vessant esquerra del torrent de Can Borruel, que baixava d’on ara hi ha la corba més al SW de l’avinguda Pearson. A Can Borruel hi va néixer el Pitu (Josep Calderó) directiu del C. Futbol Sarrià, i dependent durant molts anys a Can Burrull (ferreteria). Josep Baruel Barceló era l’alcalde de Sarrià el 1869.

22. BUROTS. Els Burots. Petites oficines duaneres situades, com era d’esperar, al llindar dels termes municipals. En aquest cas, de Sarrià, Barcelona i Esplugues, i a la banda de dalt de la carretera d’Esplugues. Eren just davant de l’actual IES Joan Boscà. L’edifici minúscul era de maó rogenc. Hi havia moltes mercaderies que eren gravades amb impostos especials. I, com també era d’esperar, alguns intentaven escapolir-se’n. També hi havia controls suplementaris (la ronda) a les possibles vies alternatives.

23. CALVET. MAS CALVET. El lloc té la seva història. El 1553 els jesuïtes varen restaurar el que aleshores es coneixia com a la Torre de Sant Salvador del Mont (o Mas Calvet). Havien comprat la finca per la seva producció agrícola, especialment, vinya. El 1745, els pares hospitalaris de la Santa Creu hi edificaren una capella i una ermita. Des d’aleshores, s’hi celebrava un aplec el dia de reis. Als goigs es deia: “Puix al cel sou tan honrada / i en la terra us alabem: /siau la nostra advocada / Verge Mare de Betlem.” Ara forma part del complex del COSMO-CAIXA. MAS CALVET. El lloc té la seva història. Els jesuïtes havien comprat la finca per la seva producció agrícola. L’estructura de la masia fins el 1992 era la mateixa que des de 1623.

24. CAMÍ BOSCÀ. És a ponent de la Font del Mont, a la carena de Can Forgues, de la CDLA en amunt. El carreró dóna pas a Can Forgues.

25. CAMÍ DE CAN RIUS*. Va del barri de Canyelles, sobre la plaça Karl Marx corba situada al NE) i va en direcció Nord pel peu del vessant esquerra de la vall fins el Coll de la Ventosa (Can Rius). Comença a la Carretera Alta de Roquetes, entre el camí de Sant Llàtzer (a ponent) i el camí de Sant Iscle (a llevant). Els tres camins convergeixen poc més avall de Can Rius (coll de la Ventosa).

26. CAMÍ DE FINESTRELLES. Encara es conserva el tram entre l’avinguda Pearson (corba més a ponent) i el Coll de Finestrelles, per dalt i darrera de les finques de sobre el barri de la Mercè. Es pot considerar un camí ample o bé una pista estreta. En tot cas és un racó fresc o ombrívol. Per sobre, encara s’hi poden veure esporàdicament petits ramats de cabres i ovelles que cerquen l’herba més tendra.

27. CAMÍ DE LA GÍRGOLA. A principis de la dècada del 1990, un tècnic de l’ajuntament de Barcelona va donar noms de bolets a 5 carrers. Un d’ells era aquest. Molt a la vora hi havia el Camí del Carlet, que hi convergeix tocant a la CDLA, on ara comença la passera metàl•lica. Abans, aquesta baixada des del Salt del Boc a la Font del Llop es deia “Camí d’Aigües de Vallvidrera”, però quan es va començar a urbanitzar la zona (1942) es deia simplement: “Torrent dels Arcs”. Va des de la carretera de Vallvidrera, vora les cases de la Misley, fins a la sobre la Font del Llop.

28. CAMÍ DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES (LORDA). Sembla ser que hi havia hagut una ermita dedicada a aquesta verge, més amunt del monestir de Pedralbes, vora la part de ponent del Parc de l’Oreneta. El cas és que, entre els carrers Montevideo i Panamà, hi ha una pujada que dóna al fondal sorrenc del Torrent del Monestir. El camí amunt passa pel fondal, deixant a ma dreta la hípica del parc de l’Oreneta, i a ma esquerra el col•legi Aula. Hom pot continuar ara amunt, amunt, i anar a parar a la CDLA. L’ermita devia estar on ara hi ha cases, més a ponent. Abans, la denominació comprenia també el carreró pocs metres a ponent del fondal; però, degut a un antic projecte, aquest carreró ha rebut el nom de carrer de Conrad Xalabarder. El camí és ara només el fondal, i l’avinguda (de la Mare de Déu de Lorda) és més a ponent i fa una arc molt llarg, tancat per baix pel carrer de Sant Francesc.

29. CAMÍ DE LES AIGÜES. Aquesta denominació dóna lloc a molta confusió. En alguns arxius municipals hi figura així un carreró inexistent a la realitat, partint del capdamunt del carrer dels Pins de Can Caralleu.

30. CAMÍ DE SANT CEBRIÀ*. Segueix la vall de Sant Cebrià, des de Montbau (carrer de l’Harmonia) fins al fons de la vall (a 280 m snm).

31. CAMÍ DE SANT ISCLE.* Surt des de la Carretera Alta de Roquetes (corba situada al Nord de la plaça) sobre la Plaça Karl Marx en direcció al Nord, en pujada, passant per la font de Santa Eulàlia, fins el coll de la Ventosa (Can Rius).

32. CAMÍ DE SANT LLÀTZER.* És una pista (amb cadena) que surt de vora la Plaça Karl Marx, de la primera corba de la carretera alta de Roquetes. És força bona, ja que hi passen els vehicles autoritzats. Arriba fins l’hospital (abandonat) que queda sobre mateix de Can Masdéu i segueix amunt fins el coll de la Ventosa (Can Rius).

33. CAMÍ DE SANTA CREU D’OLORDA. L’inici coincidia amb el carrer de Vidal i Quadras, i la seva prolongació, entre els dos trams de la carretera a Vallvidrera, per sota de Vil•la Paula. Devia seguir pel Turó de l’Espinagosa i en general una mica per sobre la carretera actual, fins la parròquia de Santa Creu.

34. CAMÍ DEL CARLET. Camí molt pendent que va des de la carretera de Vallvidrera, vora les cases de la Misley, fins a mitja baga de Fontanilles. Conflueix per dalt amb el Camí de la Gírgola, a la part superior de la nova passera metàl•lica que uneix els dos trams de la CDLA per sobre la carretera asfaltada. L’indret és tan abrupte que els veïns ja saben que les ambulàncies no hi anirien mai més si no cimentaven el camí, i al final (2010) ho han fet.

35. CAMÍ DEL NOTARI*. És a Horta, una mica al NE del Laberint, a la base de la vall de Fondenills, al vessant esquerra de la vall, al peu de la Muntanya del Notari.

36. CAMÍ DELS TRAGINERS. És la continuació del camí de Finestrelles, més enllà del Coll, sempre seguint a l’altura aproximada del dipòsit d’aigua. És ja al terme d’Esplugues.

37. CAMPANYÀ. Can Campanyà. Era al SW de la Creu de Pedralbes, al límit de la plaça actual, al centre de la qual hi ha una creu de terme. Donava nom al torrent de més amunt, especialment a la branca més meridional que anava a parar al lloc on hi havia una pedrera i on hi convergia també un altre ramal encara més meridional. És una mica més al Nord i a l’Est el Torrent de Sant Llúcia i el de l’Oreneta.

38. CANUT. Can Canut. Casa de pagès molt propera a la de la Sivina, a la zona de l’actual Peu del Funicular, però era més a ponent que la Sivina. La partió entre les dues finques devia ser l’antiga drecera de Vallvidrera. Donava nom al Torrent de Can Canut i a la mina d’aigua de Can Canut que fins 1960 arribava a algunes cases del carrer major (Cal Mandri). Fa pocs anys es coneixia amb el sobrenom de Vil•la Manila, la torre de sota Can Canut, degut a ser l’inquilino el cònsul de Filipines. Queda només a 14 m a ponent del pavelló Sud del Col•legi Montserrat. Ara és la Residència (d’ancians) Alba.

39. CARALLEU. Can Carralleu. “El Caralleu” era un sobrenom d’un de la família dels Garric (Marià Garric) a principis del segle XIX. Era una família on hi predominaven els tradicionalistes. Al 1825 hi havia una ordre de persecució contra en Josep Garric. El barri deu ser a les seves antigues propietats dels Garric. Ha passat de ser un barri d’obrers immigrants (aleshores se’ls coneixia així) andalusos, a ser un barri de classe mitjana o fins i tot alta. Els anys 1950s un veí hi vivia, per exemple, dins una barca, per tal de no pagar impostos. La franja de la finca del Marquès de Sentmenat urbanitzada per Núñez & Navarro és de les més luxoses de Barcelona.

40. CARENA DE FINESTRELLES. Va des del Coll de Finestrelles (sobre la carretera d’Esplugues) fins a Sant Pere Màrtir, tot passant pel Mirador dels Xiprers.

41. CARENA DE SANT PERE MÀRTIR. Va des del Coll del Portell (Muntanya Pelada) al cim del Mont d’Orsà. En sentit ampli vindria des de la Immaculada o des del Turó d’en Corts.

42. CARLÈS*. Can Carlès. És al a Vall de Sant Cebrià, al vessant esquerra del Torrent de la Llet. Està voltat de rètols prohibint el pas (i d’algun donant la benvinguda a un itinerari de la natura, cosa que passa també a Can Bell, a Sant Cugat).

43. CASTELL DE L’ORENETA. El castell dóna nom al parc municipal creat per l’alcalde Narcís Serra i el conseller Lluís Reverter el 1978. Ara queda per sobre la Ronda de Dalt, a la zona de Pedralbes, entre el monestir i el Torrent de Can Caralleu (ara remplenat). La finca de la masia de Bonavista era propietat del comte de Milà. El castell fou edificat al turó de Bellavista (Pedralbes), a finals del segle XIX, per Ernest Tous i Repetti. L’hereu del prohom de la “Maquinista Terrestre y Marítima” fa adquirir després la finca adjacent dels Milà. Abans de començar la guerra del 1936, el castell es va vendre a una família dels Estats Units. Es va desmuntar peça per peça. Aquesta és una versió. L’altra versió assegura que es va cremar a mans dels anarquistes. Després, la finca va passar als Bru, als Negre (Creu Roja), i a l’ajuntament de Barcelona. Es va obrir al públic el 28 d’abril de 1978. El 1981 s’hi va inaugurar un circuit de tren en miniatura (vies de 123 mm i 252 mm). Hi ha una màquina de carbó, una de benzina i una d’elèctrica. Circulen a 150 m sobre el nivell del mar. Se’n senten els xiulets des de lluny, els dies de festa. És la única atracció d’aquest parc, apart els ponis, la taula de ping pong, i la zona de jocs infantils amb tirolina inclosa, a la zona de dalt. A la vora, hi ha un bar (Bellavista). El poni club és a la part de l’esquerra, segons es puja, i està obert els dies de festa. En total, el parc agafa unes 17 Ha. Recentment s’ha alçat una tanca de filat alt a tot el perímetre, tallant els antics camins d’accés. Els Eucaliptus de la part baixa són monumentals (d’interès local). N’hi ha 5, d’uns 28 m d’alçada i 5,4 m de volta de canó (perímetre del tronc a 1.2 m del terra). Deuen tenir uns 180 anys i estan registrats amb el número 127. Un altre arbre monumental, tot i la seva mida petita, és el Cirerer de Santa Llúcia que viu al mig de la quadra dels ponis (Prunus mahaleb). Fa uns 4.5 m d’alt, té una volta de canó de 0,4 m, una capçada de 6 m i una edat de 300 anys probablement. Està catalogat amb el número 118 (0015-05-96). A la finca, cap a baix i a la dreta (pujant) hi ha una era antiga. Els camps de cereals que devien ventejar aquí ja fa molts anys que no es veuen. Algunes plantes estan etiquetades in situ. La vegetació atapeïda que la finca tenia al principi de passar a mans municipals ha anat esclarissant-se degut al treball dels jardiners. Al desaparèixer el sotabosc es va assecar un Pi Pinyer monumental que al final van haver de tallar el 1995. Feia 2,6 m de volta de canó. Al parc municipal hi dominen els Pins Blancs i els Garrofers. Hi ha també moltes Figueres de Moro. Destaquen els Romanins a les zones solellades i l’Herba Pigotera (Polypodium interjectum) a les zones de més penombra; i l’Arç Blanc (alguns són hibridats amb Atzerolers) a la zona intermèdia inferior. La Font de l’Oreneta s’aprofita per omplir una cisterna d’aigua per a rec, però se n’ha aterrat la part de lliure accés públic tradicional. Era molt a la vora les pistes de tenis del poliesportiu.

44. CASTELL DE PICALQUERS. Era a tocar els camps d’esport (a llevant) de la Deutsche Schule (col•legi alemany), a Esplugues. Ara, les runes del castell encara existeixen, si bé molt escasses, sobre el que va ser una casa romana del segle II a. de C., com testimonien encara dues làpides dedicades respectivament a Lucini Secundus, i a Quintus Calpurni Flavi, potser extretes de les muralles de Barcino. El nom li ve de la família que n’eren propietaris al segle XI. Al segle XIV, passà als Terrè; i al XVII, als comtes de Darnius. Al mateix segle XVII (Guerra dels Segadors), va ser molt malmès. Al segle XIX, es va reconstruir una mica, després d’haver estat malmès per les tropes de Felip V (Guerra de Successió). L’hostal que hi havia va ser molt visitat pel poeta Víctor Balaguer, a mitjans de segle XIX. Víctor Balagué va ser l’encarregat de posar nom als carrers de l’Eixample barceloní. De la llegenda del castell n’escriví “les esposalles del cavaller”. Hi relata com el jove hereu de Picalquers emprèn el viatge (nocturn) cap a Rocacorba per desposar allí la seva estimada. Pel camí veu una llumeneta que s’enlaire cap el cel des d’un fondal fosc i li sembla veure el fantasma d’una noia com la seva promesa tot reposant contra un salze. Quan arriba a Rocacorba toquen a morts. I li comuniquen que la seva estimada acaba de morir aquesta nit inesperadament. Ell demana que, posats a fer, facin la caixa de morts més ample per cabre-hi els dos. Fins fa poc l’edifici modern sobre les runes del castell albergava un restaurant conegut com a Torre dels Lleons (plaça de Doña Carolina nº 1). Ara els lleons han marxat i ja no hi ha restaurant fixe. És una empresa de catering. 93 675 4051.

45. CASTELL DE TORREBARÓ*. Va ser construït cap el 1912, però no va arribar a ser hotel, com havia d’haver estat. La zona del voltant havia de ser residencial però tampoc va ser així. El nom venia de l’autèntic castell que els Pinós tenien (al segle XVI) vora la carretera de Ribes, i que va ser enderrocat per Felip V. A finals dels segle XVIII se’n fa edificar un altre, però al 1967 es va enderrocar també, en aquest, cas per fer-hi passar la Meridiana. Hi ha miradors al voltant de les runes actuals. Algunes nits pot esdevenir una zona molt perillosa.

46. CASTELL DEL FORTÍ*. És a la carena que del Parc del Laberint puja cap al Turó de Valldaura, sense separar-se massa del Torrent de Fondenills. És una mica més amunt (260 m snm) del Laberint d’Horta (i al Nord dels Llars Mundet). Fortalesa militar del temps de Carles III, de pedres vermelloses, ara força enrunada. Hi passa el GR-6, que pel Pas del Rei se’n va a la Vall de Sant Medir i baixa a Sant Cugat.

47. CEMENTIRI D’HORTA*. Va se inaugurat el 1867. Només té 1,2 Ha i 1359 sepultures. És just al començar la carretera d’Horta cap a Cerdanyola, a ma dreta (pujant), poc més amunt de les cotxeres dels autobusos.

48. CEMENTIRI DE SANT GERVASI. És sobre la Ronda de Dalt, al costat i a llevant del Camí antic de Bellesguard. Fa uns 70 x 90 m. Des de la Ronda cal agafar la sortida 7 i enfilar-se pel carrer (ample) de Josep Maria Lladó fins a la primera cruïlla i girar a la dreta (Carles Riba) fins que el carrer deixa de fer pujada. Allí podrem entrar al tanatori o al cementiri. S’hi oficien també serveis funeraris seglars no religiosos. Les sales principals es troben pujant les escales negres a ma dreta de l’entrada. El cementiri es va inaugurar el 1853 i ara té 4700 places.

49. CENTRES DOCENTS. Alguns destaquen per ser edificis ben visibles des de la CDLA (carretrea de les aigües). D’altres, que a vegades són més modestos, són citats per la proximitat a la CDLA. A finals del segle XIX i aprofitant la febre constructora, o mal de pedra, de l’alcalde Miralles, molts col•legis religiosos s’instal•laren a Sarrià. Deien que hi trobaven l’aire pur que a la ciutat no hi havia. I preferien que els nois i noies fossin més a prop la natura. Això va durar durant tot el segle XX, si bé cap al final ja la nova élite es desplaçà cap a Sant Cugat del Vallès. És curiosa la línia recta que formen almenys parts dels edificis de Maria Reina (Pedralbes), monestir de Pedralbes, Sagrat Cor (al carrer del Sagrat Cor, de Sarrià), Jesuïtes, Escolapis i monestir de Sant Elies (ara Universitat Abat Oliva). En total el rengle fa uns 2200 metres. Deu ser que aprofitaven d’edificar al peu de la muntanya, o també que potser miraven d’estar alineats. A finals de segle XX s’han establert les noves universitats amb edificis a aquesta zona alta de Barcelona.

50. CLÍNICA INFANTIL STAUROS*. L’entitat s’inicià el 1963. La clínica era la plaça Karl Marx (NW). Comptava amb uns 40 especialistes. Era regida per la congregació de les germanes hospitalàries de la Santa Creu. Va plegar a l’acabar l’any 2008.

51. CLOT DE CAN CUYÀS. No hi passa aigua. És entre en Torrent dels Arcs (part superior) i el Torrent de Can Canut. Baixa del NW al SE. Ara hi ha unes escales noves.

52. CLOT DE CAN MARTÍ . És al carrer de Gratallops, a llevant del carrer del Bosc, entre el Torrent d’en Pere Gil i la Serra de Margenat, tant per sobre com per sota la CDLA. Can Martí és ara un restaurant, el camí del qual està indicat des de la Font del Mont.

53. CLOT DE LES MONGES. És a llevant de la capçalera del Torrent del Maduixer (= de Can Gomis). Sembla ser que hi varen afusellar unes monges al prinicpi de la guerra del 1936.

54. CLOT DEL POETA. És una clotada que hi ha per sobre el carrer del Poeta, al capdamunt de Can Caralleu, entre la Casa de les Sobrereres i el teòric Camí de les Aigües. Dóna la casualitat que al carrer del poeta hi viu un poeta argentí d’avantpassats polacs, en un temps seguidor de Lanza del Vasto, l’Eduard Malinowsky.

55. CLOT DEL POLVORÍ. És entre el capdavall del Torrent de la Font dels Ocellets i el capdavell del Clot del Cigaló, al vessant esquerra (baixant) de la Vall de Bellesguard. Fa com dues clotades petites, la de més al Nord és més marcada. Al fons hi havia una font en un replà (Font del Polvorí). Encara hi ha una mínima expressió de les runes del que devia haver estat el polvorí.

56. CLOTA*. La Clota. Estret al Nord de la Teixonera. Era per on passava el Torrent de Sant Cebrià. Dóna nom al barri de cases de tota l’esplanada o vall poc pendent.

57. CLUB CIUTAT DIAGONAL. També conegut com a Tenis Pedralbes. Havia de tenir la ubicació a la vora la Ciutat Diagonal, a la solana del Puig de Marrobí, però al veure que no tenien els permisos de l’ajuntament d’Esplugues, es van ubicar a la baga de Sant Pere Màrtir, sobre el que ara és la Plaça Mireia, al terme de Sant Just Desvern. http://www.clubciudaddiagonal.com/ Tlfn, 934 739 671.

58. COL•LEGI ALEMANY/ DEUTSCHE SCHULE. L’edifici modern de ciment armat té planta en forma de puzzle de peces poligonals. De lluny es distingeix per les franges grogues horitzontals que corresponen als tendals que protegeixen les finestres. L’arquitecte que va dissenyar el conjunt va ser l’alemany/berlinès Hans-Joachim Pysall. L’obra es va executar sota la responsabilitat dels arquitectes espanyols Xavier Busquets Sindreu, i José Rodríguez González. Al costat de llevant hi ha camps d’esports molt ben arranjats. Més a llevant encara, hi ha el nucli de l’antiga finca de la Torre dels Lleons (catering tlfn. 93 675 4051). Una vegada fou el castell de Picalquers (vegi’s aquest topònim). El col•legi alemany és a Espluges des de (1974) 1977, L’adreça és: Avgda. Jacinto Esteva Fontanet, nº 105. L’entitat va ser fundada pel rector evangèlic Otto Amstberg, el 1894. Malgrat distar molt de la CDLA, és dels pocs col•legis que envia els alumnes a córrer fins la CDLA durant la classe d’esport. Més informació a: http://www.dsbarcelona.com


59. COL•LEGI AULA. Fundat (al carrer del Dr. Roux, el 1968) i dirigit per Pere Ribera i Ferran. És ara al camí de la Mare de Déu de Lorda, a ponent del parc de l’Oreneta. Té fama de ser un centre molt exigent, sobre tot en el domini de les principals llengües europees. L’edifici és d’estil poligonal, dels arquitectes Cosp (1972) i Rius (2006). Hi dominen el blanc i el negre. Les pistes d’esports elevades destaquen sobre part dels edificis pel color verd clar del paviment.

60. COL•LEGI COSTA I LLOBERA. E1 1980 es va inaugurar el col•legi del barri de Can Caralleu, a mitja altura, al límit meridional, entre La Torrentera i el Torrent de l’Oreneta. Queda entre el poliesportiu i la CDLA. És un conjunt d’edificis quadrangulars amb terrats de grava grisa i pistes també verdes. Tenia fama per la qualitat de la pedagogia activa. Ampliació el 2007. Inici de l’entitat docent: el 1958.

61. COL•LEGI JESÚS I MARIA. Edifici de maó vista ubicat a la riba esquerra del Torrent de Castanyer. Està voltat de jardins. És del mateix estil que el monestir de Valldonzella o que el monestir de la Immaculada. És obra de l’arquitecte Enric Sagnier de Villavecchia (entre 1892 i 1897). L’edifici una mica més antic (segle XIX) i annex era la casa d’en Marqués i Castañer, i ara és residència dels Güell. La família Marquès de Castañer tenia rames a Puerto Rico i a Palma de Mallorca (i Sóller).

62. COL•LEGI DOLORS MONTSERDÀ-SANTA PAU. Ocupa l’antic castell de Can Lledó, al desert de Sarrià. Té entrada tant per l’avinguda de Vallvidrera com pel Passeig de Santa Eulàlia (desert de Sarrià).

63. COL•LEGI MONTSERRAT. És un gran edifici al Peu del Funicular. És de les religioses filipenses. És molt visible, fins i tot des de la rotonda de Via Augusta/Ronda de Dalt. Queda ubicat on abans hi havia hagut Ca la Sivina, al costat del Peu del Funicular (una mica per sobre).

64. COL•LEGI NAZARET. Era a la carretera d’Esplugues, abans d’arribar al límit municipal de Sarrià, al cantó de baix.

65. COL•LEGI DEL SAGRAT COR DE SARRIÀ/ SAGRATS CORS. El Sagrat Cor del carrer del Sagrat Cor té accés també pel carrer Ràfols des de la Ronda de Dalt. L’edifici principal va ser construït el 1856, deu anys després de fundar-se la primera comunitat educativa. L’alma mater del col•legi havia estat Santa Maria Magdalena Sofia i Barat, nascuda a Joigny (Borgonya francesa) el 1779. La principal impulsora financera va ser, però, Dorotea Chopitea, casada amb en Serra Muñoz, fundador del Banc de Barcelona, i també alcalde de la ciutat durant alguns anys. La capella és obra de l’arquitecte, mestre de Gaudí, Joan Martorell Montells, l’any 1876. El Vaticà trobà massa ampul•losa l’escalinata directa de l’entrada i va prohibir aquest accés directe. Durant la guerra del 1936-1939, la capella va ser un teatre, i tot el recinte la caserna Vorochilof, o centre d’operacions logístiques. Hi acudí un voluntari estranger especial, que després seria conegut com a mariscal Tito, a Iugoslàvia. Potser ho va fer atret per la història d’un avantpassat seu, català, que es va incorporar a un circ ambulant d’aquell país quan van passar per Manresa. A més d’aquest Sagrat Cor, n’hi ha d’altres a Sarrià: 2- Sagrat Cor (escola de normalistes) a la Via Augusta/Hort de la Vila // 3- Sagrats Cors (Cal Serra), al pont de la Reina Elisenda (comprat recentment pels Sagrats Cors del Padre Damian) // 4- Sagrat Cor (del desert de Sarrià: ara seu d’una escola d’administració d’empreses) // 5- Sagrats Cors (a l’avinguda de Vallvidrera, poc més amunt de la plaça Borràs, i ara coneguts com a Padre Damián) // 6- Sagrat Cor (sota els Caputxins, al carrer d’Eduard Conde).


66. COL•LEGI SANT GREGORI. És al Vall Blanc, sobre el cementiri de Sant Gervasi i sota el monestir de Sant Maties. Més informació a http://www.santgregori.org

67. COL•LEGI TÀBER. Ara queda ubicat sota el complex esportiu Nou Cancaralleu. Abans era al capdamunt del carrer major de Sarrià.

68. COL•LEGI THAU. Va ser creat pel CIC (centre d’influència catòlica, fundat el 1950 per Maria Rosa Farré Escofet) el 1963. L’edifici, del 1972, és obra dels arquitectes Bohigas, Mackay i Martorell. Compta amb un ampli poliesportiu. Queda ubicat per sobre la Ronda de Dalt, al peu del Coll de Finestrelles, a la conca del Torrent de la Bardina. L’edifici principal queda al vessant esquerra, i les camps d’esports al vessant dret.

69. COLL DE CANYELLES*. És entre el Turó Blau i el Turó de Roquetes, a 283 m snm. És molt allargat de ponent a llevant.

70. COLL DE FINESTRELLES (Esplugues). És darrere el dipòsit d’aigua allargat d’AGBAR, i a uns 180 m sobre el nivell del mar. Dóna vistes sobre l’escola Thau a llevant; i l’hotel Abba Garden al S. A molts mapes figura com si aquest coll fos a la mateixa CDLA a tocar el Turó dels Reflectors, a 300 m snm.

71. COLL DE FINESTRELLES (Roquetes)*. És al final de la carena de marina de Collserola o Solana de Collserola, al peu del Turó de les Roquetes i abans del Turó de Manyoses. És conegut pel castell que dóna nom al barri (de Torre Baró). El coll és a uns 200 m snm.

72. COLL DE FINESTRELLES (Vall d’Hebron)*. És al que ara és la Ronda de Dalt, on canvia de pendent entre els Penitents i la Vall d’Hebron, entre el capdamunt de l’avinguda de l’Hospital Militar i la carretera al Tibidabo i Sant Cugat. Era a uns 150 m snm.

73. COLL DE L’ESPINAGOSA. És a la carena entre Sant Pere Màrtir (Turó d’en Corts) i Vallvidrera (Turó de l’Espinagosa). Hi passa la carretera a Molins de Rei. Hi ha un mirador aparcament al cantó de Sant Just Desvern. Al turonet (de l’Espinagosa) hi ha una antena de fil musical.

74. COLL DE LA CREU D’EN CANDELER. És a Esplugues, al SW del Puig de Marrobí (o Turó del Temple) i del Turó d’en Ramoneda. Pel Nord, dóna a la vall de Can Biosca i, pel Sud, al Fondo dels Casalots (Torrent d’Esplugues).

75. COLL DE LA MOLA. La ubicació exacta sembla ser el collet per on passa el GR-92 entre la carretera de l’Arrabassada i el trencall que puja al Tibidabo. Al mateix coll hi havia una pedra de sacrificis a l’edat del Coure (la pedra encara hi és). Ara, en sentit ampli, podria entendre’s que és a la confluència de la carretera a Sant Cugat (l’Arrabassada) i la del Tibidabo, al SW de Vista Rica. I, en sentit més ampli encara, podria entendre’s que és també el gran replà al capdamunt de la pista que ve de Cal Borni. Devia haver-hi un camí que unia Cal Borni amb La Mola (casa de pagès situada a la baga, al cantó de dalt de la carretera de l’Arrabassada, molt a la vora la Font de la Salamandra).

76. COLL DE LA VENTOSA*. És sota mateix de Can Rius. Hi passa la carretera que va d’Horta al Cementiri de Collserola. Recentment, s’hi ha fet un pas elevat per poder creuar la carretera asfaltada venint des de les pistes sense asfaltar, o bé des del Forat del Vent o bé des del Turó d’en Cuiàs (sobre el barri de Torre Baró)

77. COLL DE VALLVIDRERA. És a 341 m snm entre el vesant barceloní i el vallesà, a la carena entre el Turó de Buenos Aires i el Turó d’En Martí. La plaça que hi fa la carretera que puja de Barcelona havia rebut diversos noms. Ara se’n diu senzilllament Plaça de Vallvidrera. S’havia dit Plaça de la Unificació, després Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer, i encara Plaça de Carlos Llar.

78. COLL DEL CASADET. És entre el cim del Tibidabo (Puig Aguilar) i el de la Torre Foster (Turó d’Artigues). És just una mica a ponent de Ca n’Almirall. Sembla ser que el nom li venia dels homes que anaven agafadets del braç d’una noieta (professional) sense estar-hi casats i que solien passar per aquí.

79. COLL DEL PORTELL. És a la carena de Sant Pere Màrtir, just al capdamunt i a ponent de la Muntanya Pelada. De fet, hi ha dos collets: cota 334 (al Sud i principal) i cota 347 (al Nord). És un terreny rocós (esquistos ferruginosos) molt assolellat i àrid.

80. COLL S’EROLA. No hi ha unanimitat a l’hora d’interpretar on era exactament. Una diuen que era on hi ha ara Vista Rica, perquè era el lloc de pas en temps dels romans, de la vila de Gràcia cap a Sant Cugat. Altres, entre els que m’hi compto, diuen que era el mateix Coll de al Mola. D’altres diuen que era la antiga casa on ara hi ha Cal Totxo. D’altres diuen que hauria de ser el nom del cim del Tibidabo. Altres el localitzen al final de la CDLA per sobre de Vallparc. El cert és que des de 1980 s’ha popularitzat la denominació de Collserola per referir-se a tot el massís als peus del cim del Tibidabo.

81. COLLET DE LA VINYASSA. Conegut com a plaça del Pi, fins que el Pi Pinyer va ser molt malmès per una nevada (febrer del 2005). És entre el Coll de l’Espinagosa i el Turó de Buenos Aires (a ponent de Vallvidrera de Dalt). Ara reb el nom de Plaça de les Basses d’en Barral. Antigament rebia aquesta denominació de Les Basses d’en Barral,, almenys segons Cristòfor Jordà, de Les Planes, i també segons Francisco Tomàs i Civil, de Vallvidrera. El nom li ve d’unes feixes, a la baga, que eren conreuades amb patataes. Varen fer un pou i omplien unes basses per regar les patataes que anaven a vendre a Barcelona. Ja a primers de segle XX els Barral tenien el cognom de Godó. Tenien fama, merescuda o no, de poc treballadors.

82. COMA D’EN COSTA. Diríem que no és una denominació que figuri a cap mapa, però els veïns sabíem que en Costa conreava plantes de flor per a cementiris a aquesta porció de Vall al capdamunt de la Vall de Pomaret, per sota la CDLA. Hi ha una cova excavada en l’argila per aquell jardiner, a la banda de ponent. Era tan pobre, que va ficar el cadàver de la seva dona dins una caixa de fusta i el volia dur amb el seu carro fins el cementiri de Montjuïc, però la policia no l’hi ho va deixar pas fer.

83. COMELLA D’EN MARGENAT. És un fondal estret entre la Serra d’en Margenat i la Costa Petita d’Alòs, a la Vall de Pomaret (que també es coneix com a Vall de la Font del Bou o Vall de Margenat, en general).

84. COMPLEX ESPORTIU LA VALL D’HEBRON = CIUTAT ESPORTIVA VALL D’HEBRON. Palau d’esports de la Vall d’Hebron. Pavelló municipal d’esports de la Vall d’Hebron. Edifici situat sota la Ronda de Dalt (passeig de la Vall d’Hebron) entre els carrers de la Granja Vella i el d’Isadora Durcan. Data del 1992, essent-ne els arquitectes Jordi Garcés, Enric Sòria, Enric Miralles i Carme Pinós. Va servir durant les olimpíades de Barcelona per jugar-hi els partits de voleibol i el tir. La superfície edificada és de 1.8 Ha. Hi ha espais per a practicar frontó, pilota basca, voleibol, basquet, futbol sala, front-tenis, handbol, aeròbic, fitness, fisioteràpia, i natació. El palau pot acollir 1600 persones, i el centre de pilota a 2600, repartits en tres escenaris (1200, 800, 600). Ho gestiona l’IGE-BCN. http://www.hebron.cat/

85. COMPLEX ESPORTIU NOU CAN CARALLEU. http://www.claror.cat/cancaralleu.htm Tlfn. 93 203 78 74. c/ Esports nº 2. Ocupa els terrenys d’una antiga bòvila ara desapareguda. El 1968 va fer-s’hi una piscina al costat del camp de futbol petit. Després s’han anat ampliant les instal•lacions fins a tenir-hi 4 piscines (2 cobertes i 2 descobertes), sales de màquines de musculació, rocòdrom, pista de bàsquet, pistes de tenis, camp de futbol (90 x 50 m), sales de ioga, spinning, jaccuzzi, sauna, etc. L’administració és compartida entre la secció d’esports de l’ajuntament de Barcelona, la Fundació Claror, i el Centre Excursionista’ de Catalunya. La idea de crear-lo crfec que va ser d’en Lluís Olivella, enginyer responsable dels ordinadors de l’ajuntament i soci veterà del CEC, arran d’un viatge a Suècia on va admirar els gimnassos municiplas d’allí quan aquí eren inexistents.

86. COMPLEX ESPORTIU VALL PARC. http://www.vallparc.com/
Telfn. 93 212 67 89. Hi ha moltes pistes de tenis, una piscina descoberta i sala de màquines de musculació. S’hi accedeix pel començament (vora la Ronda de Dalt) de la carretera de l’Arrabassada.

87. CONCEJALS. CASA DELS CONCEJALS. Bloc d’habitatges situat a la banda de baix del pont de la Reina Elisenda, entre la Riera de les Monges i la de Can Móra, per sobre de llur confluència, és a dir, per sobre d’on comença la Riera Blanca. La denominació popular ve a rel d’haver-se declarat aquesta zona com a zona verda, a l’hora d’indemnitzar-ne els amos, i un cop a mans de l’ajuntament, haver-la declarat de seguida zona edificable. Això va passar en temps del regidor Anton Cañellas, cap el 1972.

88. CONVENT DE SANTA CLARA (CAPUTXINS). És al carrer de Vives i Tutó i arriba fins al carrer d’Eduardo Conde (plaça Cirici Pellicer) i (els horts) fins l’avinguda Bosch i Gimpere. Al SW llinda amb el col•legi francès, i al SE amb el col•legi del Sagrat Cor.

89. COSMO-CAIXA. Centre de divulgació científica, propietat de La Caixa de Pensions “La Caixa”. L’adreça és: c/ Teodoro Roviralta (= Isaac Newton). nº 47-51 (a la Ronda de Dalt). Els dilluns tanquen al públic. L’horari normal és de 10 a 20 h. L’entrada normal val 3 euros, però per a les activitats especials (planetari, microscopi) val 2 euros més. Cada primer diumenge de mes l’entrada és gratis, com a tots els museus de Barcelona. Potser el més destacable sigui el bosc calent i inundat amazònic. El mur geològic i l’exposició de la matèria són permanents, però hi ha un munt d’exposicions temporals molt interessants. Destacades personalitats científiques hi donen conferències molt i molt intgeressants. L’Einstein de la recepció no és de veritat, és de silicona. El pèndol de Foucauld gegantí ens recorda que l’edifici no està quiet sinó que es desplaça de llevant a ponent (amb el gir del planeta Terra on som). Abans, a finals del segle XIX i principis del XX, a la finca hi havia hagut un manicomi, al Mas Calvet. Allí, els tractaments d’immobilització eren, o bé amb camisa de força, o bé amb un estri similar i més senzill, original de la casa, inventat pel Dr. Giné i Partagàs. Contra les malalties depressives, injectava morfina a diari. Contra les excitatives, feia tractaments amb hidroteràpia (aigua freda al cap, i aigua calenta al cos; o bé urticación, seguida de dutxa escocesa). Donava bromur potàssic amb hidrat de cloral també contra l’excitació. En casos de símptomes intermitents periòdics, com ara cada tres dies, donava quinina i licor de Fowler (àcid arseniós a l’ 1%, amb destil•lat de Tarongina). El manicomi havia estat abans, des de 1858 a 1873, vora la plaça Lesseps (Travessera de Dalt, quasi cantonada Torrent de l’Olla), en terrenys de la família Maignon. El director, ja, de l’antic emplaçament, el Dr. Joan Giné i Partaqgàs, va comprar a la família Craywinckel unes 5 Ha de la finca del Frare Negre per instal•lar-hi la nova seu. Després de 1942, la finca va passar a ser seu del Tribunal Tutelar de menors. Després, va ser seu de la comunitat de monges del Bon Pastor. I el 1987 va passà a La Caixa. Des de 1998 és la seu del Museu de la Ciència,. Queda al peu de la vall de l’Infern. Un dels tres edificis principals estava ocupat, durant la primera meitat del segle XX, per una comunitat de religioses, l’asil Empar de Santa Llúcia, per atendre a les noies cegues. L’edifici principal fou obra de JOSEP DOMÈNECH I ESTAPÀ i es construí entre 1904 i 1909 El manicomi de NOVA BETLEM durà a la finca des de 1873 a 1942. La remodelació moderna, de 1980, és dels arquitectes J. Garcés i E. Soria.
http://www.agendacentrosobrasociallacaixa.es/es
http://www.frenia-historiapsiquiatria.com/pdf/fasciculo%207/077-las-historias-clinicas-del-manicomio-nueva-belen.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Manicomio_de_la_Nueva_Bel%C3%A9n



90. COSTA DE VELSENÀ. És al capdamunt de la Vall de Pomaret, al vessant dret, sota l’Ideal Pavillon.

91. COSTA GRAN D’ALÒS. És sobre la casa del marquès d’Alòs, al capdamunt del carrer Vidal i Quadras, i arriba fins la Vil•la Paula.

92. COSTA PETITA D’ALÒS. És entre la petita Vall (comella) de Margenat i la vall principal (una mica més a llevant) de Pomaret. Hi passa una drecera que connecta la CDLA amb la continuació del carrer de la Santíssima Trinitat del Mont.

93. CRESPO. CAN MATIAS ara és conegut com a Cal CRESPO (un petit supermercat). Durant el segle XIX era l’única fonda a Vallvidrera. Un vespre, un traginer que tenia molt pressa volia que li donessin de menjar aviat, perquè no volia continuar el viatge a les fosques per por que no l’atraquéssin. I, al saber que duia un bon feix de diners, el mateix home de la fonda, un italià amistançat amb la mestressa, el va intentar robar, i es varen barallar tots dos, amb resultat de mort per al traginer. Al cap d’uns anys, l’assassinat es va divulgar i l’home va a anar a la presó. Duia una cadena i un pes de plom als peus. A la fonda hi havia un rellotge de sol amb la següent inscripció: “Ep, tu que passes i te n’enrius, aquesta casa és feta de conills i de perdius”. Volia dir que, gràcies a la caça de conills i perdius, s’alimentava als clients i així l’empresa progessava. Al segle XX, la fonda va passar dels Matias als Pàmias (administradors dels Matias), i als Civil; i finalment als Crespo. Es transformà de fonda (sense dormitoris) a botiga de queviures o petit supermercat.

94. DESERT DE SARRIÀ. És al capdamunt del carrer Major de Sarrià, al que ara es denomina Passeig de Santa Eulàlia. Hi havia hagut un descampat que s’aprofitava per jugar-hi a futbol, al cantó de ponent (on ara hi la residència del president de La Caixa). De fet, els terrenys del passeig ja són coneguts com a El Desert. Llinda a ponent amb la finca del marquès de Sentmenat i a llevant amb Can Lledó. La finca de dalt va ser dels caputxins abans del 1835. Santa Eulàlia fou violada i martiritzada per la policia romana al segle VI, als seus 13 anys, per la seva adhesió al cristianisme. L’any 877 les despulles del cos de la santa varen ser traslladades a Santa Maria de les Arenes, i més tard (1339), a la catedral de Barcelona, erigint-la en patrona de la ciutat. La penetració dels caputxins a Espanya és ben curiosa. Pius V envià a Espanya dos caputxins que havien assistit espiritualment als combatents in situ a la batalla de Lepant. Demanaren permís al rei Felip II per afincar-se a Espanya. El monarca els denegà el permís. Era l’any 1575, i el consell de cent no va fer cas de l’ordre del rei i va acceptar que vuit caputxins s’instal•lessin a Barcelona. Després de la visita obligada a Montserrat, s’instal•laren provisionalment a Gràcia i, més tard, a Sant Gervasi. També varen anar a raure vora la Font del Gat, a Montjuic, però l’ambient allí no era sa. Al final, el noble Joan Terrer els oferí la finca del Desert, on acabava de construir una capelleta en honor de Santa Eulàlia. Hom creia que allí hi havia hagut la casa pairal de la santa. Encara es pot contemplar la pedra sobre la qual la jove santa va pujar al ruc per anar a visitar el seu executor, el pretor romà. La pedra blanca és a l’entrada del convent, no ja del Desert, sinó el de Santa Anna, el principal, a la part baixa de Pedralbes (carrer Cardenal Vives i Tutó), tocant a Sarrià. Al segle XVII, el marquès de Vilafranca els ajudà ampliant la propietat amb horts i boscos i facilitant-los el rec amb noves mines. El paratge era admirat pels pocs afortunats que podien trencar la clausura. S’hi accedia per un passeig de xipressos (ara plataners) que donava a una plaça sota l’om de la qual els frares repartien sopa calenta als pobres. La font de Santa Eulàlia era a l’entrada, al capdavall d’unes escales. El jardí i cementiri estaven decorats amb escultures religioses. El cementiri acollí molts cadàvers durant les epidèmies de febre groga. La devoció envers Santa Eulàlia era gran, almenys fins el Concili Vaticà II. Eren sonades les prerrogatives per demanar pluja. Treien les relíquies de la santa (donades el 1339 per Antoni de Fluvià) en processó. Durant el trienni liberal (1820-1823), l’ajuntament obligà a deixar visitar la finca als ciutadans, però cobrava l’entrada. Amb l’adveniment de Mendizábal, el 1838 el convent fou incendiat i els xipressos tallats per a llenya. El 1842 el general Espartero va cedir la finca al seu amic italià Enrico Misley. Misley va saber embadocar a molts polítics amb la seva retòrica i promeses de grans empreses sempre futures. Misley comptava també amb la col•laboració dels companys de la maçoneria. El 1882 s’ordenà, per si de cas, la re-confiscació dels béns de les comunitats religioses. Però, poc abans, la finca havia estat adquirida per Josep Sert i Josep Ricart. El plet entre les parts (estat, vídua Misley, Sert/Ricart) va durar 10 anys. Al final, la finca quedà en mans de la vídua Misley (Louise Armand de Bernabé). El 1894-96 s’inaugurà l’Institut del Desert per a obrers pobres o desvalguts, sota les directrius de Sert (ja la vídua) i de Ricart. El darrer va instal•lar-hi un consultori homeopàtic gratuït per als obrers. Les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül es feren càrrec de les atencions als asilats, fins l’actualitat. Cap a 1970, la capella es va fer nova i l’edifici principal també. L’arquitecte de l’obra fou García Borbón. Cap el 1972 l’ajuntament (regidor Cañellas) va fer tallar l’om quatri-centenari, amb les falses excuses que estava malalt i que impedia donar la volta a l’autobús. Aquest regidor havia estat escollit democràticament, encara que ara no s’ho creguin les noves generacions. També havia estat a la divisió blava. Cap el 2000, l’ajuntament va deixar arrasar els terrenys del darrere per a construir-hi un hospital, però la reticència dels ecologistes del govern municipal va fer aturar les obres. La convivència a l’asil no sempre és fàcil. Un vellet passejava nit i dia un cotxe de joguina sorollós arrossegant-lo per les terrasses. El company seu d’habitació un dia no va aguantar més allò i d’una revolada el va apunyalar. La direcció té en general un tracte adient, o permissivitat, amb els ancians amb una sensibilitat especial envers els homes. L’accés a la font (de Santa Eulàlia) va ser clausurat quan les monges varen adonar-se que hi anaven homes a carregar garrafes a camions per després vendre-se-la. Era cap el 1990. L’asil del desert es coneix també com a asil Batlló, per les aportacions a aquesta institució de l’industrial famós per legar la fàbrica tèxtil com a Escola Industrial a la diputació de Barcelona. La font de Santa Eulàlia era a l’entrada, al capdavall d’unes escales. El doll era com un braç. El jardí i cementiri estava decorat amb escultures religioses. Hi havia molts Llentiscles amb el tronc tant gruixut com una cama. El 1882 s’ordenà, per si de cas, la re-confiscació dels béns de les comunitats religioses. Però, poc abans, la finca havia estat adquirida per Josep Sert i Josep Ricart. El plet entre les parts (estat, vídua Misley, Sert) va durar 10 anys. Al final, la finca quedà en mans de la vídua (Louise Armand de Bernabé). El 1894-96 s’inaugurà l’Institut del Desert per a obrers pobres o desvalguts, sota dels directrius de Sert (ja la vídua d’ell) i el Dr. Ricart. El darrer va instal•lar-hi un consultori homeopàtic gratuït per als obrers. Les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül es feren càrrec de les atencions als asilats, fins l’actualitat. Cap a 1970 la capella es va fer nova i l’edifici principal també. L’arquitecte de l’obra fou García Borbón. Cap el 1975 l’ajuntament (regidor Cañellas) va fer tallar l’om centenari, amb les falses excuses que estava malalt i que impedia donar la volta a l’autobús. Cap el 2000 l’ajuntament va deixar arrasar els terrenys del darrere per a construir-hi un hospital, però la reticència dels ecologistes va fer aturar les obres. L’accés a la font va ser clausurat quan les monges varen adonar-se que hi anaven homes a carregar garrafes a camions per després vendre-se-la. Era cap el 1990. Pujant el carrer Vidal i Quadras, a la dreta hi ha una torre de Molí que servia com a distribuïdor de les aigües que venien del pantà de Vallvidrera. Va ser erigida per l’arquitecte Elies Rogent imitant fidelment un esboç del molí que hi havia hagut al segle XIV, propietat dels Morera, que disposaven també d’un altre molí i d’un resclosa.

95. DOLCET. Can Dolcet. Era al marge esquerra del Torrent dels Arcs, més amunt de l’Escorxador emmig de l’enorme finca de la Torre del Barco. L’antiga casa de pagès té accés ara pel nou pont sobre el tren a mitja pujada de l’avinguda de Vallvidrera. Al costat hi ha un edifici modernista, obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver entre 1906 i 1907, i que albergà uns anys l’escola de disseny Eina (1967...).

96. DRECERA DE VALLVIDRERA. Anava des de Ca la Sivina fins el coll de Vallvidrera. El camí antic coincidia força, però no del tot, amb les escales actuals (propiciades pel concejal Cristòfor Jordà, a finals dels anys 1960) que tenen 547 graons. L’antic camí ral o de ferradura estava empedrat perquè els traginers poguessin transportar mercaderies amb el carro. Estava tant ben arranjat que fins i tot un cotxe de la marca Studevaker, l’any 1930, va poder fer tot el trajecte de pujada per tal de donar publicitat a la marca. Ara hi passa el GR-96 o camí de Montserrat, i el camí de Sant Jaume conegut també com a Camí de Santiago.

97. ERMITA DE SANT CEBRIÀ I SANTA JUSTINA*. L’ermita actual data del segle XVIII, però ja que hom té constància del pas per aquí de Sant Francesc d’Assís (i de Sant Francesc Xavier, i Sant Ignaci de Loiola), ha d’haver-hi hagut una ermita més antiga que l’actual.

98. ERMITA DE SANT ONOFRE.* Era al costat dels menjadors del monestir de Sant Jeroni, és a dir, a l’WNW de l’edifici principal (que era on és ara la gasolinera a la carretera de l’Arrabassada al vessant de Barcelona).

99. ERMITA DE SANTA MARIA MAGDALENA* Era on hi ha ara el mirador uns 400 m a llevant de Vista Rica.

100. ERMITA DEL SANT SEPULCRE*. Era uns 200 m a ponent del monestir de Sant Jeroni i uns 20 m més amunt, a la carena que puja a l’actual mirador.

101. ERMOT DE LA MONJA. És una clariana rocosa a la carena entre el Coll del Portell i el Coll de la Immaculada (al peu del Turó d’en Cors), molt propera a aquest darrer coll. Segurament devia prendre aquest nom per haver-hi estat assassinada, amb motiu de la guerra, alguna religiosa catòlica.

102. ESCALES DE LA FONT DEL MONT. Són l’eix de comunicació d’un petit barri més amunt i al NE de la Font del Mont. Comuniquen el Torrent de la Font del Mont amb la carretera de Vallvidrera al Tibidabo just davant del carrer del Parc de la Budellera. Són molt empinades, estretes i de mal passar, a causa de la fressa dels gossos de les finques adjacents.

103. ESCALES DE VALLVIDRERA. Vegi’s drecera de Vallvidrera.

104. ESCOLAPIS.
Sant Josep de Calasanç nasqué a Peralta de la Sal (prov. Huesca) el 1557. Als 40 anys fa fundar la comunitat de clergues regulars de l’Escola Pia. La primera comunitat a Espanya va ser la de Moià. A finals de segle XIX, van triar els terrenys de la finca de Can Vilana com a nou assentament per establir-hi una escola. Francesc Mariné fou l’arquitecte encarregat de fer l’edifici, entre 1892 i 1894. Durant la guerra civil s’hi instaurà l’escola d’alferes. Els nacionals el van ocupar després com a quarter. Alguns es queixaven de la pudor d’un company de la guàrdia mora. I és que conservava encara dins el sac de dormir el cap que havia degollat i passejat dins els bombatxos durant les desfilades triomfals. Durant el franquisme, l’escola Pia tingué un gran èxit i encara el té. El 1970 s’inaugurà el poliesportiu. El 1994 s’hi creà l’Escola de Cinema i Televisió (UB).

105. FALGARS. Can Falgars. Equivalia a Can Fargues.

106. FARGUES. Can Fargues. Casa de pagès una mica més avall i a llevant d’on hi ha ara el barri de la Mercè (carrer d’Eduard Tolrà amunt). Donava nom al Torrent que també es coneixia com a Torrent de Can Forners. La casa era al vessant esquerra del torrent, ja a mig camí del Torrent de Can Borruel (més a llevant). Tres topònims se sobreposen essent de fonètica similar: Falgars, Fargues, Forners.

107. FERRER*. Can Ferrer. Casa a la carena de Valldaura, entre el Forat del Vent i el Coll de la Ventosa. També queda sobre i al NW de Can Masdéu (i l’hospital de Sant Llàtzer). És una caseta baixa blanca, ara particular, però en un temps era de l’hospital de Sant Pau i servia per a relaxar-s’hi alguns directius escullits.


108. FONTS. Més informació a http://www.fontscollserola.com

109. FONT D’EN GOMIS. És a uns 40 m a l’ENE del capdamunt del carrer de Manuel Arnús (que ve del capdamunt de l’avinguda del Dr. Andreu). Raja molt poc, i a uns 3 m per sobre el nivell de la CDLA. A mi no m’ha fet mai mal però he sentit a dir que a algú alguna vegada li ha sentat malament. A l’estiu del 2009 es va arranjar amb un mur de pedra des de baix i un broc metàl•lic enlloc del del PVC.

110. FONT DE BETLEM. Més que una font és un clot d’aigua que es renova molt a poc a poc. És pocs metres (3) per sobre la CDLA i una mica a llevant del centre de la vall del Torrent de Betlem. Més que la font, el que resulta més visible és el rètol rovellat que adverteix que hi ha aigua no potable. A nivell més profund sí que n’hi ha hi molta d’aigua, apart la de la canonada de la CDLA, i és la que s’aprofita en les galeries de la Mina de Betlem. Va a parar al fons de la vall, a la nova urbanització de Núñez & Navarro (Torre Vilana, el Nou Horitzó de Barcelona). La petita font en superfície més que per a persones sembla feta perquè hi beguin els gossos.

111. FONT DE CAL BORNI. Raja just per sobre la pista que uneix la CDLA amb l’esplanada vora i al SE del Coll de la Mola. És a uns 400 m snm, vora la casa (enrunada) de Cal Borni, i raja inexplicablement constant tant si hi ha sequera com si hi ha pluges abundants. La potabilitat és posada en dubte per un rètol ja il•legible i no per molts ciclistes que solen aturar-s’hi a beure. Jo més d’un cop n’he beguda i la majoria de vegades he agafat una febre estranya després. Més avall hi havia la Font de la Tarongeta (més abundant) i hi ha encara les dues del Bacallà. L’aigua que sobreixeix de la Font de Cal Borni va a parar a les basses dels vivers i jardins (oberts els caps de setmana) de Cal Borni (d’aspecte romàntic, creats per Rubió i Tudurí).

112. FONT DE CANYELLES*. És al fondal que baixa del Coll de Canyelles cap el Sud, i una mica per sobre la carretera Alta de Roquetes. Ës a 200 m snm. Pujant des del carrer de Logronyo, la carretera Alta de Roquetes té 8 corbes (comptat la primera, molt petita). La font és a la setena corba, que ja es nota que s’endinsa molt, ja que la vall del T. de Canyelles és la més pregona.

113. FONT DE L’ORENETA. Era a la baga, molt a la vora les pistes de tenis del complex esportiu Nou Cancaralleu, vora l’extrem Sud. Alimenta uns dipòsits de reg de Parcs i Jardins i brollava d’una mina. L’aigua sembla que s’ha estroncat el 2007 o bé que l’ajuntament de Barcelona l’ha feta estroncar tapant la font amb terra.

114. FONT DE L’OVELLA. Queda a la Vall de Sant Just, a uns 200 m snm, i a uns 170 m al NW de la plaça Mireia, i al centre de l’estreta fondalada. Els pagesos dels voltants asseguren que abans era coneguda com a Font de l’Ovella, però que, al ser preguntat un pastor andalús pel nom de la font, respongué als informants geògrafs que es deia la Fuente de “bkja”, entenent ells que es referia no a la “oveja” sinó a la beca. Potser els informants estaven delerosos de gaudir dels diners d’una beca. El cas és que ara ningú no es veu capaç de corregir l’error de la transliteració. Raja bastant, però el broc és bisellat cap amunt i, a vegades, a la concavitat que du l’aigua s’hi veuen petites sangoneres. La qualitat de l’aigua sembla una mica dubtosa, però crec que no m’ha fet mai mal.

115. FONT DE LA BECA. Vegi’s Font de l’Ovella.

116. FONT DE LA CABRA*. Uns 200 m al SE del revolt de la paella i 50 m més avall.

117. FONT DE LA FIGUERETA. Vegi’s Font de la Pineda.

118. FONT DE LA LLET*. És al Nord del revolt de la paella, al torrent de la Llet. A 240 m snm, gairebé al fons de la vall.

119. FONT DE LA MAGNÈSIA. Era al capdavall de la Muntanya Pelada, al fons de la pedrera (que la va destruir). Ara hi ha una galeria, més amunt, excavada al granit. Un rètol encara hi anuncia: Mina Nova de Dalt. Al fer la pedrera, la magnífica font/berenador enmig les vinyes es va perdre. Però al fer la mina nova, el cabdal es va recuperar. Ara la zona és de molt difícil accés, degut al bardissar que omple l’esplanada.

120. FONT DE LA MANDRA. És vora la plaça Mireia, darrere o sobre el bar. Molt concorreguda, llevat de les hores nocturnes de la matinada. Raja unes 4 plomes d’aigua (4 L/minut). Sens dubte, és la font que atrau més persones de totes de les que prenen l’aigua en garrafes. Normalment, hi ha un munt de garrafes esperant ser omplertes durant tot el dia i part de la nit. El 2010, almenys després de la nevada del 8 de març, rajava molt més, però l’aigua es va contaminar i provocava diarrees. Per això ara potser la concurrència és menor. Vora la Plaça Mireia hi ha una altra font, d’aigua de la xarxa, clorada. El bar té capacitat per a més de 100 persones dins i 100 fora (del Mirador de Sant Pere Màrtir) i és gestionat pel Parc de Collserola. Sobre la Font de la Mandra hi ha uns esplèndids Oms (Ulmus hollandica). I alguns Avellaners petits. És curiós que a l’espai de picnic sota el bar hi hagi Verns (Alnus glutinosa) plantats i que, lluny de cap riera, visquin bé.

121. FONT DE LA MARQUESA*. (=Font de la Senyora Marquesa). És a la capçalera del Torrent de Fondenills, a la segona valleta, anat cap a llevant, del Portell de Valldaura. La zona està enjardinada i fa goig. Amb una mica d’imaginació es pot dir que és el naixement de la Riera d’Horta.

122. FONT DE LA MECA*. Al fons del Torrent de Sant Cebrià.

123. FONT DE LA PINEDA / DELS TRES PINS / DELS PINS / DE LA FIGUERETA/ DEL BOU. Força avall de la CDLA, al capdamunt del carrer de la Santíssima Trinitat, a la clotada de més al Nord. [La primera clotada de la pista seria la de Margenat, la segona la d’en Costa, i la tercera la de la Font del Bou]. Raja molt poc, ja que el cabdal és aprofitat per regar uns horts. Hi ha una mena d’abeurador a terra i un banc (a vegades). Entre 1960 i1970 la gent hi anava amb garrafes per agafar l’aigua. I els nens hi anaven a berenar amb les mares. Després, un guàrdia urbà de motu propio es va dedicar a desprestigiar la font i a torçar el broc. El cabdal que sobrava serveix per regar uns horts. Hi havia hagut plantes aquàtiques cvora la font com ara Joncs i d’altres més rfares. Les vespes solien anar a beure aigua a la paret sota el broc, coberta d’algues. Alguns joves gaudien de la font i de les vespes i s’hi entretenien en jocs especials. Mort el cuidador de l’hort (en Costa), aquest va passar a dos cuidadors que agafaren l’aigua de poc més amunt de la font, per assegurar-ne el cabdal. Al final algú va trencar del tot el broc. El nom de Bou potser ve, més que de l’animal, de l’àrab (bou= pou). Poc més amunt, hi ha un pou on sembla que algu nen va caure i desaparèixer.

124. FONT DE LA SENYORA. És al terme d’Esplugues, entre la Ciutat Diagonal i la Plaça Mireia, al fons de la vall. La font (nova) és sota la cruïlla del carrer Pau Vergós amb el de Pere Joan. S’hi accedeix per unes escales de graons de fusta que baixen al fons de la valleta de Sant Pere Màrtir. Aquesta font és només 50 m sota l’asfalt. Hi ha una mica d’aparcament a dalt a la cruïlla. La font raja almenys una ploma, i és menys visitada que la de la Mandra. De fet, la genuïna Font de la Senyora era al Torrent de les Bruixes, on ara hi ha unes barraques, els habitants de les quals se n’han quedat l’aigua. I la Font retolada actualment com a Font de la Senyora és la que antigament es coneixia com a FONT DE LES AUBARCES. Té fama de prevenir i ajudar a destruir les pedres dels ronyons. Algun veí del barri de la Miranda ha viscut més de 96 anys després d’haver estat bevent-ne durant més de 50 anys.

125. FONT DE LA SERP*. Era al fondo del T. de Fondenills, una mica més amunt de la zona de Can Carlès.

126. FONT DE LA TARONGETA*. Era vora Cal Borni, una mica més al Sud i per sota de la Font de Cal Borni. Era al parc enjardinat. Potser es va tapar i l’aigua ressorgeix ara al fons del torreent de la Font del Bacallà.

127. FONT DE LA TENEBROSA*. És a la clotada següent o de més amunt de la Font del Bacallà. Una llegenda assegura que les nits de temporal surten dimonis pel broc de la font. Aleshores, el fantasma d’un frare penitent, il•luminat pel llum d’un ciri, avança ràpidament des de l’antic monestir de Sant Jeroni (on hi ha ara la gasolinera) cap a la font, tot seguint la carretera. I obre a la font el llibre d’exorcismes per recitar-ne alguns. Així salva del mal les barriades de Barcelona properes.

128. FONT DE LES AUBARCES. Vegi’s Font de la Senyora. És al Torrent de Sant Pere Màrtir. 200 m snm.

129. FONT DE SANT ALBERT. Vegi’s Font de Vallpar.

130. FONT DE SANT CEBRIÀ* Mina d’aigua al SW de l’ermita de Sant Cebrià, molt a la vora les cases, però a la baga.

131. FONT DE SANTA EULÀLIA*. És a la solana del SW del Turó d’en Segarra, en un ramal (de llevant) del T. de Santgenís. Els voltants estan enjardinats, i per això s’hi respira una mica més de fresca del normal a la zona. Amb una mica d’imaginació es pot dir que és el naixement de la Riera de Sant Andreu.

132. FONT DE VALLPAR (antigament: Font de Sant Albert). Era al capdamunt del barri dels Penitents, entre el carrer de Josep Maria Jujol i el carrer del Maduixer, al barri de Vallpar, a ponent del dels Penitents. S’hi accedia, des del final del carrer dels Maduixers, per unes escales, o des del carrer de Vallpar, just per sobre el de Josep Maria Jujol, per un camí pla i unes escales finals, també de baixada. Era famosa per haver estat de les poques segures durant les epidèmies de tifus (com ara la del 1912), i per haver estat visitada per Mossèn Cinto Verdaguer més d’un cop. L’anunciaven, a primers de segle XX, amb rètols ben grans, a la plaça Catalunya de Barcelona. Hi va haver un moviment veïnal cap els anys 2000-2006 per intentar conservar la font que ara ha deixat de ser d’accés públic. L’aigua, els anys 1931 a 1936 va ser envasada i venuda en garrafes. Va ser declarada d’utilitat pública pel R.O de 21 de febrer de 1931. La planta embotelladora era al final del carrer dels Maduixers. Hi havia un conjunt de galeries subterrànies que sumaven 400 metres de túnels. Tancaven un triangle entre el Torrent de Can Gomis i el de Collserola. Les anàlisis de l’aigua donaven sempre bons resultats. És una aigua bicarbonatada (480 mg /L), lítica (2 mg de ClLi/ L), amb una mica de radioactivitat (46,8 V/h/L). La recomanaven contra les dispèpsies i les pedres als ronyons o a la bufeta (tant del fel com de l’orina). Deien que restrenyia una mica.

133. FONT DEL BACALLÀ*. Pujant per l’Arrabassada queda a l’esquerra de la carretera, molt a sota de la clotada sota Cal Borni. Queda més enllà dels límits de la CDLA actual (2012), però en el futur podria quedar poc per sobre (i al SW) del nou traçat de la CDLA.

134. FONT DEL BOU. Vegi’s Font de la Pineda. Però també hi havia una Font del Bou al fondal del Torrent de Can Caralleu, una mica més amunt d’on ara passa la Ronda de Dalt. Vora la font hi havia hagut un polvorí. Diuen que un home s’hi estava molt a la font i cantava cançons improvisades a qui hi anava a beure o a omplir garrafes.

135. FONT DEL CASTANYER. Amagada sota la CDLA, a la clotada de Can Canut, al costat d’uns safareigs, a uns 10 m sota la CDLA, en un indret molt ombrívol. S’ha perdut o almenys ja no és d’accés públic. El Castanyer, almenys ja no hi és.

136. FONT DEL CIGALÓ. Era a la clotada més al Nord de la dels Lledoners (Betlem), i immediatament per sobre la CDLA. Tot i que popularment tenia aquest nom, als mapes hom no s’atrevia a posar-lo i el canviaven pel de Font del Cigró.

137. FONT DEL FERRO. Segons alguns mapes, era per sobre la prolongació de la CDLA, a la clotada cap el Nord-NNO del Coll del Turó dels Reflectors (Torrent de la Torre o de les Bruixes). Segons algun altre mapa, era sota on hi ha ara la passarel•la al costat de la finca del dipòsit soterrat d’AGBAR, entre el Coll del Turó dels Reflectors i el Mirador dels Xipressos (Torrent de la Moneta o de la Palma). Hi ha una munió de canyes al capdamunt de la fondalada, sota la passarel•la. La deu es va fer obturar abocant-hi formigó, tot i perjudicant els veïns de Finestrelles que n’empraven l’aigua per a regar alguns horts. Segurament els cartògrafs deuen haver confós l’emplaçament de la Font del Ferro a la Muntanya Pelada del Coll del Portell (a llevant i a ponent i vora el cim, i desapareguda) amb els emplaçaments vora el Coll del Turó dels Reflectors. Dir que la font és entre el Turó del Temple i la CDLA, es presta a confusió. (Per a alguns, el Turó del Temple seria el cim de Sant Pere Màrtir, tot i que per a la majoria és el de Marrobí). El Turó dels Reflectors, a molts mapes, figura erròniament com a Turó del Temple. Per altra banda, al Nord mateix de la Plaça Mireia n’hi ha una altra de Font del Ferro ben visitable, i arranjada. És a la capçalera del Torrent de Can Baró. Per anarhi des de la Plaça Mireia, cal baixar una mica pel camí de la carena que va a parar al Turó de la Tina i agafar de seguida el trencall de la dreta cap a la baga. A la font hi ha tot un mur ample al costat de muntanya, i una plataforma de fustes amb bancs on reposar. Raja només ½ ploma. Però ja és, sens dubte, a la baga.

138. FONT DEL GOS*. Barri situat a la part baixa del Camí de Cal Notari, al vessant esquerra del Torrent de Fondenills, al NNE del velòdrom d’Horta, sota la carretera a Cerdanyola.

139. FONT DEL LLEÓ. S’abasteix de la mina homònima, a Pedralbes. Originariament era a la casa nº 21 de l’avinguda del Panamà (on visqué l’empresari Ferrer Salat). Hi ha estàtues de lleons a la font del jardí, en una casa que albergà la noblesa catalana des del segle XIV. I al segle XVII a Joan de Serrallonga, a vegades pacíficament, a vegades amb episodis sanguinaris entre bàndols polítics i matrimonials. Però tothom coneixia la Font del Lleó com l’hotel que feia cantonada entre l’avinguda de Pearson i el carrer de la Font del Lléo. S’hi celebraven bodes, bateigs i comunions. La deu d’aigua era la mateixa mina de la Font del Lleó, de molt bona qualitat.

140. FONT DEL LLOP. És vora el Torrent dels Arcs, molt a la vora la confluència amb el del Salt del Boc, a la riba esquerra d’aquest torrent. Ara és particular. Ha rajat molt els anys 2008 i 2009. Tant, que han sortit diverses notícies als diaris culpant a AGBAR de no estalviar aigua i deixar els grans vessaments de canonada fluir durant mesos i mesos sense fer-hi res. Un cop reparada la destrossa que sobre la canonada principal es va fer quan es feien els fonaments de les columnes de la passera metàl•lica per sobre el Torrent dels Frares, al cap de sis mesos i al cap d’un any, la font i el torrent (dels Frares) seguien rajant, sinó tan desaforadament, sí més enllà del normal en èpoques de sequera. La conductibilitat de l’aigua de canonada de les cases i la de l’aigua de la font era la mateixa (només un punt de diferència sobre 2018). Malgrat això, les operaris de la companyia asseguraven que l’aigua nova era d’una deu nova de la muntanya i no de la companyia, segons havien escatit, deien ells, amb seguretat. Degut al mal condicionament de les aigües residuals de les finques superiors, la potabilitat de l’aigua és molt dubtosa. Potser el nom li ve de Francesc Llop, clavari (tresorer) de Sarrià el 1622. Es pot dir que és el naixement de la Riera de Magòria, la qual desemboca al peu de la muntanya de Montjuic, entre la Plaça Espanya i la Plaça Cerdà. Finalment, el gener de 2010, la fuita a la CDLA va ser reparada, potser arrel de accident d’un motorista que va relliscar a la carretera de Vallvidrera, sobre una placa d’aigua gelada provinent d’aquesta fuita. Normalmnet la font raja ja molt poquet.

141. FONT DEL MOLÍ (D’EN FORGUES). Era baixant les escales al final de tot, sota la casa dels masovers de Can Forgues. Ara queda tapada per la malesa.

142. FONT DEL MONT. Molt anomenada i coneguda. Al capdamunt del carrer del Bosc, una mica per sobre la CDLA. Més amunt n’hi havia dos més, al fons del torrent, però s’han perdut (de Sant Ramon, i de Sant Maties). Rajaven de la mina que hom coneixia com a Mina de les Monges (de la finca de l’Ideal Pavillon). En bevien, de les dues, les monges, quan tenien el col•legi de noies. L’aigua de la Font del Mont és adient per a gossos (tot i que alguns la rebutgen). Per a persones, ja té una qualitat sanitària força dubtosa. Algunes vegades hom es troba malament després de beure’n, sense arribar a tenir febre. Per a refrescar-se o netejar sí que serveix, i per això estaria malament colgar també aquesta font, que a més i sobre tot dóna nom a la barriada. Per sobre de la font hi havia hagut un berenedor regentat per en Ciscu, un home fort que va acabar de sometent. Es va casar amb una cubana, que l’ajudava, junt amb la filla d’ella, molt maca. En canvi, el fill que varen tenir en comú tenia minusvalies. Un cop, en Ciscu va anar a perseguir uns lladres que acabaven de fer un atracament a Sant Cugat. Els va donar l’alto quan baixaven per l’avinguda de Vallvidrera, després de sortir per l’estació del Peu del Funicular, i en va ferir greu un dels dos. Ara ja no hi és aquell berenedor de la Font del Mont.

143. FONT DEL POLVORÍ. Era en un replà i rajava sobre un muret d’1.5 m t’alçaria o més, a la part inferior del Torrent de la Font dels Ocellets, al vessant esquerra del fondal de la vall de Bellesguard, a uns 4 m sobre el fondal. Jo n’havia begut i era bona. Es va aterrar cap el 1990.

144. FONT DEL RACÓ. Parc amb alguna font artificial, situat a la clotada que va des del capdamunt de l’avinguda del Dr. Andreu fins el tram inferior de la gran corba superior, fins el carrer de Lluís Muntades. Hi destaca un roure monumental (Quercus viverii x pyrenaica).

145. FONT DEL ROURE* (antiga mina de SANT JERONI). Al barri de Sant Genís dels Agudells, uns 25 m per sota i uns 100 m al SSE de la gasolinera de l’Arrabassada, just per sota el carrer de Viver.

146. FONT DELS OCELLETS (=De l’OBSERVATORI). Ara queda dins el tancat que volta l’Observatori Fabra. Era molt a prop l’edifici principal, i poc ensota, en direcció SSW. Era potable i fresca. El senyor Gabriel Campo, tècnic que tenia cura de l’observatori, n’havia begut tota la vida. I no semblava pas haver-li fet mal ni tornat agre el caràcter. Cal no confonfre-la amb la famosíssima Font dels Ocellets ubicada antigament a la cantonada actual dels carrers marquès Mulhacén i Manuel Girona, ja al límit de Sarrià, al llindar amb el terme de Les Corts. Allí hi havia la tradició d’enterrar la sardina el dimecres de cendra allí.

147. FONT DELS PINS (Pomaret). Vegi’s Font de la Pineda.

148. FONT DELS PINS*. Just per sobre l’Arrabassada, entre el ramal que puja a Vallparc i la Font del Bacallà. Hi ha un bar ara allí.

149. FONT DELS TRES PINS. Vegi’s Font de la Pineda.

150. FORAT DEL VENT*. És 260 m al SW de Can Ferrer, a la carena de Valldaura, entre en Turó d’en Fotjà i el Turó de Can Ferrer. Hi convergeixen el camí de la baga que puja de la Serra de la Ventosa, i de la carretera al cementiri de Collserola, amb els camins de la solana (el principal i el ramal que passa ben bé per Can Ferrer). També hi conflueixen dues línies elèctriques d’alta tensió. Les coordenades exactes són (segons Topo España) N 41.26.827/E2.09.109/ 176 m snm.

151. FORGUES. Can Forgas. És entre el nucli superior de Vallvidrera i la zona de la Font del Mont. Els masovers de la casa eren, a finals del XIX, el Josep i la Francisca Campreciós, de Can Castellví de Dalt. En Forgas era un home ric, amb família a Nordamèrica (segurament). Comprà el solar per edificar-hi la torre a Cristòfor Civil i Petit (el Trampa, o el Tòfol). Estava una mica desesperat perquè no hi trobava aigua, però li deia sovint al Trampa que ell es deia Forgas i forgaria fins que en trobés d’aigua. I al final la va trobar, més amunt d’on va fer el molí. A l’esclatar la guerra del 1936, va fugir a l’Argentina i no se’n ha sabut res mes. Després, la casa va estar habitada només pels masovers (Bigorra), que visqueren a la casa des de 1921 fins 1952. Els darrers anys hi vivia també un capellà amic dels futurs hereus. Mort el masover, va heretar un parent llunyà que regentava una lleteria al carrer dels Bonaplata (Sarrià). S’accedeix a la finca per tres punts, essent el principal el carreró des de la CDLA (camí Boscà). Els altres accesos són per Cal Ja-Hi-Som (drecera de Vallvidrera) i des de dalt a Vallvidrera (c/ de les Alberes). La construcció més destacable és el molí de vent (vegi’s Font del Molí). La casa, apart la mina amb una cavitat subterrània força gran, tenia soterrani, safareigs, i moltes habitacions i sales.

152. FOSTER. TORRE NORMAN FOSTER. Aquesta torre de telecomunicacions (televisió i ràdio) va erigir-se el 1992 amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics. La gàbia de busques d’alumini serveix per evitar que la vibració de l’eix de ciment armat es vagi exagerant ella sola amb motiu, per exemple, d’una tramuntanada, i el cilindre de ciment armat acabi esquerdant-se. Aquesta cuirassa està formada per un cos amb 12 plantes, de secció triangular. La planta nº 10 es fa servir com a mirador públic. És a 135 m de la base. Els cables ajuden a fixar la cuirassa al voltant de l’eix. Els tirants que surten de la base (a 85 m de la base de la torre), en total, estan formats per 180 cables de 15 mm de diàmetre, disposats en 7 grups o vents. Els tirants de dalt estan formats per 7 cables de 56 mm de diàmetre, disposats en 3 grups. La inclinació d’aquests vents és d’uns 45º. Els de baix estan molt ben assegurats a terra. L’eix de formigó és una columna de 4,5 m de diàmetre, essent el buit intern de 3 m de diàmetre. La base de la torre és a 425 m sobre el nivell del mar, i el capdamunt a 713 m snm. L’estructura té, doncs, 288 m d’altura. Va col•laborar amb l’arquitecte Norman Foster l’estudi Ove Arup & partners. La ubicació exacte és sobre el Turó d’Artigues (també conegut com a Turó de Can Vilana, tot i que es podria confondre amb el turó immediat a Can Vilana, ara Clínica Teknon). El Turó del Mont queda uns 100 m a l’WSW. Popularment, la torre es coneix també com a “el pirulí”.


153. FRARE BLANC. Aquesta finca començava a l’actual Plaça Kennedy, i anava avinguda Tibidabo o del Dr. Andre amunt, cap el NNE, fins el Parc de la Font del Racó. Els dominics duen l’hàbit blanc. Sant Domènec en va ser el fundador. Lluità pacíficament, almenys al principi, contra els albigesos (maniqueus, càtars, patarini). I ho feu amb les mateixes “armes” filosòfiques que ells esgrimien. La finca era completament rústica i servia per produir aliments per als frares. Abans de la desamortització de Mendizábal (1836), era ja en mans dels filipenses de Sant Felip Neri. Després, Teodoro Roviralta, (pare de Raúl, marquès de Roviralta) va fer edificar la torre que es coneix com El Frare Blanc, obra de Rubió i Bellver (1903-1913), i que ara ocupa El Asador de Aranda (restaurant). El Torrent del Frare Blanc neix al Parc de la Font del Racó i més avall del Cosmo-Caixa s’ajunta amb els ramals de ponent (l’Infern). A la plaça Kennedy actual s’ajuntava amb la rama de llevant (T. del Maduixer).

154. FRARE NEGRE. Era una finca enorme, dividida en quatre zones. El 1759, amb l’expulsió dels jesuïtes (que duen l’hàbit negre), la finca va passar a mans del general Craywinckel, a qui se li va dedicar un carrer prou conegut, on s’acabava la finca per la part de baix a llevant. Cap amunt, la finca principal arribava fins per sobre l’actual Cosmo-Caixa, a tocar el Torrent del Maduixer. I, seguit el sentit de les agulles del rellotge, seguien pel carrer de Lleó XIII fins el Passeig de Sant Gervasi. Allí, a la part de ponent i de baix d’on va a parar el carrer del Císter, hi havia la masia principal. Seguien els límits fins a la cantonada del carrer de Balmes amb el de Castañer. I fins el contrafort del NW del Turó del Putget, o carrer de la Mare de Déu del Carmel. I de l’avinguda de la República Argentina arribaven un altre cop fins el Torrent del Maduixer. La part de Nova Betlem on ara hi ha el Cosmo-Caixa era una finca menor, com la de Nova Betlem on ara hi ha l’escola de jutges del CGPJ.

155. FUNDACIÓ BOSCANA. Fundació creada pel marquès de Sentmenat per atendre nens subnormals. Situada a la zona Sud de la finca (Ronda de Dalt, cantonada amb c/ Can Caralleu 18).

156. FUNDACIÓ CANIGÓ. Torre propietat de Rosa Batlle († 2008), qui inicià les activitats d’atenció als discapacitats el 1946. És a l’avinguda de Vallvidrera. Està adaptada a l’educació per a minusvàlids psíquics. L’edifici és blanc i granat, i molt vistent des de lluny (des de sobre el Clot de Can Dolcet, per exemple). Hi ha la Fundació Privada Canigó, i hi ha també un club esportiu Canigó.

157. FUNDACIÓ PATRONAT RIBAS* Lluís Ribas i Regordosa (1849-1911) era un industrial tèxtil (el vapor nou de Rubí) amb avantpassats al Prat de Llobregat. Al testament, encarregà construir un internat per a nens orfes a Barcelona. El patronat es creà el 1917. El 1919 compraren la finca de Can Besora, de 4.7 Ha, entre el passeig de la Vall d’Hebron, l’antic camí a Sant Genís, i el torrent de Collserola. L’edifici fou obra de l’arquitecte Enric de Sagnier i Vilavecchia, i s’inaugurà el 1933. El 1971 l’orfenat es tancà. El 1976 l’ajuntament comprà l’edifici per fer-hi un col•legi públic (IES). L’edifici de maó vermell té un 8000 metres quadrats de planta. Té un pavelló central i dos laterals, encreuats amb cinc entravessats.

158. GALLARD*. Can Gallard. Era a la Vall de Sant Cebrià, més amunt de Can Duran, on ara hi ha el Palau de les Heures, més amunt de la Ronda de Dalt.

159. GOMIS / CAN GOMIS. Finca situada al capdamunt de l’avinguda de la República Argentina, al que ara és la plaça d’Alfonso Comín. Ja al segle I a.C. era una finca luxosa, famosa pels seus vins, les seves termes i les seves àmfores i estàtues. Una d’elles (un faune de marbre) va arribar a mans del fuster de Sarrià, en Brasó, que la tenia a l’entrada de casa seva, ben il•luminada, en un racó, a finals de segle XX.

160. GRAS*. Can Gras. A la vora Can Papanaps, a la vall del T. de Fondenills. És a dir, a llevant del Laberint d’Horta.
161. HEURES. LES HEURES.* El PALAU DE LES HEURES. Era Can Gallart. L’edifici té quatre torres rodones imitant els castells francesos. Va ser construït entre 1895 i 1898. L’arquitecte en va ser en Font i Carreras. En Gallart tenia una naviliera. Ara la finca és de la diputació i acull la Fundació Bosch i Gimpere, una escola bressol (Arboç), un IES (Anna Gironella de Mundet), una àrea de salut i benestar social de l’ajuntament, i un poliesportiu municipal. Queda situat tot entre els Llars Mundet i el velòdrom d’Horta.

162. HOSPITAL DE SANT JOAN DE DÉU. És un grup d’edificis de 3, 4 i 9 plantes, d’estil modern. Benedetto Meni (religiós d’Itàlia), Nònit Plandolit (industrial) i Dorotea Chopitea (filantropa) endegaren un petit hospital infantil a Gràcia, a mitjans del segle XIX (1867). L’associació internacional dels germans hospitalaris de Sant Joan de Déu eren els patrocinadors principals. El 1881 traslladaren l’hospital a Les Corts. Joaquim Plaza va endegar el trasllat a Esplugues (1972), al barri de Finestrelles. L’edifici actual allí és obra de l’arquitecte Balcells Gorina.

163. HOSPITAL DE SANT LLÀTZER*. Hi ha projectes per fer-hi una escola de naturisme, i per fer-hi una residència de metges jubilats,. En principi, l’hospital estava adscrit al de Sant Pau. Es destinava a leprosos i tuberculosos.

164. HOTEL LA FLORIDA. Promocionat pel Dr. Andreu, va obrir el 1925. Hi han sojornat famosos com la reina Fabiola, Ernest Hemingway, Rock Hudson, i James Steward. De 1970 a 1990 va estar tancat. Amb les Olimpíades va tornar a obrir i agafar fama. Ara, enlloc d’anar a l’hotel Vallvidrera (abans Hotel Miramar i darrerament residència geriàtrica Edelweiss), els jugadors del Barça, a vegades, es concentren en aquest hotel de cinc estrelles ubicat vora la corba final de la pujada al cim del Tibidabo.

165. IDEAL PAVILLON. Edifici situat una mica per sota la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, al capdamunt de la Vall de Pomaret (o Margenat). Inaugurat pel rei Alfons XIII. D’hotel del Sr. Sansalvador, va passar a casa de relaxament i, després, a internat de noies (Sagrada Família: 1921-1936). Ja després de la guerra va servir per a habitatges particulars. A l’esclatar la guerra, les monges (carmelites de la Sagrada Família) van confiar en un amic per traspassar-li la propietat de la finca annexa, tocant a la carretera, per fer veure que no era d’elles. Però, acabada la guerra, no els ho va retornar. L’edifici principal l’havien tingut només de lloguer i també en varen perdre els drets. El 1905 hi arribava el tramvia que pujava des de l’avinguda del Tibidabo (La Rotonda) pel Pla dels Maduixers i per la pista cap a Vallvidrera. Es distingeix fàcilment entre Vallvidrera i el Tibidabo per ser un edifici gran de color beix, al peu de la torre de telecomunicacions. Queda ubicat a 160 m al Sud de la Torre Norman Foster, i a uns 390 m snm. El 1908 Pau Sansalvador, industrial tèxtil, va començar edificant la torre central (ara adossada) octogonal. Servia de local de refrigeri i kiosc per als usuaris del tramvia que volien descansar abans o venint de pujar al Tibidabo. La forma octogonal revela l’adessió a la maçoneria. L’arquitecte era l’Antoni Coll i Fort. Després, es varen edificar les quatre plantes, de manera que el Pavillon du Mont es va convertir en l‘Ideal Pavillon, hotel de luxe. Passats els anys 1920s, les monges esmentades hi establiren el col•legi Selva, i transformaren el kiosc en capella. Amb la guerra, passà a orfenat, sanatori, casa de relax, i, finalment, casa d’habitatges (primer d’estiueig i després ja de tot l’any). Les fonts de les quals feia propaganda l’hotel varen ser aterrades pels mateixos veïns que se sentien rebels envers l’ostentació dels rics que havien passat per l’hotel. Encara ningú les ha recuperades.
http://www.youtube.com/watch?v=eeXegnb2KkM&feature=player_embedded#!

166. IMMACULADA. TURÓ DE LA IMMCAULADA. És molt arrodonit (367 m). Queda al SE del Coll de l’Espinagosa i al WSW de Vil•la Paula. Queda al SE i a 208 m, a vol d’ocell, del Turó d’en Corts (390 m snm). Imitant altres iniciatives de fundar ciutats dedicades a la Immaculada, i, en particular, la del Pare Reschi, vora Gènova, l’any 1959, es va posar aquí la primera pedra del que havia de ser, però no va ser, de la Ciutat de la Immaculada. Era l’època de l’alcalde Porcioles i del bisbe Jubany. La primera ciutat amb aquest nom havia estat iniciativa del pare franciscà Maximilià Kolbe. La ciutat, fundada el 1917 vora Varsòvia, es va dir Niepokalanow. Va rebre molt durant la segona guerra mundial, pels bombardeigs i les persecucions per fer neteja ètnica. Tot i havent estat els barcelonins qui més havien demanat la promulgació del dogma de la Immaculada Concepció, al final, es preferí mantenir la carena entre Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, relativament verge. Només una capelleta sobre un terreny de 6 metres quadrats cedida pel Duc de Palència, al petit cim secundari que alguns, com ara Jordi Jover, asseguraven que era el Turó d’en Corts (avantpassat dels Anglí, i per tant, dels Margenat). D’altres, com ara els Rucabado, asseguren que el Turó d’en Corts (390 m) és el principal, i que, erròniament o no, s’anomena també Puig Aguilar. El Puig Aguilar, per a molts, seria també el cim del Tibidabo.

167. INFERN. L’Infern és la vall de sobre el Cosmo Caixa i el poliesportiu de La Caixa de Pensions, per sobre la Ronda de Dalt. La vall es divideix en dues rames més amunt i al NW de l’entrada (per la Ronda de Dalt) al Cosmo-Caixa. El ramal de més al Nord era el naixament del Torrent del Frare Blanc. Totes tres branques confluïen sota l’actual Cosmo Caixa per denominar-se ja només Torrent del Frare Blanc. Les branques de ponent pertanyien en part a la finca ja del Frare Negre i alguns entenen que just allí és l’Infern. En canvi, per a d’altres, l’Infer seria la capçalera de la vall del Torrent del Maduixer, ja que al cim hi havia hagut una ermita dels Penitents.

168. JA-HI-SOM. Cal Ja-Hi-Som. Casa folrada de mosaic o rajola de València de colors clars, a mitja altura entre la CDLA i el Coll de Vallvidrera, al costat mateix (N) de la drecera de Vallvidrera. Però, pujant, dóna la impressió que ja s’ha arribat a Vallvidrera, i d’aquí li ve el nom. La casa va ser construïda entre 1904 i 1906 a l’estil modernista.

169. JESUÏTES. Varen ser expulsats d’Espanya entre 1767 i 1815. I entre 1820 i 1823. I entre 1835 i 1877. A finals de segle XIX (1867), compraren per 300.000 pessetes la finca de 12 Ha de Can Gardenyes, fins aleshores propietat del matrimoni format per Joaquim Vilavechia i Emília Rabassa (marquesos de Cerdanyola), coneguda com a Can Rabassa. El primer curs d’escola per a nens va ser el 1892. El professorat precedia pràcticament tot de Manresa. Apart l’edifici principal del col•legi, obra de l’arquitecte modernista Joan Martorell Montells, hi ha el bloc de l’Institut Químic de Sarrià i els petits edificis de la guarderia i casa d’exercicis espirituals (casa dels marquesos). Els alumnes i exalumnes es refereixen a l’escola com “El San Ignacio”. L’IQS és una rama del laboratori químic fundat a Roquetes (vora Tortosa) pel Pare Victòria, el 1905. El centre docent superior de Sarrià es va inaugurar el 1916. Ara és adscrit a la Universitat Ramon Llull. Cap el 1950-1960 hi hagué un Institut Biològic, que comptà amb la col•laboració del P. Pujiula, però no va reeixí ni oficialment ni comercialment. Al centre ara hi ha també l’Escola d’Hostaleria i Turisme. Sobta veure a Washington (USA) un edifici idèntic al de Sarrià. És la universitat catòlica dels jesuïtes, clar.


170. JOAN BOSCÀ. És l’institut d’ensenyament públic al cantó de baix de la carretera d’Esplugues abans d’arribar al Parc Cervantes. És un edifici amb dues ales molt obertes gairebé oposades, però encara una mica convergents. Abans s’anomenava Institut Joan d’Àustria.

171. LABERINT*. Parc del Laberint d’Horta. Està situat entre el Torrent de Pallós i Can Papanaps, per sobre la Ronda de Dalt. Hi ha un centre d’ensenyament adscrit a Parc i Jardins. Com a jardí públic és dels més antics de Barcelona. Pertanyia a la família Desvalls (marquesos d’Alfarràs, Llupià i Poal) al segle XVIII. Abans, pertanyia als Vallseca i als Roger. Hi ha també un jardí romàntic del segle XIX, i vestigis d’una torre antiga (Torre Subirana). Les obres del jardí començaren el 1791, essent-ne els amos el matrimoni format pel marquès de Llupià (Joan Antoni Desvalls i Ardena, matemàtic) i la marquesa d’Alfarràs, i essent-ne el dissenyador l’arquitecte Domenico Bagutti. L’ampliació del segle XIX es deu a l’arquitecte Elies Rogent. El 1967 els Desvalls cediren els jardins a l’ajuntament, qui els va arranjar el 1994. Té unes 9 Ha. Hi abunden les escultures, templets, sortidors i basses. La terrassa inferior hi ha el famós laberint fet amb parets vives de xiprers.

172. LLARS DE L’AMISTAT. Leonard Cheshire va fundar centres d’acollida per a activitats per a minusvàlids a Gran Bretanya. El centre Llars de l’Amistat del carrer Benedetti, 60 (façana a la Ronda de Dalt) està adherit a la Cheshire Friendship Homes Foundation. És un edifici blanc molt lluminós i totalment adaptat per a discapacitats. Queda a la banda de baix de la Ronda de Dalt, entre els carrers de la Marquesa de Vilallongo i de Roure, a uns 140 m al SW de la rotonda de Bellesguard. Destaca pel color blanc, els grans finestrals i la modernitat extremada.

173. LLARS MUNDET. Artur Mundet i Carbó (nascut a Calonge el 1879), donà (abans de morir a Mèxic el 1965) part de la seva fortuna (que començà amb el negoci del suro) a la diputació, perquè fes a Can Duran una gran residència d’ancians i d’orfes. Passà als salesians i a la diputació de Barcelona el 1957. El 1975 passà d’internat exclusiu per a nens pobres a internat mixt (amb nens dels barris propers). També hi havia una residència de gent gran i un centre de tractament i acollida de nens deficients psíquics lleus. El 1982 els salesians deixen l’asil a les religioses paúles. Ara (2012) al complex universitari hi ha la facultat de psicologia, la de pedagogia (i formació de professorat), i el CEIP els Pins, a més de la residència fundació Albà. L’església era obra de l’arquitecte Coderch.

174. LLEDÓ. Can Lledó. Antiga casa Lladó o Llaó. Era a la part de llevant del Desert de Sarrià. Tenia una mina i una font d’aigua afamada (Font de Santa Eulàlia), amb resclosa i dos molins (segle XV). La finca s’allargava des de l’actual carrer Nou de Santa Eulàlia fins l’actual col•legi Monsterrat (al Peu del Funicular). Als segles XV-XVIII era coneguda la finca com a Mas Morera o Mas Badia (dos masos contiguus). Ara l’edifici central és el col•legi Dolors Montserdà-Santa Pau, entre el Desert de Sarrià i l’avinguda de Vallvidrera. L’edifici és fet a l’estil dels castells bàvars. Fou una creació de l’arquitecte Miquel Modolell i Rius, el 1904, però va aprofitar bona part de l’anterior. S’hi havien hostatjat Carles II (1705), Felip V, i el general Espartero (1842). La finca havia estat del coronel (de l’estat major) Joaquim Maria de Borràs i de Rodríguez, qui va fer urbanitzar la zona perifèrica. Va cedir (1853) una vinya per deixar fer allí l’actual passeig de Santa Eulàlia (abans, passeig de la Princesa). La seva vídua (donya Clotilde Sixto de Borràs) va fer urbanitzar la zona baixa del Desert fins la plaça Borràs. Va fer obrir també el passeig de Sant Carles, que després seria inici de la carretera a Vallvidrera. Al morir donya Clotilde (1886), la finca va passar als hereus. La històra de la propietat de la finca comença almenys el 1454. Aquell any l’abadesa de Pedralbes, Violant de Montcada, estableix la propietat emfitèutica de la finca per a Aldonça, muller de Guerau de Cruïlles. El 1560, Àngela Maria Falchona (vídua de Joanot Falcó) passa la finca a Ferran Maymó. El 1565, els germans Ferran i Onofre Maymó passen la finca a Àngels Marianna Falcó, vídua de Joan Falcó. El 1582 Àngels Marianna Falcó la passa en emfiteusi a Pere Pau Vidal. El 1612, Lucrècia, que l’havia comprada a Pere Pau Vidal, passa la finca al seu marit, Josep Dalmau, president de la Reial Audiència. El 1628, Josep Dalmau passa la finca a Jaume Corts, ardiaca i canonge. El 1658 la finca passa a Benito Rocafort (per subhasta als marmessors del canonge). El 1764 Llorenç Lladó la compra als tutors de Salvi Rocafort, menor d’edat. La vídua de Llorenç Lladó la passarà a la seva neboda, Josefa Rodríguez. El 1819, Josefa Rodríguez la passa al seu fill Severo de Borràs i de Rodríguez, al casar-se ella amb Joaquim de Llança i Belloch. El 1808 (16 de desembre), els francesos i la resistència espanyola varen combatre pels voltants de la torre. Durant la guerra civil del 1936, va ser residència del cònsol alemany Von Hassel. Després, va ser cridat i degollat per Hitler com a sospitós d’estar darrera un atemptat contra el führer. Ara és el col•legi Dolors Montserdà-Santa Pau.

175. LLEÓ. Can Lleó. Ruïnes de la que fou una casa al segle XIX. Va albergar durant la guerra de 1936 una emissora de ràdio. Era a la carena entre La Immaculada i Vil•la Paula.

176. LLUNA. Casa de la Lluna. És just sota la CDLA més al Sud de Can Caralleu, a la zona de la Font del Lleó. És la més al Sud i de més amunt d’un grupet dispers de quatre cases. Segons em varen explicar alguns inquilins d’aquesta modesta casa, el nom li va venir perquè els amics del qui la va edificar exageraven a l’hora de calibrar com de lluny havia anat a raure. “Doncs, sí, sí, me n’he anat molt lluny, me n’he anat fins a la lluna”, els deia. I per això se li va ocórrer posar el nom de La Casa de la Lluna a casa seva. I fins va decorar la contrafaçana de l’entrada amb un bonic mosaic representant una lluna plena. La casa és molt coneguda pels corredors de fons, ja que era de les poques retolades de la CDLA. Pocs metres més al Sud hi ha una cadena que tanca el pas als vehicles de la CDLA. Queda a ponent de Can Caralleu, més a la vora ja del mirador dels Xiprers, a uns 300 m al Sud del coll superior del Portell, sota mateix la CDLA.

177. MADRE DIVINA. Cases de la Madre Divina. Aquesta congregació de religioses, ja desapareguda, era la propietària dels terrenys que són edificats ara a la zona entre la Vil•la Paula i la carretera de Vallvidrera. Les cases poblen la zona del Torrent de Can Lleó, tant per sobre com per sota la CDLA. Un conveni especial de desnonament farà que quedin propietat de l’ajuntament d’aquí a uns anys.

178. MARIA REINA (convent de la Companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paúl). Incomprensiblement, a molts mapes apareix com si fos el monestir de Santa Maria de Jerusalem, que en realitat és al peu de la Serra de Margenat. En canvi, aquesta congregació (Maria Reina) ocupa una finca entre les vies del tren, Can Dolcet i el carrer de Sant Pere Claver.

179. MARIA REINA (PEDRALBES). Parròquia de Can Caralleu ubicada a Pedralbes. És d’estil neoflorentí, dels arquitectes Rubió i Tudurí, i Duran Reynals. S’hi celebren serveis religiosos catòlics en anglès, i també per a ortodoxes. El luxe intern de marbres i jaspis és d’allò bo i millor. Va ser edificat amb una dotació que un matrimoni ric va llegar al monestir de Montserrat. Anys després, l’abat de Montserrat es veié incapaç de mantenir i donar vida a aquesta església, i la llegà a la parròquia (Can Caralleu) perquè la dirigís Mossèn Vall i Mundó (1925-1988). Aquest rector era un home apassionat en els sermons, molt vital, amb una lleugera quequesa que era sobradament superada per la inmillorable retòrica. Llàstima que la gran làmpada de l’església prinicipal caigués sobre el pobre home. Donada la gran qualitat estètica i de materials de l’interior, es lloga per a celebracions de noces. Entre els temples i les diverses estances i jardins, ocupen la illa entre els carrers de Monedres, Abadessa Olzet, Ardena, i Miret i Sans. És molt a la vora la gasolinera de Pedralbes, sota l’avinguda Pearson. Queda a 330 al SW de la creu, prop o davant la gasolinera de Pedralbes. L’entrada és espectacular, per un reixat guardat per columnes coronades per llops de pedra, entre l’avinguda d’Esplugues i el carrer de Moneders. L’escalinata suau i ample condueix al temple principal. A la dreta hi ha un petit claustre i dependències, i a l’esquerra la capella principal. És de les poques esglésies que encara toca les campanes.


180. MARQUÈS D’ALÒS. Finca del marquès d’Alòs, també coneguda com o Can Monràs. Queda a l’esquerra de l’antic camí a Santa Creu d’Olorda (carrer de Vidali Quadra), entre el Desert i la carretera a Vallvidrera. La casa es va edificar a la segona meitat del segle XIX. És ara residència de les germanes de l’Assumpció. La finca toca amb la del desert (Institut del Desert) i amb la dels Sentmenat. Disposa d’una déu d’aigua i d’una gran bassa que servia per regar els horts i fruiterars que són en gran part abandonats. L’estudi dels fringíl•lids, com la mallerenga, corre a càrrec de Joan Carles Senar, en aquesta finca i la de Can Catà (Serdanyola), des de fa molts anys. Semblen ser els punts amb més densitat d’aquests ocells a tota Europa. Després de la guerra, entre 1941 i 1946, hi va haver residència de joves fills de presos. La feta va resultar força conflictiva. Francesc Monràs i Bas era l’alcalde de Sarrià el 1841.

181. MARQUÈS DE SENTMENAT. Finca del marquès de Sentmenat. L’edifici actual data del 1779, quan Andreu Bosch va convertir Can Teixidor (casa rural del segle XIV) en un palauet de camp. Guillem Teixidó va comprar la casa i finca, el 1325 a Berenguer Aymerich, de Sarrià. En són característics els dos teulats piramidals amb franges blanques i negres. La finca l’havia comprada un Sentmenat a primers de segle XVII. Altres retocs es van fer el 1833 i el 1862. Alguns elements escultòrics varen ser duts del castell de Ciutadilla (a l’Urgell) i del de Sentmenat (al Vallès). El 1994 els arquitectes Espinet-Ubach varen enllestir la darrera renovació. Després de la mort del darrer senyor marquès, la finca va quedar abandonada en mans de l’ajuntament. En total té unes 16 Ha. Mentre no es decidia què s’hi feia, era objecte d`actes vandàlics, com ara la decapitació de les estàtues d’avantpassats amb cognoms que semblen castellans (Ciutadilla, Patiño). En total, són 7 les escultures d’avantpassats. Suposem que se’n deu haver destruït o se la deu haver fet canviar de lloc a una octava (Sagnier). Els cognoms que figuren a peu d’escultura són: Ciutadilla, Despujol, Jordan de Urries, Osorio, Patiño, Sarriera, i Sentmenat. Al final, hi hagué acord entre el constructor Núñez & Navarro, l’ajuntament, la Universitat Autònoma, l’Escola Eina i les nebodes del marquès. La cessió de part de la finca a la Fundació Boscana (escola/taller per a subnormals) no va complaure prou l’ajuntament de Barcelona. Volien més. Es varen quedar el jardí davant el palau, per fer-hi festes nocturnes pels directius municipals. Durant anys varen deixar moltes nits insomnes uns quans veïns dels voltants. Van tallar tots els xipressos que envoltaven l’estany del davant del palau, perquè privaven el sol i donaven un aire massa monàstic al jardí. Núñez & Navarro va pagar a les nebodes els impostos que l’ajuntament reclamava, i va poder edificar a canvi, la llenca que toca a Can Caralleu, més amunt de la plaça. La resta ha quedat d’ús públic, sense massa modificacions. És una pineda força bonica. Llàstima de la neteja per Parcs i Jardins (a mans d’uns albanesos)! Cap el Barranc de la Torrentera hi havia els racons més espectaculars dignes de l’origen etimològic de Sarrià (boscúria baixa i espessa). Es va fer un intent de construir-hi, que es va aturar a temps. El darrer marquès hi havia conreat tòfones a les arrels d’alzines que havia sembrat amb aglans de diverses parts d’Espanya. Hi havia uns horts ben cuidats a la part baixa de la finca. El senyor marquès va intentar fer arribar l’aigua que li sobrava als veïns de més avall. Però per dues vegades es va trobar que algú li havia robat les canonades abans d’empalmar-les, i aleshores va decidir plegar l’empresa. Tota la finca era voltada per una tanca feta amb embà. Ara, hi ha alguns pavellons adossats per a fer-hi algunes classes l’Escola Eina. És una escola depenent de la UB, on s’ensenya disseny gràfic de productes i d’interiors.

182. MARTÍ CODOLAR*. Ara és residència de salesians (interna) i també residència (externa) per a recessos espirituals. És a l’avgda. Cardenal Vidal i Barraquer nº 1 Tlfn. 93 429 18 03. El jardí és molt romàntic. Havia estat monestir de jerònims. Hi havia hagut el primer zoo de Barcelona. Amb la visita de Dom Bosco el 1886, s’inicià una amistat forta entre els amos (Lluís Martí-Codolar & Consol Pascual de Bofarull) i els salesians. El 1959 els salesians hi endegaren un seminari, una casa d’acollida i un centre d’esplai. També hi col•laboraven les Filles de Maria Auxiliadora. Queda a la banda de baix de la Ronda de Dalt, ben bé al Sud i a 150 m del velòdrom d’Horta. De l’enorme finca que arribava al Coll de Finestrelles, i fins dalt el Tibidabo, ara només en queda un petit jardí de 50 x 50 m dedicat al pintor Rusiñol. Els terrenys varen anar essent cedits (Hospital del Vall d’Hebron) o venuts. Els Martí-Codolar estaven emparentats amb el matrimoni format per donya Dorotea Chopitea i en Josep Maria Serra Muñoz (alcalde i president del Banc de Barcelona). La granja antiga era de Joan Sabastida, al segle XV. Després, va passar las monjos jerònims; i, al segle XIX, als Martí-Codolar. Els salesians varen extorsionar al matrimoni. Els varen fer separar per a poder evitar que la descendència tingués dret a l’herència. I els darrers mesos de vida varen evitar que el Sr. Martí Codolar tingués visites de familiars, no fos cas que modifiqués el testament. L’arma moral dels salesians era convènce’l que aniria a l’infern si no els deixava els diners que la família havia acumulat, dobre tot, amb el tràfic d’esclaus.

183. MARTÍ. CAN MARTÍ. Tlfn. 93 406 91 95. Font del Mont, 4. Apart de ser una casa particular, és coneguda per servir menjars i begudes. És uns 60 m més amunt de la CDLA. S’hi arriba anant amunt per les corbes del carrer de la Font del Mont i girant a la dreta a la darrera corba. Donava nom a la clotada sota la casa, abans o a ponent de la Serra d’en Margenat. Els de la casa varen ser els responsables que hi hagin encara, a dia d’avui, pins pinyers grans pels voltants. Durant la guerra civil, la gent els volien tallar per fer-ne llenya, però ells s’hi oposaren amb autoritat. També el nom de Turó d’en Martí és en motiu d’aquesta propietat. El turó és vora el coll de Vallvidrera.


184. MASDÉU*. Can Masdéu. És a la vall entre Montbau i Canyelles, per sobre la Ronda de Dalt, al Nord del cementiri d’Horta, i al NW (800 m) de la plaça Karl Marx. En teoria, està al districte de Nou Barris. És sota mateix de l’hospital de Sant Llàtzer. Sembla ser que tant el bisbat, com la universitat autònoma, com l’ajuntament de Barcelona, com la Generalitat, com empreses constructores ben relacionades amb el govern de la Generalitat en temps de Jordi Pujol, com el Col•legi de metges, sembla ser que tots hi tinguin drets. Després d’haver mantingut 50 anys la casa abandonada, un cop ja no fou residència de tuberculosos, ara totes aquelles entittas lluiten per fer fora els okupes que han muntat un casal de barri. Els horts són populars en part, i en part són menats pels okupes. Algun cop la policia els ha intentat fer fora, de matinada, però ells s’han enfilat als arbres per refugiar-s’hi durant dies. D’altres vegades, la mateixa policia ha destruït els paraments interiors de la casa (en nom del bisbat). Però, mentrestant, l’hospital de Sant Llàtzer (que havia acollit leprosos) està buit i pràcticament desocupat.
http://www.canmasdeu.net/cat/index.php

185. MASSÓ*. Can Massó. És a la capçalera però força al fons de la vall de Fondenills. Mig enrunada, conserva encara un aire modernista d’estil indiano.

186. MESTRES. Cal Mestres. També conegut com a Cal Pedro Pons, és ara seu d’una fundació de la Universitat de Barcelona. És a l’avinguda de Vallvidrera entre la Ronda de Dalt i el Peu del Funicular, nº 25-47. Destaca pels esgrafiats de la façana del Nord. El metge del Clínic (nascut el 1898 i mort el 1971) donà la propietat a la universitat, que l’aprofita per reunions especials de directius, ja que és seu de la Fundació Agustí Pedro Pons i del Centre d’Estudis Internacionals. fpedropons@ub.edu

187. MINES D’AIGUA. Especialment a la primera meitat del segle XIX es va perforar el subsòl cercant aigua per als habitants i fonts públiques de Sarrià. El poble tenia fama pels seus minaires. Una mula, i un murciano al darrere, diuen que feien molta feina. La picoleta era força gran, com un pic petit. Cada 50 m hi havia un registre per treure la terra buidada cap a la superfície. Aquest pou s’anomena registre. En teoria, els amos del terreny on hi ha el registre han de mantenir-lo en bon estat i no poden aterrar-lo o reomplir-lo. Les despeses de les obres de manteniment es repartien proporcionalment al cabdal d’aigua assignat (en plomes). Una ploma ve a ser 1 L/minut. Diuen els antics que l’aigua cola, cola, cola, i va colant des del Pirineu, i arriba creuant tot Catalunya a Collserola, i que la prova d’això, diuen, és que no quan plou molt a Barcelona és quan més s’omplen les mines d’aigua, sinó quan més plou al Pirineu. Crec que hi ha molta fantasia en això, tot i que una mica de raó tenen. La CDLA es va fer per abastir d’aigua els barris superiors (Tibidabo, Vallvidrera) i també la població creixent de Sarrià i de Sant Gervasi. Després, agregat Sarrià (i Sant Gervasi) a Barcelona, i establert el monopoli de la companyia d’aigües de Barcelona, l’ajuntament de Barcelona va anar fent tancar les mines amb l’excusa que eren perilloses per a la salut pública. Ara que hi ha mètodes moderns per a tractar l’aigua (llum ultraviolada, osmosi inversa, filtre de porcellana millipore), seria hora de tornar a aprofitar aquestes deus. Almenys, les que les obres subterrànies (pàrkings, vies ràpides) no han malmès encara. En la pràctica, el qui arriba primer o agafa l'aigua més corrent amunt és qui se n’aprofita. Darrerament, la política de l’ajuntament de Barcelona és actuar com si els drets adquirits per l’ús de l’aigua de deus particualrs fos inexistent. I fisn els operaris de les principàls companyies saben repetir la consigna que els han donat: “Totes aquestes aigües no tenen amo” diuen. Ve a ser una mena de moviment okupa des de dalt. Els cabdals assignats de més de 7 plomes i mitja han de pagar impostos, segons la llei d’aigües vigent (1985). I qui no hagi fet servir l'aigua o les instal·lacions per abastir-se'n durant més de 3 anys, perd el dret a l'aigua, segons la mateixa llei. Fa molt de temps que diuen que eixirà una llei de mines d’aigua complementària a aquesta llei d’aigües (BOE nº 189, de 8 d’agost de 1985), però no acaba de sortir. Els partícips de l’aigua tenen molts problemes amb les obres a cases i carrers de més amunt per on els arriba l’aigua. Deien que al vessant de Collserola que dóna a mar, hi ha una vall seca i una molla (rica en aigua). No és ben bé així, però sí que hi ha alternances. Com a màxim, n’hi ha dues de seques o dues d’humides seguides. Repeteixen, per exemple, la Vall de Sant Jeroni i la de Cal Borni; o la de Bellesguard i la de Pomaret, entre les d’aigua. I entre les seques, repeteixen només les molt petites. Potser les rieres o torrents més cabalosos són el de Vallcarca, i el dels Arcs. Només alguns anys és generós també el de Bellesguard (qui sap si per fuites a la canonada de la CDLA). Hi ha unes 110 mines declarades a la zona de la CDLA antiga (entre el Mirador dels Xiprers i el Turó de Collserola) a Barcelona. I n’hi ha 44 a l’antic terme de Sarrià. Una dita de Sarrià és que: “A Sarrià: vents, torrents i convents”. La qualitat mineral de l’aigua sol ser acceptable (excepte per a nadons). La bacteriana o vírica pot millorar-se del tot amb aparells potabilitzadors transportables. Per exemple, l’steripen.


188. MINA BORRÀS. Neix a la muntanya de Vallvidrera sota el Cementiri de Vallvidrera i també sota Ca la Sivina. És coneguda també com a Mina Vella de Vallvidrera. Dóna aigua a cases fins a la Plaça de Sarrià i també a Cal Mestres. (Vegi’s “Crònica de Sarrià” – juliol 2011. Ed. El Mirador).

189. MINA CUYÀS. És al carrer de Vidal i Quadras. Dóna aigua a la zona de més avall de Cal Mestres o de Ca l' Alòs.

190. MINA D’EN SITJAR. És a Pedralbes, al començament del camí de la Mare de Deu de Lorda, o a baix del carrer Conrad Xalabarder.

191. MINA DE BETLEM. Hi ha diversos ramals a la capçalera de la vall de Bellesguard, especialment a la mateixa vall de Betlem i a la principal. Alimenta la urbanització Torre Vilana - el Nou Horitzó de Barcelona. Algun any aprofita també vessaments de la canonada general de la CDLA, que s’infiltren cap a les galeries de la mina particular.

192. MINA DE CAN BARRET*. És a Montbau, a la vall del Torrent del Generet, al capdamunt del carrer de la Poesia i del de Joan Sales, i per sota el carrer de Vayreda, al peu i a llevant del revolt de la Paella.

193. MINA DE CAN BROSSA. Anava des de més amunt de la plaça Borràs fins a la bòvila de Can Brossa, al carrer de Santa Eulàlia. Hi havia un repartidor en forma de gran safareig. S’hi entrava pel carrer major de Sarrià. La mina s’ha eixugat allí, ja que s’ha quedat tota l’aigua un propietari de més amunt, amb l’excusa de ser un alt càrrec de l’ajuntament (socialitsa).

194. MINA DE CAN CANUT. De la vall de Can Canut arribava almenys fins la part alta del carrer major de Sarrià.


195. MINA DE CAN PARTAGÀS. Baixa des de sota la Costa de Veslenà (Coma d’en Costa) cap avall, per la Vall de Pomaret, paral•lela a la mina Margenat, però més a llevant, i fa un colze cap al carrer de la Immaculada (sota els Escolapis).

196. MINA DE CAN PONSIC. Neix al subsòl del Parc de l’Oreneta i va a parar a la finca de Can Ponsic.

197. MINA DE DONYA TULA. És a la part de dalt del carrer de Conrad Xalabarder, sobre i darrere el monestir de Pedralbes.

198. MINA DE LA FIGUEROLA*. És a la zona de Sant Genís dels Agudells. A Can Figuerola encara hi ha una font que deriva d’aquesta mina.

199. MINA DE LA FONT DEL LLEÓ. Té braços des de l’antic convent de Santa Catarina en amunt, en un ventall força ample. Abasteix la casa nº 21 de l’avinguda del Panamà, on hi ha escultures de lleons i on hi havia la primigènia Font del Lleó.

200. MINA DE LA SALLE. Neix a l’Infern, sobre el carrer del Guarda Antón.

201. MINA DE LA TEBAIDA. És al carrer del Bosc, i neix pels voltants de la font del Mont.També s'anomenava Font de la Dona Morta. Discorre uns 5 m més a ponent que el carrer. Donava aigua al convent de Maria Reina.

202. MINA DE MARGENAT. Va del torrent de Margenat fins el carrer d’Anglí i arribava fins el barri de les Tres Torres, i fins el Clos de Sant Francesc i Can Margenat (a la plaça de Sarrià).

203. MINA DEL DESERT. Era al barranc de la Torrentada tocant al convent de Santa Eulàlia.

204. MINA DEL MADUIXER. A la vall homònima o de Can Gomis.

205. MINA DEL MONESTIR. Era a la part central inferior de l’actual carrer de Conrad Xalabarder.

206. MINA GROTTE. Túnel que conduïa les aigües del pantà de Vallvidrera fins a sobre Ca la Sivina i que després es va aprofitar per fer-hi passar un tren.

207. MINA NOVA DE DALT. És al peu del tallat sota la Muntanya pelada de Pedralbes, al capdamunt de la pedrera abandonada on hi havia hagut la Font de la Magnèsia. El túnel està excavat, almenys a la boca, dins el granit blanquinós.

208. MINA RENART. Neix al subsòl del Torrent del Castelló, més amunt del desert. Alimentava un punt de venda d’aigua al carrer major de Sarrià, 174. El sobrant surt pel carrer de Santa Maria Magdalena Sofia i Barat, i cap el Torrent de les Monges. Antigament era propietat dels Negrevernís.

209. MINA ROVIRALTA. És a la zona de l’avinguda de Pearson més a ponent de la mina de la Font del Lleó.

210. MINA SALOM. Neix a l’Infern, però a la part de ponent.

211. MINA SANT ESTANISLAU (=DE CAN CARALLEU). Anava de Can Caralleu al carrer Major de Sarrià (part superior). Almenys arriba al complex esportiu de Can Caralleu.

212. MINA SANT LLUÍS. Venia de Pedralbes i arribava al carrer de la Pau a Sarrià (=carrer Duquessa d’Orleans).


213. MIRADOR D’HORTA*. Queda al començament de la carretera d’Horta a Cerdanyola, passat el trencall del cementiri (uns 600 m de carretera). Dóna vistes al velòdrom (al SW), al barri de la Font del Gos (a ponent) i al Pla de la Guineueta (al SE).

214. MIRADOR DE L’ ARRABASSADA*. És al cantó de ponent o de la vall abans de Vista Rica (pujant de la Ronda de Dalt). A mig camí entre el revolt de la paella i Vistarica. Hi ha un fenomen òptic curiós que passa als capvespres. Des del coll de la Mola, el mirador sembla un seguit de blocs de cases baixes il•luminades. No hi ha cap casa. És un miratge estrany. És un lloc de trobada de motoristes. Abans feien curses per la carretera i se les enginyaven de tots colors per evitar la guàrdia urbana.

215. MIRADOR DE SANT PERE MÀRTIR. No és especialment un lloc des del qual es gaudeixi de una panoràmica espectacular. És al costat de la plaça Mireia, a Esplugues. A l’inici de la CDLA. Potser mereixeria aquesta denominació la plaça de les Bruixes, que és a uns 225 m al WSW, al cim de la carena allargada que fa partió entre la vall de Can Biosca i la de la Font de l’Ovella.

216. MIRADOR DE SARRIÀ. És al revolt de la pujada de Sarrià a Vallvidrera, a la cota 240 m snm, al Sud del Peu del Funicular (200 m snm).

217. MIRADOR DE TORREBARÓ O DE LLOBETA*. És al coll entre el castell de Torre Baró i el Turó d’en Manyoses. El mirador fa uns 150 metres al llarg de la carena aplanada.

218. MIRADOR DELS XIPRESSOS. És a la carena de Finestrelles, al tombant de la CDLA entre Pedralbes i Esplugues. Hi ha una font (artificial) i una barana de pedra fent ferradura, precedida d’uns quants xipressos petits però visibles des de ben lluny. La panoràmica que es divisa sobre el delta del Llobregat i el Pla de Barcelona bé val l’excursió fins aquí des de Can Caralleu o des del Coll de Finestrelles o des de la Plaça Mireia. El corriol de carena segueix amunt (interceptant la carretereta asfaltada que condueix fins el cim) fins a Sant Pere Màrtir. L’any 1925 l’ajuntament d’Esplugues atorgà la llicència d’obres a l’arquitecte Müller perquè hi fes una casa-xalet. La casa es va inaugurar el 1934 i hi va estar fins a finals dels anys 1960s. L’arquitecte havia fet el pavelló d’Agricultura a Montjuïc, per a l’exposició internacional del 1929. Després, durant la guerra civil, aquell edifici de Montjuïc seria un hospital de sang (transfusions), i recentment és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Al Mirador dels Xipers, l’arquitecte Müller havia fet un pou on ara hi ha la font. I ell mateix havia plantat alguns xiprers, els més vells dels que hi queden ara. Les terrasses inferiors eren zones enjardinades parcialment edificades. La seva néta, Renata Müller Von Rathlef, l’any 1960 era una gimnasta de la promoció de Joaquim Blume, que participà a molts campionats europeus, i recorda haver estat aleshores a la casa (de l’avi) i fer-ne fotos. En deien el Xalet dels Alemanys. Jo, de petit, des de la terrassa de casa, veia la silueta d’aquella casa que destacava especialment pels volts de Nadal, ja que un estel molt lluminós (probablement Venus) adornava la nit per sobre d’ella. Semblava, doncs, un element més del pessebre. Després, cap el 1966, va ser expropiada i enderrocada. Només en queden els murs de contenció de les terrasses i els fonaments de la casa. S’hi divisa un abona panoràmica cap al mar i el delta del Llobregat, el massís del Garraf i el de l’Ordal. Poden ser especialment boniques les postes de sol vistes des d’aquest mirador romàntic.

219. MISLEY. Cases de la Misley. Queden a la banda de dalt de la carretera de Vallvidrera, a la zona del Torrent dels Frares. El terreny era de la vídua Misley (Louise Armand de Bernabé). Enrico Misley era un demagog de la maçomneria, amic del general Espartero, a mitjans del segle XIX.

220. MOMBRÚ. CAL MOMBRÚ. Apart la casa de la cantonada del carrer Major de Sarrià amb Pare Miquel de Sarrià, tenien la de sobre la Font del Bou (o del Pins). Els Mombrú eren molt rics, però el destí tampoc els va estalviar desgràcies. Hom deia que pel matí només els calia esperar que sortís el sol i no tenien altra feina en tot el dia. Un error de lectura ha fet que, a tots els mapes, la casa figuri com a Cal Xombru. A la casa de sobre la plaça de Sarrià hi figuren alguns símbols de la maçoneria. Un episodi dramàtic va marcar la família. El noi de la casa estava entretingut amorosament amb la cosidora i, al sentir que algú entrava a l’habitació del costat es va espantar perquè no volia que el sorprenguessin els pares, i va llançar-se daltabaix de l’edifici. No el va pas salvar la corda que l’havia d’ajudar a baixar.

221. MONESTIR DE LA IMMACULADA. 934173675. Carrer de la Immaculada, nº 45. Queda al costat (a llevant) dels Escolapis, baixant el carrer de la marquesa de Villalonga a ma esquerra. O sigui, entre la Ronda de Dalt i la Clínica Teknon. És un edifici gran (45 x 30 m) de maó-vista (rogenc).

222. MONESTIR DE PEDRALBES. Inaugurat el 3 de maig de 1327 pels reis Jaume II i Elisenda de Montcada, havia estat edificat en menys de dos anys. La part del claustre es va acabar després. El claustre és el més gran del món ebtre tots els l’època gòtica. La reina havia triat el lloc perquè els pernils s’hi assecaven millor que a d’altres ubicacions. Mort el rei, ella va anar al monestir per fer-se’n abadessa. Hi ha la tradició de dur ous a les monges clarisses per demanar que faci bon temps durant alguna celebració. Per exemple, Pasqual Maragall ho va fer abans de les Olimpíades del 1992. Moltes cases de Sarrià eren tributàries d’un cens que pagaven a la senyora abadessa en forma d’un pollastre a l’any, per Nadal. Durant la revolta de 1640 (Corpus de Sang - Guerra dels Segadors), les monges de clausura varen marxar del monestir, escortades per l’exèrcit, d’acord amb un antic protocol. Posteriormenrt, durant la invasió napoleònica, diuen que els soldats francesos es varen espantar molt al veure una llum misteriosa que creuava els murs del monestir, i que per això no el varen saquejar. Durant la guerra civil del 1936, va ser, junt amb la catedral, dels pocs edificis religiosos que no van ser assaltats. Va servir de magatzem provisional d’obres d’art, gràcies al conseller Venutra Gasol. El 1993 algunes sales del monestir varen acollir part de la pinacoteca Tyssen-Bornemisza, i fins el 2004. Les campanades del monestir se senten de lluny i fan les delícies, almenys, dels nens petits. Als murs arrelen algunes mates de Tapereres, més visibles sobre la roca de la porta al costat de la presó, escales amunt. Al bell mig d’aquesta porta hi ha una roca implantada al terra, com per dificulatr el pas als vehicles. És aplicant l’orella a aquesta roca que diuen que se sent l’aigua somiquejar. Però, per fer la prova, caldria estar sol i assegurar-se que ningí vindrà a esclafar-te el cap contra la roca. Més que un sensor del subsòl, sembla una picota per, si més no, decapitar-hi els pollastres


223. MONESTIR DE SANT ELIES/ SANTA AGNÈS. Ara (2008) és la universitat privada catòlica ABAT OLIVA (des de 1974), adscrita a l’Opus Dei. S’hi ensenya dret i administració d’empreses, principalment. És al Sud del cementiri de Sant Gervasi, al cantó de baix de la Ronda de Dalt. Tot l’edifici és de maó vista, rogenc. Les serves de Maria Immaculada administraven aquest monestir. La mare Assumpció de Guillem, d’aquest monestir, era la directora del centre de beneficència municipal del carrer Wellington (vora el zoo). Va morir de càncer de pulmó, degut al fum del tabac que fumaven els pidolaires al centre. Repartia menjar també a les monges de clausura dels convents veïns (1960-1970). Les monges es varen vendre el monestir i varen anar a raure a Valldoreix, front a l’estació. Des d’allí atenen el seminari del bisbat de Terrassa.

224. MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON*. Només en queden les runes dels annexes a la banda da dalt de la gasolinera de la pujada de l’Arrabassada. L’edifici principal, de murs blanquinosos, era on és ara la gasolinera. L’annexa principal de dalt corresponia a l’hostatgeria. Just al costat, hi havia l’ermita del Sant Sepulcre. L’ermita de Maria Magdalena quedava on ara hi ha un mirador, a mig camí entre el revolt de la paella i Vista Rica. I la de Sant Onofre era al Sud de la darrera, seguint la carena avall, abans d’arribar al tram de baix de la carretera. L’emblema del monestir era un lleó. El monestir va ser promogut per Violant de Bar (esposa del rei Joan I, el Caçador), i va durar des de 1393 a 1835. Sant Jeroni (347 - 419), patró de l’ordre de frares que mantenien el monestir, es va fer famós pel lleó que li feia companyia durant el seu primer retir al desert, agraït després que el sant li tragué una punxa d’una pota. També se’l coneix com l’autor de la versió llatina de la Bíblia (actual) anomenada La Vulgata. Un altre monestir també dedicat al sant és el de La Murta, a Badalona, en bon estat encara avui. Una frase que podria caracteritzar el tarannà del sant era: “La terra produeix només espines i cards, i la seva pols és l’aliment de les serps”. Una llegenda diu que durant les nits de turmenta es pot veure el fantasma d’un frare blanc aguantant una espelma i un llibre d’exorcismes tot i dirigint-se a la Font Tenebrosa (des d’on ara hi ha la gasolinera i abans hi havia el monestir). El dimoni que amenaça Barcelona surt del broc d’aquesta font.

225. MONESTIR DE SANT MATIES. És regit per les monges jerònimes, junt amb el casal Bellesguard. És un centre religiós per a estades de meditació i exercicis espirituals. És al carrer de Mercè Rodoreda, nº 9, més amunt del cementiri de Sant Gervasi. Tlfn. 93 211 82 40. Extingits els monestirs primigenis dels jerònims de Betlem, l’orde renaixé els segles XIV-XV a Espanya. El 1426, Brígida Terré, amb tres joves més, començà una experiència de vida comunitària. A la mort de Brígida, Catarina Ferré obtingué del Papa Sixte IV, el 19 de juny de 1475, el permís per fundar un monestir de l’ordre de sant Jeroni. Des de llavors, primer a la Pça. del Padró; després –i com a conseqüència de la destrucció del Monestir durant la Setmana Tràgica- al c/ d’ Iradier, a Sarrià; i actualment a Bellesguard, les jerònimes han cantat les divines lloances durant cinc segles a la nostra ciutat. Les campanes del campanar piramidal tenen un so agut i molt musical.

226. MONESTIR DE SANTA MARIA DE JERUSALEM. 932040675. En origen, les monges terciàries franciscanes varen ser les fundadores del convent de Santa Maria de Jerusalem el 1453. Després, han estat clarisses (ordre de Santa Clara) les encarregades del convent a diverses ubicacions (plaça de la Gardunya, carrer Muntaner / Roselló). El 1494 s’adopten nítidament les regles de Santa Clara. De 1814 a 1845 la comunitat va estar exclaustrada. El 1858 el convent és destruït. El 1875 recuperen el solar i el venen per edificar un nou convent a Sant Gervasi. El 1909 (Setmana Tràgica) el convent queda molt afectat. El 1936 també. El 1970 s’inicia el nou convent a la serra de Margenat (Camí de Sarrià a Vallvidrera), a la zona del capdamunt del carrer de Sant Pere Claver. És un edifici gran, blanc, amb teulades de teules típiques roges. Les dimensions màximes són 70 x 50 m de planta.


227. MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLDONZELLA. Edifici d’estil neogòtic, de color força roig (però menys que el monestir de Sant Elies). Situat al carrer del Císter, nº 41. Obra de l’arquitecte Barnardí Martorell i Puig. Pertany a l’ordre del císter (rama femenina). Aquesta comunitat, i la de Santa Maria de Valldaura, s’originaren el 1237. La primera comunitat s’instal•la en una vall del municipi de Santa Creu de l’Olorda, vora la Torre del Bisbe. Però, en varen marxar el 1263, amb el permís del rei En Jaume I. El 1652 (Guerra dels Segadors), el monestir (a La Creu Coberta, des de 1269) va ser saquejat. Després de molts trasllats, la comunitat, seguint els consells del bisbe Torres i Bages, el 1913, es traslladà a aquest monestir (acabat el 1919). És a prop, però no a tocar, del palau de Bellesguard. Durant la guerra de 1936 va ser ocupat per dedicar-lo a sanatori antituberculós.

228. MONESTIR DELS PENITENTS DEL PARE PALAU. Segons algunes fonts, el monestir quedava al capdavall del carrer dels Penitents, tocant al passeig de la Vall d’Hebron, immediatament al Nord del que ara és el Camp de l’Àliga, i al final del carrer de Tizià. Cap el 1860 s’hi varen instal•lar uns sis ermitans. Sis anys més tard, començaren la publicació de la revista religiosa: “El ermitaño”. On hi havia el monestir, després hi havia un hospital solàrium, que va establir-se, en temps de la segona república, com a clínica nudista. El projecte va durar ben poc. Ara és una clínica/residència geriàtrica. L’ordre dels penitents va ser establida el 1221 per Sant Francesc d’Assís, amb el suport del cardenal Hugolino (després, papa Gregori IX). Era oberta a casats i solters dels dos sexes. La parròquia de la zona és la del Sant Crist dels Penitents, i queda ubicada just per sobre la Ronda, i per sota el carrer de Nazaret. De les ermites que varen erigir, no en queden gairebé ni les ruïnes. Una d’elles era vora l’anomenat encara Coll dels Penitents, a la zona de Can Cortès, al final del carrer de l’Abat Teodor. El 1862 en va marxar en Francesc Trotxa, per casar-se amb una noia de 13 anys. Però, en Francesc Griera s’hi va estar fins poc abans de morir el 1882. Després, el bisbat va fer enderrocar la instal•lació per evitar els okupes.

229. MONT D’ORSA (= Vegi’s també: SANT PERE MÀRTIR). Deu derivar més que de cap ós perdut, o d’una muntanya de civada, del mot iber/euskara “ortzea” (=cel). Més que veure-hi óssos, o civada, el que s’hi pot veure és una gran panoràmica aèria i bona part de cel. La comarca anomenada de la Ribagorça deriva també, crec, del mateix mot basc. Per això, optaria per escriure Mont D’Orçà i no “Mont d’Orsa”, si no fos perque els antics propietaris de la zona es deien Orsa (segle XII). Podria ser també que aquest cognom també derivés del basc o que prengués el nom de la muntanya i no a l’inrevés. Hi conflueixen els termes municipals de Barcelona (Sarrià), Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Al cim, hi havia una petita fortalesa durant els segles XVII i XVIII. El 1652, per exemple, el general Motta, fortificà el cim per prevenir atacs castellans. Segons explica el Baró de Maldà (resident a Sant Just), a primers del segle XVIII, i abans, s’hi feia un aplec, el 28 d’abril, força important. Hi acudien gent d’Esplugues, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Cornellà, Molins de Rei, i Sant Boi. Pel matí hi havia un ofici a l’ermita; al migdia, un tec a l’aire lliure; i, per la tarda, ballaven a la petita explanada del cim. Ja al mateix segle XVIII (1792) la imatge del sant (Sant Pere Màrtir de Verona) va ser traslladada a l’església d’Esplugues. El 1834, en motiu de la primera guerra carlista, s’hi instal•là el primer centre de comunicacions (telegràfiques) entre Barcelona i València, almenys. Sembla ser que també enllaçava d’alguna manera amb Sant Pere de Romaní (sobre Molins de Rei). Ara el cim és un centre de comunicacions marítimes de la Compañía Telefónica Nacional de España. Les invasions militars (francesos, el 1697 i el 1808; borbons i àustries a la guerra de successió, el 1706 i 1714; carlins, al segle XIX; nacionals fraqnuistes, el 1939) han tingut sempre molt en compte aquest cim. Abans de penetrar a la ciutat, han ocupat sempre aquest cim. És ben curiós el petit accident que va passar al cim la nit del 24 de setembre de 1808. Una centella va encendre el polvorí dels soldats francesos. Se’n varen salvar molts, -només en van morir 84 -. tot i que la imatge del sant havia estat traslladada a la vora, a Can Fatjó. El 1920, l’arquitecte Rubió i Bellvé, l’arquitecte Tomàs Brull i l’enginyer i arquitecte Fèlix Cardellach, projectaren la restauració de l’ermita, un funicular per arribar-hi, i un restaurant per dinar-hi. El funicular havia d’enllaçar el convent de santa Catarina (després restaurant de la Font del Lleó) amb el cim. Hagués tingut un recorregut de 410 m. El 1928 els dominics del convent de Santa Catarina (on després va haver-hi el restaurant de la Font del Lleó, propietat de Joan Balet) van posar la primera pedra (ajudats per la baronessa de Güell) d’una nova ermita ubicada al mateix cim. Però la guerra i d’altres salvatjades van anar derruint l’edifici. Jo, de petit, hi havia anat a jugar, cap el 1966, amb els amics de Sarrià. Recentment s’han posat a la vista i accés del públic les plataformes que suportaven les bateries antiaèrees situades molt a prop del cim, a la carena de Finestrelles (al S) . Sembla ser que hi havia dos o tres canons de 20 mm Oerlikon (de fabricació suïssa), d’una efectivitat limitada contra els avions (petits) que s’apropessin molt. Però, ocasionalment hi havia hagut canons pesats, el soroll dels quals feia joc amb els del Carmel.

230. MONTBAU*. Barri que s’estén per sobre la Ronda de Dalt, entre l’hospital del Vall d’Hebron i els Llars Mundet.

231. MÓRA*. CAN MÓRA*. Casa pairal de 1751 al peu del Turó del Carmel (=de Can Móra), ara sota l’escola Virolai, al carrer de Can Móra. Ara és residència d’ancians.

232. MÓRA. CAN MÓRA. La finca comprenia, al seu temps, els terrenys entre el passeig de la Reina Elisenda (i del Bisbe Català) i el carrer de Montevideo. Era dels Móra y Aragón, borbons de la família reial. Un túnel comunicava el soterrani amb el monestir de Pedralbes. O això diuen alguns que no varen acabar d’explorar-lo. Si algfú es rpegunta com va passar dels borbons als fundadors de d’institut Tècnic Eulàlia, la resposta és molt senzilla. Amb una partida de cartes que un borbó (Móra) va perdre. El qui acabava de guanyar l’aposta i la finca no la volia i la va vendre a trossets a preu molt rebaixat. La casa i el pati al voltant la va vendre als del Tècnic Eulàlia. Té la teulada negrosa i queda més cap a Pedralbes i al cantó de dalt de la Casa dels Concejals. Curisoament una de les parcel•les ha anat a parar a mans un altre cop a la família reial (Cristina de Borbó i Iñaki Urdangárin).

233. MORAGUES. Can Moragues. És a Esplugues (de Llobregat), a uns 250 m snm, al vessant dret del Torrent de la Moneta, i al peu del Turó homònim, dit també Turó dels Reflectors.

234. MUNTANYA DEL NOTARI*. Queda entre el Forat del Vent i el cementiri d’Horta. El cim principal de la serra, que baixa cap al Sud, és a 261 m snm. Al peu del SE, hi ha el desviament de la carretera a Cerdanyola o al cementiri de Collserola (i Montcada).

235. MUNTANYA PELADA (Coll del Portell). És a la carena de Sant Pere Màrtir. La solana de llevant és especialment rocosa i abrupta. Fa olor de ferro i de sofre, especialment quan ha de ploure. És un indret molt interessant per les falgueres (algunes de ben rares) que hi creixen. Antigues mines de Plata per sobre la CDLA, amb cornubianita.

236. MUNTANYA PELADA (Turó del Carmel)*
237. NOVA BETLEM / CA N’ALMIRALL / NOSTRA SENYORA DE L’ESPERANÇA / ESCOLA JUDICIAL. Pot haver-hi força confusió entorn als límits i ubicació exacta d’aquesta finca. Sembla ser, al final, que anava des de l’actual Cosmo-Caixa, just per sota la Ronda de Dalt (del carrer del Císter cantonada amb el de Quatre Camins) fins el Coll del Casadet (entre el cim del Tibidabo i el Turó d’Artigues (o de Vilana). Comprenia almenys tres nuclis: l’actual Casa Almirall (a la carena), l’actual Escola Judicial (a llevant de l’Ideal Pavillon), i l’actual Cosmo-Caixa. Anava, doncs, des de la part alta de la vall de Pomaret i, més a llevant i avall, fins el Clot de l’Infern (a la finca del Frare Negre). La denominació de Nova Betlem la devien crear els jesuïtes. Després va donar lloc al sinònim més popular de Bonanova. Els jesuïtes tenien també una escola universitària a Barcelona, al carrer del Carme, que tenia aquest nom de Nova Betlem. Per a molts de Vallvidrera, Nova Betlem era el nucli al voltant de la gran ermita ubicada on ara hi ha l’Escola Judicial. L’últim Trampa de Vallvidrera recorda com a la tanca de la finca, per sobre la caseta dels bombers, tocant ja a la carretera que puja al Tibidabo, i al peu del Coll del Casadet, vora l’actual torre de telecomunicacions de Norman Foster, hi havia un rètol de ferro que posava “Nova Betlem”. Per a més detalls, vegi’s Ca l’Almirall o també Cosmo-Caixa. L’estructura de la masia i l’ermita que hi havia on ara hi ha l’Escola Judicial va ser la mateixa des de 1623 fins a 1992. Allí s’hi creà un orfenat, el Col•legi dels Àngels (per a nens de pares empresonats o difícils). Després es conegué com a col•legi de l’Esperança (centre de reclusió de menors). Però aleshores la gran ermita ja no existia, només una petita capella. Hi havia una antiga tradició, almenys des del segle XVII, de fer una processó des de Santa Maria de Vallvidrera, tot i passant per la Casa de La Budellera (amb la capella de la Divina Pastora) i fins l’ermita de Nova Betlem, per tal de demanar protecció divina contra la plaga de l’eruga processionària. El rector anava dalt un ruc mentre veia Montserrat però baixava del ruc quan no veia ja la muntanya santa. Els anys de després de la guerra del 1936, el dia de l’aplec, acabada la missa, es repartien caramels i joguines als nens internats. Hi havia sardanes i hicantaven els Cors de Clavé. Tot per tal de recaptar diners per al manteniment del centre social de protecció de menors. Diuen que a la font hi havia una petita cova on es va aparèixer la Mare de Déu. Aquesta imatge era darrerament a la capella del recinte. Era coneguda com a Mare de Déu de Betlem (o per a d’altres, Mare de Déu de Collserola). Després, Mossèn Cendra (ex-secretari del papa Joan XXIII i rector de Vallvidrera fins a primers del segle XXI) va entronitzar-la, el 1992, com a patrona de Collserola, i la deixà exposada a l’església de la rectoria de Vallvidrera (al costat de les escales que pugen a la plaça Pep Ventura). Ara, després del 1992, per acord entre la consellera de justícia Núria de Gispert (del govern de CiU de Jordi Pujol) i el president del govern Felipe González, es va remodelar aquest nucli de Nova Betlem. Alberga l’escola judicial del Consejo General del Poder Judicial. Els edificis nous són una veritable joia, ja que encaixen meravellosament en l’entorn. Bé mereixerien guanyar un premi d’arquitectura. Són obra de l’arquitecte barceloní Josep Maria Riera i Mas. Hi va haver un intent de dedicar el carreró (sense asfaltar) que connecta l’entrada al complex d’edificis amb la CDLA (a la confluència del T. del Cigaló amb el T. de Bellesguard) a la memòria de la jurista catalana Maria Lluïsa Algarve. Però, al final, es retolà com a Torrent de la Casa Almirall. Si aquest camí és obert al públic o no, està per veure. És una llàstima que no s’hi pugui acabar de passar tranquil•lament, ja que és dels més bonics de tota la solana de Collserola. I, a la vegada, el més tenebrós. Es va dictar una norma especial per a aquest cas, però que és aplicable a tot el parc de Collserola, i que dóna com a tallat un camí o pista si s’hi han abocat terres. El talús de terres sobreposades tocant a la CDLA dissimula molt bé l¡inici de la pista de pujada, però deixa un caminoi al centre. Els rètols del carrer varen ser retirats. El talús superior, força més avall de l’entrada del complex, correspon a l’abocament de mobiliari de l’establiment antic, i va ser cobert amb terra per dissimular-ho. No hi ha rètols de prohibit el pas a aquest camí directe entre la Font del Cigaló i l’escola de jutges. El centre té una activitat minsa, però un pressupost diari de 24000 euros. No és estrany, doncs, que la vigilància sigui aferrissada. Potser això incrementi l’ambient feréstec de l’entorn, en especial més avall dels edificis. Tot plegat, s’ubica al capdamunt de la vall de Bellesguard, a uns 345 m snm, entre l’Ideal Pavillon i l’Observatori Fabra. NOVA BETLEM (de baix). Un altre nucli de la finca era la masia primigènia del Mas Calvet (ara on és COSMO-CAIXA), que després va passar a mans dels jesuïtes i va passar a anomenar-se del Frare Negre o de Sant Salvador del Mont.


238. OBSERVATORI FABRA. Inaugurat el 1904, pel rei Alfons XIII. Construït per l’arquitecte Domènec Estapé, amb el mecenatge del marquès d’Alella (Camil Fabra i Puig) i una petita aportació (20%) de la diputació de Barcelona. La idea la va tenir Eduard Fontseré i Riba. La direcció rau en la RACAB (Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona). El 1890 s’havia pensat construir-lo al cim del Tibidabo. El primer director de l’observatori actual, a partir de 1902, en va ser en Josep Comas i Solà. Té tres funcions principals: descobriment d’asteroides, registre sismològic, i estació meteorològica. És a 423 m sobre el nivell del mar. S’hi accedeix des de la carretera al Tibidabo (una mica més avall o abans, pujant, del pas sota el funicular), per un vial asfaltat envers el Sud. O també pel corriol, molt costerut, que hi puja des de la pista que, del pont del funicular del Tibidabo sobre la CDLA va cap a l’Ideal Pavillon. De mitjans de juny a primers de setembre, s’hi celebren vetllades científiques i gastronòmiques (tel. Reserva: 902 11 12 30). L’observatori queda al que abans es coneixia com a Turó dels Ocellets. La font vora aquest relleix a mitja carena, a tocar l’edifici per la banda del SE, era la Font dels Ocellets i el torrent que en baixa, també cap el S, era conegut com a Torrent dels Ocellets. I sí que en aquesta zona és fàcil sentir les cantúries de petits ocells diversos. Recentment, la font s’ha tancat al públic. Ara alimenta una cisterna junt amb l’aigua que recullen les teulades de la pluja.

239. PALAU DE LES HEURES*. Vegi’s HEURES.

240. PAPANAPS*. Can Papanaps. És a sota, i a llevant, del Laberint d’Horta. Ara hi ha el psiquiàtric municipal.

241. PARC CERVANTES. Té unes 9 Ha i hi ha unes 200 varietats de rosers diferents. És entre el capdamunt de la Diagonal i la carretera d’Esplugues. Hi ha espais de gespa i camins amples per a practicar esport lliurament. Malgrat que ara la denominació del parc sembla una impisició més del centralisme, podria haver estat l’inici d’una maniobra per a fer palès que Miguel de Cervantes era català, com alguns estudiosos gairebé sseguren actualment. http://www.youtube.com/watch?v=9Ow7iQs18P8

242. PAS DEL REI*. És un collet que hi ha entre els turons de Valldaura i de Magarola, just al centre de la capçalera de la Vall de Sant Cebrià. Alguns mapes el situen a la part de ponent de la capçalera, per on un ramal de la pista que ve del Revolt de la Paella es dirigeix cap a la vall de Sant Medir.

243. PEDRA DELS SACRIFICIS. Situada al Coll de la Mola. És interessant considerar-la com a record d’una religió prehistòrica perduda. S’hi sacrificaven petits animals, la sang dels quals, vessada en petites concavitats, devia proporcionar alguna profecia o remei espiritual. Segurament s’hi practicava l’endevinació per mitjà de les víscieres o aruspicina hieroscòpica. S’hi arriba, si els troncs caiguts de la nevada anterior ho permeten, des de la carretera del Coll de la Mola al Tibidabo, fent uns 15 m de la pujada (amb graons) pel sender GR-92 i després anant a la dreta fins un petit replà a 15 m més en direcció NNW planejant per entre la boscúria. La pedra fa 1.5 x 0.7 x 0,8 m aproximadament. Vagi’s: JOSEP M HUERTAS CLAVERÍA. La piedra de los sacrifcios en Collserola. La Vanguardia 24/03/2003.

244. PEDRALBES. Vegi’s MONESTIR DE PEDRALBES. El barri va passar, en temps de l’alcalde Maragall, al districte de Les Corts, per tal de dividir una mica les forces polítiques del partit de la oposició als socialistes, que era CiU. Potser aquesta maniobra tampoc calia, ja que, després, es va aprovar la carta de la ciutat. Allí es deixava un marge de maniobra política trivial als districtes. L’alcalde Clos, després, va retornar, almenys, la zona del monestir al districte de Sarrià. A l’edat mitjana, el batlle de Sarrià era escollit per l’abadessa del monestir. I això, des que el monestir va bescanviar Sant Pere de Premià per Sarrià.

245. PENITENTS. Barri i monestir. Els penitents del Pare Palau. Segons algunes fonts, el monestir quedava al capdavall del carrer dels Penitents, tocant al passeig de la Vall d’Hebron, immediatament al Nord del que ara és el Camp de l’Àliga, i al final del carrer de Tizià. Cap el 1860 s’hi van instal•lar uns sis ermitans. Sis anys més tard començaren la publicació de la revista religiosa: “El ermitaño”. Ara, on hi havia el monestir, hi ha un hospital solàrium, que va establir-se en temps de la segona república com a clínica nudista. El projecte va durar ben poc. Ara és una clínica/residència geriàtrica. L’ordre dels penitents va ser establida el 1221 per Sant Francesc d’Assís, amb el suport del cardenal Hugolino (després, papa Gregori IX). Era oberta a casats i solters, dels dos sexes. La parròquia de la zona és la del Sant Crist Salvador (dels Penitents), i queda ubicada just per sobre la Ronda, i per sota el carrer de Nazaret. El barri és per sobre la Ronda de Dalt, entre la carretera de l’Arrabassada i el Carrer Tizià; o, en sentit més ampli, fins a la CDLA. I en sentit més ampli encara, fins el mateix Turó dels Penitents. El barri superior a la CDLA és anomenat per alguns el Barri dels Rosers o de les Roses.

246. PINEDA. La Pineda. Zona sota el Peu del Funicular de Vallvidrera, al vessant dret del Torrent de l’Escorxador o desl Arcs. El nom li devia venir de l’antic propietari en Pineda.

247. PINS D’EN PERE GIL. Franja de Pins Pinyers al solell del Turó del Mont, només una mica per sota el tram recte de la carretera entre Vallvidrera (d Dalt) i el Tibidabo, a llevant del camí de la Budellera. Podrien haver estats plantatas per Pere Gil i Estalella (1551-1622), jesuïta rector del col•legi de Betlem (a les Rambles de Barcelona) i famós geògraf autor de la Geografia Natural de Catalunya (1600) i traductor al català del llibre de capçalera dels jesuïtes, el de Thomas Kempis.

248. PLA DE LA GUINEUETA*. Al barri de Canyelles. Esplanada de la Riera de Sant Andreu per sobre el passeig de Valldaura (i la Ronda de Dalt), al peu de la Carretera Alta de Roquetes. A l’Est de la plaça de Karl Marx.

249. PLA DELS MADUIXERS. Final de la CDLA antiga, al capdamunt del carrer de Manuel Arnús, al fondal del Torrent del Maduixer o de Can Gomis. El barri del Maduixer, ubicat a l’Est, es caratcteritza pels edificis de color verd mat.

250. PLAÇA DE LES BRUIXES. No devia pas ser on la marquen tots els mapes, sinó una mica més amunt i a ponent de la plaça Mireia. Una llegenda diu que des d’allí (242,2 m snm) les bruixes enviaven maleficis a la vall de Sant Just. El cim (pla a dalt) queda entre la vall de la Font de l’Ovella (mal anomnada de la Beca) i la vall de Can Biosca. La majopria de mapes ubiquen la Plaça de les Bruixes a la collada entre el Turó del Temple i la Font de la Mandra. Hi passen moltes línies elèctriques d’alta tensio per sobre. Malgrat això, aquesta esplanada (el nom autèntic de la qual desconec) va ser replantat amb pins, alzines i roures en un acte cocreat per Jane Goodall, la famosa primatòloga.

251. PLAÇA MIREIA. És al capdamunt del carrer Pau Vergós, a Esplugues de Llobregat. S’hi troben els límits dels termes d’Esplugues i de Sant Just. Pel voltant hi ha la Font de la Mandra, el bar del mirador de Sant Pere Màrtir, i la zona de picnic les Tres Talaies. És una plaça, una mica en pendent, en forma de caragol (de perfil) de 60 x 35 m. El centre, enjardinat, és a 261,8 m snm.

252. POBLE NOU (de Sarrià). Barri dels voltants del carrer dels Carròs, per sobre el Peu del funicular, al vessant esquerra del Torrent dels Arcs.

253. PONSICH. Can Ponsic/ Poncic. És al vessant dret de la Riera Blanca i al final, a baix, del Camí del Fondo, entre el carrer d’Enric Giménez i l’avinguda de J.V. Foix. És ara seu de la policia municipal i d’una escola de música. La casa neoclàssica va ser adquirida per l’ajuntament en temps de l’alcalde Narcís Serra. Josep Maria Ponsich i Sarriera descendia dels Sarriera i Mercader que al segle XVII eren els amos de la finca de 3000 metres quadrats de més amunt d’on són ara els caputxins, entre la riera Blanca i la riera de Can Júlit. De fet, el 1884, va ser un Ponscih qui va cedir els terrenys de baix de la finca als caputxins. Varen inaugurar el monestir nou (de Santa Anna) el 1891. El 1987, l’alcalde Narcís Serra va fer cedir la finca principal per ficar-hi una escola de música, cinc anys després de la mort de Josep Maria Ponsich i Sarriera, cavaller de l’ordre de Malta. El cavaller havia mort solter i duent una vida ascètica. S’ha aprofitat l’edifici principal també com a caserna de la guàrdia urbana. Hi havia una cripta per enterrar-hi els difunts de la família i una galeria que aprofitava l’aigua des de sota el Castell de l’Oreneta. L’estructura dels edificis neogòtics actuals amb torres quadrades estretes, i una de circular ampla, data del 1892. És obra de l’arquitecte August Font i Carrera. Els més imaginatius diuen que Anníbal (fill d’Amílcar Barca, el fundador de Barcelona) va passar per Can Ponsich amb els seus elefants. Hi ha una altra finca dels Ponsich a Sant Quirze del Vallès. Per cert, s’hi ha trobat un homínid estrany (Dryopithecus crusafonti). Alguns veuen encara el seu fantasma bevent de l’aigua de la riera (amb la ma) o acompanyant a la família. El membre més destacat de la família Ponsich era, fins fa poc, Juan José Suelves Ponsich, marquès de Tamarit i vescomte de Montserrat. Morí el 2004 amb 76 anys. La seva dóna, Victòria Eugènia Figueroa de Borbón, descendia del comte de Romamones. Varen fer fortuna al Perú. Una filla seva es va casar amb un nét d’en Francesc Franco. Els Ponsich del segle XIX, regidors a l’ajuntament de Barcelona, estaven emparentats amb els Alòs, els Duran, els Ferran i els March. La casa també era coneguda com a Ca l’Alòs.

253bis. POU DEL VERNÍS. Galeria vertical excavada per extreure'n grafit i galena a principis delk segle XX, d'uns 20 m de fondària, ubicada prop de la Plaça Mireia, al límit del terme de Sant Just Desvern ja tocant a Esplugues. Actualment queda dins el recinte del Tenis Pedralbes.

254. PRUNERES D’EN BOVER. El Dr. Bover va fer plantar moltes pruneres a la carena del Turó d’En Martí (vora Can Baldiró) i també a la franja sota la carretera, gairebé des del funicular fins l’hotel Vallvidrera.

255. PUIG AGUILAR. Cim del Tibidabo, almenys el de més a ponent. Equívocament se’n deia també el Turó d’en Corts (vora el coll de l’Espinagosa).

256. PUIG DE LA MOLA. Cim del Tibidabo, el de més a llevant. La Mola era una masia que quedava on ara hi ha un mirador (de la font Groga).

257. PUIG DE MARROBÍ (=Turó del Temple o Turó de la Torre). 268 m snm. Queda al SSW de la plaça Mireia, És al terme d’Esplugues i al capdamunt de la Ciutat Diagonal. És mig urbanitzat.

258. QUARTERS DEL BRUC. Els terrenys varen ser donats pels Buxó al rei Alfons XIII perquè hi fes els quarter militar. L’obra té un cert estil bàvar. L’ajuntament de Barcelona ha decidit quedar-se el quarter, però el ministeri de defensa no té perquè acatar aquesta decisió. De moment, s’ha obert al públic la biblioteca interna (amb 60.000 exemplars). Durant un temps, hi venien mapes de l’exèrcit.

259. RAICITAS. “Las raicitas”. Drecera entre el coll que hi ha al peu i a llevant del Turó Castanyer i la bifurcació de la pista a Cal Borni o a l’Ideal Pavillon. Es coneix així entre els ciclistes.

260. REVOLT DE LA PAELLA*. Tombant molt pronunciat a la carretera de l’Arrabassada pujant d’Horta al Tibidabo, entre les capçaleres dels torrents de Generet i de la Llet. De la part externa superior en surt una pista cap el centre d’acollida d’animals. La pista segueix fins a Sant Medir.

261. RIBÓ*. Can Ribó. Al costat i sota Sant Cebrià.

262. RIERA/TORRENT DE CAN CANET. Part inferior del Torrent de Can Campanyà. Era a Pedralbes. Discorria aproximadament per l’actual avinguda de Pedralbes. Sota el monestir, s’ajuntaven la riera de Campanyà amb la del Monestir (que baixava per llevant de la creu de terme) per donar lloc a la riera de Can Canet. Aquesta, per sobre l’actual carrer de Manuel Girona, s’ajuntava amb la Riera Blanca. Can Canet de la Riera era al vessant esquerra, o NE, de la riera homònima. Però, a la vegada, la casa era al vessant dret o NW de la riera de Can Júlit, que baixava per l’actual avinguda de Bosch i Gimpere. Can Canet de la Riera era on hi ha ara el Club de Tennis Barcelona.

263. RIERA /TORRENT DE CAN JÚLIT. A Pedralbes. Baixava per l’actual Avda. Bosc i Gimpere, abans dita del Capitán Martín Busútil. Al vessant dret i al capdavall hi havia Can Canet de la Riera (Club de Tennis Barcelona), Poc més avall de la casa prenia ja el nom de Riera de Can Canet, que, pel carrer Manuel Girona, s’ajuntava amb la riera Blanca.

264. RIERA APIERA. Vegi’s Torrent del Neguit.

265. RIERA BLANCA. Per a la majoria, començava a Can Ponsic. Allí convergeixen la branca de la Riera de Can Móra (que és la continuació per sota el passeig de Can Caralleu del T. de Can Caralleu) amb la branca del Torrent de les Monges. El Torrent de les Monges que puja fins el desert de Sarrià i, al capdamunt, es coneixia també com a Riera dels Caputxins i, al capdavall, com a riera de Can Serrat. Més avall del convent dels Caputxins (de Santa Anna), la Riera Blanca s’ajuntava amb el T. de Can Júlit (que baixava per l’actual Avda. Bosc i Gimpere, abans dita del Capitán Martín Busútil). Les finques de Can Móra, Can Ponsic, i els Caputxins limitaven, per ponent, amb el T. de Can Júlit, i, per llevant, amb la Riera Blanca. La Riera Blanca, per sobre el passeig de Manuel Girona, també s’ajuntava amb la Riera de Can Canet (que més amunt es deia Torrent de Can Campanyà o T. de Santa Llúcia). Can Campanyà era a la vora Sud de la Plaça de la Creu de Pedralbes. Més amunt, el torrent passava per la pedrera on hi havia una font i un petit embassament (on alguns nois s’hi banyaven a vegades). Allí hi confluïa una branca que venia de ponent. El Torrent principal potser es deia més amunt: T. de la Mare de Déu de Lorda, o T. de Bonavista o T. del Monestir. Però, fins aquí, només s’han comentat els ramals més septentrionals de la Riera Blanca. Els ramals que no confluïen a la zona del c/ Manuel Girona eren els més meridionals. De Nord a Sud: T. de la Font del Lleó (= de Santa Caterina), que naixia a la Muntanya Pelada (Coll del Portell), T. de la Font del General (=T. de Can Borruel), que anava a parar vora l’actual església de Maria Reina; T. de Can Falgars (=T. de la Font de Fornés) i T. de la Barrina (que més avall prenia el nom de T. de Torre Melina o T. de les Roses). Entre els dos darrers hi ha el barri de la Mercè i els quarters del Bruc. Més a migjorn del T. de la Barrina, ja ve el Coll de Finestrelles, llindar entre el terme de Sarrià i el d’Esplugues. I, més enllà, comença la conca del T. de Finestrelles, afluent del Torrent de Gornal, i ja no de la Riera Blanca.

266. RIERA DE COLLSEROLA. Era la Riera de Sant Miquel (de Gràcia), més avall de la Diagonal. També se’n deia riera d’en Malla (que cal no confondre amb la Riera de la Creu d’en Malla, desguàs del Torrent de Bellesguard). A la Gal•la Placídia, s’ajuntaven la riera de Sant Gervasi (afluents: Castanyer, Frare Blanc i Maduixer) i la de Vallcarca (afluents: Penitents, Les Arenes, Remei). El barranc del Penitents té una branca a la capçalera, al NE que va a parar al collet al costat del Turó de Collserola. Així doncs, podríem dir que la riera de Collserola neix en aquest turonet saulonenc. El cert és que des d’allí es pot endevinar tot el recorregut del curs d’aigua fins el mar.

267. RIERA DE L’ ESCORXADOR. El Torrent dels Arcs prenia aquesta denominació entre el Peu del Funicular (Ca la Sivina) i la finca de Can Gardenyes, per esdevenir el Torrent de Can Gardenyes d’allí el mas avall. Poc més amunt del carrer del General Vives, ultra la part superior de la finca dels jesuïtes, hi havia l’escorxador municipal (quan Sarrià era un municipi independent abans del 1921).

268. RIERA DE MAGÒRIA. El Torrent dels Arcs i el Torrent de Pomaret formaven, a la part inferior de Sarrià (vora la clínica Corachan), la Riera de Magòria, que anava a parar al capdavall de l’avinguda del Paral•lel, al costat de Sant Pau del Camp, formant un estany. Un dia es va desviar, a partir d’allí cap a la Zona Franca, per evitar la sobrepoblació de mosquits al nucli antic de Barcelona.

269. RIERA DE PEDRALBES. Naixia darrera i a llevant de les actuals escoles Betània-Patmos, i baixava pel cantó de ponent del monestir per anar a trobar, més avall de la creu de terme, la Riera de Can Campanyà i formar la de Can Canet. Cal no confondre la Riera de Pedralbes (a llevant del monestir) amb la del Monestir (a ponent).

270. RIERA DE SANT ANDREU*. Recollia les aigües del T. de Can Masdéu, i del T. de la Font d’en Canyelles.

271. RIERA DE SANT GERVASI. Es formava per la confluència del T. de Castanyer i el del Frare Blanc a la plaça Joaquim Folguera (abans Núñez de Arce). A la plaça de la Gal•la Placídia, s’ajuntava amb la Riera de Vallcarca per formar la Riera de Sant Miquel.

272. RIERA DE SANT JUST. (Riera de Vercio. )A llevant de Can Mèlic, on hi ha ara l’IES de Sant Just Desvern, la riera es divideix (o dividia) en dues branques cap el NE aproximadament: la principal (més al Nord), i la secundària (més a l’E). La segona passa al peu de Can Candeler (Torrent de Can Candeler). Aquesta segona rama té un afluent que ve de llevant de Can Cortès (Torrent de Can Cortès). Més amunt, el torrent ve del peu de Can Biosca (que deixa al Nord) i encara més amunt, de l’Est (Torrent de Can Biosca o del Malo). Per altra banda, seguint la rama principal de la riera de Sant Just, sota Can Isart, amunt, amunt, la riera es bifurca. La branca de més a llevant és el Torrent de la Font de l’Ovella (mal anomenat Embut de la Beca). Més amunt, la riera principal va cap el NE, i passa al peu i a llevant de Can Vila. Allí, la riera deixa de ser riera. Més amunt, la rama del Nord és el Torrent de Can Cuiàs (amb una sub-branca cap a ponent, que seria el Torrent de Can Merlès). La rama de llevant, que passa al peu de Can Fatjó, és el Torrent de Can Fatjó (=T. de la Font del Rector). D’aquí sorgeixen diverses ramificacions cap a llevant, o fins i tot una mica al Nord i al Suid. La rama que vira al SE és el Torrent de Can Baró (=T. de la Font del Ferro). Els ramals de més el NE discorren per les valls que hom anomena “Les Fatjones”, al bell peu del Coll de l’Espinagosa. Així, des de la Plaça Mireia, que pot considerar-se el començament actual de la CDLA, al Sud hi tenim el Torrent de la Torre o de Sant Pere Màrtir (amb la Font de la Mandra com a origen). Al SW, el Torrent de Can Biosca (amb la Font de l’Òscar). I, al NW, el Torrent de la Font de l’Ovella (amb la Font de l’Ovella). La Plaça de les Bruixes (242 m snm), a ponent de la Plaça Mireia (261 m snm) és un bon punt panoràmic. D’allí contemplem la vall de Can Biosca, al Sud, i la de la Font de l’Ovella, al Nord. Un altre punt panoràmic sobre les valls de la Riera de Sant Just seria el Turó de la Tina (251 m snm), a llevant del Coll del Portell (i al NW de la Plaça Mireia). Des d’allí, la vall de la Font de l’Ovella queda al Sud, i la de Can Baró al Nord.

273. RIERA DE SANT MIQUEL. Es formava a la plaça de la Gal•la Placídia amb la unió de la Riera de Vallcarca (per llevant) i la de Sant Gervasi (per ponent). Més avall de la Diagonal es coneixia també com a Riera de Collserola, per néixer el ramal del T. dels Penitents vora el Turó de Collserola.

274. RIERA DE VALLCARCA. Es formava sota el pont de Vallcarca amb la unió de la riera de Can Gomis (més amunt, format per la unió del Maduixer i els Penitents), que baixava pel carrer de Gomis, amb el Torrent de l’Andalà o les Arenes (que baixava per l’avinguda de Vallcarca). Hi ha un túnel subterrani molt antic, d’uns 2 m d’alt per 6 d’ample. La riera s’ajunta, a la plaça de la Gal•la Placídia, amb la Riera de Sant Gervasi, per formar la Riera de Sant Miquel. La Riera de Sant Miquel, més avall de la Diagonal pren el nom de Riera de Collserola. Aquesta va a parar al peu i a ponent del Mons Taber. Devia abastir d’aigua ja a la Barcino dels romans. El que no està clar és on és el naixement. Podria ser la Font de Sant Albert.

275. RIUS*. CAN RIUS. És la casa sobre el Coll de la Ventosa, o la carretera d’Horta al Cementiri de Collserola.

276. RONDA DE DALT (B-20) Projectada des de feia molts anys, es va enllestir just abans dels Jocs Olímpics de 1992, essent alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i Mira, i president del govern d’Espanya, Felipe González Márquez.

277. ROQUETES*. Barri al peu del Turó de Roquetes, més enllà o a llevant del de Canyelles.
278. SALLE DE LA BONANOVA. L’edifici principal és obra de l’arquitecte Pedro Inspizúa (1954). L’edifici original central era d’Ignasi Romañá (1889), amb nombrosos ornaments escultòrics de Manuel Coromines. I la capella era obra de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda (1901). La seva inauguració va coincidir amb la canonització del fundador de l’ordre dels “germans de les escoles cristianes”, Sant Joan Baptista de la Salle. Des de 1970, l’escola de telecomunicacions i la d’arquitectura de la Salle formen part de la Universitat Raimon Llull (junt amb el IQS, Blanquerna, ESADE, etc.).


279. SANT CEBRIÀ (I SANTA JUSTINA)*. L’ermita actual data del segle XVIII. Però, ja que hom té constància del pas per aquí de Sant Francesc d’Assís, ha d’haver-hi hagut una ermita més antiga. També varen passar-hi Sant Francesc Xavier i Sant Ignasi de Loiola. Queda a uns 300 m al NNE i per sota el Revolt de la Paella, a la vall homònima (de Sant Cebrià). La vall queda més al Nord de la de Sant Genís (i al Sud de la de Fondenills o Horta).

280. SANT CRIST SALVADOR (DELS PENITENTS). És la parròquia del barri dels Penitents. És al començament de la carretera de l’Arrabassada (pujant a la dreta) i vora (per sobre) la Ronda de Dalt. Queda ubicada al Torrent de les Arenes. L’accés és una mica complicat. Hi ha un “humilladero” curiós a la banda de dalt de la placeta. S’hi va per entre els carrers de Nazaret i Jericó.

281. SANT GENÍS DELS AGUDELLS*. És a l’antic terme de Cercerol. “Cercerol” significa zona d’horts situats al NW, en aquest cas, al NW de l’antiga Barcino. L’església romànica era de l’any 931, i fou ampliada el segle XIII, ja a l’estil gòtic (nau central). L’àbsida és del segle XVIII. Era punt d’abastiment d’aigües per a Barcelona (Mina de Collserola). L’aplec és el 26 de setembre. Queda al centre del barri del mateix nom, entre els carrers de Saldes, Baldomer Girona, i Nazaret.


282. SANT GERVASI DE CASSOLES. Va ser agregat a Barcelona el 1897. Era entre Sarrià, Gràcia i Horta. La capella del 987 estava dedicada a Sant Gervasi i a Sant Protasi (màrtirs bessons). Era on hi ha ara l’església de la Bonanova, enmig de cases disperses (aleshore) i una bòvila. Fins el segle XVIII, hi havia només masies enmig camps d’ordi, blat i mill. A la CDLA, el terme comença al Turó de Bellesguard i acaba al pont del funicular del Tibidabo. A finals de segle XX, el barri s’ha afegit a Sarrià, mentre que Pedralbes ha estat exclòs.

283. SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON. Només en queden les runes a la banda da dalt de la gasolinera de la pujada de l’Arrabassada. L’edifici principal de murs blanquinmosos era on és ara la gasolinera. L’annexa de dalt corresponia a l’hostatgeria. Just al costat hi havia l’ermita del Sant Sepulcre. L’ermita de Maria Magdalena quedava on ara hi ha un mirador, a mig camí entre el revolt de la paella i Vista Rica. I la de Sant Onofre era al Sud de la darrera, seguint la carena avall, abans d’arribar a la carretera actual. L’emblema del monestir era un lleó. El monestir va ser promogut per Violant de Bar (esposa del rei Joan I, el Caçador) i va durar des de 1393 a 1835. Sant Jeroni (347-419), patró de l’ordre dels frares que mantenien el monestir, es va fer famós pel lleó que, agraït, li feia companyia durant el seu primer retir al desert, després que el sant li tragué una punxa d’una pota. També se’l coneix com l’autor de la versió llatina de la Bíblia (actual) anomenada la Vulgata. Un altre monestir també dedicat al sant és el de La Murta, a Badalona, en bon estat encara avui. Una frase que podria caracteritzar el tarannà del sant era: “La terra produeix només espines i cards, i la seva pols és l’aliment de les serps”. Una llegenda diu que durant les nits de turmenta es pot veure el fantasma d’un frare blanc aguantant una espelma i un llibre d’exorcismes tot i dirigint-se a la Font Tenebrosa (des d’on ara hi ha la gasolinera i abans hi havia el monestir). El dimoni que amenaça tot Barcelona surt del broc d’aquesta font.


284. SANT PERE MÀRTIR. És el cim principal de la part del SW de la serralada de la solana de Collserola (389 m snm). També conegut com a Mont d’Orsà. Deu derivar més que de cap ós perdut, o d’una muntanya de civada, del mot iber/euskara “ortze” (=cel). Més que veure-hi óssos o civada, el que s’hi pot veure és una gran panoràmica aèria i bona part de cel. La comarca anomenada de la Ribagorça deriva, crec, del mateix mot basc. Per això opto per escriure Mont D’Orçà i no “Mont d’Orsa”. Podria ser que també derivés de l’antic propietari, en Orsa (segle XI). Hi havia una petita fortalesa els segles XVII i XVIII, a més de l’ermita edificada pels pares predicadors dominics del convent de Santa Catarina en la finca cedida per Felipa Pujades i Clariana el 1610 per a ells. El 1652 (Guerra dels Segadors), el general Motta, fortificà el cim per prevenir atacs castellans. Segons explica el Baró de Maldà, a primers del segle XVIII, i abans, s’hi feia un aplec, el 28 d’abril, força important. Hi acudien gent d’Esplugues, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Cornellà, Molins de Rei, i Sant Boi. Pel matí hi havia un ofici a l’ermita, pel migdia un tec a l’aire lliure; i per la tarda ballaven a la petita explanada del cim. Ja al mateix segle XVIII (1792) la imatge del sant (Sant Pere Màrtir de Verona) va ser traslladada a l’església d’Esplugues. El 1834, en motiu de la primera guerra carlista, s’hi instal•là el primer centre de comunicacions (telegràfiques). El 1848 ja devia enllaçar amb Molins de Rei (Sant Pere de Romaní) i Martorell per arribar fins a Lleida, i per altra banda, amb València, segons el projecte de l’enginyer José M. Mathé. El 1856 la torre va ser molt malmesa en el transcurs d’una revolta. Ara és centre de comunicacions marítimes de la Compañía Telefónica Nacional de España. Les invasions militars (francesos, el 1697 i el 1808; borbons i aùstries a la guerra de successió, el 1706 i 1714; carlins, al segle XIX; nacionals franquistes, el 1939) han tingut sempre molt en compte aquest cim. Com per rememorar la presa de les tropes franquistes, el 24-25 de gener de 2009 (70 anys més tard) hi hagué una gran ventada per les zones que s’albiren des d’aquest cim, i que mai havia estat vista ni per la gent centenària. Abans de penetrar a la ciutat, els militars han ocupat sempre aquest cim. És curiós el petit accident que va passar al cim la nit del 24 de setembre de 1808. Una centella va encendre el polvorí dels soldats francesos. Se’n varen salvar molts, -però en van morir 84 -. La imatge del sant havia estat traslladada una mica lluny, a Can Fatjó, per protegri-la. El 1926, l’arquitecte Rubió i Bellvé, l’arquitecte Tomàs Brull i l’enginyer i arquitecte Fèlix Cardellach, projectaren la restauració de l’ermita, un funicular per arribar-hi, i un restaurant per dinar-hi. El funicular havia d’enllaçar el convent de santa Catarina (després restaurant de la Font del Lleó) amb el cim. Hagués tingut un recorregut de 410 m. El 1928 els dominics del convent de Santa Catarina (ubicat on després va haver-hi el restaurant de la Font del Lleó, propietat de Joan Balet) varen posar la primera pedra (amb l’ajuda de la baronessa de Güell) d’una nova ermita. Però la guerra i d’altres salvatjades van anar derruint l’edifici i el projecte no s’ha dut a terme, ja que seria incompatible amb la presència de l’estació de tele-comunicacions (marítimes sempre; i des de 1960 a 1992, de televisió). A finals de 2008 s’ha obert l’accés a les bases de les defenses antiaèrees republicanes ubicades molt a prop del cim, en direcció SSW. S’hi accedeix des del final de la carretereta asfaltada que puja al cim. Sembla ser que hi havia dos o tres canons de 20 mm Oerlikon (de fabricació suïssa), d’una efectivitat limitada als avions (petits) que s’apropessin molt. Però ocasionalment hi havia hagut canons pesats, el soroll dels quals feia joc amb els del Carmel. El sant dominic (1205-1252), Pere Màrtir de Verona, inquisidor de la Lombardia, no va tenir sort en les seves prèdiques contra els càtars. En una emboscada el van matar i partir en dos de dalt a baix. De petit, ja va donar mostres de la seva convicció catòlica. Criat en una família de càtars (=patarini), ja recitava el credo catòlic quan li preguntaven pels avenços en els seus estudis. Quan el seu oncle li replicava que Déu no pot ser també el creador del mal, ell li responia que qui no creia en aquesta primera frase del credo, o que Déu era el creador absolut, no tindria part en la salvació eterna. Als 16 anys, rebé l’hàbit blanc de mans del mateix fundador, Sant Domènec. De seguida, a més de destacar pels seus abusos penitencials, ja va descollar com a fogós predicador per les regions del centre i nord d’Itàlia. Un cop, al confessar un jove que havia etzibat una puntada de peu a la mare, d’edat avançada, li mencionà la frase evangèlica que proposa tallar-se un membre abans que seguir escandalitzant-se’n. El jove s’ho va prendre al peu de la lletra i es va tallar el peu. Commogut el sant per la convicció del jove, li va curar el peu tot fent-hi la senyal de la santa creu. Més tard, al sant se’l va acusar de mantenir, al convent, relacions particulars amb tres verges. Eren Santa Catarina, Santa Agnès i Santa Cecília, que se li apareixien i amb les qui conversava. Com a càstig, se’l va desterrar a un monestir a Ancona. Al final, però, se li va reconèixer la bona fe, i el mateix Papa Gregori IX el restituí i l’anomenà inquisidor general, el 1232. Seguí predicant a la zona entre Roma i Milà i amb força d’èxit, tant pel que fa a la conversió dels heretges com a la realització de miracles. A un home que fingia estar molt malalt, el va veure venir i li va dir que si allò era una farsa, Déu el tractaria com es mereixia. I al cap de poc va haver de socórrer al farsant pels dolor irresistibles que patia, ara sí, de veritat. En una altra ocasió, va fer que un núvol refresqués la ciutat de Milà, a petició dels qui el reptaven, almenys mentre durà la discussió amb ell. Enviat pel Papa Innocenci IV a inspeccionar la secta dels servites, en va treure una impressió favorable, que li va valer la confiança, major encara, a partir de 1243. El 1251 convocà el sínode de Cremona. Això li va valdre l’enemistat creixent dels patarini, els quals encarregaren a Tomàs Guissano que pagués 40 lliures a Piero Balsamon i a Aubert Porro perquè el matessin. El diumenge de rams (24 de març) de 1252, va anunciar al sermó que ja sabia que tenien projectat matar-lo. Va pronosticar, però, que després de mort faria encara més contra els heretges que no pas en vida. El dia 6 d’abril, al bosc prop de Barsalina, entre Como i Milà, fou assaltat pels seus executors, que duien destral i punyal en ma. Ell seguia resant el Credo, i fins va escriure amb el dit xop de sang el mot “credo”. El seu acompanyant va resultar també fatalment ferit. Sant Pere de Verona va ser enterrat a l’església de Sant Eustorgi, a Milà. Va ser canonitzat el 25 de març de 1523 per Innocenci IV. Sant Pere Màrtir de Verona se celebra el 29 d’abril.

285. SANT VICENÇ DE SARRIÀ. Església parroquial situada entre la plaça de Sarrià (abans del Duc de Gandia) i la del Roser, i entre el carrer major, l’avinguda de la Reina Elisenda de Montcada i el Clos de Sant Francesc. Dins hi ha murals del pintor Obiols (pare del polític socialista) i unes copies del retaule del pintor Jaume Huguet (segle XV) sobre la vida de Sant Vicenç d’Osca. L’edifici és d’estil neoclàssic, de finals del segle XVIII, de l’arquietcte Mas (que té un carreró dedicat, darrera l’església, derivant del Cercat de Sant Francesc. Té un sol campanar (acabat el 1818). Això és degut a que una llei antiga obligava a pagar impostos a l’estat un cop acabada l’obra. I l’obra, evidentment, està per acabada. L’any 985 Almansor emprengué una ràtzia des de Córdova i arribà a Sarrià el 987. Abans, la parròquia depenia del monestir de Sant Cugat.

286. SANTGENÍS*. Can Santgenís. Era sobre i al NE del cementiri d’Horta.

287. SANTSALVADOR. Torre Sansalvador. És per sobre la CDLA a la vall de Can Canut. Es veu força bé ja des de la Ronda de Dalt, per sobre l’autopista a Montserrat (túnels de Vallvidrera). És un edifici blanquinós-esgroguït amb estil una mica modernista. Havia albergat un hospital provisional durant la guerra de 1936, o això diuen alguns. Els altres asseguren que la feien servir de casa de relax. Era l’antiga casa Mirós. N’era masover durant part del segle XIX Antoni Marsà. La finca antiga anava des del Mina Grott fins dalt a Vallvidrera i fins la drecera (Cal Ja-Hi-Som). Tenia molta vinya, horts, celler, capella. Venien el vi a Vallvidrera.

288. SARRIÀ. Bona part de la CDLA clàssica (del Mirador dels Xiprers al Pla del Maduixers) queda a l’antic terme del municipi de Sarrià, dissolt el 4 de novembre de 1921, i annexionat al de Barcelona, per ordre ministerial del govern de l’estat espanyol. De Bellesguard al Pla del Maduixer, la CDLA és a Sant Gervasi (abans poble independent i ara adscrit a Barcelona, al districte de Sarrià). Poc queda ja a Sarrià del “bosc atapeït” que era antigament i per on li ve el nom, que encara ara en basc té aquest significat. “Sirrianus”, d’on els ”erudits” diuen que ve el nom de Sarrià, seria només una redundància llatinitzada o “lloc on hi ha un bosc atapeït”. O potser tinguin raó els erudits i derivi d’un tal Syrius. O d’algú arrià. En tot cas, el nucli de població era sobre l’actual església parroquial on hi passa l’avinguda de la reina Elisenda, entre el temple i el mercat. També hi ha una nissaga de la noblesa, la dels Sarrià, que es remunta només al segle XII. L’explosió demogràfica (de 4.000 a 100.000 habitants en els darrers cent anys), les èpoques de carestia de combustible (com la guerra civil), i els incendis a la muntanya, tot plrgat ha fet que quedin pocs boscos. Alguns racons de la finca del marquès de Sentmenat ens poden donar una idea de com devia ser el paisatge natural sense urbanitzar. Els més feréstecs són els de la part alta de la finca, vora el revolt de la carretera a Vallvidrera. La part més occidental del parc del Castell de l’Oreneta, la baga entre la Vil•la Paula i el Torrent dels Arcs, la fondalada a ponent de la drecera de Vallvidrera (Torrent de Can Canut), o, ja fora dse Sarrià i al districte d’Horta, els costers al voltant de Cal Borni (torrent de la Tenebrosa), tots aquest indrets donen també encara la sensació de bosc atapeït. El 1046, el comte Ramon Berenguer I (el vell) donà a la catedral de Barcelona la parròquia de Sarrià. El 1334, l’abadessa (reina vídua de Jaume II) pren possessió de Pedralbes i dels drets de la catedral de Barcelona sobre la parròquia de Sarrià. Prèviament, hi havia hagut un bescanvi amb els drets de l’abadessa sobre Sant Pere de Premià. O sigui, Premià per Sarrià. Ella seria qui nomenava el batlle de Sarrià en endavant. Només els assumptes jurídics quedaren en mans del veguer de Barcelona. Per si de cas, però, el monestir tenia una petita presó. Els consellers de Sarrià tenien tres manaments: 1) posar pau entre els veïns, 2) mirar que no manquessin les coses essencials a la vila, i 3) defensar els privilegis front a les autoritats superiors, com ara front al veguer de Barcelona, a l’abadessa o al rei. Les decisions a l’edat mitjana es prenien en consell general, i democràticament, entre els homes caps de família, i normlament els divendres a la tarda. Les votaciosn es feiuen amb faves. D’aquí ve l’expressió: “això són faves comptades”. Els consellers eren només delegats o representants executors de la voluntat popular. Moltes decisions giraven en torn els preus del vi i la carn, dels permisos pel bestiar, i del nombre de soldats i del sou que havien de tenir quen eren enviats a alguna guerra. Hi havia el càrrec de conseller en cap, i el de clavaire o tresorer. També hi havia una espècie de sometent, o sagramental, encarregat de posar ordre. Per exemple, els sagramentals de Sarrià, les Corts, i Sant Gervasi, havien de defensar el monestir de Pedralbes, en cas de necessitat. Felip V derrogà tots els procediments democràtics a la vila i els usos antics. El 1836 se segregà el terme de Les Corts de Sarrià, del nucli principal de Sarrià. Una dita anticultural de les que s’atribueixen els pobles a sí mateixos diu així: “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; Barcelona, uns embusteros, i Sarrià, la flor del rei”. Però, per dur la contrària a aquest chauvinisme, els de Vallvidrera deien: “A Sarrià, no s’hi pot anar, et donen pel cul, i en acabat te la dan mamar”. A la qual cosa, els de Sarrià, encara replicaven. “Sí, i a Vallvidrera neva a rotllanes”. En temps del pleistocè, Pedralbes (Can Balet) i Sant Gervasi (carrer de Carrençà nº 7) eren habitats almenys per mamuts i hipopòtams. Restes prehistòriques humanes se n’han trobades al carrer de Muntaner nº 430 (3500 a. C), i a l’avinguda de la Reina Elisenda. Hi havia poblats ibèrics al Putget, al turó de Monterols, a Sant Pere Màrtir, a Can Batllori (entre Numància, Carabela la Niña, i Carabela Santa María). I s’han trobat restes romanes a Can Batllori, a Can Gomis, al desert de Sarrià, al monestir de Pedralbes, a l’illa entre els carrers de Vico, Rasset i Freixas (vora la Via Augusta), a sota l’església parroquial de Sarrià, i al carrer major de Sarrià, al Putget, i sota el monestir de Santa Maria de Valldonzella. Hi havia una via romana que de Santa Eulàlia de Vilapicina (al peu del turó de la Peira) anava cap al carrer de Dante, passeig de la Mare de Déu del Coll, riera de Vallcarca, i Can Gomis. D’allí anava pel carrer de Romà Macaya, creuava l’avinguda del Tibidabo i seguia pels carrers de Quatrecamins i Planella. Creuava les actuals vies del tren i els carrers d’Anglí i Margenat per anar a parar al carrer de Graus. D’allí seguia pel carrer major de Sarrià fins a trobar Can Foix (carrer del Padró de la Creu) i a l’avinguda Foix. D’allí seguia pel camí fondo (Domínguez Miralles) i pel carrer de “Pons i Serra”. Després seguia Montevideo i passava per alt el monestir de Pedralbes. Agafava l’avinguda Pearson i el carrer Joan d’Alòs, i enfilava el camí de Finestrelles fins el Coll de Finestrelles. Una altra via romana unia Sarrià amb Sant Cugat. Passava per Can Gomis i la vall dels Penitents fins Vistarica. Baixava a Sant Cugat per la Floresta (Can Cases, Creu d’en Blau, Turó del Soldat). Una altra via pujava des de Can Batllori (antiga clínica del ginecòleg Conill) pel passeig de Dom Bosco, Major de Sarrià i pel Desert. Seguia per Vidal i Quadres i avinguda de Vallvidrera. I al Peu del Funicular seguia la drecera de Vallvidrera amunt. Seguia pel carrer Mont d’Orsà i el collet de la Vinyassa. D’allí a Can Cuiàs i, carenejant, fins a Santa Creu d’Olorda. D’allí continuava fins a Castellciuró i Molins de Rei.


289. SERRA D’EN MARGENAT. Va des de sota l’Ideal Pavillon fins la pedrera de sobre el monestir blanc de Santa Maria de Jerusalem.

290. SERRA DE CAN VILANA. Va des dels Escolapis a la CDLA (turó de la Font del Bou). Una versió alternativa allargaria la serra fins el turó del pirulí (Torre Foster). I una altra situaria aquesta serra entre Vallvidrera de Dalt i el Tibidabo. Les dues darreres versions coincidirien en situar el pirulí al Turó de Vilana (conegut també com a Turó d’Artigues).

291. SERRA DELS AGUDELLS*. Sembla ser que el nom ve dels antics propietaris, comtes d’Agudells, la traça dels quals s’ha esborrat dels arxius de la noblesa actual. La serra és al capdamunt de la vall de Sant Genís, o millor dit, entre aquesta, la de Sant Medir i la de Fondenills. Sembla ser que el turó principal és el de Santa Maria. Una mica Nord té el de Sant Cebrià. El turonet de llevant queda innominat. Malgrat això, hi ha la versió de nominar com a Turó de la Font Groga al turó principal dels Agudells, enlloc de situar el Turó de la Font Groga a ponent de Vista Rica i poc per sobre la recta de la carretera entre Vistarica i la bifurcació a Sant Cugat o al Tibidabo. Jo m’adereixo a aquesta darrere versió.

292. SINDICATS. Cases dels Sindicats. Vegi’s barri de la Mercè.

293. SIVINA. Ca la Sivina. Casa de pagès situada al que ara és col•legi de Montserrat (religioses de Nazaret) al Peu del Funicular. Donava nom a la vall que corria paral•lela al funicular i més al N de la casa.

294. SOCA. Can Soca. És al Torrent dels Arcs. Era al vessant esquerra, a la part de baix abans d’arribar al Peu del Funicular. Alguns diuen que antigament hi havia hagut una casa de pagès al vessant dret també. Una part de la finca es va vendre a l’hereu del poeta Foix, en Jordi Madern, qui, a més d’edificar-hi una casa nova, hi té molta cura d’un hort esplèndid.

295. SOCARRADA*. La Socarrada. Solell del Turó d’en Segarra, i en particular les cares del SW o vessants del Torrent de Santgenís.

296. SOMBRERERES. Casa de les Sombrereres. És al capdamunt del barri de Can Caralleu. Té teulades verdes piramidals i ornaments rococó a la façana. Hi ha rombes i finestres ovalades petites, petxines i d’altres ornaments que devien estar relacionats amb l’ús que es donava a l’interior (prostitució). D’aquí venia l’eufemisme amb que es coneix aquesta casa, per no dir que era una “casa de barrets”. Una matinada, a primers de maig de 2010, va fer fallida el mur de contenció i les pedres obstruiren el carrer sota la casa (camí de la Lliça).

297. SOT DEL BARNÍS*. Clotada de la vall del Torrent de Canyelles, per sobre la Ronda de Dalt, una mica a ponent de la vall principal. Va a parar al Sud del Turó Valent.

298. TORRENT DELS PENITENTS. És la vall que hi ha a ponent del barri (inferior) dels Penitents. Un ramal ara ben sec és el de l’extrem Nord, el T. de Collserola, que baixa del Turó de Collserola, on s’acaba ara (2008) per ara la CDLA. El T. dels Penitents s’ajunta amb el de Can Gomis (més a ponent) a sota on hi havia Can Gomis (sota la plaça d’Alfonso Comín).

299. TEIXONERA*. La Teixonera. És el peu de la baga del Turó d’en Falcó, tocant al Torrent de Besora. L’indret s’ha convertit en un gran barri de cases ara, algunes amb problemes d’esllacvissades al subsòl.

300. TEMPLE EXPIATORI DEL TIBIDABO. http://www.templotibidabo.org/

301. TIBIDABO. 518 m snm. És el cim més alt de tot el massís de Collserola. El Puig de la Mola és el cim o la zona del cim més propera a l’hotel la Florida. Collserola seria potser la collada entre Vista-Rica i la bifurcació de la carretera a Sant Cugat o al Tibidabo. La Pedra dels Sacrificis, ubicada just sobre la bifurcació, dins el bosc ara, donaria nom al coll o al cim (S’Erola). El nom de Tibidabo era ja conegut abans (1815) de la visita de Dom Bosco el maig de 1886, qui en el seu viatge darrer des de Türí a Barcelona, al tren, sentia una veu interior que es repetia, amb l’escena de la temptació del diable a Jesús i la promesa que el diable li regalaria tot el món als seus peus. Així que, havent pujat al cim i veient part del món als seus peus, no dubtà en batejar-lo com a Tibi Dabo (et donaré) i donar instruccions perquè s’hi construís un temple (primer ermita) dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En temps dels romans, el cim s’anomenava Petra Aquilae. Segurament el nom de Tibidabo el devia promocionar els frares del monestir de Sant Jeroni. A finals del segle XIX, el Dr. Salvador Andreu (1841-1928) va promocionar el cim urbanitzant-lo i instaurant-hi el petit parc d’atraccions i els jardins. El 1886 es va donar a Dom Bosco la parcel•la del cim perquè hi construís un oratori. El 1902 es va posar la primera pedra del gran temple (projectat per l’arquitecte Sagnier), que es va acabar el 1962. Val molt la pena pujar amb l’ascensor (de pagament) fins una petita terrassa al peu de la imatge de Jesús, a 575 m snm, ja que des d’allí hom domina una panoràmica fantàstica. El parc d’atraccions del cim és un món apart. El temple és obra de l’arquitecte modernista Enric Sagnier i Vilavecchia. Va col•laborar amb ell el seu fill, i les obres van allargar-se molt després de la seva mort.
http://www.templotibidabo.org/Archivos/Historia_del_Templo.htm
http://www.ciao.es/Parque_de_Atracciones_Tibidabo_Barcelona__Opinion_1022535


302. TORREBARÓ. Barri que s’estén als peus del Castell de la Torre del Baró (Torfre Baró), cap al Nord, fins la Meridiana. Un personatge molt conegut (i temut potser) al barri és El Vaquilla. Hi ha habitatges humils (a la part superior) i petits gratacels a la part inferior. Mercat ambulant els divendres. El barri es va construir entre 1950 i 1970 amb l’esforç dels aleshores coneguts com a immigrants de classe social baixa.

303. TORRENT DE SANT JOAN. Tram més avall del carrer de Dolors Montserdà, fins la Clínica Corachan, del Torrent dels Arcs, si bé per a alguns era tot el torrent dels Arcs, mentre que el tram esmentat seria en particualr el Torrent del Pont de Sant Joan.

304. TORRENT / RIERA DE POMARET. Baixava una mica a llevant del carrer d’Anglí. Sota el passeig de la Bonanova, es coneixia com a T. del Cementiri. I seguia més avall de la Via Augusta, fins la zona de la Clínica Corachán. Allí s’ajuntava amb la Riera de l’Escorxador (que comença essent el T. dels Arcs) per formar la Riera de Magòria. La capçalera del torrent ha rebut diverses denominacions: Vall de Margenat, Vall de la Font del Bou, Vall de Pomaret, (i Vall de Ca l’Almirall). La vall queda compresa entre el cap de la Serra de Margenat, a ponent, i el Turó de Bellesguard, a llevant. Seguint des de la Serra d’en Margenat cap a llevant, la primera valleta que trobem sota la CDLA podrem anomenar-la la Vall (o Coma o Torrent) de Margenat. Després de la Costa (Petita) d’Alòs, que és una serreta suau que fa partió, trobem la vall principal, que en el tram inferior a la CDLA havia estat conreada per En Costa (Coma d’en Costa, o d’en Torner). El vessant superior que mira a llevant era conegut com a Costa de Velsenà. Queda sota l’Ideal Pavillon. La capçalera de la Vall de Pomaret és ampla i esbatanada aquí, i força pendent. La tercera vall que trobem és la de la Font del Bou. De fet, la deu és a la convergència del torrent principal (T. de Pomaret) amb el propi de la font. Una galeria duu l’aigua més avall. Hi ha alguns pous perillosos el tram boscós de més amunt de la font. El Torrent de la Font del Bou queda, doncs, al NW de la font. Al capdamunt, i una mica cap al Sud, hi ha un turó allargat. La CDLA hi dóna la volta. És el Turó de la Font del Bou. Hom el coneix, sobre tot, per la caseta rodona anomenada Torre del Moro o de l’Arquetip. La barriada sobre i a llevant de la Font del Bou podria ser referida com de Cal Mombrú. Al vessant llevantí de la vall, més al Sud, hi ha una altra barriada, al final del carrer de Pomaret. Queda a la comalada just sota i al SO del Turó de Bellesguard. Entre ambdues barriades hi ha tres valletes poc marcades i innominades. De fet, Can Pomaret ara és ara un geriàtric. Queda sota la Ronda de Dalt, i al costat del monestir de les clarisses (edificat a la finca dels Pomaret).

305. TORRENT D’EN BESORA*. (=T. de la Font del Bacallà o part inferior abans d’anar a parar a la Teixonera). Besora en euskara vol dir bosc.

306. TORRENT D’EN DURAN*. És a Horta, la part inferior del T. de Sant Cebrià, que baixa d’entre el Turó de Magarola i el de Valldaura en direcció NMW-SSE cap a Sant Cebrià. Allí el T. de Sant Cebrià s’ajunta amb el Torrent de la Llet per formar el Torrent d’en Duran. També s’ha emprat aquesta denominació per substituir totalment a la de Torrent de Sant Cebrià.

307. TORRENT D’EN GENERET* (=T. de Pomaret). Afluent a la capçalera de la Riera d’Horta, amb el T. d’en Duran (al Nord) i el de Montbau (al Sud). Els tres s’ajuntaven per formar la Riera Marcelina, que passava per La Clota entre en Turó de la Peira i el Turó de la Rovira. El T. d’en Generet neix uns 150 m al Sud del revolt de la Paella (carretera de l’Arrabassada) i emprèn la direcció cap a l’E (o una mica ESE).

308. TORRENT D’EN PALLÓS*. Discorre pel vessant SE del Turó de Valldaura, entre els Llars Mundet i el Laberint. A la part alta de la vall hi ha el Turó del Trac (Sud) i el castell del Fortí (Nord). El torrent s’ajuntava amb el de Generet a Can Brassó. Tot plegat anava a parar a la Riera d’Horta.

309. TORRENT D’EN PERE GIL. (=T. de la Font del Mont). Caldria acabar d’escatir si el nom s’originà de Pere Gil i Estalella, rector dels jesuïtes cap el 1600, famós per al seva Geografia Natural de Catalunya, o per algun familiar seu que era propietari d’aquesta zona entre l’actual Peu del Funicular i la Font del Mont. La capçalera del torrent coinicdeix amb l’inici del camí que mena a la finca de Nova Betlem, que pertanyia aleshores als jesuïtes. El torrent discorre primer cap el SW i, més avall de la CDLA, va virant cap el SE. Desembocava, al peu de la finca de la Torre del Barco, a la Riera de l’Escorxador. També es coneix com a Torrent de la Font del Mont. Gran part del torrent queda cobert pel carrer del Bosc.

310. TORRENT DE BELLAVISTA. (=T. de l’Oreneta). Discorre a ponent del barri de Can Caralleu, des de la CDLA fins el llindar de ponent del parc del castell de l’Oreneta. El nom li pot venir del turó del parc (de Bonavista o de Bellavista).

311. TORRENT DE BELLESGUARD. La vall principal del Palau de Bellesguard en amunt hauria de rebre aquest nom. Les aigües anaven a parar a la zona del Mercat de Sant Antoni per la Riera de la Creu d’en Malla o de Bargalló. Més avall de la Ronda de Dalt, per garbí, rebia el T. de Torre Vilana (pel que ara és el carrer de la Marquesa de Vilallonga). I per sota el Passeig de la Bonanova rebia, per l’esquerra, el T. d’en Mandri, i, per la dreta, el T. del Mal (pel costat del que ara és el carrer de les Escoles Pies). De la Ronda del Mig cap avall, encara més amunt de la Diagonal, ja rebia el nom de Torrent de la Creu d’en Malla. La capçalera de la Vall té nombroses interpretacions toponímiques. A ponent, queda tancada per la Serra de Can Vilana, i, en concret, pel Turó de la Font del Bou, i, a llevant, pel Turó de Castanyer. En el sentit de les agulles del rellotge, després del Turó de la Font del Bou, trobem una vall molt estreta que podem anomenar T. de Ca l’Almirall. [Per a alguns el T. de Ca l’Almirall seria la capçalera del T. de Pomaret i per a d’altres seria la vall central superior d’aquesta de Bellesguard]. En aquesta vall estreta hi ha uns cingles negres força peculiars. Al capdamunt de la valleta hi trobaríem, al vessant llevantí, la caseta dels bombers. Seguint la capçalera, a l’altura de la CDLA, trobem la Vall de Betlem, que descendeix de Nova Betlem (ara escola judicial). Apareix com una clotada molt frondosa, amb una petita font que raja molt poc. És fàcil de veure el rètol d’aigua no potable, més gran que la mateixa font. La tercera vall seria la principal, però alguns rètols l’anuncien com a Torrent de Casa Almirall. Hi va haver la intenció de retolar el camí que baixa de Nova Betlem fins aquesta raconada com a Camí de Maria Lluïsa Algarve (jutgessa catalana). El camí que puja cap a Nova Betlem és poc visible al principi, però amunt, tot i que s’endinsa en un sot ben feréstec, és prou ample fins el peu del talús de la baixada asfaltada a l’escola judicial. Al fer el nou edifici varen abocar tots els trastos vells al talús de llevant dels edificis i després ho varen cobrir gairebé del tot amb terra. Per això el camí queda com tallat. A la clotada propera de la CDLA hi trobem una font artificial. Una miqueta al NE hi havia una font natural que s’anomenava la Font del Cigaló i el torrent que baixa de la carena de l’Observatori Fabra s’anomenava Torrent del Cigaló. Seguint per la CDLA, trobem una petita clotada seca que va a parar a la zona de la Font del Polvorí. (I encara una segona molt poc marcada que convergeix a baix amb l’anterior). I després, ja més marcat, un fondal que ve de l’Observatori Fabra (millor dit, del Turó dels Ocellets) que s’anomenava el Torrent de la Font dels Ocellets. Aquí arriba la pista que puja de la zona del cementiri de Sant Gervasi (carrer Mercè Rodoreda). Una mica més a llevant ha una fondalada cap amunt, molt poc marcada, amb un clap d’Eucaliptus. I ja arribem a la falda del Turó de Castanyer. Al solell, cap avall, s’hi excava una vall suau i blanquinosa pel sauló, on hi veiem l’escola Sant Gregori i el cementiri de Sant Gervasi. Aquesta és la Vall Blanca. Segons alguns, però, la Vall Blanca (Vall Blanc, segons el rei Martí l’Humà) seria tota la zona baixa de la vall principal més amunt de la Ronda de Dalt.

312. TORRENT DE BESORA*. És el que neix a la Font del Bacallà (i la capçalera de Cal Borni). Can Besora era on hi ha ara la Fundació Patronat Ribas. El torrent corre paral•lel (i més al Sud) al de Sant Genís dels Agudells. També s’anomenava Torrent d’Agudells (equívocament).

313. TORRENT DE BETLEM. És un dels torrents més feréstecs de la solana de Collserola. La capçalera és a la carena entre Vallvidrera i el Tibidabo, poc a llevant de la Torre Foster, sota el desviament que puja a l’aparcament. El fondal davalla per entre els edificis de Nova Betlem, (d’on li ve el nom al torrent) i passa per una boscúria selvàtica abans d’arribar a la CDLA. Més avall la vegetació ja és molt clara (estassades) i arriba a ajuntar-se amb el torrent principal de Bellesguard. Hi ha una font molt minsa pocs metres per sobre la CDLA (no potable segons sembla). La part més feréstega pot visitar-se sense problemes des del camí esborrat que surt cap a ponent des de la font (artificial) a la CDLA, situada ara aproximadament on abans hi havia la Font del Cigaló. Un rètol que el mateix ajuntament va treure indicava cap amunt el Carrer del Torrent de Casa Almirall. El camí no es veu primer perquè`sembla un talús comú.

314. TORRENT DE BOSQUETS.(=T. del Neguit). És just al Sud del Coll de Finestrelles, el primer torrent d’Esplugues venint de Sarrià. Hi ha l’hotel Abba Garden i, més avall de la carretera d’Esplugues (Ronda de Dalt), el Parc Cervantes.

315. TORRENT DE CA L’ ALMIRALL. És un ramal a ponent del de Bellesguard, segons la majoria de mapes. La vall és estreta i baixa des d’uns 100 m a ponent de la caseta dels bombers cap a la CDLA en direcció SW. A mitja baixada el fondal s’emboscúria i hi apareix un cingle d’esquist negre guarnit de gladiols abans d’uns Eucaliptus que hi ha més avall. Sota la CDLA ja no és tant feréstec. Va a juntar-se amb la vall principal de Bellesguard just al capdamunt de la nova urbanització Torre Vilana / el Nou Horitzó de Barcelona. Hi ha una certa controvèrsia sobre la ubicació d’aquest torrent, el nom del qual ve de la Casa Almirall, situada a la carena prop del Coll del Casadet, més a prop del Torrent de Betlem que no pas del ramal principal del de Bellesguard o del de Can Almirall. La denominació ve del fet de tenir-hi els propietaris una vinya en aquesta coma. Valentí Almirall era adroguer de Barcelona i comprà la part superior de la finca de l’actual escola de jutges a Francisco Camps el 1812.

316. TORRENT DE CAL NOTARI*. És el tram inferior del Torrent de Fondanillls a Horta, i al peu de la Muntanya del Notari, a llevant del Laberint.

317. TORRENT DE CALLAO*. És al barri de Roquetes, entre el carrer de Riudecanyes(a dalt) i el Camí de les Quatre Estacions (a baix), al darrer vessant a llevant de la solana de Collserola, a llevant del castell de Torre Baró. La capçalera del Torrent és a uns 100 m a llevant del restaurant el Cordero, ubicat a la part més a llevant del mirador de Torre Baró. Una mica més a ponent, sota mateix el mirador, hi ha el Torrent de la Font del Ninyo i, més a ponent encara, just al SE del castell, el Torrent de Campanyà.

318. TORRENT DE CAN BARRUEL (escrit a vegades “Boruel”). (=T. de la Font del General). Can Barruel era a la part de dalt de la carretera d’Esplugues entre la creu i Natzaret. Hi va néixer en Josep Calderó a Can Barruel. Ha estat el directiu de l’equip de futbol del centre parroquial durant moltíssims anys. Ara l’indret és ocupat per un establiment de rentar cotxes.

319. TORRENT DE CAN CAMPANYÀ*. Al barri de Roquetes, al SE del castell de Torre Baró, o al Sud del mirador.

320. TORRENT DE CAN CAMPANYÀ. A Pedralbes. Can Campanyà era al Sud del monestir de Pedralbes, al SW de la creu de terme de la plaça al capdamunt de l’avinguda. El torrent queia a la pedrera del monestir, des del Nord-Oest. El ramal principal venia del NW, però n’hi havia un altre una mica més a l’Oest. El ramal principal ve del punt on s’uneix a la CDLA la pista que perllonga el carrer de la Font del Lleó. Baixava cap al SE, tot i creuant el carrer de la Font del Lleó, i creuava l’avinguda de la Mare de Déu de Lorda, i passava darrera i sota el monestir de l’Encarnació (de les Carmelites), i per la part baixa del carrer de Panamà, abans de saltar a la pedrera. Just allí hi anava a parar el ramal de ponent del mateix torrent.

321. TORRENT DE CAN CANUT. Pujant del Peu del Funicular amunt, deixa la drecera i el mateix funicular de Vallvidrera al Nord o a la dreta. La casa més vistent de la vall és la Torre Sansalvador, més aviat blanca. La Quinta Simfonia i Vil•la Teresa en són d’altres (particulars). La mina de Can Canut devia brollar al peu de la vall.


322. TORRENT DE CAN CARALLEU. És al NE del barri de Can Caralleu i fa de llindar de la finca del marquès de Sentmenat (per ponent). Més avall de la bòvila, hi havia tres fonts (ara desaparegudes), abans de trobar el passeig de Can Caralleu (ara Ronda de Dalt). Més avall del passeig prenia el nom de Riera de Can Móra. Can Móra és ara el col•legi Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia. La riera o torrent ara és coberta gairebé totalment per una avinguda (avinguda de J.V. Foix). Abans del 1992, era un paratge bucòlic, tant pel que far als Ametllers florits sobre les ribes verticals i argiloses, com pel que fa als fondal ombrívol, sorrenc i humit, amb canyes. Arribant a Can Ponsic, la riera prenia el nom de Riera Blanca.

323. TORRENT DE CAN FALGARS. (T. de la Font de Fornés). Discorria entre el de Torre Melina (més al Sud) i el de Can Barruel (=de la Font del General) (més al Nord).

324. TORRENT DE CAN GARDENYES. Tram de torrent entre l’Escorxador i la casa de Dolors Montserdà. El nom venia de la finca que després varen comprar els jesuïtes. Al capdamunt hi feren un camp de frontó. Hi havia alguns horts amagats al fondal, entre murs antics. S’hi feren uns safareigs municipals, en temps de l’alcalde Margenat i Tobella. Més amunt, el torrent prenia el nom de Torrent de l’Escorxador i, encara més amunt, el de Torrent dels Arcs. En canvi, més avall de la casa de la Dolors Montserdà prenia el nom de Torrent de Sant Joan. Més avall de la clínica Corachán, ja era la riera de Magòria, que anava a parar a ponent de Montjuïc (Zona Franca).

325. TORRENT DE CAN GOMIS (=T. del Maduixer). És el ramal de ponent del T. dels Penitents (equívocament nominada també a molts mapes com a Torrent de Can Gomis). Neix, doncs, a la Font de Can Gomis. Les dues branques s’unien sota l’actual Ronda de Dalt. El T. de Can Gomis s’ajuntaven a l’actual plaça de Joaquim Folguera (anteriorment, Núñez de Arce) amb el T. del Frare Blanc per adquirir aquest segon nom. Vora el Putget (sota el pont de Vallcarca) s’anomenava ja del cert la Riera de Vallcarca. Allí s’ajuntava amb el T. de les Arenes (= de l’Andalà) que baixava per l’avinguda de l’Hospital Militar; i també, una mica més avall, amb el T. del Remei (= del Coll), que venia també per l’esquerra (baixant). A la plaça Gal•la Placídia s'ajuntava amb la Riera de Sant Gervasi, per formar la Riera de Sant Miquel. La Riera de Sant Miquel, més avall de la Diagonal, i seguint entre la Rambla i el Passeig de Gràcia, passava a ser la Riera de Collserola. Més avall de la Plaça de Catalunya, passava arran, i deixant-la a la dreta, la Plaça Real i la del Duc de Medinaceli. La Riera de Collserola desguassava al que ara és el Moll de la Fusta.

326. TORRENT DE CAN GRAS*. (vegi’s Torrent de Fondanills)

327. TORRENT DE CAN LLEÓ. Era un torrent poc marcat a la baga de Fontanilles, al vessant Sud o dret del Torrent dels Arcs. Can Lleó era a la carena que de Vil•la Paula va a la Immaculada, i no massa lluny de la CDLA (uns 40 m per sobre). El T. del Lleó prenia força la direcció Sud - Nord, tot i els tombants que figuren als mapes antics. Passava per entre les cases de la Madre Divina i anava a parar al peu de la baga de Fontanilles, més amunt de Can Soca.

328. TORRENT DE CAN MASDÉU*. Al barri de Canyelles, de la plaça Karl Marx amunt (cap el NNW). Si considerem el torrent principal com la rama sempre de més a ponent, aleshores podrem veure una rama a sota mateix de Can Masdéu que és el T. del Negret. Aquesta rama que arriba fins a sota mateix del Coll de la Ventosa (Can Rius). Una mica més a llevant hi ha un altre ramal llarg que s’allarga cap el Nord cap a la Font de Santa Eulàlia. Segons alguns mapes aquesta segona branca seria el Torrent de Can Santgenís. Més amunt de la font, el vessant SW del Turó d’en Segarra es coneixia com a La Socarrada. Can Santgenís era més avall, i per això devia donar nom al torrent a partir d’allí en avall. El que passa és que ara és molt més famosa la casa de Can Masdéu (casal de barri i residència d’okupes). Aigües avall, el torrent es convertia en la Riera de Sant Andreu.

329. TORRENT DE CAN MÓRA. Tram entre el passeig de Can Carralleu i Can Ponsic, que correspon a la Riera Blanca. Més amunt del passeig de Can Caralleu era el Torrent de Can Caralleu. Can Móra és ara l’Institut Mistral-Tècnic Eulàlia i queda al vessant dret del torrent (tapat per l’avinguda J.V. Foix). El poeta en la seva joventut gaudia d’allò més jugant a tennis a les pistes del fondal i li sabia greu que s’emprés el seu nom per destruir el paisatge d’aquest racó que tant havia estimat.

330. TORRENT DE CA N’OLIVERES. És el T. del Neguit, més avall de la Diagonal.

331. TORRENT DE CAN QUINTANA*. Era a Horta, al Sudest del desviament de la carretera d’Horta al cementiri de Colleserola i Montcada o al Portell de Valldaura i Cerdanyola. El torrent passa entre el cementiri d’Horta i el camp de futbol. I també per sota i una mica a llevant del capdamunt del carrer de Logroño.

332. TORRENT DE CAN ROVIRALTA. És a Pedralbes, de l’avinguda Pearson (passant pel mig de les llaçades) en amunt. De fet, és la branca més meridional de les del Torrent de la Font del Lleó. Va en direcció WSW- ENE. La branca més septentrional seria el Torrent principal de la Font del Lleó, en direcció NNW-SSE. I una tercera branca intermèdia, en direcció W-E, és la que passa arran la Casa de la Lluna. La riera de Santa Caterina (=Torrent de la Font del Lleó) s’ajuntava sota el palau reial de Pedralbes amb el T. de la Font del General (T. de Can Borruel i T. de Can Falgars). I, més avall del camp del Barça, s’ajuntava la branca comuna amb el T. de Torre Melina (i de la Barrina), per ponent, i amb la Riera Blanca, per llevant, per engrandir-la.

333. TORRENT DE CAN SERRAT. Tram inferior de la Riera de Les Monges, a Sarrià. Can Serrat devia ser on hi ha ara el col•legi del Sagrat Cor de Sarrià. Cal no confondre’l amb Can Serra, que era una mica més cap a Pedralbes, al marge esquerra del T. de Can Móra. Potser la denominació de Torrent de Can Serrat s’aplicava al tram entre l’actual Sagrat Cor (entrada de baix) i Can Vilana (a l’altura de Can Ponsic, més a llevant). És a dir, el tram inferior. S’unia, entre Can Ponsic i Can Vilana, amb la riera de Can Móra, per formar la Riera Blanca.

334. TORRENT DE CASA ESTEL•LA. (= T. del Neguit). El primer torrent d’Esplugues venint de Sarrià, més enllà del Coll de Finestrelles.

335. TORRENT DE CASTANYER. Entre la plaça de la Bonanova i la plaça Kennedy hi ha un fondal (entre els carrers de Jesús i Maria i el de Sant Joan de la Salle) per sota d’un pont. El fondal és el T. de Castanyer. Neix a sota el Vall Blanc. Baixava pel carrer del Lluçanès i s’ajuntava amb el T. del Frare Blanc a la Plaça Joaquim Folguera (Núñez de Arce). El nom li deu venir dels Marquès i Castanyer. Podria ser que els romans l’anomenessin Torrens Arigae.

336. TORRENT DE COLLSEROLA. És al capdamunt del Torrent o Barranc dels Penitents. I en particular la branca de llevant que va a parar al Turó de Collserola. Però una altra versió assegura que és el torrent del darrere el coll, és a dir, el T. de la Font del Bacallà o T. de Besora.

337. TORRENT DE FINESTRELLES. Comença essent el T. del Neguit i, més avall de la Diagonal, era el T. de Bosquets. Neix, doncs, just a ponent del Coll de Finestrelles (150 m snm).

338. TORRENT DE FONDENILLS*. És a Horta. És el que baixa del Portell de Valldaura, on la carretera a Cerdanyola canvia de pendent per baixar pel terme ja de Cerdanyola. Baixa del Portell de Valldaura (i més cap a ponent) en direcció ESE fins vora el velòdrom. El vessant dret, o meridional, està coronat pels turons de Valldaura i del Trac. També en aquest vesant hi ha el castell del Fortí, enlairat, i el Laberint, ja a la part baixa. En canvi, el vessant esquerra està dominant pel Turó d’en Fotjà i, més avall, per la Muntanya del Notari. Hi ha, en aquest vessant, unes 5-6 valletes secundàries. Destaquen la del T. del Notari, just abans de la Muntanya del Notari, i, més al NW, la del T. de Vallhonesta, camp de futbol amunt i cap el Nord. A la capçalera de la vall principal, destaca Can Massó (abandonada) i la Font de la Marquesa (enjardinada). La valleta al Nord del camp de futbol és el Torrent de Vallhonesta, que va a parar al Km 9 de la carretera d’Horta a Cerdanyola, al vessant SE del Turó d’en Fotja. El tram inferior del Torrent de Fondanills es deia del Notari o de Can Gras, també.

339. TORRENT DE GORNAL. Arreplega les aigües a ponent del Coll de Finestrelles (on hi ha el dipòsit allargat, a uns 150 m snm). El primer ramal (més llevantí) seria el Torrent del Neguit, que és creuat, a la capçalera, pel Camí dels Traginers. [Aquest camí prenia el nom de Camí de Finestrelles, més al Nord del Coll]. Un segon ramal, més a ponent, seria el principal del T. de Finestrelles, que, a la capçalera, prenia el nom de T. de la Moneta (=de la Palma, = de la Moneda). A més de la branca del T. de Finestrelles (T. de la Moneta + T. del Neguit), més a ponent, encara hi havia la branca del T. de Sant Pere Màrtir, amb un afluent llevantí a mitja vall (T. de les Bruixes, = de la Torre).

340. TORRENT DE L’INFERN. És el clot primer a ponent (o a llevant, segons la versió) del funicular del Tibidabo que creua la CDLA. A la mateixa CDLA hi ha una font artificial a l’indret per on passaria el T. del Infern (de ponent), amb una malva californiana (Lavatera assurgentiflora) de flors porpres al cantó de la vall de la pista. Vall avall, al final del carrer del Guarda Anton, hi ha un abocador de deixalles mig cobert d’argila. I encara més avall, ja hi ha la confluència amb la rama del N que podríem dir del Frare Blanc o principal. En aquesta zona de confluència hi ha el poliesportiu per a empleats de La Caixa. Es fa difícil esbrinar si la denominació de Clot o Torrent del Infern s’aplicava només a les dues branques WNW i NNW o també a la branca del N que podríem considerar el naixement del Torrent del Frare Blanc. Per altra banda, algunes versions assimilen el Clot de l’Infern (llevantí) al Clot del Maduixer. Això tindria una certa lògica si considerem que està ubicat just al Sud d’on els penitents erigiren una ermita. A la banca WNW del Clot de l’Infern ponentí (que no del Maduixer), sobre Cosmo Caixa, hi ha l’entrada a unes mines de Coure explotades ja en temps dels romans, que devien pertànyer a la finca de Can Gomis. Ara són cobertes de bardissa inexpugnable.

341. TORRENT DE L’ORENETA. Podria ser el ramal de llevant del Torrent de Santa Llúcia, al peu mateix del Parc del Castell de l’Oreneta. Arribaria fins la CDLA, i molt a la vora i a ponent del barri de Can Caralleu. Una altra opció, potser més creïble, seria considerar que és el petit ramal de la riera de Can Caralleu, que discorre per la font de l’Oreneta, a la baga i vora l’extrem Sud dels camps de tennis del complex esportiu del NouCanCaralleu.

342. TORRENT DE L’ARC (=TORRENT DELS ARCS). Potser caldria pronunciar-ho a l’occitana, és a dir, amb “ç”, si és que es refereix a que hi havia un gran Arç (Crataegus monogyna o bé Prunus spinosa, o bé ja, si fos herència àrab, Juniperus oxycedrus). La hipòtesi defensada amb més ímpetu, però, és la dels arcs d’obra que sembla hi havien sota la Casa de l’Àngel, ja al tram de més avall de l’actual Peu del Funicular, i per sobre dels quals la carretera creuava el torrent. De la zona del Peu del Funicular (Ca la Sivina i Cal Canut) en avall, especialment després de rebre el Torrent d’en Pere Gil, el Torrent de l’Arc prenia també el nom de Riera de l’Escorxador. Més avall de l’escorxador (situat per sobre el carrer del General Vives) prenia el nom de Torrent de Can Gardenyes (pel nom de la finca que van comprar els jesuïtes). I més avall de la casa de la Dolors Montserdà, on per cert hi havia també uns arcs grans a la torrentada, prenia el nom de Torrent de Sant Joan. Just per sota el passeig de la Bonanova se’l coneixia com a Torrent de Can Fontanelles o per T. de l’Hort de la Vila (més avall d’aquet carrer). Després, s’ajuntava amb la Riera de Pomaret, més avall del que ara és la Clínica Corachán, per formar la Riera de Magòria. Deien que el Torrent dels Arcs naixia sota el Coll de l’Espinagosa. Jo diria que ho feia sota el de la Vinyassa (normalment conegut com a plaça del Pi, tot i que la darrera nevada el 28 de febrer del 2005 la va deixar orfe). El ramal que neix exactament a sota el coll de l’Espinagosa és sec gairebé sempre, o almenys no és el que duu més aigua quan plou o dies després de ploure. Per altra banda, aquest ramal passa pels antics terrenys d’en Bosc. I ja que el torrent principal, del Peu del Funicular en amunt, també s’anomenava d’en Bosc (o del Bosc), potser caldrà reservar el nom de Torrent del Bosc (recollit amb dubtes per diversos estudis) al ramal més sec, i deixar el nom de Torrent de l’Arc al de més al Nord. El tercer ramal seria el Torrent del Salt del Boc, que recull el del Torrent dels Frares poc per sobre la Font del Llop. Ambdós afluents es bifurquen una mica en llur capçalera, i són una mica sinuosos. El quart ramal seria el del Torrent de Can Lleó (que alguns interpreten equivalent a Can Lledó (finca situada al Desert de Sarrià i que s’alimentava de l’aigua d’aquesta zona). Però, amb més probabilitat, deu referir-se a la casa situada en un replà carena amunt, just per sobre la drecera entre Vil•la Paula i el Turó de la Immaculada. El grup de cases a la CDLA ubicades en aquesta fondalada (del Torrent de Can Lleó) es deia de la Madre Divina (per ser-ne aquesta congregació la propietària, cap el 1900). De Can Lleó només en queden runes, a la carena. Era a la partió entre les finques de la Madre Divina, de La Misley (fondalada del Torrent dels Frares, a la CDLA) i d’Arturo Barceló (a la solana). La vídua Misley es deia Louise Armand de Bernabé. Abans de confluir el Torrent de l’Arc amb d’altres de més enllà, de Can Canut i Ca la Sivina, ja al vessant esquerra o NW, abans d’aquelles finques, es troba un clot sec. Ja que el propietari n’era en Cuyàs, podríem anomenar-lo Clot d’en Cuiàs. Alguns veïns, però, el coneixien com els volts de Can Bigorra. El cinquè ramal era molt important per les seves aigües. La mina del Canut alimentava diverses finques del poble. Entre el Torrent del Canut (5) i el de la Sivina (6) puja la drecera cap a Vallvidrera. Finalment, el setè ramal és el del Torrent d’en Pere Gil, famós per la Font del Mont, situada a la part baixa de la capçalera. Més amunt, encara hi havia dues fonts més, explotades per les monges que regien el col•legi femení ubicat un temps al Ideal Pavillon. Potser es deien de Sant Ramon i de Sant Maties. I més enllà, abans de la Vall de Margenat, hi ha una clotada seca, el Clot del carrer de Gratallops o Clot de Can Martí. El nom del carrer (o pista) que la flanqueja pot ser atribuït: a) al poble del Priorat que inspirà el nomenclàtor, b) algun personatge conegut amb aquest motiu. De fet, el clot és la bifurcació de la vall d’en Pere Gil, o la seva rama més oriental. Més val anomenar-ho com es feia antigament, el Clot de Can Martí. Encara més avall, també al vessant esquerra, hi ha una clotada profunda i seca sota el carrer de Montclar que es devia conèixer com el Clot de Can Dolcet. La zona del Peu del Funicular era plena de galeries de mines d’aigua. Front a l’actual Can Soca, hi ha una obra de ciment armat relacionada amb el túnel de l’autopista que passa per sota. La Mina Vella o Mina de Can Lledó (Llaó) es disputava amb les de Can Canut i la Sivina totes aquestes aigües del Torrent de l’Arc. La Sivina, ara esdevinguda l’escola Montserrat, encara té dret a la deu d’una galeria. L’aigua hi brolla amb regust ferruginós. La Mina Borràs o Mina Vella es va quedar només amb el ramal Nord, el que penetrava la muntanya en el mateix sentit que després va perforar el túnel del tren. A l’acabar de perforar, cap el 1992, el túnel nou de l’autopista, aquesta mina (de fet, amb 2 deus prop de la boca Nord i 3 prop de la boca Sud del túnel) va minvar molt el seu cabdal, almenys pel que fa al de les deus del Nord. Alguns creien que el Torrent dels Arcs abastia d’aigua a la Barcino romana. Però això només són conjectures. El cert és que les aigües van a parar, per la Riera de Magòria, a la Zona Franca. I la proba va ser que una riuada es va endur el transportista Buscarons que anava a carregar carcasses d’animals a l’escorxador, i se’l va endur fins allí, on el van trobar mort, clar. A finals de novembre de 2007 hi va haver un vessament de la canonada general de la CDLA a l’indret on la carretera asfaltada passa pel sobre el Salt del Boc. Com que es perdien uns 200 m cúbics diaris i la propaganda generalitzada era que calia estalviar l’aigua arrel de la sequera, la qüestió va saltar als diaris i al final, el mes de març de 2008, l’avaria va ser, sinó arranjada del tot, almenys gairebé, deixant una fuita de només 40 metres cúbics diaris. Mentrestant, els veïns s’amoïnaren perquè els terrenys se’ls inundaven; i varen emprendre la decisió agosarada de canalitzar l’aigua sobrera. L’ajuntament, òbviament, va fer aturar les obres tot amenaçant-los amb una multa de trenta mil euros. Els veïns es queixaven de ser considerats ciutadans de segona categoria, ja que el barri és deficitari en infraestructures. No hi ha clavegueram. I això contrasta amb el dispendi multimilionari de la passarel•la/viaducte que connecta els dos trams de la CDLA separats per la carretera de Vallvidrera. És a dir, amb la 1/3 part del pressupost de la nova passarel•la es podia haver fet el clavegueram de la zona i un pas inferior, més simple, per creuar la carretera asfaltada. Però, mana la casa gran. Al final, però, va deixar acabar de canalitzar l’aigua sobrera pel Torrent dels Frares i el Torrent dels Arcs, l’estiu del 2009. El gener de 2010 la companyia de les aigües va apariar ràpidament la fuita que hi havia hagut durant dos anys. Diuen que va ser perquè l’aigua de la fuita es va glaçar i algun motorista va prendre mal a la carretera.

343. TORRENT DE LA BARDINA/BARRINA (T. de Can Mir Onofred). És encara a Pedralbes. Baixant des de la muntanya, deixa a l’esquerra el Barri de la Mercè (= Falgars), i després els quarters del Bruc. Més avall prenia el nom de T. de les Roses. Poc sota la cota 100 m (sota la Diagonal), s'ajuntava amb el ramal principal (i més meridional) del T. de la Torre Melina (=T. de les Roses). Més avall del cementiri de les Corts, s’ajuntava amb la Riera Blanca. Potser el nom li ve de La Bardina, la finca entre la de mossèn Bisbe Vidal i el Coll de Finestrelles (segle XI).

344. TORRENT DE LA CASA DE LA LLUNA. El Torrent de la Font del Lleó té tres branques. La de més al Nord no hi ha dubte que és la principal. Neix a la Mina Nova, sota la Muntanya Pelada, al peu de la solana de llevant del Coll del Portell. La branca que comença més al Sud, vora la casa de La Lluna, a falta de cap altre topònim, podria anomenar-se així. La de encara més al Sud seria la del T. de Roviralta.

345. TORRENT DE LA FONT D’EN FORNERS. (=T. de Can Falgars). Baixa del vessant llevantí de Sant Pere Màrtir, al peu de la CDLA i sota el mirador dels Xiprers, en direcció E gairebé perfecte. Creua el camí de Finestrelles una mica més al Sud que el T. de Can Borruel. El T. de la Font d’en Forners i el de la Barrina formaven el T. de la Torre Melina, afluent, al seu torn i més avall (sota el camp del Barça), de la Riera Blanca.

346. TORRENT DE LA FONT DE CANYELLES*. Baixa pel vessant SE del Turó d’en Segarra cap al bari de Canyelles (CEIP Gaudí).

347. TORRENT DE LA FONT DEL BACALLÀ (=T. de Besora). Recull les aigües de la Font de Cal Borni, de la Font de la Tarongeta i de la mateixa Font del Bacallà (ja a la confluència dels dos braços corresponents anteriors). Més avall de la carretera de l’Arrabassada, al peu i al NE del Turó d’en Falcó (la Teixonera), s’uneix amb el T. de Sant Genís dels Agudells.

348. TORRENT DE LA FONT DEL BOU. Fins ara hi ha hagut un ball desconcertant d’aquest topònim. Crec que el més encertat és, almenys, delimitar-lo entre el coll del Turó de la Font del Bou (al NNW de la Torre de l’Arquetip o del Moro) i la mateixa font del Bou (o dels Pins o de la Figuereta o dels Tres Pins o de la Pineda). De fet, la Font seria ja al tram comú amb el torrent principal que s’anomena T. de Pomaret. El T. de Margenat discorre junt, més a ponent. De fet, en superfície, no es veu res d’agua normalment. El Torrent de la Font del Bou, de Margenat o de Pomaret per a alguns eren sinònims.

349. TORRENT DE LA FONT DEL GENERAL (= Torrent de Can Borruel). Potser el tram per sobre la carretera d’Esplugues es deia Torrent de Can Borruel i més avall T. de la Font del General. Perllongant-se amunt arribaria a la CDLA a mig camí entre el Mirador dels Xiprers i la tartera inferior. Creua el Camí de Finestrelles a 100 m al SSW de l’avinguda Pearson. Un peti ramal podria anar fins la mateixa corba de l’extrem de ponent de l’avinguda Pearson, Més avall emprèn la direcció cap a l’E. S’ajuntava sota el Palau Reial amb el T de més al NE, el de la Font del Lleó (o Santa Caterina) i el torrent comú (T. de la Font del General) emprenia direcció SE cap el camp del Barça.
350. TORRENT DE LA FONT DEL LLÉO (= T. de Santa Caterina). El brancal més septentrional podria ser considerat el principal. Una mica més al Sud, hi ha el que discorre per la finca de La Lluna; i un tercer ramal, el més meridional, seria el de Can Roviralta. El ramal principal neix sota la Muntanya Pelada (sobre la CDLA), on hi havia hagut la Font del Ferro. I, més avall de la CDLA, la Font de la Magnèsia (i ara la Mina Nova de Dalt), al tram que va quedar excavat per una pedrera (i mina de baritina i de Plom). Alguns coneixen ara aquesta pedrera com el “Sot de l’Infern”.

351. TORRENT DE LA FONT DEL LLOP. (=T. dels Arcs, especialment més avall de la Font del Llop, i fins al Peu del Funicular). En sentit estricte es podria aplicar aquest topònim només al fondal de la Font del Llop en amunt, que es coneix també com a Torrent del Salt del Boc.

352. TORRENT DE LA FONT DEL MONT.(=T. d’en Pere Gil). Baixa pel carrer del Bosc. Ja des de més avall de la Font, el fondal, pujant, tomba cap al Nord (NNE) fins arribar al cim (Turó del Mont), que és una mica a ponent de la Torre Foster. De la CDLA en amunt, primer es troba la Font del Mont (sota una arcada) i, més amunt, al final hi havia hagut dues fonts, ara desaparegudes (de Sant Ramon, de Sant Maties).

353. TORRENT DE LA FONT DELS OCELLETS. Baixa des de l’Observatori Fabra (Turó de la Font dels Ocellets) cap a Bellesguard, en direcció, primer, cap el Sud i, desprès de creuar la pista al Ideal Pavillon, cap el SW. Creua la CDLA poc metres (30 m) més al NW de la bifurcació que baixa al cementiri de Sant Gervasi / Ronda de Dalt. En total, són uns 450 m de recorregut NW-SE al vessant SE.

354. TORRENT DE LA LLET*. Baixa per la baga del Turó de Santa Maria (Serra dels Agudells) fins a Sant Cebrià. Creua la pista del revolt de la Paella a Sant Medir una mica més (50 m) a ponent del centre de zoonosi (refugi d’animals recollits).

355. TORRENT DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES (DE LORDA). (=T. de Santa Llúcia = T. de Bonavista). Al final del carrer Montevideo, pujant cap al de Panamà, es troba un fondal a la dreta que, amunt, amunt, va a parar a la CDLA. És el T. de la Mare de Déu de Lorda o de Santa Llúcia. Passa entre el col•legi l’Aula i la hípica (Ponei Club) del parc de l’Oreneta. Més amunt de la hípica, en un fondal pla, hi conflueix el ramal de llevant (Torrent de l’Oreneta) que ve de la part de ponent del barri de Can Caralleu. El torrent principal neix al clot situat al SW de l’esplanada dels velers, a ponent de Can Caralleu, seguint la CDLA. La rama de més al Nord, la primera venint de Can Caralleu, és el T. de l’Oreneta, que discorre al peu del Turó de Bellavista, per ponent. A la pedrera de Pedralbes aquest torrent s’ajuntava al T. de Can Campanyà, que venia d’una mica més al SW.

356. TORRENT DE LA MONETA. (=T. de la Moneda, T. de la Palma). És al terme d’Esplugues, el primer torrent passat el mirador dels Xipressos. S’ajunta amb el T. de Sant Pere Màrtir a sota mateix de l’antiga carretera d’Esplugues (ara autovia B-23) per formar el T. de Can Oliveres, o de Finestrelles. Poc més avall de la carretera de Collblanc, aquest s’ajunta amb el ramal d’una mica més a llevant (T. de la Barrina, i, més avall de la Diagonal, T. de Bosquets) per formar el Torrent de Gornal, en ple Hospitalet. De fet, en origen té una rama poc marcada que arriba fins vora els miradors (runes d’una construcció del 1930 que no es devia acabar del tot: el xalet dels Muller, pare i avi del gimnasta mort en accident d’aviació el 1950). Però la vall principal neix sota la passarel•la vora el dipòsit ocult i la caseta d’AGBAR. La carretereta asfaltada que baixa del Coll dels Reflectors cap al barri de Finestrelles està tancada a la part de baix. Al vessant dret, a baix, hi ha Can Moragues. El nom de Palma o Moneta deu estar relacionat amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció.

357. TORRENT DE LA SIVINA. Ca la Sivina era on ara hi ha el col•legi Montserrat, al Peu del Funicular. El torrent discorria a llevant de la drecera de Vallvidrera. El funicular de Vallvidrera passa per la vall (una mica a ponent del mateix fondo). A la capçalera, per sobre la CDLA, destaca Can Forgues (i el Molí de Can Forgues).

358. TORRENT DE LA TORRE. Al peu i a ponent de Sant Pere Màrtir, a la capçalera del Torrent de Sant Pere Màrtir. Podria ser també el Torrent de les Bruixes, però el més probable és que el T. de la Torre sigui el principal,o sigui el T. de Sant Pere Màrtir o Torrent Bo, que ve de la Plaça Mireia (Font de la Mandra). La Torre era un castell (o temple romà) que hi havia hagut al cim del Turó del Temple (o Puig de Marrobí). Algunes versions, en canvi, situen la Torre al Turó dels Reflectors.

359. TORRENT DE LES BRUIXES. És a Esplugues, al vessant SW de Sant Pere Màrtir. Hi ha la Font de la Senyora (entre unes barraques), l’antiga, i la Font de la Senyora, la moderna (que abans es deia de les Aubarces). Aquesta darrera ja és al fondal del Torrent de la Torre o de Sant Pere Màrtir. La llegenda explica que les bruixes propiciaren una gran tempesta i es divertien primer, però després varen ser foragitades per Sant Pere Màrtir i varen córrer muntanya avall plenes de por, tanta por que varen quedar de pedra i encara se les pot veure al fondal, prop d’on hi ha les barraques o la font antiga de la senyora.

360. TORRENT DE LES ROSES. (=T. de la Barrina).

361. TORRENT DE NEGRET*. És la branca de llevant del T. de Can Masdéu. Té branques que s’enfilen cap al Forat del Vent, al Turó d’en Gras i al Coll de la Ventosa (de ponent a llevant, respectivament).

362. TORRENT DE POMARET*. (=T. de Generet). Neix poc abans del Revolt de la Paella.

363. TORRENT DE SANT GENÍS*. És el curs d’aigua principal de la vall de Sant Genís dels Agudells. Pren la direcció WNW- ESE. A la capçalera agafa la vall de la Font Tenebrosa i, més al Nord, les tres rames de sota Sant Jeroni (la primera de més a ponent és el T. de Can Baró). Aquestes tres rames conflueixen vora la Font del Roure. A llevant (més a llevant de Can Bellsolà) hi ha una rama que ve del Nord i que segueix aproximadament el carrer de Canovelles (barranc dels Agudells). Cal no confondre aquest torrent principal amb un d’una mica més al Sud (T. de la Font del Bacallà, que més avall prèn el nom de T. de Besora).

364. TORRENT DE SANT PERE MÀRTIR. Neix al peu de ponent de Sant Pere Màrtir, a la Font de la Mandra. Es dirigeix de la plaça Mireia cap el Sud. Després, agafa l’aigua del Torrent de les Bruixes, que ve per l’esquerra, passa per la Font de les Aubarces (=Font de de la Senyora, actualment), pel fondo que deixa a ponent el Turó del Temple o Puig de Marrobí. Sota l’antiga carretera d’Esplugues, s’ajunta amb el T. de la Moneta per formar el Torrent de Ca N’Oliveres.

365. TORRENT DE SANTA CATERINA. Era a Pedralbes. Era, almenys, la reunió de les branques del T. de la Font del Lleó. El convent de Santa Caterina era vora on hi hagué el famós restaurant de la Font del Lleó, o al capdamunt de l’avinguda Panamà, a la casa coneguda pel seu propietari recent: Ferrer Salat, o per haver-s’hi hostatjat en Serrallonga.

366. TORRENT DE SANTA LLÚCIA (= T. del Monestir). És el torrent principal que baixa entre l’escola Aula i les escoles Patmos i Betània. A la pedrera del monestir, el T. de Santa Llúccia confluïa amb el T. de Can Campanyà (que venia de més a ponent). A la capçalera del torrent de Santa Llúcia, un ramal, el de més al Nord, vora la finca del Castell de l’Oreneta, és el que hom anomenada Torrent de Bellavista, ja tocant al barri de Can Caralleu.

367. TORRENT DE TORRE MARINA (= T. de Torre Melina). Part baixa del Torrent de la Barrina, per sota la Diagonal. La Torre Marina era on hi ha ara el Club de Polo.

368. TORRENT DE TORRE MELINA (=T. de les Roses). Part baixa del T. de la Barrina (que s’havia ajuntat ja amb el T. de Can Falgars), més avall de la Diagonal. La Torre Melina era equidistant entre el T. de Bosquets (descendent del T. del Neguit) i el T. de les Roses (descendent del T. de la Barrina). Era on ara hi ha l’Hotel Rey Juan Carlos I.

369. TORRENT DE TORRE VILANA. Afluent de la Riera de Bellesguard. Seguia el carrer de la Marquesa de Villalonga. També s’havia emprat com a sinònim de la Riera de Bellesguard (=T. de Betlem).

370. TORRENT DE VALLHONESTA*. Ramal que baixa de Nord a Sud i va a parar al Torrent de Fondenills, vora i al Nord del Centre Municipal de Psiquiatria, i sobre mateix el camp de futbol del C. F. Virgen del Camino.

371. TORRENT DEL BOSC. El nom li ve del propietari (al segle XIX). És a la capçalera del Torrent dels Arcs, és a dir, a la part de ponent de la vall. La capçalera d’aquest torrent va a parar al Coll de l’Espinagosa. De fet, té dos ramals cap amunt, i només el ramal de més a ponent hi va a parar al coll. Cap avall s’ajunta amb el torrent principal (que alguns anomenaven també del Bosc) que li ve per l’esquerra o del Nord-est, abans d’ajuntar-se amb el del Salt del Boc sota la Font del Llop.

372. TORRENT DEL CASTELLÓ. Era del desert de Sarrià en amunt, cap el NW (sota Vil•la Paula). Creua dues vegades la carretera a Vallvidrera entre el revolt del mirador i el camí a Santa Creu d’Olorda. Del Desert de Sarrià amunt, el Barranc de la Torrentera és el ramal entallat entre marges verticals argilosos de la part occidental, tocant a la finca del marquès de Sentmenat. El Torrent del Castelló, en canvi, neix en una valleta ampla que creua la carretera a Vallvidrera abans d’arribar al Mirador de Sarrià. Per tant, és més al Nord que el Barranc de la Torrentera. El torrent, aparentment, és sec en superfície, però dóna força aigua subterrània (mina Renart, Mina Cuyàs). Miquel Castelló era conseller de Sarrià al 1643. I Perot Castelló de la Genesta era clavaire (tresorer) al 1579. I del 1836 al 1839 Pau Castelló Xofre era l’alcalde de Sarrià.

373. TORRENT DEL CIGALÓ. És al vessant SW del Turó de la Font dels Ocellets (més conegut per ser on hi ha l’Observatori Fabra). Cap el Sud del turó, hi ha una altra vall estreta, la del Torrent de la Font dels Ocellets. La Font del Cigaló era a tocar la CDLA, però ha desaparegut. A la zoan hi ha moltes Esparragueres. El subsòl de la capçalera de Bellesguard és ple de galeries que recullen aigua (mina de Betlem) cap a Bellesguard. En substitució de l’antiga Font, que rajava poc, ara hi ha una font artificial. És un racó ombrívol i frescal tot i ser a la solana, on s’ajunten el T. del Cigaló i el principal de Bellesguard. La toponímia “oficial” va fer un canvi eufemístic substituïen Cigaló per Cigró.

374. TORRENT DEL FRARE BLANC. La capçalera del torrent dóna per a més d’una versió. La meva preferida és que a la part superior per sobre l’actual Ronda de Dalt tenia uns ramals al NW coneguts com a Clot de l‘Infern, que es podríen considerar ja formant part d’una de les finques del Frare Negre (zona del Cosmo-Caixa). Podríem considerar així que el torrent naixia al Parc de la Font del Racó i discorria per llevant del Cosmo Caixa (just per sota l’escultura del submarí) fins a la plaça Kennedy, arran dels jardins de la Tamarita. Més avall, a la plaça Joaquim Folguera (abans Núñez de Arce), les aigües s’ajuntaven amb el T. de Castanyer (a ponent), per formar la Riera de Sant Gervasi. Després, per sota la Gal•la Placídia, la Riera de Sant Gervasi s’unia a la de Vallcarca (més a llevant), per formar la Riera de Sant Miquel. La denominació més segura és la del tram entre els Jardins de la Tamarita i la Plaça Joaquim Folguera. Més amunt, uns diuen que tots els ramals eren el T. del Frare Blanc, mentre els altres prefereixen donar-li aquest nom a la rama del Parc de la Font del Racó, o, d’altres, només a la rama del Clot del Maduixer.

375. TORRENT DEL MADUIXER. Del Pla dels Maduixers baixa en direcció ESE fins al cantó de ponent de la plaça d’Alfonso Comín. Als jardins de la Tamarita (plaça Kennedy, capdamunt del carrer de Balmes, capdavall de l’avinguda del Tibidabo) s’ajuntava amb el Torrent del Frare Blanc, que baixava per ponent. Aquest, ja engruxit, a la plaça Núñez de Arce, s’ajuntava per ponent amb el T. de Castanyer, per formar la Riera de Sant Gervasi, que a la Gal•la Placídia s’ajuntava per llevant amb la de Vallcarca per formar la Riera d’en Malla, que anava a parar al Paral•lel, al peu de Montjuïc.

376. TORRENT DEL MAL. Baixava per entre els carrers de Ganduixer i Escoles Pies, més avall del Passeig de la Bonanova. Era un afluent de la Riera de la Creu d’en Malla, que anava a parar a ponent de la Universitat (plaça).

377. TORRENT DEL MONESTIR. Més amunt de la pedrera de Pedralbes, al bell mig de l’esplanada sorrenca, hi havia una font, al fons d’una petita galeria de maons. Alguns la coneixien com la Font de la Mina del Monestir. Va ser arrasada per un buldòzer a les dotze en punt d’una mitjanit. Amb els nervis de fer alguna cosa il•legal, el conductor va esbotzar també una columna de l’entrada d’una de les torres adjacents (adreça actual: c/ Conrad Xalabarder nº 3). Al carreró paral•lel al fons del torrent (Camí de la Mare de Déu de Lorda o Lourdes), recentment dedicat al il•lustre tisiòleg Conrad Xalabarder i Puig (1900-1979), hi havia l’entrada a dues altres mines. Al capdavall, la d’en Sitjar; i al capdamunt, la de Donya Tula. Aquest fondal entre el Monestir de Pedralbes i la part occidental de la finca del Castell de l’Oreneta es coneixia més com a T. del Monestir. Per a uns, el nom principal del torrent més avall de la pedrera és el de T. de Can Campanyà. Per a d’altres, és el de T. del Monestir (agafant el nom de la rama de més a llevant). Pel fondal del torrent, i deixant les escoles Patmos Betània i la finca del Castell de l’Oreneta a llevant, passa pel Camí de la Mare de Déu de Lourdes, que amunt amunt va aniria parar a la CDLA. Ara (2012), sense entrebancs, ja que el camí ha quedat net (des de 2008). El tram superior potser era més conegut com a T. de Santa Llúcia.

378. TORRENT DEL NEGUIT (= T. de Finestrelles, T. de Casa l’Estel•la, = T. de Bosquets = Riera Apiera). El T. del Neguit és a Esplugues. S’ajuntava sota la carretera de Sants amb el T. de Ca N’Oliveres (més amunt: T. de Sant Pere Màrtir) per formar la Riera de Gornal. Baixant pel T. del Neguit, des de la muntanya, deixaríem a l’esquerra, primer, el dipòsit allargat de AGBAR (al Coll de Finestrelles). I, després, els antics burots, per sobre la carretera d’Esplugues. Més avall, passaria pel Parc Cervantes. Per sota la Diagonal, a l’esquerra, deixaríem La Torre Melina (Torre Marina). El nom més antic de tots els que ha tingut aquest torrent és el del segle XI: Riera Apiera.

379. TORRENT DEL NINYO*.(=Torrent de la Font del Ninyo). És a la solana de l’extrem NE de la solana de Collserola, entre el T. de Campanyà (al Sud) i el T. de Callao (al Nord). Baixa del Turó d’en Manyoses en direcció SE. Té tres rames, una a cada cantó del turó, i una al mig. El turó (209 m snm) és el que hi ha més a l’ENE dels miradors de Torre Baró (vora el castell).

380. TORRENT DEL SALT DEL BOC. És a la baga de Fontanilles, al vessant NE del Turó d’en Corts. Té dos ramals per sobre la CDLA, però, més avall, només en té un, en direcció NE (sota l’extrem de ponent de la passera nova). Es troba amb el T. dels Arcs una mica més avall de la Font del Llop i abans rep el T. dels Frares. Per a alguns, el nom correcte seria del Salt del Moc. Per a d’altres, Salt del Bosc.

381. TORRENT DELS AGUDELLS*. Dels dos torrents que discorren junts pel fons de la vall del barri de Sant Genís dels Agudells, el T. dels Agudells és el de més al Sud (per sota el carrer del Lledoner), segons un mapa municipal de torrents del segle XIX. En canvi, el T. de Sant Genís és el de més al Nord (avinguda del Jordà). El T. dels Agudells recull les aigües de la Font del Bacallà i de Cal Borni. Però, seria millor, per evitar dubtes, ja que també al Torrent de Sant Genís, i amb més raó, se’l coneixia com a T. dels Agudells, reservar el nom de Torrent de Besora al torrent que recull les aigües de la Font del Bacallà (T. dels Agudells).

382. TORRENT DELS CAPUTXINS. Els caputxins eren fins el segle XIX al desert de Sarrià. Per tant, el torrent dels Caputxins era la part superior del Torrent de les Monges. Els límits precisos entre aquestes dues denominacions i la de Torrent de Can Serrat s’escapen en l’actualitat, i, a més, podrien ser sinònims a tot el recorregut des del desert fins a Can Ponsic.

383. TORRENT DELS FRARES. És un afluent del Torrent dels Arcs per la baga de Fontanilles. Tenia un recorregut molt serpentejant. Creua la CDLA per les cases de la Misley (vora la passarel•la sobre la carretera asfaltada a Vallvidrera) i deixa el camí del Carlet a l’esquerra o a ponent). Va a parar a uns 20 m al Sud de la Font del Llop. El que passa és que, al tram final, les esllavissades han desdibuixat la llera del torrent i sembla haver desaparegut. Confluiria allí baix amb el T. del Salt del Boc, que 20 m més avall de la Font del Llop conflueix amb el T. dels Arcs que ve del NW i baixa cap a l’E.

384. TORRENT VALENT*. És al barri de Roquetes, i conflueix per ponent amb el Torrent de la Font de Canyelles, als camps d’esports de Roquetes, a llevant de la Ronda de la Guineueta Vella. De fet, el T. Valent és al segon clot a ponent. Hi ha un clot al mig, sense torrent.

385. TORRENTERES. Les Torrenteres. El solell de Can Caralleu abans es coneixia com a Les Torrenteres. Comprenia especialment l’ala de la muntanya per sota el que és ara la CDLA, entre el Torrent de l’Oreneta (just a ponent de Can Caralleu) i el Torrent de Can Caralleu (just a ponent de la finca del marquès de Sentmenat). Però, en sentit més ampli, comprenia fins el T. de Santa Llúcia, cap a ponent, i fins el Barranc de la Torrentera, cap a llevant. Així, doncs, podríem dir que aquest topònim abraçava quatre torrents i els vessants entre ells. Al bell mig hi quedaria en ramal que baixa del carrer del Poeta (Clot del Poeta) que, més avall de Can Caralleu, a la baga del parc de l’Oreneta, agafaria les aigües de la Font de l’Oreneta (ramal de ponent del barranc principal). Aquesta torrentera central que baixaria pel carrer de la Capella de Can Caralleu no està gaire marcada al bari de Can Caralleu, però, a l’unir-se amb el Torrent de Can Caralleu, sí que formava un barranc profund, ara reblit i edificat (biblioteca del col•legi de metges, IES Tàber, residència d’estudiants). Finalment, ana opció seria considerar només Les Torrenteres els dos braços del Torrent de Can Caralleu (W i NW)

386. TRAMPA. Cal Trampa. El nom li ve del mot que hom donava a Cristòfol Civil i Cortés, per la seva participació a la processó del Corpus Christi a Barcelona. Pujat dalt d’un cavall, tocava dues timbales. Anava aleshores vestit de l’època del segle XV. “El Trampa” es casà amb la Sebastiana Petit. La coneguè amb motiu d’un trasllat durant l’epidèmia de grip de 1918, a Cal Maties, la fonda de Vallvidrera. Després, ell fundà la seva pròpia fonda, Cal Trampa, encara activa avui en dia, a la mateixa plaça de Vallvidrera. El fill, Cristòfor Civil i Petit, morí el 22 d’octubre de 1914 als 53 anys. El matrimoni només tingué dos fills (tot i que Jesús Portavella i Isidoro assegurava al seu llibre sobre Vallvidrera que eren 12). Els fills eren Jaume i Sebastiana (Civil i Casas). A principis de segle XX, els tres principals comerciants de Vallvidrera eren els Trampa, els Maties (on són ara els Crespo) i els Barral (de cognom Godó, després). Hi havia una malpensada aleshores: “No hi ha cap Matias bo, ni cap Trampa dolent, ni cap Barral treballador”.

387. TRES TURONS*, ELS. Entre el Coll de Finestrelles (al començament de la carretera de l’Arrabasada) i el Guinardó, hi ha tres turons, cap a llevant (SE) de la Ronda de Dalt. El primer és el TURÓ D’EN FALCÓ (246 m snm), on hi ha el Parc de la Creueta del Coll (amb escultura colgant de Chillida). El segon és el TURÓ D’EN MÓRA (=del Carmel, = Muntanya Pelada) (265 m snm), on hi ha, al Sud-Oest, el Parc Güell. Al coll entre els dos primers turons hi ha el Santuari del Coll, de pedra beige, que imita una capella romànica. El tercer turó, més cap a llevant, és el TURÓ DE LA ROVIRA (262 m snm). El nom li ve més que no pas dels Roures que no hi ha, de l’antic propietari, mort el 1406, Simó Sarrovira, de la nissaga dels Montjuïc. O dels consellers en cap de Barcelona al segle XVI. El vessant més esquerp d’aquest Turó de Sarrovira, sobre el Parc del Guinardó, és conegut com la Muntanya Pelada. Entre el segon i el tercer turó, al coll, hi ha l’església del Carmel, de maó rosat. Resumint, doncs, la sèrie és: Falcó, Móra, Rovira. El TURÓ DE SARROVIRA, com caldria escriure, des del cim fins l’extrem del SE de la carena, estava encimellat per un poblat ibèric (laietà) del qual, cap el 1930, se’n veien les sitges (44) i les muralles i portes d’entrada (excavacions dirigides per Josep Colomines i Roca). El 1938, ben bé al cim, hi havia les principals defenses antiaèries republicanes (canons Vickers de 105 mm) de Barcelona. Després de la guerra civil, s’hi establiren barraquistes (uns 150) formant el “barri del Castell”. La zona del cim té ara unes 10 antenes que acabaran reunides en una de sola. I el Parc dels Tres Turons acabarà més arranjat que no pas ara, amb itineraris turístics explicats i potser amb menys construccions il•legals. Tot això pel que fa al Turó de Sarrovira, ja que el Parc Güell i el de la Creueta del Coll ja estan força bé. Hi ha grans excavacions corresponents a pedreres. Hi havia hagut habitants prehistòrics a l’edat del bronze, que deixaren vasos campaniformes (per depsoitar-hi les cendres dels morts). La zona és molt rica en aigua subterrània. Els dies festius sol haver-hi orquestres de música moderna espontànies assajant aquí i allà. Una petita regla mnemotècnica per a recordar el nom d’aquests tres turons i els dos de petits esgarriats de la vora és la de tenir en ment la frase: PE PU, FA MO RO corresponents als turons de la Peira, Putget, Falcó, Móra, i Rovira.


388. TURÓ ALT D’EN FOTJÀ*. 349 m snm. A 200 m a l’ENE de Casa Juaco, a la carena de Valldaura. La pista que, de l’entrada al restaurant, va a l’ENE, abans d’arribar al petit bar, dóna lloc a un ramal cap a la dreta que va cap el Forat del Vent i a un ramal cap a l’esquerra que va cap a Can Catà (per una baixada al principi una mica tècnica). La baixada entre el Turó d’en Fotjà i el Forat del Vent és una mica tècnica. El mateix tram, de pujada, ja és molt tècnic (en bici). El cim és a 330 a l’ENE de l’entrada (de la carretera al restaurant).

389. TURÓ BLAU*. És a la vora el Turó d’en Segarra, 225 m al NE, a 311 m snm. Alguns mapes el confonen amb el Turó de Roquetes. El Turó de Roquetes és més a llevant i més avall, però elevat encara sobre la vall del Besós, que domina perfectament.

390. TURÓ D’ARTIGUES. El nom li deu venir del conseller de Sarrià, en Jaume Artigas Ferrer (1700). És el cim on hi ha la torre de telecomunicacions de Norman Foster. És al capdamunt de la Vall de Pomaret. Gairebé hi conflueixen, pujant, el torrents de l’Almirall, per llevant, i el d’en Pere Gil, per ponent. Alguns en diuen també Turó de Vilana (però això es presta a confusió amb el Turó de Bellesguard, molt més avall, just per sobre els Escolapis).

391. TURÓ D’EN CORTS. Entre 1643 i 1706 hi hagué diversos Corts o Cors (pronunciat Córç) com a consellers de Sarrià. El 1780, Jacint Corts i Castellví era l’alcalde de Sarrià. El turó és a la carena de Sant Pere Màrtir, al SE del Coll de l’Espinagosa. Té una bona vista sobre el barri de dalt de Vallvidrera i sobre la vall de Sant Just i tot el pla de Barcelona. És a 393 m snm i a 244 m a vol d’ocell, i al SSE del Coll de l’Espinagosa. El corriol de la baga cap al coll pot estar embardissat. El que baixa al coll de la immaculada està molt bé. Alguns Corts (Cors) eren avantpassat dels Anglí, i els Anglí ho eren dels Margenat actuals de Sarrià.

392. TURÓ D’EN CUYÀS*. És al Nord del Turó d’en Segarra. 261 m snm. I fins i tot al Nord de les pistes que discorren per la baga, que van del Coll de la Ventosa al Coll de Canyelles o al barri de Torre Baró. És un cim aplanat. A tot al voltant hi discorre una pista (circular).

393. TURÓ D’EN FALCÓ*. Primera muntanyeta a llevant del Coll de Finestrelles (Ronda de Dalt, al peu de l’Arrabassada). S’hi ubica el Parc de la Creueta del Coll. El cim és a 246 m snm.

394. TURÓ D’EN FERRER*. Turonet aplanat a 288 m snm i a 160 m a l’ENE de la casa. És a la carena de Valldaura entre el Forat del Vent i el Coll de la Ventosa.

395. TURÓ D’EN MARTÍ. 376 m snm. Al NE de l’estació superior del funicular de Vallvidrera. Turó aplanat i edificat. Hi havia hagut una feixa conreada amb pruneres que hom coneixia com a “Les Pruneres d’en Bover”. La feixa anava en direcció cap el NNW i també cap a l’E, des del peu (un metre per sota) del turó.

396. TURÓ D’EN MÓRA*. (=Turó del Carmel, = Muntanya Pelada). La casa pairal de 1751 encara és visible, sota l’escola Virolai. Però el turó és més conegut per acollir les estribacions, cap el Sud, el Parc Güell (17 Ha). Concebut com una zona residencial, al final només s’hi varen fer dues cases. Els elements arquitectònics són obra de Gaudí. Es va començar el 1900, i va ser obert al públic el 1922, i declarat patrimoni de la humanitat el 1984. És al districte d’Horta-Guinardó. Més informació a:
http://www.avclesseps.cat/itineraris/20100409coll.pdf

397. TURÓ D’EN RAMONEDA. Més que un turó, és una carena gairebé plana. Té bosc i queda al capdamunt del passeig de la Muntanya, i a ponent del Coll de la Creu d’en Candeler. Ve a ser el darrer bastió de la serralada abans d’ensorrar-se a la vall del Llobregat, al terme de Sant Just Desvern.

398. TURÓ D’EN SEGARRA*. És el cim principal de la part de la carena de la solana de Collserola a la part més llevantina. S’assembla a la muntanya de Sant Pere Màrtir. La muntanya té un aspecte piramidal. És a 328 m snm i a 435m a l’ESE del Coll de la Ventosa (a vol d’ocell). És a sobre el barri de Canyelles, i a l’SSW del Coll de la Ventosa. És força pelat (socarrada general). Al NW té la vall del Torrent del Cargol. Al NE la vall del Torrent de la Font Muguera. Al Nord, el Turó d’en Cuyàs ( 260 m), i més a la vora, el Turó Blau (322 m), que dóna per llevant al Coll de Canyelles, que enllaça amb el Turó de Roquetes, més a llevant (304 m). A l’ ESE, queda el Torrent de Canyelles. Al SE, el Turó Valent (255 m). Al S, el Torrent Valent. Al SW, la Socarrada, el Torrent de Can Santgenís i la Font de Santa Eulàlia. Té un antena al cim, resguardada per una tàpia, amb grafiti fent apologia de l’assassinat d’un ministre de sanitat socialista i de la maçoneria. Té molt bona panoràmica sobre la vall de Can Masdéu, sobre les valls del Besòs i de Cerdanyola, i de la serralada de Collserola (de perfil). Hi ha més turons d’en Segarra escampats per Catalunya. Un d’ells és a Badalona, per exemple. Podrien ser dedicats a avantpassats de l’escriptor famós.

399. TURÓ DE BELLAVISTA. És al bell mig del parc de l’Oreneta i arriba a 206 m snm. L’arbreda no deixa tant bona vista ara com al temps que aquest turó podia estar conreat amb vinyes.

400. TURÓ DE BELLESGUARD. És a la carena que fa de partió entre les valls de Pomaret i de Bellesguard, sobre les Escoles Pies/Can Vilana. És a uns 263m snm i a 230 m al SE de la CDLA a vol d’ocell (de la punta del Turó de la Font del Bou).

401. TURÓ DE BUENOS AIRES. És al capdamunt del carrer del Mont d’Orsà, a ponent de la plaça de Vallvidrera. El cim és arrodonit i edificat. Arriba a 371 m snm. Havia estat propietat dels Juanet, de Sarrià.

402. TURÓ DE CANYELLES*. (=Turó Blau, 311 m snm). És entre el Turó d’en Segarra i el Turó de Roquetes, i a la capçalera de la vall del Torrent de Canyelles.

403. TURÓ DE CASTANYER. Cim arrodonit i cobert de pineda, entre Bellesguard i l’Infern. 309 m snm. Queda una mica a ponent i per sobre de la drecera coneguda com a Las Raicitas.

404. TURÓ DE COLLSEROLA. 287 m snm Turó aplanat de sauló daurat (granodiorita) a l’extrem de llevant de la CDLA, entre Vallparc i Vallpar.

405. TURÓ DE L’ESPINAGOSA. 387 m snm. És a uns 150 m al NW del Coll de l’Espinagosa, a Vallvidrera (de Dalt). Hi ha una antena de fil musical al cim.

406. TURÓ DE LA FONT DEL BOU. 288 m snm. És entre la vall de Pomaret i la de Bellesguard. La CDLA traça una mena de península al cim de la qual hi ha la Torre del Moro (o de l’Arquetip).

407. TURÓ DE LA FONT GROGA. És un llom aplanat entre Vista Rica i el Coll de la Mola. Hi ha una fita a 413 m snm. Alguns el situen en canvi al NE de Vista Rica (al lloc del Turó de Santa Maria). Té més sentit que el Turó de la Font Groga sigui al cim del vessant on hi ha la font que no pas en un altre vessant.

408. TURÓ DE LA IMMACULADA. És molt arrodonit (367 m) i força planer. Queda al SE del Coll de l’Espinagosa, i al WSW de Vil•la Paula. Queda al SE i a 208 m, a vol d’ocell, del Turó d’en Corts. Imitant altres iniciatives de fundar ciutats dedicades a la Immaculada, i en particular la del Pare Reschi vora Gènova, l’any 1959 es va posar aquí la primera pedra del que havia de ser i no va ser la Ciutat de la Immaculada. Era l’època de l’alcalde Porcioles i el bisbe Jubany. La primera ciutat amb aquest nom havia estat iniciativa del pare franciscà Maximilià Kolbe. La ciutat, fundada el 1917 vora Varsòvia, es va dir Niepokalanow. Va rebre molt durant la segona guerra mundial, pels bombardeigs i les persecucions per fer neteja ètnica. Tot i havent estat els barcelonins qui més havien demanat la promulgació del dogma de la Immaculada Concepció, al final, es preferí mantenir la carena entre Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, relativament verge. Només hi ha una capelleta sobre un terreny de 6 metres quadrats, al terreny cedit pel Duc de Palència, en aquest petit cim secundari. El Turó d’en Corts és el principal, que erròniament, o no, s’anomena també Puig Aguilar. El Puig Aguilar, per a molts, seria el cim del Tibidabo.

409. TURÓ DE LA PEIRA*. Es al vessant esquerra o Nord de la Riera d’Horta. És molt al Nord del Turó de la Rovira i és baixet (138 m). A vol d’ocell, és a uns 800 m al SSE de la Plaça Karl Marx.

410. TURÓ DE LES ROQUETES*. És el darrer cim de la solana de Collserola, una mica més a llevant del Turó Blau. El cim és a 304 m snm. Hi ha galeries excavades per a extreure’n ferro. Dóna una magnífica vista sobre la Vall del Besòs i el Turó de Montcada.

411. TURÓ DE MAGAROLA*. 430 m snm. Hi conflueixen els termes de Barcelona, Sant Cugat i Cerdanyola. És al Nord de la Serra dels Agudells, al SSE de la Serra de Sant Medir, i al SW del Portell i del Turó de Valldaura, i sobre el barri de la Mina (Sol i Aigua).

412. TURÓ DE SANT CEBRIÀ*. És el cim (435 m ) de més al Nord de la Serra dels Agudells. Deixa a ponent la Vall de Sant Medir (Gausac), i a llevant la de Sant Cebrià.

413. TURÓ DE SANT LLÀTZER*. És sobre Can Masdéu (i l’hospital de Sant Llàtzer), a l’WNW de la casa. El cim és a 283 m snm i a uns 100 m a l’ENE del Forat del Vent (on es creuen dues línies elèctriques).

414. TURÓ DE SANTA MARIA*. És el cim (447 m snm) de la Serra dels Agudells de més al Sud i a l’Est. A vol d’ocell, se situa uns 300 m al Nord de Sant Jeroni (els menjadors). O a 250 al NE de Vista Rica.

415. TURÓ DE VALLDAURA* (=Turó alt de Valldaura). 437.5 m snm. És entre el Portell de Valldaura (per on passa la carretera a Cerdanyola) i el Pas del Rei (al SE). Al cim hi ha un repetidor i hi és prohibit pujar-hi en bicicleta, arran de les baralles hagudes entre excursionistes que anaven a peu i els ciclistes que baixaven embalats.

416. TURÓ DE VILANA. Can Vilana era on ara hi ha la Clínica Teknon. El més lògic és pensar que el Turó de Vilana sigui el de Bellesguard, sobre els Escolapis, més amunt de la Ronda de Dalt. Però, per a alguns i durant molts anys, el Turó de Vilana seria el Turó d’Artigues, on hi ha la Torre Norman Foster. Jo prefereixo reservar el nom de Serra de Can Vilana al tram entre el Turó de Bellesguard (sobre els escolapis) i la CDLA. Ara, també es podria aplicar al tram entre el Turó de la Font del Bou i la capçalera del Torrent de l’Almirall.

417. TURÓ DEL CARMEL*. 266 m snm. Turó d’en Móra. És entre el d’en Falcó (a ponent) i el de la Rovira (a llevant). Vegi’s Els Tres Turons.

418. TURÓ DEL MALTALL*.(=Turó de Magarola).

419. TURÓ DEL MONT*. Queda a 200 m al NNW dl’Ideal Pavillon. El cim és arrodonit i molt planer, arribant a la cota 438. És només a 100 m a ponent del Turó d’Artigues (on hi ha la Torre Foster). Al solell, i cap a Vallvidrera (WSW), hi havia una franja plantada de pins que hom coneixia com a “Els Pins del Pere Gil”, per sota la cota 400 (m snm).

420. TURÓ DEL PUTGET. És al Sud del Turó d’en Falcó. Només arriba a 185 m snm. Queda entre la part superior dels carrer de Balmes i l’avinguda de la República Argentina, i per sobre la Ronda del Mig (General Mitre).

421. TURÓ DEL TEMPLE. És a Esplugues, al SSW de la Plaça Mireia, i al Nord de la Ciutat Diagonal, o a l’ ENE de la Creu d’en Candeler. El cim és a 268 m snm. A l’edat mitjana es deia Puig de Marrobí. Turó de la Torre és un sinònim modern. Sembla ser que hi havia hagut un temple romà al seu temps. A diferents mapes la ubicació del Turó del Temple pot canviar molt: des del cim de Sant Pere Màrtir, al Turó dels Reflectors, o a la Immaculada (vora el Turó d’en Corts).

422. TURÓ DEL TRAC*. A la Vall de Sant Cebrià, al vessant esquerra, entre el Turó de Valldaura i els Llars Mundet. El cim és a 349 m snm i a 125 m al Sud de la corba de la pista que de la vall de la Vall de Sant Cebrià passa a la d’en Pallós i a la de Fondenills. Té una forma piramidal arrodonida perfecta.

423. TURÓ DELS OCELLETS. És on hi ha ara l’Observatori Fabra. Sembla que també en deien Turó de la Font dels Ocellets. La font era a 30 m de l’Observatori, al SE.

424. TURÓ DELS PENITENTS. Un de tants turons dels penitents és el de 377 m al final i a ponent del carrer de Garriguella, on s’uneix amb la pista de Cal Borni. Al Sud té la Vall de Can Gomis, o del Maduixer i a llevant, la dels Penitents, que dóna nom al barri, compost de tres zones: Maduixer, Vallpar i Penitents (a baix). Un altre Turó dels Penitents estaria a ponent del Rabassalet, més enllà de Can Cortès, al final del carrer Abat Odó, ja al terme de Sant Cugat del Vallès. A l’edat mitjana aquest era al llindar entre els dos municipis.

425. TURÓ DELS REFLECTORS (=Turó de Can Moragues). Es a la prolongació cap a Esplugues de la CDLA, a ponent del Mirador dels Xiprers. És un cim arrodonit, de 278 m snm, a la carena al SW de Sant Pere Màrtir. Un camí hi du des de la corba del coll on la CDLA deixa d’estar asfaltada. En diuen dels reflectors perquè, durant la guerra civil del 1936, hi havia hagut un repetidor d’ones per comunicar-se militarment. Fa poc (2008) s’ha desenterrat la base de l’estació i se n’ha fet propaganda als medis de comunicació.

426. TURÓ D'EN GRAS*. És al cim (276 m snm) de la Serra de la Ventosa (i al Sud), entre el Coll de la Ventosa (Can Rius) i Can Ferrer. A uns 325 m, a vol d’ocell, i a l’ENE, de Can Ferrer. I a 235 a l’WSW de Can Rius. El cim queda una mica al Sud de la pista que de Can Ferrer baixa directa al Coll de la Ventosa.

427. TURÓ VALENT*. (=Turó d’en Segarra).


428. VALL BLANC. Almenys, per a Bernat Metge i el rei Martí l’Humà, era la finca on hi instal•laren el palauet reial. El nom ve del color blanc del sauló, amb afloraments de talc, especialment per sobre (i al NW) el cementiri de Sant Gervasi.

429. VALL D’HEBRON*. Apart de referir-se eclípcticament a la residència hospitalària, equival a la Vall de Sant Genís dels Agudells.

430. VALLDONZELLA. MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLDONZELLA. Edifici d’estil neogòtic, de maó vista, i de color força roig (però menys que el monestir de Sant Elies). Situat al carrer del Císter, nº 41. Obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig. Pertany a l’ordre del císter (rama femenina). Aquesta comunitat i la de Santa Maria de Valldaura s’originaren el 1237. La primera comunitat s’instal•là en una vall del municipi de Santa Creu de l’Olorda, vora la Torre del Bisbe. Però en varen marxar el 1263, amb el permís del rei Jaume I. El 1652 (Guerra dels Segadors) el monestir (a La Creu Coberta, des de 1269) va ser saquejat. Després de molts trasllats, la comunitat, seguint els consells del bisbe Torres i Bages, el 1913 es traslladà a aquest monestir (acabat el 1922), prop, però no a tocar, el palau de Bellesguard. Queda molt a la vora del Cosmo-Caixa (la finca adjacent i al Sud). És entre els carrers de Jesús i Maria, Claravall, Císter, i Vista Bella. A vegades, s’hi fan concerts de música religiosa, oberts al públic. El Dijous Sant s’hi celebra una processó al claustre.


431. VALL DE SANT CEBRIÀ*. Vall gran ubicada més al Nord de la de Sant Genís dels Agudells. Va en direcció NW-SE, des del Pas del Rei (entre el Turó de Magarola i el de Valldaura) fins a Can Duran, Can Brassó i La Clota. A la part superior és una vall força feréstega, i poc transitada. A la part baixa, hi destaquen establiments socials (Les Heures, Fundació Alba).

432. VALLPAR. Barri de Vallpar. A la zona dels Penitents, és la zona a llevant del Maduixer, que dóna a la vall, directament, dels Penitents, i no a la del Maduixer (o de Can Gomis).

433. VALLPAR. Font de Vallpar (antigament: Font de Sant Albert). És al capdamunt del barri. Era entre el carrer de Josep Maria Jujol i el carrer del Maduixer. S’hi accedia des del final del carrer dels Maduixers, per unes escales, o bé des del carrer de Vallpar, just per sobre el de Josep Maria Jujol, per un camí planer i, al final del camí, per unes escales, també de baixada. La Font era famosa per haver estat de les poques segures durant les epidèmies de tifus (com ara la del 1912), i per haver estat visitada per Mossèn Cinto Verdaguer més d’un cop. L’anunciaven, a primers de segle XX, amb rètols ben grans, a la plaça Catalunya de Barcelona. Hi va haver un moviment veïnal cap els anys 2000-2006 per intentar conservar la font, que ara ha deixat de ser d’accés públic. Els anys 1931-36 l’aigua va ser envasada i venuda en garrafes. Va ser declarada d’utilitat pública per un R.O de 21 de febrer de 1931. La planta embotelladora era al final del carrer dels Maduixers. Hi havia un conjunt de galeries subterrànies que sumaven 400 metres de túnels. El conjunt tancava un triangle entre el Torrent de Can Gomis i el de Collserola. Les anàlisis de l’aigua donaven sempre bons resultats. És una aigua bicarbonatada (480 mg /L), lítica (2 mg de ClLi/ L), amb una mica de radioactivitat (46,8 V/h/L). La recomanaven contra les dispèpsies i les pedres als ronyons o de bufeta (del fel, de l’orina). Però deien que restrenyia una mica.

434. VALLPARC*. Complex esportiu situat a l’extrem de llevant de la CDLA. És a la segona vall pujant per la carretera de l’Arrabassada. La primera seria la de Les Arenes. La segona, la de Vallparc, és subsidiària de la Riera de Besora (o de la Font del Bacallà). http://www.vallparc.com/. 93 212 67 89. Hi ha moltes pistes de tenis, una piscina descoberta i sala de màquines de musculació. S’hi accedeix pel començament (vora la Ronda de Dalt) de la carretera de l’Arrabassada. Però també s’hi pot accedir des del turó superior (Collserola).

435. VALLVIDRERA. Abans de 1890 era un municipi independent, però aquell any s’agregà a Sarrià. I el 1921 Sarrià s’agregà a Barcelona. El terme pertanyia, el segle X, a la parròquia de Valldoreix. El 1864 s’inaugurà el pantà de Vallvidrera (presa obra d’Elies Rogent). El 1906 s’inaugurà el funicular. Des d’aleshores, s’establí un nucli principal de posblació a la carena o coll entre els turons d’en Martí i de Buenos Aires. Ara diuen que la CDLA fa de partió entre el barri de Vallvidrera i el de Sarrià. Vallvidrera pot venir de Vall Ibera, o de Vallis Vitraria, o de Vall Vidriera (entenent com a vitrària o vidriera, o bé Clematis vitalba, o bé Parietaria officinalis, o bé Equisetum maximum). Però la única planta que podria donar lloc a la malpensada de que a Vallvidrera hi neva a rotllanes seria la Clematis (en flor).


436. VELÒDROM D’HORTA*. Construït per al campionat de ciclisme de pista del 1984, va ser remodelat per a les olimpíades de 1992. És al marge dret del Torrent de Fondenills i al marge esquerra del Torrent d’en Pallós. Pel voltant, a llevant, hi ha un circuit preparat per a fer proves amb bicis BMX. A l’interior hi ha un gimnàs municipal.

437. VILANA. TORRE VILANA. Era una l’antiga “força” de Sarrià, al llindar amb el municipi amb Sant Gervasi de Cassoles. La torre, del segle XVII, era propietat dels marquesos de Vilallonga. Fisn fa poc (2010), el títol l’ostentava Na Mariana de Fontcuberta i Juncadella. El primer marquès fou Pablo Ignacio de Dalmases y Ros de Vilallonga, a partir del 1710. A principis del segle XX, va ser l’Asil Duran, fundat abans per Toribi Duran, a la Travessera de Gràcia. Acollia a nois orfes o problemàtics /violents. Ara és la Clínica Teknon, gràcies a la inversió feta per Martínez de la Rosa (amb la col•laboració involuntària del grup KIO). Els jardins han passat a ser propietat municipal. La Torre Vilana abans era la Torre de mossèn Xammar.

438. VIL•LA PAULA. Edificada el 1912 per l’arquitecte Jeroni Granell. L’adreça és a la carretera de Sarrià a Vallvidrera, nº 159. Aquesta torre neo-modernista destaca molt a la Costa d’Alòs. És tot just una mica per sota la CDLA. És curiosa la finestra al mig de la façana de ponent, sota la teulada escapçada. Imita, amb els seus tres mainells, les quatre barres catalanes. Destaca per les parets blanques i la torratxa amb taulada verda i vermella.

439. VIL•LA TERESA. Torre restaurada a la vall de Can Canut, poc per sobre la CDLA. L’accés antic era pel fondal, però el modern (amb una bústia US Mail) és més al SE. Diuen que és possible reunir-se amb la cantant Maria del Mar Bonet en algunes ocasions en aquesta casa.

440. VISTA-RICA*. Grup d’edificis al coll de sobre Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i que alguns interpreten que és el Coll s’Erola, per on passava el camí romà d’Horta a Sant Cugat. A la banda de Barcelona hi ha les cases més noves (residència d’acollida d’ancians) o restaurades, i a la banda de Sant Cugat les més antigues (de Parcs i Jardins). Hi ha un aparcament a la baga, planer, que gairebé sempre és força ple. De fet, el nom tant li pot venir de la magnífica vista que es pot contemplar cap a Barcelona i el mar, com de les vistes interiors de les cases. Algunes són amb accés de pagament.

REFERÈNCIES I BIBLIOGRAFÍA

-— Miquel Tormos i Ramis. Camins d’aigua. Passejades per 100 fonts de Collserola. Ed. Desnivel. 2007. Madrid. 144 p. ISBN 978 – 84 – 9829 – 069 -1.
-— X. Coll. Fuentes de las Montañas de Barcelona. Descripción sumaria de 235 fuentes, con mapa anecdótico dibujado por A. Bescós. Ed. Alpina, 1950/1956. Granollers.
-— Antoni Mañé i Sabat. Catàleg monumental del terme de Sarrià (de la prehistòria a l’antiguitat tardana). Ajuntament de Barcelona (Sarriá-Sant Gervasi). 2008.

-— Ferran de Segarra i de Siscar. Sant Vicens de Sarrià, Dades i clarícies ts a la història d’aquesta vila i parròquia. Barcelona. Imprempta de Francesc X. Altés i Alabart, 1921.

— Llorenç Sallent i Gotés, pbre. (rector de la parròquia de Vallvidrera). Història documentada del poble de Santa Maria de Vallvidrera. Primera part: orígens històrics. Segona part: orígens genealògics. Barcelona 1916, Imprempta Francec X. Altés i Alabart, c/ Àngels nº 21.

-— Josep Maria Vilarrúbia i Estrany & Jordi Jové i Permanyer. Els carrers de Sant Vicenç de Sarrià. Caixa de Barcelona & Ajuntament de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi). 1986.

-— Jesús Portavella i Isidoro. Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi. Ajuntament de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi) 2002.

-— Jesús Portavella i Isidoro. Els carrers de Barcelona: Vallvidrera (Vallvidrera, Les Planes). Ajuntament de Barcelona (Sarriá-Sant Gervasi). 2006.

-— Joan Santamaría i Casanovas. C. nº 3719. Localització del “manatial de Vall-Par” i el traçat de la llera del Torrent de Can Gomis – Barranc dels Penitents. Informe per a l’Assoaciació de veíns i amics de la Font de Vall Par. Desembre 2001. Barcelona.

-— Jordi Jover i Permanyer & Ramon Tort i Estrada & Ignasi Aragó Mitjans & Carmen Sobrevila i Masvidal. Històries il•lustrades de Sarrià. Vol I-II. Columna edicions. 1997-1998. Barcelona.

-— Federic Udina Martorell. L’aigua a Barcelona. AGBAR 1987.

-— José Manuel Martín Pascual. Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions 1888-1929. UAB (tesis doctoral) 2007.

-— Esteve Faure Casanovas. L’ahir i l’avui del Papiol.1999, Ajuntament del Papiol & Efados.

-—Collserola pas a pas. Xavier Moret.

-—Alías López, Gemma. Guia de geologia de Collserola. Patronat del Parc de Collserola, 2009.

-—Enciplopèdia Catalana.

-— Guia Urbana de Barcelona. N. Pamias, 2001.

-— Editorial Alpina. Mapa: Alrededores de Barcelona. 1963.

-— Editorial Alpina. Mapa: Gran Barcelona, 1990.

-— Editorial Alpina. Mapa: Serra de Collserola. 1994.

-— Editorial Alpina. Mapa: Serra de Collserola. 2002.

-—Institut Cartogràfic de Catalunya: base topogràfica 1:5000.

-— Parroquia de Santa Creu d’Olorde/ F. Vall: mapa. 1956.

-—Barcelona. Guia de la ciutat. Ajuntament de Barcelona. 2006.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carretera_de_les_Aig%C3%BCes

http://ciclistes.galeon.com/

http://collserola-anecdotas.galeon.com/

http://flora-collserola.galeon.com/

http://floranova-collserola.galeon.com/

http://quercus-collserola.galeon.com

http://quercus-raffaeliana.galeon.com

http://vall-margenat.galeon.com

http://www.bcn.es/arxiu/sarria/castellano/historia.html

http://www.blasoneshispanos.com

http://www.cavallfort.net/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1076/22-excursio.html

http://www.corredors.cat/index.php?PHPSESSID=tj5jf0g0a29ufo4hqm5qhlvnr7&board=16.0

http://www.diba.es/parcsN/newsletter/detall.asp?Id=183

http://www.gmap-pedometer.com/?r=1167225

http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0600090

http://www.pangea.org/alnus/

http://www.parccollserola.net/catalan/el_parc/ordenances/OrdenancesCollserola.pdf

http://www.rutadelmodernisme.com/default.aspx?idioma=ca&contenido=body_rutamodernisme_06.htm

http://www.trenscat.com/metrovalles/funivallvidrera_ct.html

http://www.youtube.com/watch?v=HdRvQtY2fTY



http://ca.wikipedia.org/wiki/Carretera_de_les_Aig%C3%BCes
http://ciclistes.galeon.com/
http://collserola-anecdotas.galeon.com/
http://flora-collserola.galeon.com/
http://floranova-collserola.galeon.com/
http://flora-vall-margenat.galeon.com
http://quercus-collserola.galeon.com
http://www.arbolesornamentales.com/generos.htm
http://www.bcn.es/arxiu/sarria/castellano/historia.html
http://www.blasoneshispanos.com
http://www.cavallfort.net/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1076/22-excursio.html
http://www.corredors.cat/index.php?PHPSESSID=tj5jf0g0a29ufo4hqm5qhlvnr7&board=16.0
http://www.diba.es/parcsN/newsletter/detall.asp?Id=183
http://www.gmap-pedometer.com/?r=1167225
http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0600092
http://www.pangea.org/alnus/
http://www.parccollserola.net/catalan/el_parc/ordenances/OrdenancesCollserola.pdf
http://www.rutadelmodernisme.com/default.aspx?idioma=ca&contenido=body_rutamodernisme_06.htm
http://www.trenscat.com/metrovalles/funivallvidrera_ct.html
http://www.youtube.com/watch?v=HdRvQtY2fTY
ESCRIVIU-ME
M'interessa la vostra opinió