TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA
 
TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA
Mis enlaces favoritos
Àlbum d'imatges
TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA

imagen
imagen
imagen
imagen
imagen
imagen
Imagen
 
TOPONÍMIA DE LA MARINA DE COLLSEROLA


TOPONÍMIA DE LA SOLANA DE COLLSEROLA DE SANT PERE MÀRTIR = MONT D’ORSÀ AL TURÓ D’EN SEGARRA = TURÓ VALENT


S’han suprimit els articles a l’inici dels topònims.

CDLA= carretrea de les aigües

*(asterisc) Topònim relacionat amb la zona on potser la CDLA s’hi prolongarà, fins a la Torre del Baró

m snm. = metres sobre el nivell del mar



AGRAÏMENTS

Aquest treball, tot hi haver-me costat moltes hores de reflexió i estudi, no hauria estat possible sense l’ajuda de moltes persones. Entre elles, voldria destacar a:


1. Amàlia Poves (arxiu històric de Sarrià)
2. Cristòfor Jordà Barreras (Les Planes - Vallvidrera)
3. Daniel Cardona (Sant Just Desvern)
4. Francisca Graells (Tibidabo)
5. Francisco Tomàs (Vallvidrera)
6. Gabriel Campo (†) (Observatori Fabra)
7. Ignasi Aragó i Mitjans (Sarrià)
8. Jesús Portavella i Isidoro (Les Corts)
9. Joaquim Margenat i Padrós (Sarrià)
10. Jordi Amigó i Barbeta (Sant Just)
11. Jordi Bigues (Sarrià)
12. Jordi Jové i Permanyer (†) (Sarrià)
13. Juli Fontoba (Sant Genís dels Agudells)
14. Juli Ochoa González (Sant Just)
15. Magdalena Gironès (Bonanova)
16. Manuel Palatsi (Sarrià)
17. Narcís Rucabado i Comerma (†) (Sarrià)
18. Narcís Rucabado i Franquesa (Sarrià)
19. Pegerto Rodríguez Ulloa (Sarrià/Vallvidrera)
20. Salvador Casamitjana i Joanet (Finestrelles/Sarrià)
21. Xavi Burrull (Sarrià/ Cardedeu)
 
TOPONÍMIA DE LA SOLANA DE COLLSEROLA
(DE SANT PERE MÀRTIR AL TURÓ D’EN SEGARRA)

S’han suprimit els articles a l’inici dels topònims.

* Topònim relacionat amb la zona on potser la CDLA s’hi prolongarà, fins a Torrebaró.



1. BADARRIDA. La Bederrida o la Baderrida. Denominació molt antiga que comprenia la falda de la muntanya de Sant Pere Màrtir (Mont d’Orça) entre el coll de Finestrelles i Pedralbes i fins el cementiri de Sants aproximadament. Alguns diuen que el topònim deriva d’alguns mots bascos, però hi ha una coincidència amb el rus molt curiosa. D’una banda hi ha la tradició que assegura que si es posa el cap sobre la roca que és al llindar de la porta de dalt del recinte del monestir de Pedralbes se sent com plora l’aigua dins la terra. Però la versió dura de l’anècdota és que de petits el que se sentia millor era els plors d’un mateix quan t’havien esclafat el cap contra la roca aprofitat que estaves desprevingut i concentrat esperant sentir els gemecs de l’aigua. Doncs bé, en rus, aigua ploramiques sona com a “badà rida”. Que el subsòl és ric en aigua ho testimoniaven les nombroses mines d’aigua i les deus que rajaven a la vora la diagonal als camps de cotó, gruixudes com a cuixes. El 1407 Jaume Robert de Sarrià) menava un alou sota el monestir conegut com a Santa Sicília o Badarrida, sota la torre de mossèn Bisbe Vidal i ja tocant a Les Corts. Ara se sobreentén que la Bederrida és per sobre el cementiri de les Corts i poca cosa més.

2. BAGA DE FONTANILLES (FONTANELLES). És al vessant dret del Torrent dels Arcs entre el Torrent dels Frares i Can Soca, per sota el camí a Santa Creu d’Olorde (carretera a Vallvidrera) però a l’arribar a la vall del Salt del Boc puja més amunt del camí (ara carretera). És a dir, comprèn la baga entre el Salt del Boc, Vil•la Paula i Can Soca. El nom li ve dels propietaris, els marquesos de Fontanilles o Fontanelles. Hi ha un camí vora el Torrents dels Arcs al peu de la baga. Hi dominen els pins blancs. I Hi havia un camí més ample a mitja baga que unes pluges varen interrompre (esllavissades).

3. BARRI DE BUENOS AIRES. També conegut com a El Poble Nou de Sarrià, queda més amunt de l’estació del Peu del Funicular, al vessant esquerra del Torrent dels Arcs. Pràcticament el carrer Carròs és el que uneix tots els carrerons d’aquesta antiga urbanització. Can Soca destacava a la part de baix, al primer tombant del carrer Carròs, i Cal Bigorra més amunt, en direcció perpendicular al fons del torrent. El nom de Buenos Aires li ve de la gran quantitat d’argentins que en un temps hi habitaven. Donat que al cim molt suau que hi ha entre el Collet de la Vinyassa i la plaça de Vallvidrera se’n deia el Turó de Buenos Aires (capdamunt del carrer Mont d’Orsà) també podria haver-se aplicat el nom de “barri de Buenos Aires” a aquesta part de Vallvidrera de Dalt.

4. BARRI DE CAN FALGARS. Potser és més conegut com a Barri de la Mercè o Cases dels Sindicats. Té l’aire d’un poblet andalús amb tot de cases blanques i carrerons estrets. Queda a la falda de Sant Pere Màrtir, més amunt dels quarters del Bruc (per sobre la carretera d’Esplugues).

5. BARRI DE FINESTRELLES. És a Esplugues, just acabat el terme de Sarrià, per sobre la carretera i darrera l’actual Hospital de Sant Joan de Déu. Alguns inconformistes amb l’agregació de Sarrià a Barcelona, l’any 1921 o una mica després varen anar a viure-hi. El barri per ara s’estén entre el Torrent del Neguit a llevant i el T. De la Moneta a ponent. La divisió entre Sarrià i Esplugues és la carena de Finestrelles. El Coll de Finestrelles (182,3 m snm) és darrera el dipòsit allargat d’aigua de la Companyia de les Aigües (ara AGBAR). [No és pas on marquen tots els mapes (a 289,8 m snm): a mitja pujada cap al cim de Sant Pere Màrtir, per on passa la prolongació de la carretera de les aigües (CDLA). No és allí. I sembla que no hagi ha manera de corregir aquest error dels ajuntaments].

6. BARRI DE LA MERCÈ. Vegi’s barri de Can Falgars.

7. BARRI DE VALLPAR. El Torrent dels Penitents no està del tot edificat. Les cases de la part baixa al vessant esquerra formen el barri dels Penitents. A la part alta, el vessant que dóna al Torrent del Maduixer (= de Can Gomis) és conegut com El Maduixer. Hi ha moltes cases amb parets pintades de verd. En canvi, la part que dóna al torren principal o Barranc dels Penitents es coneix com a barri de Vallpar. És una mica a llevant del Maduixer. Vallpar era una deu d’aigua (Font de Sant Albert) que s’aprofitava i comercialitzava a mitjans de segle XX. El 2002 la font principal va ser aterrada per motius urbanístics, i amb moltes protestes dels veïns.

8. BARRI DEL MADUIXER. És al vesant esquerra del torrent del Maduixer (o de Can Gomis). S’hi accedeix o bé des de la CDLA a llevant del Pla del Maduixer o bé des del carrer de Collserola des de la Ronda de Dalt. HI han viscut Pasqual Maragall, Eulàlia Vintró, i David Bisbal.


9. BELLESGUARD. El rei Martí l’Humà o Bernat Metge al segle XV podrien haver estat qui donaren aquest nom almenys al palau que hi edificaren. Era on ara hi ha una casa modernista de Gaudí. Per extensió la vall que ve del Nord, ara es coneix com a Vall de Bellesguard. El Vall Blanc era el nom de la finca on el rei va fer edificar o modificar el palau. I el nom li escau molt bé a la valleta de més a llevant, on hi ha el cementiri de Sant Gervasi, per l’abundància de sauló i de talc blanc. Bell esguard equival a bona vista en català actual.

10. BUROTS. Els Burots. Petites oficines duaneres situades com era d’esperar al llindar dels termes de Sarrià/Barcelona i Esplugues, a la banda de dalt de la carretera d’Esplugues. Eren just davant de l’actual IES Joan Boscà. L’edifici minúscul era de maó rogenc. Hi havia moltes mercaderies que eren gravades amb impostos especials. I com era d’esperar alguns intentaven escapolir-se’n. També hi havia controls suplementaris (la ronda) a les possibles vies alternatives.



11. CAMÍ DE LES AIGÜES. Aquesta denominació es presta a molta confusió. En alguns arxius municipals hi figura així un carreró inexistent a la realitat, partint del capdamunt del carrer dels Pins de Can Caralleu.

12. CAMÍ BOSCÀ. És a ponent de la Font del Mont, a la carena de Can Forgues, de la CDLA en amunt. El carreró dóna pas a Can Forgues.

13. CAMÍ DE CAN RIUS*. Va del barri de Canyelles, sobre la plaça Karl Marx fins al coll de la Ventosa. Comença a la carretera alta de Roquetes entre el camí de Sant Llàtzer (a ponent) i el camí de Sant Iscle (a llevant). Els tres camins convergeixen poc més avall de Can Rius (coll de la Ventosa). Comença a la carretera alta de Roquetes, sobre la Plaça Karl Marx (corba situada al NE) i va en direcció Nord pel peu del vessant esquerra fins al Coll de la Ventosa (Can Rius).

14. CAMÍ DEL CARLET. Camí molt pendent que va des de la carretera de Vallvidrera fins a mitja baga de Fontanilles i conflueix per dalt amb el Camí de la Gírgola, a la part superior de la nova passera metàl•lica que uneix els dos trams de la CDLA per sobre la carretera asfaltada. El indret és tan abrupte que els veïns ja saben que les ambulàncies no hi aniran mai més.

15. CAMÍ DE FINESTRELLES. Encara es conserva el tram entre l’avinguda Pearson (corba més a ponent) i el Coll de Finestrelles, per dalt i darrera de les finques de sobre el barri de la Mercè. És un camí ample o pista estreta, fresc o ombrívol. Per sobre encara s’hi poden veure petits ramats de cabres i ovelles que cerquen l’herba més tendra.

16. CAMÍ DE LA GÍRGOLA. A principis de la dècada del 1990 un tècnic de l’ajuntament de Barcelona va donar noms de bolets a 5 carrers. Un d’ells era aquest. Molt a la vora hi havia el Camí del Carlet, que hi convergeix tocant a la CDLA, on ara comença la passera metàl•lica. Abans aquesta baixada des del Salt del Boc a la Font del Llop es deia “Camí d’aigües de Vallvidrera”, però quan es va començar a urbanitzar la zona (1942) es deia simplement: Torrent dels Arcs.

17. CAMÍ DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES (LORDA). Sembla ser que hi havia hagut una ermita dedicada a aquesta verge més amunt del monestir de Pedralbes. El cas és que entre els carrers Montevideo i Panamà hi ha una pujada que dóna al fondal sorrenc del Torrent del Monestir. El camí amunt passa pel fondal deixant a ma dreta la hípica del parc de l’Oreneta i a ma esquerra el col•legi Aula. Hom pot continuar ara amunt, amunt i anar a parar a la CDLA. L’ermita devia estar on ara hi ha cases, més a ponent. Abans la denominació comprenia a també el carreró pocs metres a ponent del fondal, però degut a un antic projecte aquest carreró ha rebut el nom de carrer de Conrad Xalabarder. El camí és ara només el fondal i l’avinguda (de la Mare de Déu de Lorda) és més a ponent i fa una arc molt llarg, tancat per baix pel carrer de Sant Francesc.

18. CAMÍ DEL NOTARI*. És a Horta, una mica al NE del Laberint, a la base de la vall de Fondenills, al vessant esquerra, al peu de la Muntanya del Notari.

19. CAMÍ DE SANT CEBRIÀ*. Segueix la vall de Sant Cebrià, des de Montbau (carrer de l’Harmonia) fins al fons de la vall (a 280 m snm).

20. CAMÍ DE SANT ISCLE.* Surt des de la carretera alta de Roquetes (corba situada al Nord de la plaça) sobre la Plaça Karl Marx en direcció al Nord en pujada, passant per la font de Santa Eulàlia, fins el coll de la Ventosa (Can Rius).

21. CAMÍ DE SANT LLÀTZER.* És una pista (amb cadena) que surt de la Plaça Karl Marx de la primera corba de la carretera alta de Roquetes. És força bona, ja que hi passen els vehicles autoritzats. Arriba fins l’hospital (abandonat) que queda sobre mateix de Can Masdéu i segueix amunt fins el coll de la Ventosa (Can Rius).

22. CAMÍ DE SANTA CREU D’OLORDA. Coincidia amb el carrer de Vidal i Quadras i la seva prolongació entre els dos trams de la carretera a Vallvidrera actual, per sota de Vil•la Paula.

23. CAMÍ DELS TRAGINERS. És la continuació del camí de Finestrelles, més enllà del Coll, sempre seguint a l’altura aproximada del dipòsit d’aigua. És ja al terme d’Esplugues.


24. CARENA DE FINESTRELLES. Va des del Coll de Finestrelles (sobre la carretera d’Esplugues) fins a Sant Pere Màrtir, tot passant pel Mirador dels Xiprers.

25. CARENA DE SANT PERE MÀRTIR. Va des del Coll del Portell (Muntanya Pelada) al cim del Mont d’Orsà. En sentit ampli vindria des de la Immaculada o des del Turó d’en Corts.





CASES (Ca la, Cal, Can, cases de, torre de...)





27. ÀNGEL. Torre de l’Àngel. Torre antiga situada sota el camí a Santa Creu d’Olorda, per sobre l’avinguda de Vallvidrera. Era la primera casa al Nord de la corba sobre la gravera o al capdamunt del carrer de Vidal i Quadras. Ara és un nou edifici dels Quadras.

28. BALDIRÓ. Can Baldiró. Homònima amb una de les finques a Pedralbes que comprà el comte Güell. L’hotel Baldiró (de principis de segle XX) era a mig camí entre la plaça de Pep Ventura (plaça del funicular) i el que és ara residència particular d’ancians (Edelweiss). Al que ara són les torres (amb petita piscina cadascuna) dels números 11 i 13 dels carrer desl Algarves. L’hotel es va enderrocar cap a 1965. Hom deia que a principis del segle XX s’hi preparaven uns arrossos esplèndids. S’hi feien balls per la festa major, al vial entre la casa i l’actual plaça Pep Ventura. L’hotel tenia, a principis de segle XX, nou finestres a la façana del primer pis, i aigua corrent i lavabo a cada habitació. Estava arrendat aleshores per Pere Monbrú i el seu germà (de Sarrià). Al subsòl hi ha un aflorament de roca verdosa amb epidota i zoïsita.


29. BIGORRA. Can Bigorra. Al barri del Poble Nou, per sobre el carrer dels Carròs, al carrer de Pablo Feu, al Clot d’en Cuyàs. Eren parents molt propers dels masovers de Can Forgues.

30. BORNI. Cal Borni. Casa de pagès ara enrunada situada sobre la pista que puja de la CDLA (creuament amb el funicular del Tibidabo) cap el Coll de la Mola (a llevant del Tibidabo). HI havia dues fonts: la de Cal Borni encara raja força i ben constant i la de la Tarongeta, més al Sud, que deu ser aprofitada pels vivers municipals. La zona ara és visitable (Jardins de Can Borni) els caps de setmana a partir de les 11 del matí. Va ser enjardinada per l’arquitecte Rubió i Tudurí.

31. BORRUEL. Can Barruel, Baruel o Boruel. Era on el carrer d’Ardena es comença a separar de la Ronda de Dalt. Al lloc on anteriorment hi havia hagut la masia, hii havia els anys 1970-1990, un renta-cotxes Aquesta casa quedava a pocs metres al vessant esquerra del torrent de Can Borruel, que baixava d’on ara hi ha la corba més al SW de l’avinguda Pearson. A Can Borruel hi va néixer el Pitu (Josep Calderó) directiu del C. Futbol Sarrià i dependent a Can Burrull (ferreteria). Josep Baruel Barceló era l’alcalde de Sarrià el 1869.

32. CAMPANYÀ. Can Campanyà. Era al SW de la Creu de Pedralbes, al límit de la plaça actual. Donava nom al torrent de més amunt, especialment a la branca més meridional que anava a parar al lloc on hi havia una pedrera i on hi convergia també un altre ramal encara més meridional i una mica més al Nord i a l’est el Torrent de Sant Llúcia i el de l’Oreneta.

33. CANUT. Can Canut. Casa de pagès molt propera a la de la Sivina, a la zona de l’actual Peu del Funicular, però era més a ponent. En queden restes ocupades, que es troben pujant les escales o drecera de Vallvidrera just a l’esquerra, a uns 40 m a ponent del pavelló Nord del Col•legi Montserrat. La partió entre les dues finques devia ser la drecera de Vallvidrera. Donava nom al Torrent de Can Canut i a la mina d’aigua de Can Canut que fins 1960 arribava a algunes cases del carrer major (Cal Mandri). Fa pocs anys es coneixia amb el sobrenom de Vil•la Manila, la torre de sota Can Canut, degut a ser l’inquilino el cònsul de Filipines. Queda només a 14 m a ponent del pavelló Sud del Col•legi Montserrat. Ara és la Residència (d’ancians) Alba.

34. CARALLEU. Can Carralleu. “El Caralleu” era un sobrenom d’un de la família dels Garric (Marià Garric) a principis del segle XIX. Era una família on hi predominaven els tradicionalistes. Al 1825 hi havia una ordre de persecució contra en Josep Garric. El barri que deu ser a les seves antigues propietats ha passat de ser un barri d’obrers immigrants (aleshores se’ls coneixia així), andalusos, a ser un barri de classe mitjana o fins i tot alta. Un veí hi vivia, per exemple, dins una barca, per tal de no pagar impostos. La franja de la finca del Marquès de Sentmenat urbanitzada per Núñez & Navarro és de les més luxoses de Barcelona. Entre els residents de classe alta de la elite “socialista” destaca ara al nucli principal, el gerent del Parc de Collserola.

35. CARLÈS*. Can Carlès. És al a Vall de Sant Cebrià, al vessant esquerra del Torrent de la Llet. Està voltat de rètols prohibint el pas (i d’algun donant la benvinguda a un itinerari de la natura, com passa també a Can Bell a Sant Cugat).


36. CONCEJALS. Casa dels Concejals. És a Sarrià, tocant ja a Pedralbes. És un gran edifici al passeig de la Reina Elisenda a la part de baix, entre el Torrent de Can Móra i la Riera de les Monges i per sobre la confluència que dóna lloc a la Riera Blanca. La finca va ser desnonada a molt baix preu per l’ajuntament de Barcelona, amb l’excusa que havia de ser zona verda, però de seguida la varen requalificar per edificar-hi aquest gran bloc per a benefici d’uns quants concejals. Els propietaris antics es varen quedar amb un pam de nas.

37. DOLCET. Can Dolcet. Era al marge esquerra del Torrent dels Arcs, més amunt de l’Escorxador i més avall de la Torre del Barco. Per sobre l’antiga casa de Pagès que tenia accés després pel nou pont sobre el tren, hi havia hagut un edifici modernista que albergà l’escola Eina.

38. FARGUES. Can Fargues. Casa de pagès una mica més avall i a llevant d’on hi ha ara el barri de la Mercè (carrer d’Eduard Tolrà amunt). Donava nom al Torrent que també es coneixia com a Torrent de Can Forners. La casa era al vessant esquerra del Torrent ja a mig camí del Torrent de Can Borruel (més a llevant). Tres topònims se sobreposen essent de fonètica similar: Falgars, Fargues, Forners.

39. FALGARS. Can Falgars. Equivalia a Can Fargues.

40. FERRER*. Can Ferrer. Casa a la carena de Valldaura, entre el Forat del Vent i el Coll de la Ventosa. També queda sobre i al NW de Can Masdéu (i l’hospital de Sant Llàtzer). És una caseta baixa blanca ara particular però en un temps era de l’hospital de Sant Pau i servia per a relaxar-s’hi alguns directius (fins que d’altres moralistes ho van descobrir).

41. FORGUES. Can Forgas. És entre el nucli superior de Vallvidrera i la zona de la Font del Mont. Els masovers de la casa eren, a finals del XIX, el Josep i la Francisca Campreciós, de Can Castellví de Dalt. En Forgas era un home ric amb família a Nordamèrica (segurament) que comprà el solar per edificar-hi la torre a Cristòfor Civil i Petit (el Trampa, o el Tòfol). Estava una mica desesperat perquè no hi trobava aigua, però li deia sovint al Trampa que ell es deia Forgas i forgaria fins que en trobés d’aigua. I al final la va trobar, més amunt d’on va fer el molí. A l’esclatar la guerra del 1936, va fugir a l’Argentina i no se’n ha sabut res mes. Després la casa va estar habitada només pels masovers (Bigorra), que visqueren a la casa des de 1921 fins 1952. Els darrers anys hi vivia també un capellà amic dels futurs hereus. Mort el masover, va heretar un parent llunyà que regentava una lleteria al carrer dels Bonaplata (Sarrià). S’accedeix a la finca per tres punts, essent el principal el carreró des de la CDLA (camí Boscà). Els altres accesos són per Cal Ja-Hi-Som (drecera de Vallvidrera) i des de dalt a Vallvidrera (c/ de les Alberes). La construcció més destacable és el molí de vent (vegi’s Font del Molí). La casa, apart la mina amb una cavitat subterrània força gran, tenia soterrani, safareigs, i moltes habitacions i sales.

42. GALLARD*. Can Gallard. Era a la Vall de Sant Cebrià més amunt de Can Duran, on ara hi ha el Palau de les Heures, més amunt de la Ronda de Dalt.

43. GOMIS. Can Gomis. Finca situada al capdamunt de l’avinguda de la República Argentina, al que ara és plaça d’Alfons Comín. Al segle I a. C. era una vil•la romana luxosa, famosa pels seus vins, les seves termes i les seves àmfores i estàtues. Una d’elles (un faune de marbre) va arribar a mans del fuster de Sarrià, en Brasó, que la tenia a l’entrada de casa seva, ben il•luminada, en un racó.

44. GRAS*. Can Gras. A la vora Can Papanaps a la vall del T. de Fondenills. És a dir, a llevant del Laberint d’Horta.

45. JA-HI-SOM. Cal Ja-Hi-Som. Casa folrada de mosaic o rajola de València de colors clars a mitja altura entre la CDLA i el Coll de Vallvidrera, al costat mateix (N) de la drecera de Vallvidrera. Però pujant dóna la impressió que ja s’ha arribat a Vallvidrera, i d’aquí li ve el nom. La casa va ser construïda entre 1904 i 1906 a l’estil modernista.

46. IDEAL PAVILLON. Edifici situat una mica per sota la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, al capdamunt de la Vall de Pomaret (o Margenat). Inaugurat pel rei Alfons XIII. D’hotel del Sr. Sansalvador, va passar a casa de relaxament i, després, a internat de noies (Sagrada Família: 1921-1936). Ja després de la guerra va servir per a habitatges particulars. A d’esclatar la guerra, les monges van confiar en un amic per traspassar-li la propietat de la finca annexa, tocant a la carretera, per fer veure que no era d’elles. Però acabada la guerra, no els ho va retornar. L’edifici principal l’havien tingut només de lloguer i també en varen perdre els drets. El 1905 hi arribava el tramvia que pujava des de l’avinguda del Tibidabo (La Rotonda) pel Pla dels Maduixers i la pista cap a l’Esperança i Vallvidrera. Es distingeix fàcilment entre Vallvidrera i el Tibidabo per ser un edifici gran de color beix, al peu de la torre de telecomunicacions.

47. LLEDÓ. Can Lledó. Antiga casa Lladó o Llaó. Era a la part de llevant del Desert de Sarrià. Tenia una mina i una font d’aigua afamada (Font de Santa Eulàlia), amb resclosa i dos molins (segle XV). La finca s’allargava des de l’actual carrer Nou de Santa Eulàlia fins l’actual col•legi Monsterrat (al Peu del Funicular). Als segles XV-XVIII era coneguda la finca com a Mas Morera o Mas Badia (dos masos contiguus). Ara l’edifici central és el col•legi Dolors Montserdà-Santa Pau, entre el Desert de Sarrià i l’avinguda de Vallvidrera. L’edifici és fet a l’estil dels castells bàvars. Fou una creació de l’arquitecte Miquel Modolell i Rius, el 1904, però va aprofitar bona part de l’anterior. S’hi havia hostatjat Carles II (1705), Felip V, i el general Espartero (1842). La finca havia estat del coronel (de l’estat major) Joaquim Maria de Borràs i de Rodríguez, qui va urbanitzar la zona perifèrica. Va cedir (1853) una vinya per deixar fer allí l’actual passeig de Santa Eulàlia (abans, passeig de la Princesa). La seva vídua (donya Clotilde Sixto de Borràs) va fer urbanitzar la zona baixa del Desert fins la plaça Borràs. Va fer obrir també el passeig de Sant Carles, que després seria inici de la carretera a Vallvidrera. Al morir donya Clotilde (1886), la finca va passar als hereus. La històra de la propietat de la finca comença el 1454. Aquell any l’abadesa de Pedralbes, Violant de Montcada, estableix la propietat emfitèutica de la finca per a Aldonça, muller de Guerau de Cruïlles. El 1560, Àngela Maria Falchona (vídua de Joanot Falcó) passa la finca a Ferran Maymó. El 1565, els germans Ferran i Onofre Maymó passen la finca a Àngels Marianna Falcó, vídua de Joan Falcó. El 1582 Àngels Marianna Falcó la passa en emiteusi a Pere Pau Vidal. El 1612, Lucrècia, que l’havia comprada a Pere Pau Vidal, passa la finca al seu marit, Josep Dalmau, president de la Reial Audiència. El 1628, Josep Dalmau passa la finca a Jaume Corts, ardiaca i canonge. El 1658 la finca passa a Benito Rocafort (per subhasta als marmessors del canonge). El 1764 Llorenç Lladó la compra als tutors de Salvi Rocafort, menor d’edat. La vídua de Llorenç Lladó la passarà a la seva neboda, Josefa Rodríguez. El 1819, Josefa Rodríguez la passa al seu fill Severo de Borràs i de Rodríguez, al casar-se ella amb Joaquim de Llança i Belloch. El 1808 (16 de desembre) els francesos i la resistència espanyola varen establir un combat pels voltants de la torre. Durant la guerra civil del 1936, va ser residència del cònsol alemany Von Hassel. Després, va ser cridat i degollat per Hitler com a sospitós d’estar darrera un atemptat contra el führer.

48. LLEÓ. Can Lleó. Ruïnes de la que fou una casa al segle XIX. Va albergar durant la guerra de 1936 una emissora de ràdio. Era a la carena entre La Immaculada i Vil•la Paula.

49. LLUNA. Casa de la Lluna. És just sota la CDLA més al Sud de Can Caralleu, a la zona de la Font del Lleó. És la més al Sud i de més amunt d’un grupet dispers de quatre cases. Segons em varen explicar alguns inquilins d’aquesta modesta casa, el nom li va venir perquè els amics del qui la va edificar exageraven a l’hora de calibrar com de lluny havia anat a raure. “Doncs, sí, me n’he anat molt lluny, me n’he anat fins a la lluna”, els deia. I per això se li va ocórrer posar el nom de La Casa de la Lluna a casa seva. I fins va decorar la contrafaçana de l’entrada amb un bonic mosaic representant una lluna plena. La casa és molt coneguda pels corredors de fons, ja que era de les poques retolades de la CDLA. I pocs metres més al Sud hi ha una cadena que tanca el pas als vehicles de la CDLA.

50. MADRE DIVINA. Cases de la Madre Divina. Aquesta congregació de religioses ja desapareguda era la propietària dels terrenys que són edificats ara a la zona entre la Vil•la Paula i la carretera de Vallvidrera. Les cases poblen la zona del Torrent de Can Lleó i són tant per sobre com per sota la CDLA. Un conveni especial de desnonament farà que quedin propietat de l’ajuntament el 2020.

51. MARTÍ. Can Martí. Tlfn. 93 406 91 95. Font del Mont, 4. Apart de ser una casa particular és coneguda per servir menjars i begudes. És uns 60 m més amunt de la CDLA. S’hi arriba anant amunt per les corbes del carrer de la Font del Mont i girant a la dreta a la darrera corba. Donava nom a la clotada sota la casa, abans o a ponent de la Serra d’en Margenat. Els de la casa varen ser els responsables que hi hagin encara a dia d’avui pins pinyers grans pels voltants. Durant la guerra civil la gent els volien tallar per fer-ne llenya, però ells s’hi oposaren amb autoritat. També el nom de Turó d’en Martí és en motiu d’aquesta propietat. El turó és vora el coll de Vallvidrera.

52. MASDÉU*. Can Masdéu. És a la vall entre Montbau i Canyelles, per sobre la Ronda de Dalt, al Nord del cementiri d’Horta i al NW (800 m) de la plaça Karl Marx. En teoria està adscrita a Nou Barris, però fin fa poc era a Horta. És sota mateix de l’hospital de Sant Llàtzer. Sembla ser que tant el bisbat, com la universitat autònoma (UAB), com l’ajuntament de Barcelona, com la Generalitat, com empreses constructores ben relacionades amb el govern de la Generalitat en temps de Jordi Pujol, així com el Col•legi de metges, hi tinguin drets. Després d’haver mantingut 50 anys la casa abandonada, un cop ja no fou residència de leprosos ni de tuberculosos, ara lluiten per fer fora els okupes que han muntat un casal de barri. Els horts són populars en part, i en part són menats pels okupes. Algun cop, la policia els ha intentat fer fora de matinada, però ells s’han enfilat als arbres i en perxes colgades de les finestres per refugiar-s’hi durant dies. Josep Martrat Sahuquillo fou l’advocat que increpava els jutges per no fer servir els GEOS per desokupar Can Masdéu, en l’època (2002) en que Xavier Casas era el primer tinent d’alcalde i el responsable de la fundació de l’ Hospital de Sant Pau (principal propietari). D’altres vegades la mateixa policia ha destruït els paraments interiors de la casa (en nom del bisbat). Però, mentrestant, l’hospital de Sant Llàtzer (que havia acollit leprosos) està buit i pràcticament desocupat. Antigament la finca (de 39 Ha) havia estat un domus romà. L’abundor de Smyrnium olustarum pels voltants de la casa potser n’és un testimoni, ja que aquesta planta era molt preuada per als antics romans. Hi ha rajoles del tipus de Paterna que daten dels segles XIII al XV, segurament provimnents d’algun antic palau, com ara el de Valldaura, o del que precedí a la casa senyorial del segle XVII d’aquí, d’Enric Masdéu i Farrera. Els amos que el precediren, retrogressivament, foren: Francesc Pla, Francesc Corbera, Cabisco Cordell, Bartomeu Sala, Ferrer Oliver, Sapila, Roure, i Poch. D’en Madsdéu, per subhasta, anà a parar a mans de l’Hospital de la Santa Creu el 1901. El 1903 s’habilità com a hospital de leprosos. El 1931 es començà a construiir l’edifici superior (Hospital de Sant Llàtzer). Però el 1934 la construcció s’aturà per diversos motius: manca de recursos econòmics i mort de l’arquitecte Vicenç Artigas. El 1940 es reemprenen les obres del nou edifici, i el 1950 ja quedà enllestit. El 1955 els nens leprosos romanien a l’antic casal i els tuberculosos inauguraven l’establiment superior (de Sant Llàtzer). El 1973 Can Masdéu tanca com a establiment hospitalari per a leprosos.
http://canmasdeu.net
http://en.wikipedia.org/wiki/Can_Masdeu
http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2013/01/historia-de-can-masdeu.html
http://desantacreuasantpau.blogspot.com.es/2011/06/can-masdeu-i-lhospital-de-sant-llatzer.html


53. MASSÓ*. Can Massó. És a la capçalera però força al fons de la vall de Fondenills. Mig enrunada conserva encara un aire modernista estil indiano.

54. MATIES. Can Matias. Ara és conegut com a Cal Crespo (un petit supermercat). Durant el segle XIX era l’única fonda a Vallvidrera. Un vespre, un traginer que tenia molt pressa volia que li donessin de menjar avait perquè no volia continuar el viatge a les fosques per por que no l’atraquéssin. I al saber que duia un bon feix de diners, el mateix home de la fonda, amistançat amb la mestressa, un italià, el va intentar robar, i es varen barallar tots dos, amb resultat de mort per al traginer. Al cap d’uns anys, l’assassinat es va divulgar i l’home va a anar a la presó. Duia una cadena i un pes de plom als peus. A la fonda hi havia un relotge de sol amb la següent inscripció: “Ep, tu que passes i te n’enrius, aquesta casa és feta de conills i de perdius”. Volia dir que, gràcies a la caça de conills i perdius, s’alimentava als clients i així l’empresa progessava. Al segle XX, la fonda va passar dels Matias als Pàmias (administradors dels Matias), i als Civil; i finalment als Crespo. Es transformà de fonda (sense dormitoris) a botiga de queviures o petit supermercat.

55. MESTRES. Cal Mestres. També conegut com a Cal Pedro Pons, és ara seu d’una fundació de la Universitat de Barcelona. És a l’avinguda de Vallvidrera entre la Ronda de Dalt i el Peu del Funicular. Destaca pels esgrafiats de la façana. El metge del clínic (nascut el 1898 i mort el 1971) donà la propietat a la universitat que l’aprofita per reunions especials de directius ja que és seu de la Fundació Agustí Pedro Pons i del Centre d’Estudis Internacionals. Avinguda Vallvidrera, 25. 08017-Barcelona Tel/Fax: 93 205 63 68. fpedropons@ub.edu

56. MISLEY. Cases de la Misley. Queden a la banda de dalt de la carretera de Vallvidrera, a la zona del Torrent dels Frares. El terreny era de la vídua Misley (Louise Armand de Bernabé). Enrico Misley era un demagog amic del general Espartero a mitjans del segle XIX.

57. MOMBRÚ. Cal Mombrú. Apart la casa de la cantonada del carrer Major de Sarrià amb Pare Miquel de Sarrià, tenien la de sobre la Font del Bou (o del Pins). Els Mombrú eren molt rics, però el destí tampoc els va estalviar desgràcies. Era a la zona per sobre la Font del Bou (coneguda també com a Font dels Pins, etc. etc.). Hom deia que pel matí només els calia esperar que sortís el sol i no tenien altra feina en tot el dia. Un error de lectura ha fet que a tots els mapes la casa figuri com a Cal Xombru.

58. MÓRA. Can Móra. La finca comprenia al seu temps els terrenys entre el passeig de la Reina Elisenda i Bisbe Català, i el carrer de Montevideo. Era dels Móra y Aragón, els borbons. Un túnel comunicava el soterrani amb el monestir de Pedralbes. O això diuen alguns que no varen acabar d’explorar-lo. Com va passar dels borbons als fundadors de d’institut Tècnic Eulàlia? Molt senzill, amb una partida de cartes que un borbó Móra va perdre. El qui acabava de guanyar la finca no la volia i la va vendre a trossets. La casa i el pati al voltant la va vendre als del Tècnic Eulàlia. Té la teulada negrosa i queda molt a la vora la Casa dels Concejals.

59. MÓRA*. Can Móra*. Casa pairal de 1751 al peu del Turó del Carmel (=de Can Móra), ara sota l’escola Virolai, al carrer de Can Móra. Ara és residència d’ancians.

60. MORAGUES. Can Moragues. És a Esplugues (de Llobregat) a uns 250 m snm, al vessant dret del Torrent de la Moneta i al peui del Turó homònim dit també Turó dels Reflectors.

61. PAPANAPS*. Can Papanaps. És a sota i poc a llevant del Laberint d’Horta. Ara hi ha el psiquiàtric municipal.

62. PONSICH. Can Ponsic/ Poncic. És al vessant dret de la Riera Blanca i al final a baix del camí del fondo, entre el carrer d’Enric Giménez i l’avinguda J.V. Foix. És ara seu de la policia municipal i d’una escola de música. La casa neoclàssica va ser adquirida per l’ajuntament en temps de l’alcalde Narcís Serra. Josep Maria Ponsich i Sarriera descendia dels Sarriera i Mercader (que al segle XVII eren els amos de la finca de 3000 metres quadrats de més amunt d’on són ara els caputxins (entre la Riera Blanca i la de Can Júlit). De fet, el 1884, va ser un Ponscih qui va cedir els terrenys de baix als caputxins. Van inaugurar el monestir nou (de Santa Clara) el 1891. El 1987, l’alcalde Narcís Serra va fer cedir la finca principal per ficar-hi una escola de música, cinc anys després de la mort de Josep Maria Ponsich i Sarriera, cavaller de l’ordre de Malta. El cavaller havia mort solter i duent una vida ascètica. S’ha aprofitat l’edifici principal també com a caserna de la guàrdia urbana. Hi havia una cripta per enterrar-hi els difunts de la família i una galeria que aprofitava l’aigua des de sota el Castell de l’Oreneta. L’estructura dels edificis neogòtics actuals amb torres quadrades estretes, i una circular ampla, data del 1892. És obra de l’arquitecte August Font i Carrera. Els més imaginatius diuen que Anníbal (fill d’Amílcar Barca, el fundador de Barcelona) va passar per Can Ponsich amb els seus elefants. Hi ha una altra finca dels Ponsich a Sant Quirze del Vallès. Per cert, s’hi ha trobat un homínid estrany (Dryopithecus crusafonti). Alguns veuen encara el seu fantasma bevent de l’aigua de la riera (amb la ma) o acompanyant a la família. El membre més destacat de la família Ponsich era fins fa poc Juan José Suelves Ponsich, marquès de Tamarit i vescomte de Montserrat. Morí el 2004 amb 76 anys. La seva dóna, Victòria Eugènia Figueroa de Borbón, descendia del comte de Romamones. Varen fer fortuna al Perú. Una filla seva es va casar amb un nét d’en Francesc Franco. Els Ponsich del segle XIX, regidors a l’ajuntament de Barcelona, estaven emparentats amb els Alòs, els Duran, els Ferran i els March. La casa també era coneguda com a Ca l’Alòs.

63. RIBÓ*. Can Ribó. Al costat i sota Sant Cebrià.

64. RIUS*. Can Rius. És la casa sobre el Coll de la Ventosa, o la carretera d’Horta al Cementiri de Collserola.

65. SANTSALVADOR. Torre Sansalvador. És per sobre la CDLA a la vall de Can Canut. Es veu força bé ja des de la Ronda de Dalt, per sobre l’autopista a Montserrat (túnels de Vallvidrera). És un edifici blanquinós-esgroguït amb estil una mica modernista. Havia albergat un hospital provisional durant la guerra de 1936, o això diuen alguns. Era l’antiga casa Mirós. N’era masover durant part del segle XIX Antoni Marsà. La finca antiga anava des del Mina Grott fins dalt a Vallvidrera i fins la drecera (Cal Ja-Hi-Som). Tenia molta vinya, horts, celler, capella. Venien el vi a Vallvidrera.

66. SANTGENÍS*. Can Santgenís. Era sobre i al NE del cementiri d’Horta.

67. SINDICATS. Cases dels Sindicats. Vegi’s barri de la Mercè.

68. SIVINA. Ca la Sivina. Casa de pagès situada al que ara és col•legi de Montserrat (religioses de Nazaret) al Peu del Funicular. Donava nom a la vall que corria paral•lela al funicular i més al N de la casa.

69. SOCA. Can Soca. És al Torrent dels Arcs. Ara al vessant esquerra, a la part de baix abans d’arribar al Peu del Funicular. Alguns diuen que antigament hi havia hagut una casa de pagès al vessant esquerra també. Una part de la finca es va vendre a l’hereu del poeta Foix, en J. Madern, qui a més d’edificar-hi una casa nova hi té molta cura d’uns horts esplèndids.

70. SOMBRERERES. Casa de les Sombrereres. És al capdamunt del barri de Can Caralleu. Té teulades verdes piramidals i ornaments rococó a la façana. Hi ha rombes i finestres ovalades petites, petxines i d’altres ornaments que devien estar relacionats amb l’ús que es donava a l’interior (prostitució). D’aquí venia l’eufemisme amb que es coneix aquesta casa, per no dir que era una “casa de barrets”. Una matinada a primers de maig de 2010 va fer fallida el mur de contenció i les pedres obstruiren el carrer sota la casa (camí de la Lliça).

71. TRAMPA. Cal Trampa. El nom ve del mot que hom donava a Cristòfol Civil i Cortés per la seva participació a la processor del Corpus Christi a Barcelona, tot pujat dalt d’un cavall, tocant dues timbales i vestit de l’època del segle XV. “El Trampa” es casà amb Sebastiana Petit. La coneguè amb motiu d’un trasllat durant l’epidèmia de grip de 1918, a Cal Maties, la fonda de Vallvidrera. Després, ell fundà la seva pròpia fonda, Cal Trampa, encara activa avui en dia, a la mateixa plaça de Vallvidrera. El fill, Cristòfor Civil i Petit, morí el 22 d’octubre de 1914 als 53 anys. El matrimoni només tingué dos fills (tot i que Jesús Portavella i Isidoro assegura que eren 12). Els fills eren Jaume i Sebastiana (Civil i Casas). A principis de segle XX, els tres principals comerciants de Vallvirera eren els Trampa, els Maties (ara els Crespo) i els Barral (de cognom Godói, després). Hi havia una dita aleshores: “No hi ha cap Matias bo, ni cap Trampa dolent, ni cap Barral treballador”.

72. VILANA. Torre Vilana (abans Torre de mossèn Xammar). Era a l’antiga “força” o presó de Sarrià, al llindar amb el municipi o ja dins Sant Gervasi de Cassoles. La torre del segle XVII era propietat dels marquesos de Vilallonga. El primer marquès fou Pablo Ignacio de Dalmases y Ros de Vilallonga, el 1710. A principis del segle XX va ser l’asil Duran, fundat abans per Toribi Duran, a la Travessera de Gràcia. Acollia a nois orfes o problemàtics /violents. Ara és la Clínica Teknon, gràcies a la inversió feta per Martínez de la Rosa (amb diners de KIO). Actualment, el títol Vilallonga rau en Mariana de Fontcuberta i Juncadella. I els jardins han passat a ser propietat municipal.







CASTELLS


73. CASTELL DEL FORTÍ*. És a la carena que del Parc del Laberint puja cap al Turó de Valldaura sense separar-se massa del Torrent de Fondenills. És una mica més amunt (260 m snm) del Laberint d’Horta (i al Nord dels Llars Mundet). Fortalesa militar del temps de Carles III, de pedres vermelloses força enrunada. Hi passa el GR-6 que pel Pas del Rei se’n va a la Vall de Sant Medir i baixa a Sant Cugat.

74. CASTELL DE L’ORENETA. Dóna nom al parc municipal creat per l’alcalde Narcís Serra i el conseller Lluís Reverter el 1978. Ara queda per sobre la Ronda de Dalt, a la zona de Pedralbes entre el monestir i el Torrent de Can Caralleu (ara remplenat). La finca de la masia de Bonavista era propietat del comte de Milà. El castell fou edificat al turó de Bellavista (Pedralbes), a finals del segle XIX per Ernest Tous i Repetti. L’hereu del prohom de la Maquinista Terrestre y Marítima va adquirir la finca adjacent dels Milà. Abans de començar la guerra del 1936 el castell es va vendre a una família dels Estats Units. Es va desmuntar peça per peça. Aquesta és una versió. L’altra versió assegura que es va cremar a mans dels anarquistes. Després, la finca va passar als Bru, als Negre (Creu Roja) i a l’ajuntament de Barcelona. Es va obrir al públic el 28 d’abril de 1978. El 1981 s’hi va inaugurar un circuit de tren en miniatura (vies de 123 i 252 mm). El 1985 ja s’havia completat. Hi ha una màquina de carbó, una de benzina i una d’elèctrica. Circulen a 150 m sobre el nivell del mar. És la única atracció d’aquest parc, apart els ponis i de la taula de ping-pong i la zona de jocs infantils amb tirolina inclosa, a la part de dalt. A la vora hi ha un bar (Bellavista) i un poni club (a la part de l’esquerra del parc segons es puja) oberts els dies de festa. En total són 17 Ha. Recentment s’ha alçat una tanca de filat alt a tot el perímetre, tallant els antics camins d’accés. Els Eucaliptus de la part baixa són monumentals (d’interès local). N’hi ha 5, d’uns 28 m d’alçada i 5,4 m de volta de canó (perímetre del tronc a 1.2 m del terra). Deuen tenir uns 180 anys i estan registrats amb el número 127. Un altre arbre monumental, tot i la seva mida petita, és el Cirerer de Santa Llúcia que viu al mig de la quadra dels ponis (Prunus mahaleb). Fa uns 4.5 m d’alt, té una volta de canó de 0,4 m, una capçada de 6 m i una edat de 300 anys probablement. Està catalogat amb el número 118 (0015-05-96). A la finca, cap a baix a la dreta (pujant) hi ha una era antiga. Els camps de cereals ja fa molts anys que no es veuen. Algunes plantes estan etiquetades in situ. La vegetació atapeïda que la finca tenia al principi de passar a mans municipals ha anat esclarissant-se fins a un punt ja alarmant. Al desaparèixer el sotabosc es va assecar un Pi Pinyer monumental que al final van haver de tallar el 1995. Feia 2,6 m de volta de canó. Al parc municipal hi dominen els Pins Blancs i els Garrofers. Hi ha també moltes Figueres de Moro. Destaquen els Romanins a les zones solellades. L’Herba Pigotera (Polypodium interjectum) a les zones de més penombra. I l’Arç Blanc (alguns són hibridats amb Atzerolers) a la zona intermèdia inferior. La font de l’Orenetea era vora les pistes de tenis del Nou Can Caralleu i va ser aterrada per Parcs i Jardins cap a l’any 2002. N’aprofiten l’aigua, que s’emmagatzema en dipòsits subterranis, per regar la gespa de les zones inferiors.

75. CASTELL DE PICALQUERS. Era a tocar els camps d’esport (a llevant) de la Deutsche Schule (col•legi alemany), a Esplugues. Ara, les runes del castell encara existeixen, si bé molt escasses, sobre el que va ser una casa romana del segle II a. de C., com testimonien encara dues làpides dedicades respectivament a Lucini Secundus, i a Quintus Calpurni Flavi, potser extretes de les muralles de Barcino. El nom li ve de la família que n’eren propietaris al segle XI. Al segle XIV, passà als Terrè; i al XVII, als comtes de Darnius. Al mateix segle XVII (Guerra dels Segadors), va ser molt malmès. Al segle XIX, es va reconstruir una mica, després d’haver estat malmès per les tropes de Felip V (Guerra de Successió). L’hostal que hi havia va ser molt visitat pel poeta Víctor Balaguer, a mitjans de segle XIX. De la llegenda del castell n’escriví “les esposalles del cavaller”. El jove hereu de Picalquers emprèn el viatge (nocturn) cap a Rocacorba per desposar allí la seva estimada. Pel camí veu una llumeneta que s’enlaire cap el cel des d’un fondal fosc i li sembla veure el fantasma d’una noia com la seva promesa reposant contra un salze. Quan arriba a Rocacorba toquen a morts. I li comuniquen que la seva estimada acaba de morir aquesta nit inesperadament. Ell demana que posats a fer facin la caixa de morts més ample per cabre-hi els dos. Fins fa poc l’edifici modern sobre les runes del castell albergava un restaurant conegut com a Torre dels Lleons (plaça de Doña Carolina nº 1). Ara els lleons han marxat i ja no hi ha restaurant fixe. És una empresa de catering. 93 675 4051..

76. CASTELL DE TORRE BARÓ*. Va ser construït cap el 1912 però no va arribar a ser hotel, com havia d’haver estat. La zona del voltant havia de ser residencial (alto standing) però tampoc va ser així. El nom venia de l’autèntic castell que els Pinós tenien (al segle XVI) vora la carretera de Ribes, i que va ser enderrocat per Felip V. A finals dels segle XVIII se’n fa edificar un altre però al 1967 es va enderrocar també, en aquest cas per fer passar la Meridiana. Hi ha miradors al voltant de les runes actuals. Algunes nits pot esdevenir una zona perillosa.



+++++++++++++++





77. CEMENTIRI D’HORTA*. Va se inaugurat el 1867. Només té 1,2 Ha i hi ha 1359 sepultures. És just al començar la carretera d’Horta cap a Cerdanyola, a ma dreta.

78. CEMENTIRI DE SANT GERVASI. És sobre la Ronda de Dalt, al costat i a llevant del Camí antic de Bellesguard. Fa uns 70 x 90 m. De la Ronda cal agafar la sortida 7 i enfilar-se pel carrer (ample) de Josep Maria Lladó fins a la primera cruïlla i girar a la dreta (Carles Riba) fins que deixa de fer pujada per entrar al tanatori del cementiri. S’hi oficien també serveis funeraris seglars no religiosos. Les sales principals es troben pujant les escales negres a ma dreta de l’entrada. Es va inaugurar el 1853 i ara té 4700 places.

79. CLÍNICA INFANTIL STAUROS*. L’entitat s’inicià el 1963. La clínica era la plaça Karl Marx (NW). Comptava amb uns 40 especialistes. Era regida per la congregació de les germanes hospitaslàries de la santa creu. Va plegar a l’acabar 2008.

80. CLOT DE CAN CUYÀS. No hi passa aigua. És entre en Torrent dels Arcs (part superior) i el Torrent de Can Canut. Baixa del NW al SE.

81. CLOT DE CAN MARTÍ . És al carrer de Gratallops, a llevant del carrer del Bosc, entre el Torrent d’en Pere Gil i la Serra de Margenat, tant per sobre com per sota la CDLA.

82. CLOT DE LES MONGES. És a llevant de la capçalera del Torrent del Maduixer (= de Can Gomis). Sembla ser que hi varen afusellar unes monges al prinicpi de la guerra del 1936.

83. CLOT DEL POETA. És una clotada que hi ha per sobre el carrer del Poeta al capdamunt de Can Caralleu entre la Casa de les Sobrereres i el teòric Camí de les Aigües.

84. CLOT DEL POLVORÍ. És entre el capdavall del Torrent de la Font dels Ocellets i el Clot del Cigaló, al vessant esquerra de la Vall de Bellesguard. Fa com dues clotades petites, la de més al Nord més marcada. Al fons hi havia una font en un replà (Font del Polvorí). Encara hi ha les runes del que devia haver estat el polvorí.

85. CLOTA*. La Clota. Estret al Nord de la Teixonera. Era per on passava el Torrent de Sant Cebrià.

86. CLUB CIUTAT DIAGONAL. També conegut com a Tenis Pedralbes. Havia de tenir la ubicació a la vora la Ciutat Diagonal de la solana del Puig de Marrobí, però al veure que no tenien els permisos de l’ajuntament d’Esplugues, es van ubicar a la baga de Sant Pere Màrtir, sobre el que ara és la Plaça Mireia, al terme de Sant Just Desvern. http://www.clubciudaddiagonal.com/ Tlfn, 934 739 671.




87. COLL DE CANYELLES*. És entre el Turó Blau i el Turó de Roquetes. 283 m snm. És molt allargat de ponent a llevant.

88. COLL DE FINESTRELLES (Esplugues). És darrere el dipòsit d’aigua allargat d’AGBAR, i a uns 182 m sobre el nivell del mar. Dóna vistes sobre l’escola Thau a llevant; i l’hotel Abba Garden al S. A molts mapes figura com si fos a la mateixa CDLA a tocar el Turó dels Reflectors, a 290 m snm. És un error perpetuat pels ajuntaments durant el darres 70 anys.

89. COLL DE FINESTRELLES (Roquetes)*. És al final de la carena de marina de Collserola o Solana de Collserola, al peu del Turó de les Roquetes i abans del Turó de Manyoses. És conegut pel castell que dóna nom al barri (de Torre Baró). El coll és a uns 200 m snm.

90. COLL DE FINESTRELLES (Vall d’Hebron)*. És al que ara és la Ronda de Dalt, on canvia de pendent entre els Penitents i la Vall d’Hebron, entre el capdamunt de l’avinguda de l’Hospital Militar i la carretera al Tibidabo i Sant Cugat. Era a uns 150 m snm.

91. COLL DE L’ESPINAGOSA. És a la carena entre Sant Pere Màrtir Turó d’en Corts) i Vallvidrera (Turó de l’Espinagosa). Hi passa la carretera a Molins de Rei. Hi ha un mirador aparcament al cantó de Sant Just Desvern. Al turonet (de l’Espinagosa) hi ha una antena de fil musical.

92. COLL DE LA CREU D’EN CANDELER. És a Esplugues al SW del Puig de Marrobí (o Turó del Temple) i el Turó d’en Ramoneda. Al Nord dóna a la vall de Can Biosca i pel Sud al Fondo dels Casalots (Torrent d’Esplugues).

93. COLL DE LA MOLA. La ubicació exacta sembla ser el collet per on passa el GR entre la carretera de l’Arrabassada i el trencall que puja al Tibidabo. Al mateix coll hi havia una pedra de sacrificis a l’edat del Coure (la pedra encara hi és). Ara, en sentit ampli, podria entendre’s que és a la confluència de la carretera a Sant Cugat (l’Arrabassada) i la del Tibidabo, al SW de Vista Rica. I, en sentit més ampli encara, podria entendre’s que és el gran replà al capdamunt de la pista que ve de Cal Borni. Devia haver-hi un camí que unia Cal Borni amb La Mola (casa de pagès situada a la baga, al cantó de dalt de la carretera de l’Arrabassada, molt a la vora la Font de la Salamandra).

94. COLL DE VALLVIDRERA. És a 341 m snm entre el vesant barceloní i el vallesà a la carena entre el Turó de Buenos Aires i el Turó d’En Martí. La plaça que hi fa la carretera que puja de Barcelona havia rebut els noms de Unificació, Mossèn Cinto, i Carlos Llar. Ara se’n diu senzilllament Plaça de Vallvidrera. S’havia dit Plaça de la Unificació, després Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer, i encara Plaça de Carlos Llar.

95. COLL DE LA VENTOSA*. És sota mateix de Can Rius. HI passa la carretera que va al Cementiri de Collserola. Recentment s’hi ha fet un pas elevat per poder creuar la carretera asfaltada venint des de les pistes sense asfaltar o bé des del Forat del Vent o bé des del Turó d’en Cuyàs (sobre el barri de Torre Baró)

96. COLLET DE LA VINYASSA. Conegut com a plaça del Pi, fins que el Pi Pinyer va ser molt malmès per una nevada (febrer del 2005). És entre el Coll de l’Espinagosa i el Turó de Buenos Aires (a ponent de Vallvidrera de Dalt). Ara reb el nom de Plaça de les Basses d’en Barral. Antigament rebia aquesta denominació de Les Basses d’en Barral, almenys segons CRISTÒFOR. JORDÀ, de Les Planes, i FRANCISCO TOMÀS I CIVIL, de Vallvidrera. El nom li ve d’unes feixes a la baga que eren conreuades amb patataes. Varen fer un pou i omplien unes basses per regar les patataes que anaven a vendre a Barcelona. Ja a primers de segle XX els Barral tenien el cognom de Godó. Tenien fama, merescuda o no, de poc treballadors.

97. COLL DEL CASADET. És entre el cim del Tibidabo (Puig Aguilar) i el de la Torre Foster (Turó d’Artigues). És just una mica a ponent de Can Almirall. Sembla ser que el nom li venia dels homes que anaven agafats del braç d’una noieta (professional) sense estar-hi casats i que solien passar per aquí.

98. COLL DEL PORTELL. És a la carena de Sant Pere Màrtir, just al capdamunt i a ponent de la Muntanya Pelada. De fet hi ha dos collets: cota 334 (al Sud i principal) i cota 347 (al Nord). És un terreny rocós (esquistos ferruginosos) molt assolellat i àrid.

99. COLL S’EROLA. No hi ha unanimitat a l’hora d’interpretar on era exactament. Una diuen que era on hi ha ara Vista Rica perquè era el lloc de pas romà de la vila de Gràcia a Sant Cugat. Altres, entre els que m’hi compto, diuen que era el mateix Coll de al Mola. D’altres diuen que era la antiga casa on ara hi ha Cal Totxo. D’altres diuen que hauria de ser el nom del cim del Tibidabo. El cert és que des de 1980 s’ha popularitzat la denominació de Collserola per referir-se a tot el massís als peus del cim del Tibidabo.

100. COMA D’EN COSTA. Diríem que no és una denominació que figuri a cap mapa però els veïns sabíem que en Costa conreava plantes de flor per a cementiris a aquesta porció de Vall al capdamunt de la Vall de Pomaret, per sota la CDLA. Hi ha una cova excavada en l’argila per aquell jardiner, a la banda de ponent. Era tan pobre que va ficar el cadaver de la dona dijns una caixa de fusta i el volia dur amb el carro fins el cementiri, però la policia no l’hi ho va deixar fer per compte pròpia.

101. COMELLA D’EN MARGENAT. És un fondal estret entre la Serra d’en Margenat i la Costa Petita d’Alòs, a la Vall de Pomaret (que també es coneix com a Vall de la Font del Bou o Vall de Margenat, en general).

102. COMPLEX ESPORTIU NOU CAN CARALLEU. http://www.claror.cat/cancaralleu.htm Tlfn. 93 203 78 74. c/ Esports nº 2. Ocupa els terrenys d’una antiga bòvila ara desapareguda. El 1968 va fer-s’hi una piscina al costat del camp de futbol petit. Després s’han anat ampliant les instal•lacions fins a tenir-hi 4 piscines (2 cobertes i 2 descobertes), sales de màquines de musculació, rocòdrom, pista de bàsquet, pistes de tenis, camp de futbol (90 x 50 m), sales de ioga, spinning, jaccuzzi, sauna, etc. L’administració és compartida entre la secció d’esports de l’ajuntament de Barcelona, la Fundació Claror i el Centre Excursionista’ de Catalunya.

103. COMPLEX ESPORTIU LA VALL D’HEBRON. Palau d’esports de la Vall d’Hebron. Pavelló municipal d’esports de la Vall d’Hebron. Edifici situat sota la Ronda de Dalt (passeig de la Vall d’Hebron) entre els carrers de la Granja Vella i el d’Isadora Durcan. Data del 1992 essent-ne els arquitectes Jordi Garcés i Enric Sòria. Va servir durant les olimpíades de Barcelona per jugar-hi els partits de voleibol. La superfície edificada és de 1.8 Ha, Hi ha espais per a practicar frontó, pilota basca, voleibol, basquet, futbol sala, front-tenis, handbol, sala d’aeròbic, fitness, fisioteràpia, natació. El palau pot acollir 1600 persones, i el centre de pilota a 2600 repartits en tres escenaris (1200, 800, 600). Gestiona IGE-BCN.

104. COMPLEX ESPORTIU VALL PARC. http://www.vallparc.com/. 93 212 67 89. Hi ha moltes pistes de tenis, una piscina descoberta i sala de màquines de musculació. S’hi accedeix pel començament (vora la Ronda de Dalt) de la carretera de l’Arrabassada.

105. CONVENT DE SANTA CLARA (CAPUTXINS). És al carrer de Vives i Tutó i arriba fins al carrer d’Eduardo Conde (plaça Cirici Pellicer) i (els horts) fins l’avinguda Bosch i Gimpere. Al SW llinda amb el col•legi francès i al SE amb el col•legi del Sagrat Cor.

106. COSMO-CAIXA. Centre de divulgació científica, propietat de La Caixa de Pensions “La Caixa”. L’adreça és: c/ Teodoro Roviralta (= Isaac Newton). nº 47-51 (a la Ronda de Dalt). Els dilluns tanquen al públic. L’horari normal és de 10 a 20 h. L’entrada normal val 3 euros, però per a les activitats especials (planetari, microscopi) val 2 euros més. Cada primer diumenge de mes l’entrada és gratis, com a tots els museus de Barcelona. Potser el més destacable sigui el bosc calent i inundat amazònic. El mur geològic i l’exposició de la matèria són permanents, però hi ha un munt d’exposicions temporals molt interessants. Destacades personalitats científiques hi donen conferències molt i molt intgeressants. L’Einstein de la recepció no és de veritat, és de silicona. El pèndol de Foucauld gegantí ens recorda que l’edifici no està quiet sinó que es desplaça de llevant a ponent (amb el gir del planeta Terra on som). Abans, a finals del segle XIX i principis del XX, a la finca hi havia hagut un manicomi, al Mas Calvet. Allí, els tractaments d’immobilització eren, o bé amb camisa de força, o bé amb un estri similar i més senzill, original de la casa, inventat pel Dr. Giné i Partagàs. Contra les malalties depressives, injectava morfina a diari. Contra les excitatives, feia tractaments amb hidroteràpia (aigua freda al cap, i aigua calenta al cos; o bé urticación, seguida de dutxa escocesa). Donava bromur potàssic amb hidrat de cloral també contra l’excitació. En casos de símptomes intermitents periòdics, com ara cada tres dies, donava quinina i licor de Fowler (àcid arseniós a l’ 1%, amb destil•lat de Tarongina). El manicomi havia estat abans, des de 1858 a 1873, vora la plaça Lesseps (Travessera de Dalt, quasi cantonada Torrent de l’Olla), en terrenys de la família Maignon. El director, ja, de l’antic emplaçament, el Dr. Joan Giné i Partaqgàs, va comprar a la família Craywinckel unes 5 Ha de la finca del Frare Negre per instal•lar-hi la nova seu. Després de 1942, la finca va passar a ser seu del Tribunal Tutelar de menors. Després, va ser seu de la comunitat de monges del Bon Pastor. I el 1987 va passà a La Caixa. Des de 1998 és la seu del Museu de la Ciència,. Queda al peu de la vall de l’Infern. Un dels tres edificis principals estava ocupat, durant la primera meitat del segle XX, per una comunitat de religioses, l’asil Empar de Santa Llúcia, per atendre a les noies cegues. L’edifici principal fou obra de JOSEP DOMÈNECH I ESTAPÀ i es construí entre 1904 i 1909 El manicomi de NOVA BETLEM durà a la finca des de 1873 a 1942. La remodelació moderna, de 1980, és dels arquitectes J. Garcés i E. Soria.
http://obrasocial.lacaixa.es/centros/cosmocaixabcn_es.html
http://www.frenia-historiapsiquiatria.com/pdf/fasciculo%207/077-las-historias-clinicas-del-manicomio-nueva-belen.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Manicomio_de_la_Nueva_Bel%C3%A9n

107. COSTA DE VELSENÀ. És al capdamunt de la Vall de Pomaret, al vessant dret, sota l’Ideal Pavillon,

108. COSTA GRAN D’ALÒS. És sobre la casa del marquès d’Alòs al capdamunt del carrer Vidal i Quadras, i arriba fins la Vil•la Paula.

109. COSTA PETITA D’ALÒS. És entre la petita Vall (comella) de Margenat i la vall principal (una mica més a llevant. Hi passa una drecera que connecta la CDLA amb la continuació del carrer de la Santíssima Trinitat del Mont.


110. DESERT DE SARRIÀ. És al capdamunt del carrer Major de Sarrià al que ara es denomina Passeig de Santa Eulàlia. Hi havia hagut un descampat que s’aprofitava per jugar-hi a futbol, al cantó de ponent (on ara hih la residència del Sr. Vilaressau, president de La Caixa). De fet, els terrenys del passeig ja són coneguts com al Desert. Llinda a ponent amb la finca del marquès de Sentmenat i a llevant amb Can Lledó. La finca de dalt va ser dels caputxins abans del 1835. Santa Eulàlia fou violada i martiritzada per la policia romana al segle VI als seus 13 anys, per la seva adhesió al cristianisme. L’any 877 les despulles del cos de la santa varen ser traslladades a Santa Maria de les Arenes i més tard (1339) a la catedral de Barcelona, erigint-la en patrona de la ciutat. La penetració dels caputxins a Espanya és ben curiosa. Pius V envià a Espanya dos caputxins que havien assistit espiritualment als combatents in situ a la batalla de Lepant. Demanaren permís per afincar-se a Espanya al rei Felip II. El monarca els denegà el permís. Era l’any 1575. El 1578, el consell de cent no va fer cas de l’ordre del rei i va acceptar que vuit caputxins s’instal•lessin a Barcelona. Després de la visita obligada a Montserrat, s’instal•laren provisionalment a Gràcia i, més tard, a Sant Gervasi. També varen anar a raure vora la Font del Gat, a Montjuic, però l’ambient allí no era sa. Al final, el noble Joan Terrer els oferí la finca del Desert, on acabava de construir una capelleta en honor de Santa Eulàlia. Hom creia que allí hi havia hagut la casa pairal de la santa. Encara es pot contemplar la pedra sobre la qual la jove santa va pujar al ruc per anar a visitar el seu executor, el pretor romà. La pedra blanca és a l’entrada del convent, no ja del Desert, sinó el de Santa Anna, el principal, a la part baixa de Pedralbes (carrer Cardenal Vives i Tutó), tocant a Sarrià. Al segle XVII, el marquès de Vilafranca els ajudà ampliant la propietat amb horts i boscos i facilitant-los el rec amb noves mines. El paratge era admirat pels pocs afortunats que podien trencar la clausura. S’hi accedia per un passeig de xipressos (ara plataners) que donava a una plaça sota l’om de la qual els frares repartien sopa calenta als pobres. La font de Santa Eulàlia era a l’entrada, al capdavall d’unes escales. El jardí i cementiri estaven decorats amb escultures religioses. El cementiri acollí molts morts durant les epidèmies de febre groga. La devoció envers Santa Eulàlia era gran, almenys fins el Concili Vaticà II. Eren sonades les prerrogatives per demanar pluja. Treien les relíquies de la santa (donades per Antoni de Fluvià) en processó. Durant el trienni liberal (1820-1823), l’ajuntament obligà a deixar visitar la finca als ciutadans i cobrava l’entrada. Amb l’adveniment de Mendizábal, el 1838 el convent fou incendiat i els xipressos tallats per a llenya. El 1842 el general Espartero va cedir la finca al seu amic italià Enrico Misley. Misley va saber embadocar a molts polítics amb la seva retòrica i promeses de grans empreses sempre futures. El 1882 s’ordenà, per si de cas, la re-confiscació dels béns de les comunitats religioses. Però, poc abans, la finca havia estat adquirida per Josep Sert i Josep Ricart. El plet entre les parts (estat, vídua Misley, Sert/Ricart) va durar 10 anys. Al final, la finca quedà en mans de la vídua Misley (Louise Armand de Bernabé). El 1894-96 s’inaugurà l’Institut del Desert per a obrers pobres o desvalguts, sota les directrius de Sert (ja la vídua) i de Ricart. El darrer va instal•lar-hi un consultori homeopàtic gratuït per als obrers. Les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül es feren càrrec de les atencions als asilats, fins l’actualitat. Cap a 1970, la capella es va fer nova i l’edifici principal també. L’arquitecte de l’obra fou García Borbón. Cap el 1972 l’ajuntament (regidor Cañellas) va fer tallar l’om quatri-centenari, amb les falses excuses que estava malalt i que impedia donar la volta a l’autobús. Almenys ningú no podrà dir que aquest regidor no va fer fer res un cop retornat de la divisió blava. Cap el 2000, l’ajuntament va deixar arrasar els terrenys del darrere per a construir-hi un hospital, però la reticència dels ecologistes del govern municipal va fer aturar les obres. La convivència a l’asil no sempre és fàcil. Un vellet passejava nit i dia un cotxe de joguina sorollós arrossegant-lo per les terrasses. El company seu d’habitació un dia no va aguantar més allò i d’una revolada el va apunyalar. La direcció té en general un tracte adient o permissivitat amb els ancians amb una sensibilitat especial envers els homes. L’accés a la font (de Santa Eulàlia) va ser clausurat quan les monges varen adonar-se que hi anaven homes a carregar garrafes a camions per després vendre-se-la. Era cap el 1990. L’asil del desert es coneix també com a asil Batlló, per les aportacionsa aquesta institució de l’industrial famós per legar la fàbrica tèxtil com a Escola Industrial a la diputació de Barcelona.

111. DRECERA DE VALLVIDRERA. Anava des de Ca la Sivina fins el coll de Vallvidrera. El camí antic coincidia força però no del tot amb les escales actuals (propiciades pel concejal Cristòfor Jordà a finals dels anys 1960, que té 547 graons). L’antic camí ral o de ferradura estava empedrat perquè els traginers poguessin trasportar mercaderies amb el carro. Estava tant ben arranjat que fins un cotxe de la marca Studevaker va poder fer tot el trajecte de pujada. Ara hi passa el GR-96 o camí de Montserrat, i el camí de Sant Jaume o de Santiago.

112. ERMITA DE SANT CEBRIÀ I SANTA JUSTINA*. L’ermita actual data del segle XVIII, però ja que hom té constància del pas per aquí de Sant Francesc d’Assís (i de Sant Francesc Xavier, i Sant Ignaci de Loiola), ha d’haver-hi hagut una ermita més antiga que l’actual.

113. ERMITA DE SANTA MARIA MAGDALENA* Era on hi ha ara el mirador uns 400 m a llevant de Vista Rica.

114. ERMITA DE SANT ONOFRE.* Era al costat dels menjadors del monestir de Sant Jeroni, és a dir, a l’WNW de l’edifici principal (que era on és ara la gasolinera).

115. ERMITA DEL SANT SEPULCRE*. Era uns 200 m a ponent del monestir de Sant Jeroni i uns 20 m més amunt, a la carena que puja a l’actual mirador.

116. ERMOT DE LA MONJA. És una clariana rocosa a la carena entre el Coll del Portell i el Coll de la Immaculada (al peu del Turó d’en Cors. Segurament devia prendre aquest nom per haver-hi estat assassinada en motiu de la guerra alguna religiosa catòlica.

117. ESCALES DE LA FONT DEL MONT. Són l’eix de comunicació d’un petit barri més amunt i al NE de la Font del Mont. Comuniquen el Torrent de la Font del Mont amb la carretera de Vallvidrera al Tibidabo just davant del carrer del Parc de la Budellera. Són molt empinades, estretes i de mal passar a causa dels gossos de les finques adjacents.

118. ESCALES DE VALLVIDRERA, Vegi’s drecera de Vallvidrera.







FONTS

Més informació a http://www.fontscollserola.com
La qualitat mineral de l’aigua sol ser acceptable (excepte per a nadons). La bacteriana o vírica pot millorar-se del tot amb aparells potabilitzadors transportables. Per exemple, l’steripen.

119. FONT DE LES AUBARCES. Vegi’s Font de la Senyora. És al Torrent de Sant Pere Màrtir. 200 m snm

120. FONT DEL BACALLÀ*. Pujant des de la Ronda de Dalt per l’Arrabassada queda a l’esquerra de la carretera, a la clotada sota Cal Borni. Queda per ara fora els límits de la CDLA, però en el futur podria quedar poc per sobre (i al SO) del nou traçat.

121. FONT DE LA BECA. Vegi’s Font de l’Ovella.

122. FONT DE BETLEM. Més que una font és un clot d’aigua que es renova molt a poc a poc. És pocs metres (3) per sobre la CDLA una mica a llevant del centre de la vall del Torrent de Betlem, Més que la font el que resulta més visible és el rètol rovellat que adverteix que hi ha aigua no potable. A nivell més profunds sí que n’hi ha hi molta, apart la de la canonada de la CDLA, i és la que s’aprofita en les galeries de la Mina de Betlem que va a parar al fons de la vall a la nova urbanització de Núñez & Navarro (Torre Vilana, el Nou Horitzó de Barcelona). Més que per a persones sembla feta perquè hi beguin els gossos.

123. FONT DEL BOU. Vegi’s Font de la Pineda. Però també hi havia una Font del Bou al fondal del Torrent de Can Caralleu una mica més amunt d’on ara passa la Ronda de Dalt, Vora la font hi havia hagut un polvorí. Diuen que un home s’hi estava molt a la font i cantava cançons improvisades a qui hi anava a beure o a omplir garrafes.

124. FONT DE LA CABRA*. Uns 200 m al SE del revolt de la paella i 50 m més avall.

125. FONT DE CAL BORNI. Raja just per sobre la pista que uneix la CDLA amb l’esplanada vora i al SE del Coll de la Mola. És a uns 400 m, vora la casa (enrunada) de Cal Borni, i raja inexplicablement constant tant si hi ha sequera com si hi ha pluges abundants. La potabilitat és posada en dubte per un rètol ja il•legible i no per molts ciclistes que solen aturar-s’hi a beure. Jo més d’un cop n’he beguda i la majoria de vegades he agafat una febre estranya després. És la primera font de la vall que té més avall la Font de la Tarongeta (més abundant) i les dues del Bacallà. L’aigua que sobreixeix de la Font de Cal Borni va a parar a les basses dels vivers i jardins (oberts els caps de setmana) de Cal Borni (d’aspecte romàntic, creats per Rubió i Tudurí).

126. FONT D’EN GOMIS. És a uns 40 m a l’ENE del capdamunt del carrer de Manuel Arnús (que ve del capdamunt de l’avinguda del Dr. Andreu). Raja molt poc, a uns 3 m per sobre el nivell de la CDLA. A mi no m’ha fet mai mal però he sentit a dir que a algú alguna vegada li ha sentat malament. A l’estiu del 2009 es va arranjar amb un mur de pedra des de baix i un broc metàl•lic enlloc del del PVC.

127. FONT DE CANYELLES*. És al fondal que baixa del Coll de Canyelles cap el Sud, i una mica per sobre la carretera ata de Roquetes. 200 m snm. Pujant des del carrer de Logronyo, la carretera alta de Roquetes té 8 corbes (comptat la primera molt petita). La font és a la setena corba, que s’endinsa molt, ja que la vall del T. de Canyelles és la més pregona.

128. FONT DEL CASTANYER. Amagada sota la CDLA a la clotada de Can Canut, al costat d’uns safareigs, a uns 10 m sota la CDLA, en un indret molt ombrívol. S’ha perdut o almenys ja no és d’accés públic

129. FONT DEL CIGALÓ. Era a la clotada més al Nord de la dels Lledoners, immediatament per sobre la CDLA. Tot i que popularment tenia aquest nom, als mapes hom no s’atrevia a posar-lo i el canviaven pel de Font del Cigró.

130. FONT DEL FERRO. Segons alguns mapes, era per sobre la prolongació de la CDLA, a la clotada cap el Nord-NNO del Coll del Turó dels Reflectors (Torrent de la Torre o de les Bruixes). Segons algun altre mapa, era sota on hi ha ara la passarel•la al costat de la finca del dipòsit soterrat d’AGBAR, entre el Coll del Turó dels Reflectors i el Mirador dels Xipressos (Torrent de la Moneda o de la Palma). Hi ha una munió de canyes al capdamunt de la fondalada, sota la passarel•la. La deu es va fer obturar abocant-hi formigó, tot i perjudicant els veïns de Finestrelles que n’empraven l’aigua per a regar alguns horts. Segurament els cartògrafs deuen haver confós l’emplaçament de la Font del Ferro a la Muntanya Pelada (a llevant i a ponent i vora el cim, i desapareguda) amb els emplaçaments vora el Coll del Turó dels Reflectors. Dir que la font és entre el Turó del Temple i la CDLA, es presta a confusió. (Per a alguns, el Turó del Temple seria el cim de Sant Pere Màrtir). El Turó dels Reflectors, a molts mapes, figura erròniament com a Turó del Temple. Per altra banda, al Nord mateix de la Plaça Mireia n’hi ha una altra de Font del Ferro ben visitable, i arranjada. A la capçalera del Torrent de Can Badó. Cal baixar una mica pel camí de la carena que va a parar al Turó de la Tina i agafar de seguida el trencall de la dreta cap a la baga. A la font hi ha tot un mur ample als costats i una plataforma de fustes amb bancs on reposar. Raja només ½ ploma. Però ja és fora l’àmbit de la CDLA, de moment.

131. FONT DE LA FIGUERETA. Vegi’s Font de la Pineda.

132. FONT DEL GOS*. Barri situat a la part baixa del Camí de Cal Notari, al vessant esquerra del Torrent de Fondenills, al NNE del velòdrom d’Horta, sota la carretera a Cerdanyola

133. FONT DE LA LLET*. És al Nord del revolt de la paella, al torrent de la Llet. 240 m snm, gairebé al fons de la vall.

134. FONT DEL LLEÓ. S’abasteix de la mina homònima, a Pedralbes. Originariament era a la casa nº 21 de l’avinguda del Panamà (on visqué l’empresari Ferrer Salat). Hi ha estàtues de lleons a la font del jardí, en una casa que albergà la noblesa catalana des del segle XIV. I al segle XVII a Joan de Serrallonga a vegades pacíficament, a vegades amb episodis sanguinaris entre bàndols polítics i matrimonials. Però tothom coneixia la Font del Lleó com l’hotel que feia cantonada entre l’avinguda Pearson i el carrer de la Font del Lléo. S’hi celebraven bodes, bateigs i comunions. La deu d’aigua era la mateixa mina de la Font del Lleó, de molt bona qualitat.

135. FONT DEL LLOP. És vora el Torrent dels Arcs, molt a la vora la confluència amb el del Salt del Boc. Ara és particular i ha rajat molt els anys 2008 i 2009. Tant, que han sortit diverses notícies als diaris culpant a AGBAR de no estalviar aigua i deixar els grans vessaments de canonada fluir durant mesos i mesos sense fer-hi res. Un cop reparada la destrossa que sobre la canonada principal es va fer quan es feien els fonaments de les columnes de la passera metàl•lica per sobre el Torrent dels Frares, al cap de sis mesos i al cap d’un any, la font i el torrent (dels Frares) seguien rajant, sinó tan desaforadament, sí més enllà del normal en èpoques de sequera. La conductibilitat de l’aigua de canonada de les cases i la de l’aigua de la font era la mateixa (només un punt de diferència sobre 2018). Malgrat això les operaris de la companyia asseguraven que l’aigua nova era d’una deu nova de la muntanya i no de la companyia, segons havien escatit amb seguretat. Degut al mal condicionament de les aigües residuals de les finques superiors, la potabilitat de l’aigua és molt dubtosa. Potser el nom li ve de Francesc Llop, clavari (tresorer) de Sarrià el 1622. Es pot dir que és el naixement de la Riera de Magòria, la qual desemboca al peu de la muntanya de Montjuic, entre la Plaça Espanya i la Plaça Cerdà. Finalment, el gener de 2010 la fuita a la CDLA va ser reparada, potser arrel d’un accident mortal d’un motorista que va relliscar sobre una placa d’agua gelada priovinent d’aquesta fuita. La font raja ja molt poquet.

136. FONT DE LA MAGNÈSIA. Era al capdavall de la Muntanya Pelada, al fons de la pedrera (que la va destruir). Ara hi ha una galeria excavada al granit. Un rètol encara hi anuncia: Mina Nova de Dalt. Al fer la pedrera, la magnífica font/berenador enmig les vinyes es va perdre. Però al fer la mina nova, el cabdal es va recuperar. Ara la zona és de molt difícil accés, degut al bardissar que omple l’esplanada..

FONT DE LA MANDRA. Vora la plaça Mireia, darrere o sobre el bar. Molt concorreguda, llevat de les hores nocturnes de la matinada. Raja unes 4 plomes d’aigua (4 L/minut). Sens dubte, és la font que atrau més persones de totes de les que prenen l’aigua en garrafes. Normalment hi ha un munt de garrafes esperant ser omplertes durant tot el dia i part de la nit. El 2010, almenys després de la nevada del 8 de març, rajava molt més però l’aigua es va contaminar i provocava diarrees. Vora la Plaça Mireia hi ha una altra font, clorada. El bar té capacitat per a més de 100 persones dins i 100 fora (del Mirador de Sant Pere Màrtir) i és gestionat pel Parc de Collserola. Sobre la Font de la Mandra hi ha uns esplèndids Oms (Ulmus hollandica). I alguns Avellaners petits. És curiós, que a l’espai de picnic sota el bar hi hagi Verns (Alnus glutinosa) plantats, i que lluny de cap riera visquin bé.

137. FONT DE LA MARQUESA*. (=Font de la senyora marquesa). És a la capçalera del Torrent de Fondenills a la segona valleta anat a llevant del Portell de Valldaura. La zona està enjardinada i fa goig. Amb una mica d’imaginació es pot dir que és el naixement de la Riera d’Horta. -

138. FONT DE LA MECA*. Al fons del Torrent de Sant Cebrià.

139. FONT DEL MOLÍ (D’EN FORGUES). Era baixant les escales al final de tot, sota la casa dels masovers de Can Forgues. Ara queda tapada per la malesa.

140. FONT DEL MONT. Molt anomenada i coneguda. Al capdamunt del carrer del Bosc, una mica per sobre la CDLA. Més amunt n’hi havia dos més, al fons del torrent, però s’han perdut (de Sant Ramon, i de Sant Maties). Rajaven de la mina que hom coneixia com a Mina de les Monges (de la finca de l’Ideal Pavillon). En bevien, de les dues, les monges, quan tenien el col•legi de noies. L’aigua de la Font del Mont és adient per a gossos (tot i que alguns la rebutgen). Per a persones, ja té una qualitat sanitària força dubtosa. Algunes vegades hom es troba malament després, sense tenir febre. L’aigua serveix per a refrescar-se o netejar, i estaria malament colgar també aquesta font, perquè dóna nom a la barriada. Per sobre de la font hi havia hagut un berenedor regentat per en Ciscu, un home fort que va acabar de sometent. Es va casar amb una cubana, que l’ajudava, junt amb la filla d’ella, molt maca. En canvi, el fill que varen tenir en comú tenia minusvalies. Un cop, en Ciscu va anar a perseguir uns lladres que acabaven de fer un atracament a Sant Cugat. Els va donar l’alto quan baixaven per l’avinguda de Vallvidrera després de sortir per l’estació del Peu del Funbicular i en va ferir greu un dels dos. Ara ja no hi és aquell berenedor de la Font del Mont.

141. FONT DELS OCELLETS (=De l’OBSERVATORI). Ara queda dins el tancat que volta l’Observatori Fabra. Era molt a prop l’edifici principal i poc ensota, en direcció SSW. Era potable i fresca. El senyor Gabriel Campo, tècnic que tenia cura de l’observatori, n’havia begut tota la vida. I no semblava pas haver-li fet mal ni tornat agre el caràcter. Cal no confonfre-la amb la famosíssima Font dels Ocellets ubicada a la cantonada actual dels carrers marquès Mulhacén i Manuel Girona, ja al límit de Sarrià i al llindar amb el terme de Les Corts. I on hi havia la tridició d’enterrar la sardina el dimecres de cendra.

142. FONT DE L’ORENETA. Era a la baga, molt a la vora les pistes de tenis del complex esportiu Nou Cancaralleu, vora l’extrem Sud. Alimenta uns dipòsits de reg de Parcs i Jardins i brollava d’una mina. L’aigua sembla que s’ha estroncat el 2007 o bé que l’ajuntament de Barcelona l’ha feta estroncar tapant la font amb terra.

143. FONT DE L’OVELLA. Queda a la Vall de Sant Just a uns 200 m snm, a uns 170 m al NW de la plaça Mireia, al centre de l’estreta fondalada. Els pagesos dels voltants asseguren que abans era coneguda com a Font de l’Ovella, però que al ser preguntat un pastor andalús pel nom de la font respongué als informants geògrafs que es deia la Fuente de “lbkja”, entenent ells que es referia no a la “oveja” sinó a la beca. Potser els informants estaven delerosos de gaudir dels diners d’una beca. El cas és que ara ningú no es veu capaç de corregir l’error de la transliteració. Raja bastant, però el broc és bisellat cap amunt i, a vegades, a la concavitat que du l’aigua s’hi posen petites sangoneres. La qualitat de l’aigua sembla una mica dubtosa, però crec que no m’ha fet mai mal.

144. FONT DE LA PINEDA / DELS TRES PINS / DELS PINS / DE LA FIGUERETA/ DEL BOU. Força avall de la CDLA, al capdamunt del carrer de la Santíssima Trinitat, a la clotada de més al Nord. (La primera seria la de Margenat, la segona la d’en Costa i la tercera la de la Font del Bou). Raja molt poc, ja que el cabdal és aprofitat per regar uns horts. Hi ha una mena d’abeurador a terra i un banc (a vegades). Hi havia un temps, 1960-1970 que la gent hi anava amb garrafes per agafar l’aigua. I els nens hi anaven a berenar amb les mares. Després l’ajuntament o un guàrdia urbà de motu propio es va dedicar a desprestigiar la font i a torçar el broc. El cabdal que sobrava servia per regar uns horts. Hi havia hagut plantes aquàtiques com ara Joncs. Les vespes solien anar a beure aigua a la paret sota el broc, coberta d’algues. Alguns joves gaudien de la font i de les vespes i s’hi entretenien en jocs especials. Mort el cuidador de l’hort, aquest va passar a dos cuidadors que agafaren l’aigua de poc més amunt de la font, per assegurar-ne el cabdal. Al final algú va trencar del tot el broc. El nom de Bou potser més que de l’animal pot venir de l’àrab (bou= pou). Poc més amunt hi ha un pou on sembla que algu nen va caure i desaparèixer.

145. FONT DELS PINS (Pomaret). Vegi’s Font de la Pineda.

146. FONT DELS PINS*. Just per sobre l’Arrabassada, entre el ramal que puja a Vallparc i la Font del Bacallà.

147. FONT DEL POLVORÍ. Era en un replà i rajava sobre un muret d’1.5 m t’alçaria a la part inferior del Torrent de la Font dels Ocellets però una mica vall de Bellesguard amunt, al vessant esquerra a uns 4 m sobre el fondal.

148. FONT DEL RACÓ. Parc amb alguna font artificial, situat a la clotada que va des del capdamunt de l’avinguda del Dr. Andreu fins el tram inferior i el carrer de Lluís Muntades. Hi destaca un roure monumental (Quercus fontquerii).

149. FONT DEL ROURE* (antiga mina de SANT JERONI). Al barri de Sant Genís dels Agudells, uns 25 m per sota i uns 100 m al SSE de la gasolinera de l’Arrabassada, just per sota el carrer de Viver.

150. FONT DE SANT ALBERT. Vegi’s Font de Vallpar.

151. FONT DE SANT CEBRIÀ* Mina d’aigua al SW de l’ermita de Sant Cebrià, molt a la vora les cases, però a la baga.

152. FONT DE SANTA EULÀLIA*. És a la solana del SW del Turó d’en Segarra en un ramal (de llevant) del T. de Santgenís. Els voltants estan enjardinats i per això s’hi respira una mica més de fresca del normal a la zona. Amb una mica d’imaginació es pot dir que és el naixement de la Riera de Sant Andreu.


153. FONT DE LA SENYORA. Al terme d’Esplugues, entre la Ciutat Diagonal i la Plaça Mireia, al fons de la vall. La font (nova) és sota la cruïlla del carrer Pau Vergós amb el de Pere Joan. S’hi accedeix per unes escales de graons de fusta que baixen al fons de la valleta de Sant Pere Màrtir. Aquesta font és només 50 m sota l’asfalt. Hi ha una mica d’aparcament a dalt a la cruïlla. La font raja almenys una ploma i és menys visitada que la de la Mandra. De fet, la genuïna Font de la Senyora era al Torrent de les Bruixes, on ara hi ha unes barraques, els habitants de les quals se n’han quedat l’aigua. I la Font retolada actualment com a Font de la Senyora és la que antigament es coneixia com a FONT DE LES AUBARCES. Té fama de prevenir i ajudar a destruir les pedres dels ronyons. Algun veí del barri de la Miranda ha viscut més de 96 anys després d’haver estat bevent-ne durant més de 50 anys.

154. FONT DE LA SERP*. Era al fondo del T. de Fondenills una mica més amunt de la zona de Can Carlès.

155. FONT DE LA TARONGETA*. Era vora Cal Borni una mica més al Sud i per sota de la Font de Cal Borni. Era al parc enjardinat. Potser es va tapar i ressorgeix ara al fons del torrent avall.

156. FONT DE LA TENEBROSA*. És a la clotada següent o més amunt de la Font del Bacallà. Una llegenda assegura que les nits de temporal surten dimonis pel broc de la font. El fantasma d’un frare penitent, il•luminat pel llum d’un ciri, avança ràpidament des de l’antic monestir de Sant Jeroni (on hi ha ara la gasolinera) cap a la font tot seguint la carretera. I obra a la font el llibre d’exorcismes per recitar-ne alguns. Així salva del mal les barriades de Barcelona properes.

157. FONT DELS TRES PINS. Vegi’s Font de la Pineda.

158. FONT DE VALLPAR (antigament: Font de Sant Albert). Al capdamunt del barri dels Penitents. Era entre el carrer de Josep Maria Jujol i el carrer del Maduixer, a la zona dels Penitents. S’hi accedia des del final del carrer dels Maduixers per unes escales, o des del carrer de Vallpar just per sobre el de Josep Maria Jujol, per un camí pla i unes escales finals, també de baixada. Era famosa per haver estat de les poques segures durant les epidèmies de tifus (com ara la del 1912), i per haver estat visitada per Mossèn Cinto més d’un cop. L’anunciaven, a primers de segle XX, amb rètols ben grans, a la plaça Catalunya de Barcelona. Hi va haver un moviment veïnal cap els anys 2000-2006 per intentar conservar la font que ara ha deixat de ser d’accés públic. Els anys 1931-36 va ser envasada i venuda en garrafes. Va ser declarada d’utilitat pública pel R.O de 21 de febrer de 1931. La planta embotelladora era al final del carrer dels Maduixers. Hi havia un conjunt de galeries subterrànies que sumaven 400 metres de túnels que tancaven un triangle entre el Torrent de Can Gomis i el de Collserola. Les anàlisis de l’aigua donaven sempre bons resultats. És una aigua bicarbonatada (480 mg /L), lítica (2 mg de ClLi/ L), amb una mica de radioactivitat (46,8 V/h/L). La recomanaven contra les dispèpsies i les pedres als ronyons o bufeta (del fel, de l’orina). Deien que restrenyia una mica.






159. FORAT DEL VENT*. És 260 m al SW de Can Ferrer, a la carena de Valldaura entre en Turó d’en Fotjà i el Turó de Can Ferrer. HI convergeixen el camí de la baga que puja de la Serra de la Ventosa i de la carretera al cementiri de Collserola, amb els camins de la solana (el principal i el ramal que passa ben bé per Can Ferrer). També hi conflueixen dues línies elèctriques d’alta tensió. Les coordenades exactes són (segons Topo España) N 41.26.827/E2.09.109/ 176 m snm.

160. FRARE BLANC. Finca que començava a l’actual Plaça Kennedy, avinguda Tibidabo amunt. Els dominics duen l’hàbit blanc. Sant Domènec en va ser el fundador i lluità contra els albigesos (maniqueus, càtars, patarini) amb les mateixes “armes” filosòfiques que ells esgrimien. Després els dominics lluitaren contra els suposats dissidents, casualment rics, mitjançant la inquisició, per tal de robar-los els béns i matar-los a la foguera. La finca era completament rústica i servia per produir aliments. Abans de la desamortització de Mendizábal (1836) era en mans dels filipenses de Sant Felip Neri. Després, Teodoro Roviralta, (pare de Raúl, marquès de Roviralta) va fer edificar la torre que es coneix com El Frare Blanc, obra de Rubió i Bellver (1903-1913), i que ara ocupa El Asador de Aranda (restaurant). El Torrent del Frare Blanc prenia el nom de T. de l’Infern, a la capçalera. Algunes versions fan néixer el T. del Frare Blanc al Clot del Maduixer.

161. FRARE NEGRE. Finca dels jesuïtes, situada més avall de l’anterior, de l’actual plaça Kennedy (capdavall de l’avinguda del Doctor Andreu i capdamunt del carrer de Balmes) en avall. El 1759 amb l’expulsió dels jesuïtes (que duen l’hàbit negre) va passar a mans del general Craywinckel, a qui se li va dedicar un carrer prou conegut on s’acabava la finca per la part de baix.


162. HEURES. Les Heures.* El Palau de les Heures era abans Can Gallart. L’edifici te quatre torres rodones imitant els castells francesos. Va ser construït entre 1895 i 1898. L’arquitecte en va ser en Font i Carreras. En Gallart tenia una naviliera. Ara la finca és de la diputació i acull la Fundació Bosch i Gimpere, una escola bressol (Arboç), un IES (Anna Gironella de Mundet), una àrea de salut i benestar social de l’ajuntament i un poliesportiu municipal. Queda situat tot entre els Lars Mundet i el velòdrom d’Horta.

163. HOSPITAL DE SANT JOAN DE DÉU. És un grup d’edificis de 3, 4 i 9 plantes d’estil modern. Benedetto Meni (religiós d’Itàlia), Nònit Plandolit (industrial) i Dorotea Chopitea (filantropa) endegaren un petit hospital infantil a Gràcia a mitjans del segle XIX (1867). L’associació internacional dels germans hospitalaris de Sant Joan de Déu eren els patrocinadors principals. El 1881 traslladaren l’hospital a Les Corts. Joaquim Plaza va endegar el trasllat a Esplugues (1972). L’edifici és obra de l’arquitecte Balcells Gorina.

164. HOSPITAL DE SANT LLÀTZER*. Hi ha projectes per fer-hi una escola de naturisme, per fer-hi una residència de metges jubilats,. En principi l’hospital estava adscrit al de Sant Pau. Es destinava a leprosos i tuberculosos.

IMMACULADA (Vègi’s Turó de la Immcaulada)

165. INFERN. L’Infern és la vall de sobre el Cosmo Caixa i el poliesportiu de La Caixa de Pensions, per sobre la Ronda de Dalt. La vall es divideix en dues rames més amunt i al NW de l’entrada per la Ronda de Dalt al Cosmo-Caixa. El ramal de més al Nord era el naixament del Torrent del Frare Blanc. Totes tres branques confluïen sota l’actual Cosmo Caixa per denominar-se ja només Torrent del Frare Blanc.


166. LABERINT. Parc del Laberint d’Horta. Està situat entre el Torrent de Pallós i Can Papanaps, per sobre la Ronda de Dalt. Hi ha un centre d’ensenyament adscrit a Parc i Jardins. Com a jardí públic és dels més antics de Barcelona. Pertanyia a la família Desvalls(marquesos d’Alfarràs, Llupià i Poal) al segle XVIII. Abans, las Vallseca i als Roger. Hi ha també un jardí romàntic del segle XIX i vestigis d’una torre antiga (Torre Subirana). Les obres del jardí començaren el 1791 essent-ne els amos el matrimoni format pel marquès de Llupià (Joan Antoni Desvalls i Ardena, matemàtic) i la marquesa d’Alfarràs, i essent-ne el dissenyador l’arquitecte Domenico Bagutti. L’ampliació del segle XIX es deu a l’arquitecte Elies Rogent. El 1967 els Desvalls cediren els jardins a l’ajuntament, qui el va arranjar el 1994. Té unes 9 Ha. Hi abunden les escultures, templets, sortidors i basses. La terrassa inferior hi ha el laberint amb parets de xiprers.

167. LLARS DE L’AMISTAT
168. LEONARD CHESHIRE va fundar centres d’acollida per a activitats per a minusvàlids a Gran Bretanya. El centre Llars de l’Amistat del carrer Benedetti, 60 (=Isaac Newton) (façana a la Ronda de Dalt) està adherit a la Cheshire Friendship Homes Foundation. És un edifici blanc molt lluminós i totalment adaptat per a discapacitats.

169. LLARS MUNDET. Artur Mundet i Carbó (nascut a Calonge el 1879), donà (abans de morir a Mèxic el 1965) part de la seva fortuna (que començà amb el negoci del suro) a la diputació, perquè fes a Can Duran una gran residència d’ancians i d’orfes, que s’inaugurà el 1958. Passà als salesians i a la diputació de Barcelona el 1957. El 1975 passà d’internat exclusiu per a nens pobres a internat mixt (amb nens dels barris propers). També hi havia una residència de gent gran i un centre de tractament i acollida de nens deficients psíquics lleus. El 1982 els salesians deixen l’asil a les religioses paúles. Ara al complex universitari hi ha la facultat de psicologia, la de pedagogia (i formació de professorat), i el CEIP els Pins, a més de la residència fundació Albà. L’església era obra de l’arquitecte Coderch.

170. MARIA REINA (parròquia). Parròquia de Can Caralleu ubicada a Pedralbes. És d’estil neoflorentí, dels arquitectes Rubió i Tudurí, i Duran Reynals. S’hi celebren serveis religiosos catòlics en anglès i també per a ortodoxes. El luxe intern de marbres és d’allò bo i millor. Va ser edificat amb una dotació que un matrimoni ric va llegar al monestir de Montserrat. Anys després l’abat es veié incapaç de mantenir i donar vida a aquesta església i la llegà a la parròquia (Can Caralleu) perquè la dirigís Mossèn Vall i Mundó (1925-1988). Aquest rector era un home apassionat en els sermons, molt vital, amb una lleugera quequesa que era sobradament superada per la inmillorable retòrica. Llàstima que la gran làmpada de l’església prinicipal caigués sobre el pobre home. Donada la gran qualitat estètica i de materials del interior es lloga per a celebracions de noces. Entre els temples i les diverses estances i jardins ocupen la illa entre els carrers de Monedres, Abadessa Olzet, Ardena, i Miret i Sans. És molt a la vora la gasolinera de Pedralbes, sota l’avinguda Pearson.

171. MARIA REINA (convent de la Companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paúl). Incomprensiblement a molts mapes apareix com si fos el monestir de Santa Maria de Jerusalem que és al peu de la Serra de Margenat. En canvi aquesta congregació que són a Maria Reina ocupa una finca sobre les vies del tren, Can Dolcet i el carrer de Sant Pere Claver.

172. MARQUÈS D’ALÒS. Finca del marquès d’Alòs o Can Monràs. Queda a l’esquerra de l’antic camí a Santa Creu d’Olorda, entre el Desert i la carretera a Vallvidrera. La casa es va edificar a la segona meitat del segle XIX. És ara residència de les germanes de l’Assumpció. La finca toca amb la del desert (Institut del Desert) i amb la de Sentmenat. Disposa d’una déu d’aigua i una gran bassa que servia per regar els horts i fruiterars. Ara són en gran part abandonats. L’estudi dels fringíl•lids, com la mallerenga, corre a càrrec de Joan Carles Senar en aquesta finca (i la de Can Catà) des de fa molts anys. Sembla ser un dels punts amb més densitat d’aquests ocells a tot Europa, junt amb la de Can Catà. Després de la guerra, entre 1941 i 1946 hi va haver residència de joves que eren fills de presos. La feta va resultar força conflictiva. Francesc Monràs i Bas era l’alcalde de Sarrià el 1841.


173. MARQUÈS DE SENTMENAT. Finca del marquès de Sentmenat. L’edifici actual data del 1779, quan Andreu Bosch va convertir Can Teixidor (casa rural del segle XIV) en un palauet de camp. Guillem Teixidó va comprar la casa i finca, el 1325 a Berenguer Aymerich, de Sarrià. En són característics els dos teulats piramidals amb franges blanques i negres. La finca l’havia comprada un Sentmenat a primers de segle XVII. Altres retocs es van fer el 1833 i el 1862. Alguns elements escultòrics varen ser duts del castell de Ciutadilla (a l’Urgell) i del de Sentmenat (al Vallès). El 1994 els arquitectes Espinet-Ubach varen enllestir la darrera renovació. Després de la mort del darrer senyor marquès, la finca va quedar abandonada en mans de l’ajuntament. En total té unes 16 Ha. Mentre no es decidia què s’hi feia, era objecte d`actes vandàlics, com ara la decapitació de les estàtues d’avantpassats amb cognoms que semblen castellans (Ciutadilla, Patiño). En total són 7 les escultures d’avantpassats. Suposem que se’n deu haver destruït una octava (Sagnier?). Els cognoms que figuren a peu d’escultura són: Ciutadilla, Despujol, Jordan de Urries, Osorio, Patiño, Sarriera, Sentmenat. Al final, hi hagué acord entre el constructor Núñez & Navarro, l’ajuntament, la Universitat Autònoma, l’Escola Eina i els hereus del marquès. La cessió de part de la finca a la Fundació Boscana (escola/taller per a subnormals) no va complaure prou l’ajuntament de Barcelona. Volien més. Es van quedar el jardí davant el palau, per fer-hi festes nocturnes pels directius municipals. Durant anys van deixar moltes nits insomnes uns quans veïns dels voltants. Van tallar tots els xipressos que envoltaven l’estany del davant del palau, perquè privaven el sol i donaven un aire massa monàstic al jardí. Núñez & Navarro va pagar als hereus els impostos que l’ajuntament reclamava i va poder edificar la llenca que toca a Can Caralleu, més amunt de la plaça. La resta ha quedat d’ús públic, sense massa modificacions. És una pineda força bonica. Excepte la part netejada per Parcs i Jardins, la resta té un aire de Sarrià (bosc espès) fins que cada 25 anys Parcs i Jardins decideix estassar-ho tot. Cap el Barranc de la Torrentera hi havia els racons més espectaculars. Es va fer un intent de construir-hi, que es va aturar a temps. El darrer marquès hi havia conreat tòfones a les arrels d’alzines que havia sembrat amb aglans de diverses parts d’Espanya. Hi havia uns horts ben cuidats a la part baixa de la finca,amb arbres fruitersi plataformes pera cultiu de maduixes. El senyor marquès va intentar fer arribar l’aigua que li sobrava als veïns de més avall. Però per dues vegades es va trobar que algú li havia robat les canonades abans d’empalmar-les, i aleshores va decidir plegar l’empresa. Un tub de fibrociment encara per trams espot veure fins al peu del tram més pendent de sota la CDLA. Tota la finca era voltada per una tanca feta amb embà. Ara, hi ha alguns pavellons adossats per a fer-hi algunes classes l’Escola Eina. És una escola depenent de la UB, on s’ensenya disseny gràfic de productes i d’interiors.

174. MARTÍ CODOLAR*. Ara és residència de salesians (interna) i també residència (externa) per a recessos espirituals. Avda. Cardenal Vidal i Barraquer nº 1 Tlfn. 93 429 18 03. El jardí és molt romàntic. Havia estat monestir de jerònims. Hi havia hagut el primer zoo de Barcelona. Amb la visita de Dom Bosco el 1886 s’inicià una amistat forta entre els amos (Lluís Martí-Codolar i Consol Pascual de Bofarull) i els salesians. El 1959 els salesians hi endegaren un seminari, una casa d’acollida i un centre d’esplai. També hi col•laboraven les Filles de Maria Auxiliadora. Queda a la banda de baix de la Ronda de Dalt ben bé al Sud i a 150 m del velòdrom d’Horta. De l’enorme finca que arribava al Coll de Finestrelles i fins dalt el Tibidabo, ara només queda un petit jardí de 50 x 50 m dedicat al pintor Rusiñol. Els terrenys varen anar essent cedits (Hospital de la Vall d’Hebron) o venuts. Els Martí-Codolar estaven emparentats amb el matrimoni format per donya Dorotea Chopitea i en Josep Maria Serra Muñoz (alcalde i president del Banc de Barcelona). La granja vella era de Joan Sabastida al segle XV. Després va passar las monjos jerònims i al segle XIX las Martí-Codolar.

175. MAS CALVET. El lloc té la seva història. El 1553 els jesuïtes van restaurar la Torre de Sant Salvador del Mont (o Mas Calvet). Havien comprat la finca per la seva producció agrícola. L’estructura de la masia fins el 1992 era la mateixa que des de 1623. El 1745, els pares hospitalaris de la Santa Creu hi edificaren una capella i una ermita. Des d’aleshores, s’hi celebrava un aplec el dia de reis. Als goigs es deia: “Puix al cel sou tan honrada / i en la terra us alabem: /siau la nostra advocada / Verge Mare de Betlem.”




MINES D’AIGUA. Especialment al llarg del segle XIX es va perforar el subsòl cercant aigua per als habitants i fonts públiques de Sarrià. El poble tenia fama pels seus minaires. Una mula, i un murciano al darrere, feien molta feina. La picoleta era força gran o com un pic petit. Cada 50 m hi havia un registre per treure la terra buidada per fer el túnel a la superfície. Aquest pou s’anomena registre. En teoria, els amos del terreny on hi ha el registre han de mantenir-lo en bon estat i no poden aterrar-lo o reomplir-lo. Les despeses de les obres de manteniment es repartien proporcionalment al cabdal d’aigua assignat (en plomes). Aproximadament una ploma és 1 L/minut. Diuen els antics que l’aigua cola, cola i cola i va colant al Pirineu, i arriba creuant tot Catalunya a Collserola, i que la proba d’això és que no quan plou molt a Barcelona és quan més s’omplen les mines d’aigua, sinó quan més plou al Pirineu. Crec que hi ha molta fantasia en això, tot i que una mica de raó deuen tenir. La CDLA es va fer per abastir d’aigua els barris superiors (Tibidabo, Vallvidrera) i també la població creixent de Sarrià i de Sant Gervasi. Després, agregat Sarrià (i Sant Gervasi) a Barcelona, i establert el monopoli de la companyia d’aigües de Barcelona, l’ajuntament de Barcelona va anar fent tancar les mines amb l’excusa que eren perilloses per a la salut pública. Ara que hi ha mètodes moderns per a tractar l’aigua (llum ultraviolada, osmosi inversa, filtre de porcellana millipore) seria hora de tornar a aprofitar aquestes deus. Almenys, les que les obres subterrànies (pàrkings, vies ràpides) no han malmès encara. En la pràctica, el qui arriba primer és qui se n’aprofita. Els cabdals assignats de més de 7 plomes han de pagar impostos, segons la llei d’aigües. Fa molt de temps que diuen que eixirà una llei de mines d’aigua complementària a la llei d’aigües (BOE nº 189, de 8 d’agost de 1985), però no acaba de sortir. Els partícips de l’aigua tenen molts problemes amb les obres a cases i carrers de més amunt i per on els arriba l’aigua. Com a curiositat, algunes de les mines sota la CDLA són les següents:
:

176. MINA DE CAN BARRET*. És a Montbau, a la vall del Torrent del Generet, al capdamunt del carrer de la Poesia i del de Joan Sales i per sota el carrer de Vayreda, al peu i a llevant del revolt de la Paella.
177. MINA DE BETLEM. Hi ha diversos ramals a la capçalera de la vall de Bellesguard, especialment a la mateixa vall de Betlem i a la principal. Alimenta la urbanització Torre Vilana el Nou Horitzó de Barcelona. Algun any aprofita també vessaments de la canonada general de la CDLA, que s’infiltren cap a les galeries de la mina particular.
178. MINA BORRÀS. Neix a la muntanya de Vallvidrera sota el Cementiri de Vallvidrera i també sota Ca la Sivina. És coneguda també com a Mina Vella. Dóna aigua a cases fins a la Plaça de Sarrià i també a Cal Mestres.
179. MINA DE CAN BROSSA. Anava des de més amunt de la plaça Borràs fins a la bòvila de Can Brossa, al carrer de Santa Eulàlia. Hi havia un repartidor en forma de gran safareig. S’hi entrava pel carrer major de Sarrià. La mina s’ha eixugat allí ja que s’ha quedat tota l’aigua un propietari de més amunt, amb l’excusa de ser funcionari de l’ajuntament (socialista).
180. MINA DE CAN CANUT. De la vall de Can Canut arribava a la part alta del carrer major de Sarrià.
181. MINA CUYÀS. És al carrer de Vidal i Quadras. Dóna aigua a Cal Mestres almenys.
182. MINA DEL DESERT. Era al barranc de la Torrentada tocant al convent de Santa Eulàlia.
183. MINA DE LA FIGUEROLA. És a la zona de Sant Genís dels Agudells. A Can Figuerola encara hi ha una font que deriva d’aquesta mina.
184. MINA DE LA FONT DEL LLEÓ. Té braços des de l’antic convent de Santa Catarina en amunt en un ventall força ample. Abasteix la casa nº 21 de l’avinguda del Panamà, on hi ha escultures de lleons i on hi havia la primigènia Font del Lleó.
185. MINA GROTT. Túnel que conduïa les aigües del pantà de Vallvidrera fins a sobre Ca la Sivina i que després es va aprofitar per fer-hi passar un tren.
186. MINA DE CAN LLEDÓ. Ve de la Baga de Fontanilles i va a parar al desert de Sarrià. Seguia fins algunes cases del carrer Major més a unt de la plaça.
187. MINA DEL MADUIXER. A la vall homònima o de Can Gomis.
188. MINA DE MARGENAT. Va del torrent de Margenat fins el carrer d’Anglí i arribava fins el barri de les Tres Torres i fins el Clos de Sant Francesc i Can Margenat (a la plaça de Sarrià).
189. MINA DEL MONESTIR. Era a la part central inferior de l’actual carrer de Conrad Xalabarder.
190. MINA NOVA DE DALT. És al peu del tallat sota la Muntanya pelada de Pedralbes, al capdamunt de la pedrera abandonada on hi havia hagut la Font de la Magnèsia. El túnel està excavat almenys a la boca dins el granit blanquinós.
191. MINA DE CAN PARTAGÀS. Baixa des de sota la Costa de Veslenà (Coma d’en Costa) cap avall per la Vall de Pomaret, paral•lela a la mina Margenat però més a llevant, i fa un colze cap al carrer de la Immaculada (sota els Escolapis).
192. MINA DE CAN PONSIC. Neix al subsòl del Parc de l’Oreneta i va a parar a la finca de Can Alòs o Can Ponsic.
193. MINA RENART. Neix al subsòl del Torrent del Castelló, més amunt del desert i alimentava un punt de venda d’aigua al carrer major de Sarrià més amunt del 172. El sobrant surt pel carrer de Santa Maria Magdalena Sofia i Barat, i cap el Torrent de les Monges. Antigament era propietat dels Negrevernís.
194. MINA ROVIRALTA. És a la zona de l’avinguda de Pearson més a ponent de la mina de la Font del Lleó.
195. MINA DE LA SALLE. Neix al Infern, sobre el carrer del Guarda Antón.
196. MINA SALOM. Neix a l’Infern, però a la part de ponent.
197. MINA SANT ESTANISLAU (=DE CAN CARALLEU). Anava de Can Caralleu al carrer Major de Sarrià (part superior). Almenys arriba al complex esportiu de Can Caralleu.
198. MINA SANT LLUÍS. Venia de Pedralbes i arribava al carrer de la Pau a Sarrià (=carrer Duquessa d’Orleans).
199. MINA D’EN SITJAR. És a Pedralbes al començament del camí de la Mare de Deu de Lorda o a baix del carrer Conrad Xalabarder.
200. MINA DE LA TEBAIDA. És al carrer del Bosc, i neix pels voltants de la font del Mont.
201. MINA DE DONYA TULA. És a la part de dalt del carrer de Conrad Xalabarder.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++





202. MIRADOR DE L’ ARRABASSADA. És al cantó de ponent o de la vall abans de Vista Rica (pujant de la Ronda de Dalt). A mig camí entre el revolt de la paella i Vistarica. Hi ha un fenomen òptic curiós que passa als capvespres. Des del coll de la Mola el mirador sembla un seguit de blocs de cases baixes il•luminades. No hi ha cap casa. És un miratge estrany. És un lloc de trobada de motoristes. Abans feien curses per la carretera i se les enginyaven de tots colors per evitar la guàrdia urbana.

203. MIRADOR D’HORTA*. Queda al començament de la carretera d’Horta a Cerdanyola, passat el trencall del cementiri (uns 600 m de carretera). Dóna vistes al velòdrom (al SW), al barri de la Font del Gos (a ponent) i al Pla de la Guineueta (al SE).

204. MIRADOR DE SANT PERE MÀRTIR. No és especialment un lloc des del qual es gaudeixi de una panoràmica espectacular. És al costat de la plaça Mireia, a Esplugues. Al inici de la CDLA. Potser mereixeria aquesta denominació la plaça de les Bruixes, que era a uns 225 m al WSW, al cim de la carena allargada que fa partió entre la vall de Can Biosca i la de la Font de l’Ovella.

205. MIRADOR DE SARRIÀ. És al revolt de la pujada de Sarrià a Vallvidrera, a la cota 240 m snm, al Sud del Peu del Funicular (200 m snm).

206. MIRADOR DE TORREBARÓ O DE LLOBETA*. És al coll entre el castell de Torre Baró i el Turó d’en Manyoses. El mirador fa uns 150 metres al llarg de la carena aplanada.

207. MIRADOR DELS XIPRESSOS. És a la carena de Finestrelles, al tombant de la CDLA entre Pedralbes i Esplugues. Hi ha una font (artificial) i una barana de pedra fent ferradura, precedida d’uns quants xipressos petits però visibles des de ben lluny. La panoràmica que es divisa sobre el delta del Llobregat i el Pla de Barcelona bé val l’excursió fins aquí des de Can Caralleu o des del Coll de Finestrelles o des de la Plaça Mireia. El camí de carena segueix amunt (interceptant la carretereta al cim) fins a Sant Pere Màrtir. L’any 1925 l’ajuntament d’Esplugues atorgà la llicència d’obres a l’arquitecte Müller perquè hi fes una casa-xalet. La casa es va inaugurar el 1934 i hi va estar fins a finals dels anys 1960s. L’arquitecte havia fet el pavelló d’Agricultura a Mintjuïc, per a l’exposició internacional del 1929. Després, durant la guerra civil, aquell edifici seria un hospital de sang (transfusions), i recentment és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Al Mirador dels Xipers, l’arquitecte Müller havia fet un pou on ara hi ha la font. I ell mateix havia plantat alguns xiprers, els més vells dels que hi queden ara. Les terrasses inferiors eren zones enjardinades parcialment edificades. La néta, Renata Müller Von Rathlef, l’any 1960 era una gimnasta de la promoció de Joaquim Blume, que participà a molts campionats europeus, i recorda haver estat aleshores a la casa (de l’avi) i fer-ne fotos. En deien el Xalet dels Alemanys. Jo, de petit, des de la terrassa de casa, veia la silueta d’aquella casa que destacava especialment pels volts de Nadal, ja que un estel molt lluminós (probablement Venus) adornava la negror de la nit per sobre d’ella. A la casa hi havia tambéun potent fenal encès. Semblava, doncs, un element més del pessebre. Després, cap el 1966 va ser expropiada i enderrocada. Només en queden els murs de contenció de les terrasses i els fonaments de la casa. S’hi divisa un abona panoràmica cap al mar i el delta del Llobregat, el massís del Garraf i el de l’Ordal. Poden ser especialment boniques les postes de sol vistes des d’aquest mirador romàntic.


208. MONESTIR DE LA IMMACULADA. 934173675. Carrer de la Immaculada, nº 45. Queda al costat (a llevant) dels Escolapis, baixant el carrer de la marquesa de Villalonga a ma esquerra. O sigui, entre la Ronda de Dalt i la Clínica Teknon. És un edifici gran (45 x 30 m) de maó-vista (rogenc).

209. MONESTIR DE PEDRALBES. Inaugurat el 3 de maig de 1327 pels reis Jaume II i Elisenda de Montcada, havia estat edificat en menys de dos anys. La part del claustre es va acabar després. El claustre és el més gran de tots els l’època gòtica. La reina havia triat el lloc entre d’altres perquè els pernils s’hi assecaven millor. Mort el rei, ella va anar al monestir per fer-se’n abadessa. Hi ha la tradició de dur ous a les monges clarisses per demanar que faci bon temps durant alguna celebració (per exemple, Pasqual Maragall ho va fer abans de les Olimpíades del 1992). Moltes cases de Sarrià eren tributàries d’un cens que pagaven a la senyora abadessa en forma d’un pollastre a l’any, per Nadal. Durant la revolta de 1640 les monges de clausura varen marxar del monestir (escortades d’acord amb antics privilegis). Durant la invasió napoleònica diuen que els soldats francesos es varen espantar molt al veure una llum misteriosa que creuava els murs del monestir i per això no el varen saquejar. Durant la guerra civil del 1936 va ser, junt amb la catedral, dels pocs edificis religiosos que no varen ser assaltats. Va servir de magatzem provisional d’obres d’art. El 1993 algunes sales del monestir varen acollir part de la pinacoteca Tyssen-Bornemisza, fins el 2004. Les campanades del monestir se senten de lluny i fan les delícies almenys dels nens petits.

210. MONESTIR DELS PENITENTS DEL PARE PALAU. Segons algunes fonts, el monestir quedava al capdavall del carrer dels Penitents, tocant al passeig de la Vall d’Hebron, immediatament al Nord del que ara és el Camp de l’Àliga, i al final del carrer de Tizià. Cap el 1860 s’hi van instal•lar uns sis ermitans. Sis anys més tard començaren la publicació de la revista religiosa: “El ermitaño”. Ara, on hi havia el monestir, hi ha un hospital solàrium, que va establir-se en temps de la segona república com a clínica nudista. El projecte va durar ben poc i ara és una clínica/residència geriàtrica. L’ordre dels penitents va ser establida el 1221 per Sant Francesc d’Assís, amb el suport del cardenal Hugolino (després, Papa Gregori IX). Era oberta a casats i solters dels dos sexes. La parròquia de la zona és la del Sant Crist dels Penitents, i queda ubicada just per sobre la Ronda i per sota el carrer de Nazaret.


211. MONESTIR DE SANT ELIES/ SANTA AGNÈS. Ara (2008) és la universitat privada catòlica Abat Oliva (des de 1974), adscrita a l’Opus Dei. S’hi ensenya dret i administració d’empreses, principalment. És al sud del cementiri de Sant Gervasi, al cantó de baix de la Ronda de Dalt. Tot l’edifici és de maó vista, rogenc. Les serves de Maria Immaculada administraven aquest monestir. La mare Assumpció de Guillem, d’aquest monestir, era la directora del centre de beneficència municipal del carrer Wellington (vora el zoo). Va morir de càncer de pulmó, degut al fum del tabac que fumaven els pidolaires al centre. Repartia menjar també a les monges de clausura dels convents veïns (1960-1970). Les monges es varen vendre el monestir i varen anar a raure a Valldoreix, front a l’estació. Allí atenen el seminari del bisbat de Terrassa.

212. MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON. Només en queden les runes a la banda da dalt de la gasolinera de la pujada de l’Arrabassada. L’edifici principal era on és ara la gasolinera. Jo l’havia vist (cap els anys 1960s) i era blanquinós, amb ornaments aç la part superior de la façana, més aviat d’estil entre neoclàssic i rococó. L’annexe de dalt corresponia a l’hostatgeria. (Va ser durant un temps motel per a parelles). Just al costat hi havia l’ermita del Sant Sepulcre. L’ermita de Maria Magdalena quedava on ara hi ha un mirador, a mig camí entre el revolt de la paella i Vista Rica. I la de Sant Onofre era al Sud de la darrera, seguint des del mirador la carena avall, abans d’arribar a la carretera actual. L’emblema del monestir era un lleó. El monestir va ser promogut per Violant de Bar (esposa del rei Joan I, el Caçador) i va durar des de 1393 a 1835. La reina Violant va fer venir vuit monjos de Sant Jeroni de Cotalba (Safor, País Valencià), entre els quals hi havia el prior Jaume Yáñez. La reina va obtenir el 1393 l’autorització papal - del papa Climent VII- , i va pagar la construcció del monestir, que va quedar vinculat a la parròquia de Sant Genís dels Agudells. El claustre es va aixecar a iniciativa de la reina Maria de Trastàmara (1401-1458), filla de Ferran d’Antequera. Sant Jeroni (347 - 419), patró de l’ordre dels frares que mantenien el monestir, hom diu que es va fer famós pel lleó agraït que li feia companyia durant el seu primer retir al desert, després que li tragué una punxa d’una pota. També se’l coneix, mab més credibilitat, com l’autor de la versió llatina de la Bíblia (actual) anomenada La Vulgata. Un altre monestir també dedicat al sant és el de La Murta, a Badalona, en relativament bon estat encara avui. Una frase que podria caracteritzar el tarannà del sant era: “La terra produeix només espines i cards, i la seva pols és l’aliment de les serps”. Alguns creuen que els ermitants que vivien a la vall, ja coneguda d’antic com a la Vall d’Hebron, havien estat companys de Sant Jeroni a Terra Santa. L’any 1386 el bisbe va atorgar llicència a un dels ermitans, fra Ponç Astors, per dir missa i disposar d'oratori propi i cementiri. Durante el segle XVII la comunitat trenia 20 monjos. El 1767 cedí enfitèuticamnet gran part de la finca mitjançant cens. El 1808 els soldats francesos saquejaren el monestir. El,1835 fou expropiat per l’Estat. Una llegenda diu que durant les nits de turmenta es pot veure el fantasma d’un frare blanc aguantant una espelma i un llibre d’exorcismes tot i dirigint-se a la Font Tenebrosa (des d’on ara hi ha la gasolinera i abans el monestir). El dimoni que amenaça tot Barcelona surt del broc d’aquesta font.


213. MONESTIR DE SANT MATIES. És regit per les monges jerònimes, junt amb el casal Bellesguard. És un centre religiós per a estades de meditació i exercicis espirituals. És al carrer de Mercè Rodoreda, nº 9, més amunt del cementiri de Sant Gervasi. Tlfn. 93 211 82 40. Extingits els monestirs primigenis dels jerònims de Betlem, l’orde renaixé els segles XIV-XV a Espanya. El 1426, Brígida Terré, amb tres joves més, començà una experiència de vida comunitària. A la mort de Brígida, Catarina Ferré obtingué del Papa Sixte IV, el 19 de juny de 1475, el breu per fundar un monestir de l’ordre de sant Jeroni. Des de llavors, primer a la Pça. del Padró; després –i com a conseqüència de la destrucció del Monestir durant la Setmana Tràgica- al c/ d’ Iradier, a Sarrià; i actualment a Bellesguard, les jerònimes han cantat les divines lloances durant cinc segles a la nostra ciutat. Les campanes del campanar piramidal tenen un so agut i molt musical.


214. MONESTIR DE SANTA MARIA DE JERUSALEM. 932040675. En origen, les monges terciàries franciscanes varen ser les fundadores del convent de Santa Maria de Jerusalem el 1453. Després han estat clarisses (ordre de Santa Clara) les encarregades del convent a diverses ubicacions (plaça de la Gardunya, carrer Muntaner / Roselló). El 1494 s’adopten nítidament les regles de Santa Clara. De 1814 a 1845 la comunitat va estar exclaustrada. El 1858 el convent és destruït. El 1875 recuperen el solar i el venen per edificar un nou convent a Sant Gervasi. El 1909 (setmana tràgica) queda afectat. El 1936 també. El 1970 s’inicia el nou convent a la serra de Margenat (camí de Sarrià a Vallvidrera), a la zona del capdamunt del carrer de Sant Pere Claver. És un edifici gran blanc amb teulades de teules típiques roges. Les dimensions màximes són 70 x 50 m de planta.


215. MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLDONZELLA. Edifici d’estil neogòtic de color força roig (però menys que el monestir de Sant Elies). Situat al carrer del Císter, nº 41. Obra de l’arquitecte Barnardí Martorell i Puig. Pertany a l’ordre del císter (rama femenina). Aquesta comunitat i la de Santa Maria de Valldaura s’originaren el 1237. La primera comunitat s’instal•la en una vall del municipi de Santa Creu de l’Olorda, vora la Torre del Bisbe. Però en varen marxar el 1263, amb el permís del rei En Jaume I. El 1652 (guerra dels segadors) el monestir (a La Creu Coberta, des de 1269) va ser saquejat. Després de molts trasllats, la comunitat, seguint els consells del bisbe Torres i Bages, el 1913 es traslladà a aquest monestir (acabat el 1919), prop però no a tocar, el palau de Bellesguard. Durant la guerra de 1936 va ser ocupat per dedicar-lo a sanatori antituberculós.




216. MONT D’ORSA (= SANT PERE MÀRTIR). Deu derivar més que de cap ós perdut, o d’una muntanya de civada, del mot iber/euskara “ortzea” (=cel). Més que veure-hi óssos o civada el que s’hi pot veure és una gran panoràmica aèria i bona part de cel. La comarca anomenada de la Ribagorça deriva, crec, del mateix mot basc. Per això, optaria per escriure Mont D’Orçà i no “Mont d’Orsa”, si no fos que els antics propietaris de la zona es deien Orsa (segle XII). Podria ser també que aquest cognom també derivés del basc o que prengués el nom de la muntanya i no a l’inrevés. Hi conflueixen els termes municipals de Barcelona (Sarrià), Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Al cim (389 m snm), hi havia una petita fortalesa els segles XVII i XVIII. El 1610 Felipa Pujades i Clarianà havia fet donació d’una finca a la parròquia de Sarrià perquè els frares predicadors dominicans instal•lessin el convent de Santa Caterina a la falda de la muntanya. El 1652, per exemple, el general Motta, fortificà el cim per prevenir atacs castellans. Segons explica el Baró de Maldà (resident a Sant Just), a primers del segle XVIII, i abans, s’hi feia un aplec, el 28 d’abril, força important. Hi acudien gent d’Esplugues, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Cornellà, Molins de Rei, i Sant Boi. Pel matí hi havia un ofici a l’ermita; al migdia, un tec a l’aire lliure; i per la tarda ballaven a la petita explanada del cim. Ja al mateix segle XVIII (1792) la imatge del sant (Sant Pere Màrtir de Verona) va ser traslladada a l’església d’Esplugues. El 1834, en motiu de la primera guerra carlista, s’hi instal•là el primer centre de comunicacions (telegràfiques) entre Barcelona i València, almenys. Sembla ser que també enllaçava amb Sant Pere de Romaní (sobre Molins de Rei) i cap a Lleida. El 1848 en tenia cura l’enginyer J.M. Mathér. Les revoltes populars de 1856 varen destruir la torre telegràfica. Ara el cim és un centre de comunicacions marítimes de la Compañía Telefónica Nacional de España. La primera antena repetidora de televisió s’hi instal•là el 1959. Les invasions militars (francesos, el 1697 i el 1808; borbons i àustries a la guerra de successió, el 1706 i 1714; carlins, al segle XIX; nacionals, el 1939) han tingut sempre molt en compte aquest cim. Abans de penetrar a la ciutat, han ocupat sempre aquest cim. És curiós el petit accident que va passar al cim la nit del 24 de setembre de 1808. Una centella va encendre el polvorí dels soldats francesos. Se’n varen salvar molts, -només en van morir 84 -. tot i que la imatge del sant havia estat traslladada a la vora, a Can Fatjó. El 1920, l’arquitecte Rubió i Bellvé, l’arquitecte Tomàs Brull i l’enginyer i arquitecte Fèlix Cardellach, projectaren la restauració de l’ermita, un funicular per arribar-hi, i un restaurant per dinar-hi. El funicular havia d’enllaçar el convent de santa Catarina (després restaurant de la Font del Lleó) amb el cim. Hagués tingut un recorregut de 410 m. El 1928 els dominics del convent de Santa Catarina (on després va haver-hi el restaurant de la Font del Lleó, propietat de Joan Balet) van posar la primera pedra (o la baronessa de Güell) d’una nova ermita ubicada al mateix cim. Però la guerra i d’altres salvatjades van anar derruint l’edifici. Jo de petit hi havia anat a jugar, cap el 1966. Recentment s’han posat a la vista i accés del públic les plataformes que suportaven les bateries antiaèrees situades molt a prop del cim, a la carena de Finestrelles (al S).

217. MONTBAU*. Barri que s’estén per sobre la Ronda de Dalt, entre l’hospital del Vall d’Hebron i els Llars Mundet.

218. MUNTANYA DEL NOTARI*. Queda entre el Forat del Vent i el cementiri d’Horta. El cim principal de la serra, que baixa cap al Sud, és 1 261 m snm. Al peu del SE hi ha el desviament de la carretera a Cerdanyola o al cementiri de Collserola (i Montcada).

219. MUNTANYA PELADA (Coll del Portell). És a la carena de Sant Pere Màrtir. La solana de llevant és especialment rocosa i abrupta. Fa olor de ferro i de sofre, especialment quan ha de ploure. És un indret molt interessant per les falgueres estranyes que hi creixen.

220. MUNTANYA PELADA (Turó del Carmel)*


221. OBSERVATORI FABRA. Inaugurat el 1904 pel rei Alfons XIII. Construït per l’arquitecte Domènec Estapé, amb el mecenatge del marquès d’Alella (Camil Fabra i Puig) i una petita aportació (20%) de la diputació de Barcelona. La idea la va tenir Eduard Fontseré i Riba, i la direcció rau en la RACAB (reial acadèmia de les ciències i les arts de Barcelona). El 1890 s’havia pensat construir-lo al cim del Tibidabo. El primer director de l’observatori actual, a partir de 1902, en va ser en Josep Comas i Solà. Té tres funcions principals: descobriment d’asteroides, registre sismològic i estació meteorològica. És a 423 m sobre el nivell del mar. S’hi accedeix des de la carretera al Tibidabo (una mica més avall del pas sota el funicular), per un vial asfaltat envers el Sud. O pel caminet que hi puja des de la pista que, del pont del funicular del Tibidabo va cap al Ideal Pavillon. De mitjans de juny a primers de setembre, s’hi celebren vetllades científiques i gastronòmiques (tel. Reserva: 902 11 12 30).

222. PALAU DE LES HEURES*. Vegi’s Heures.

223. PARC CERVANTES. Té unes 9 Ha i hi ha unes 200 varietats de rosers diferents. És entre el capdamunt de la diagonal i la carretera d’Esplugues. Hi ha espais de gespa i camins amples per a practicar esport lliurament.

224. PAS DEL REI*. És un collet que hi ha entre els turons de Valldaura i de Magarola, just al centre de la capçalera de la Vall de Sant Cebrià. Alguns mapes el situen a la part de ponent de la capçalera, per on un ramal de la pista que ve del revolt de la paella es dirigeix cap a la vall de Sant Medir.

225. PEDRA DELS SACRIFICIS. Situada al Coll de la Mola. És interessant com a record d’una religió prehistòrica perduda. S’hi sacrificaven petits animals la sang dels quals vessada en petites concavitats devia proporcionar alguna profecia o remei espiritual. S’hi arriba, si els troncs caiguts de la nevada passada ho permeten, des de la carretera del Coll de la Mola al Tibidabo, fent uns 30 m amunt i agafant el sender GR-92 que puja a la dreta fins un petit replà a 15 m. D’allí cal seguir 20 m en direcció NNW planejant per entre la boscúria fins a arribar al replà on hi ha la pedra, que fa 1.5 x 0.7 x 0,8 m aproximadament.

226. PEDRALBES. Vegi’s Monestir de Pedralbes. El barri va passar en temps de l’alcalde Maragall al districte de Les Corts, per tal de dividir una mica les forces polítiques del partit de la oposició als socialistes. Tampoc calia, ja que després es va aprovar la carta de la ciutat en la qual es deixava un marge de maniobra política trivial als districtes. L’alcalde Clos, després, va retornar almenys la zona del monestir al districte de Sarrià. A l’edat mitjana, el batlle de Sarrià era escollit per l’abadessa del monestir, des que el monestir va cedir Sant Pere de Premià a Barcelona a canvi de tenir Sarrià al seu càrrec.

227. PENITENTS. Barri i monestir. Els penitents del Pare Palau. Segons algunes fonts, el monestir quedava al capdavall del carrer dels Penitents, tocant al passeig de la Vall d’Hebron, immediatament al Nord del que ara és el Camp de l’Àliga, i al final del carrer de Tizià. Cap el 1860 s’hi van instal•lar uns sis ermitans. Sis anys més tard començaren la publicació de la revista religiosa: “El ermitaño”. Ara, on hi havia el monestir, hi ha un hospital solàrium, que va establir-se en temps de la segona república com a clínica nudista. El projecte va durar ben poc i ara és una clínica/residència geriàtrica. L’ordre dels penitents va ser establida el 1221 per Sant Francesc d’Assís, amb el suport del cardenal Hugolino (després papa Gregori IX). Era oberta a casats i solters dels dos sexes. La parròquia de la zona és la del Sant Crist Salvador (dels Penitents), i queda ubicada just per sobre la Ronda i per sota el carrer de Nazaret. El barri és per sobre la Ronda de Dalt entre la carretera de l’Arrabassada i el Carrer Tizià o en sentit més ampli fins a la CDLA. I en sentit més ampli encara, fins el mateix Turó dels Penitents, essent el barri superior a la CDLA anomenat per alguns el Barri de les Roses.

228. PINEDA. La Pineda. Zona sota el Peu del Funicular de Vallvidrera, al vessant dret del Torrent de l’Escorxador. El nom li devia venir de l’antic propietari en Pineda.

229. PINS D’EN PERE GIL. Franja de Pins Pinyers al solell del Turó del Mont, només una mica per sota el tram recte de la carretera, a llevant del camí de la Budellera. Podrien haver estats plantatas per Pere Gil i Estalella (1551-1622), jesuïta rector del col•legi de Betlem (a les Rambles de Barcelona) i famós geògraf autor de la Geografia Natural de Catalunya (1600) i traductor al català del llibre de capçalera dels jesuïtes, el de Thomas Kempis.

230. PLA DE LA GUINEUETA*. Al barri de Canyelles esplanada de la Riera de Sant Andreu per sobre el passeig de Valldaura (i la Ronda de Dalt), al peu de la carretera alta de Roquetes. A l’est de la plaça Karl Marx.

231. PLA DELS MADUIXERS. Final de la CDLA antiga, al capdamunt del carrer Manuel Arnús, al fondal del Torrent del Maduixer o de Can Gomis.

232. PLAÇA DE LES BRUIXES. No devia pas ser on la marquen tots els mapes sinó una mica més amunt i a ponent de la plaça Mireia.

233. PLAÇA MIREIA. És al capdamunt del carrer Pau Vergós, a Esplugues. S’hi troben els límits dels termes d’Esplugues i de Sant Just. Pel voltant hi ha la Font de la Mandra, el bar el mirador de Sant Pere Màrtir i la zona de picnic les Tres Talaies. És una plaça en forma de caragol (de perfil) de 60 x 35 m.

234. POBLE NOU (de Sarrià). Barri dels voltants del carrer dels Carròs per sobre el Peu del funicular, al vessant esquerra del Torrent dels Arcs.

235. PRUNERES D’EN BOVER. El Dr. Bover va fer plantar moltes pruneres a la carena del Turó d’En Martí (vora Can Baldiró) i també a la franja sota la carretera, gairebé des del funicular fins l’hotel Vallvidrera.

236. PUIG AGUILAR. Cim del Tibidabo, almenys el més a ponent. Equívocament se’n deia també el Turó d’en Corts (vora el coll de l’Espinagosa).

237. PUIG DE LA MOLA. Cim del Tibidabo, el de més a llevant. La Mola era una masia que quedava on ara hi ha un mirador (de la font Groga).

238. PUIG DE MARROBÍ (=Turó del Temple o Turó de la Torre). 268 m snm. Queda al SSW de la plaça Mireia És al terme d’Esplugues i al capdamunt de la ciutat diagonal. És mig urbanitzat.

239. QUARTERS DEL BRUC. Els terrenys varen ser donats pels Buxó al rei Alfons XIII perquè hi fes els quarter militar. L’obra té un cert estil bàvar. L’ajuntament de Barcelona ha decidit quedar-se el quarter però el ministeri de defensa no té perquè acatar aquesta decisió. De moment s’ha obert al públic la biblioteca interna (amb 60.000 exemplars). Durant un temps venien mapes de l’exèrcit.

240. RAICITAS. “Las raicitas”. Drecera entre el coll al peu i a llevant del Turó Castanyer i la bifurcació de la pista a Cal Borni o al Ideal Pavillon. Es coneix així entre els ciclistes.

241. REVOLT DE LA PAELLA. Tombant molt pronunciat a la carretera de l’Arrabassada pujant d’Horta al Tibidabo, entre les capçaleres dels torrents de Generet i de la Llet. De la part externa surt una pista al centre d’acollida d’animals i que segueix fons a Sant Medir.

242. RONDA DE DALT (B-20)
243. Projectada des de feia molts anys, es va enllestir just abans dels Jocs Olímpics de 1992, essent alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i Mira, i president del govern d’Espanya, Felipe González Márquez.

244. ROQUETES. Barri al peu del Turó de Roquetes, més enllà o a llevant del de Canyelles.

245. SANT CRIST SALVADOR (DELS PENITENTS). És la parròquia del barri dels Penitents. Al començament de la carretera de l’Arrabassada vora la Ronda de Dalt. Queda ubicada l’església al Torrent de les Arenes. Hi ha un “humilladero” curiós a la banda de dalt de la placeta. És de difícil accés o almenys complicat des de la Ronda, entre els carrers de Nazaret i Jericó.

246. SANT GENÍS DELS AGUDELLS. Antic terme de Cercerol. Església romànica de l’any 931, ampliada el segle XIII ja a l’estil gòtic (nau central). L’àbsida és del segle XVIII. Era punt d’ abastiment d’aigües para Barcelona (Mina de Collserola). Aplec el 26 de setembre

247. SANT GERVASI DE CASSOLES. Va ser agregat a Barcelona el 1897. Era entre Sarrià i Gràcia i Horta. La capella del 987 estava dedicada a Sant Gervasi i a Sant Protasi (màrtirs bessons) i era on hi ha ara l’església de la Bonanova, enmig de cases disperses i una bòvila. Fins el segle XVIII, hi havia només masies enmig de camps d’ordi, blat i mill. A la CDLA, el terme comença al Turó de Bellesguard i acaba al pont del funicular del Tibidabo. Al finals de segle XX el barri s’ha afegit a Sarrià, mentre que Pedralbes ha estat exclòs.

248. SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON. Només en queden les runes a la banda da dalt de la gasolinera de la pujada de l’Arrabassada. L’edifici principal era on és ara la gasolinera. L’annexa de dalt corresponia a l’hostatgeria. Just al costat hi havia l’ermita del Sant Sepulcre. L’ermita de Maria Magdalena quedava on ara hi ha un mirador, a mig camí entre el revolt de la paella i Vista Rica. I la de Sant Onofre era al Sud de la darrera, seguint la carena avall, abans d’arribar a la carretera actual. L’emblema del monestir era un lleó. El monestir va ser promogut per Violant de Bar (esposa del rei Joan I, el Caçador) i va durar des de 1393 a 1835. Sant Jeroni (347-419), patró de l’ordre dels frares que mantenien el monestir, es va fer famós pel lleó agraït que li feia companyia durant el seu primer retir al desert, després que li tragué una punxa d’una pota. També se’l coneix com l’autor de la versió llatina de la Bíblia (actual) anomenada la Vulgata. Un altre monestir també dedicat al sant és el de La Murta, a Badalona, en bon estat encara avui. Una frase que podria caracteritzar el tarannà del sant era: “La terra produeix només espines i cards, i la seva pols és l’aliment de les serps”. Una llegenda diu que durant les nits de turmenta es pot veure el fantasma d’un frare blanc aguantant una espelma i un llibre d’exorcismes tot i dirigint-se a la Font Tenebrosa (des d’on ara hi ha la gasolinera i abans hi havia el monestir). El dimoni que amenaça tot Barcelona surt del broc d’aquesta font.

249. SANT PERE MÀRTIR. És el cim principal de la part del SW de la serralada de la solana de Collserola (389 m snm). També conegut com a Mont d’Orsà. Deu derivar més que de cap ós perdut, o d’una muntanya de civada, del mot iber/euskara “ortze” (=cel). Més que veure-hi óssos o civada el que s’hi pot veure és una gran panoràmica aèria i bona part de cel. La comarca anomenada de la Ribagorça deriva, crec, del mateix mot basc. Per això opto per escriure Mont D’Orsà i no “Mont d’Orsa”. Podria ser que també derivés de l’antic propietari, en Ossa o Orsa (segle XI). Hi havia una petita fortalesa els segles XVII i XVIII, a més de l’ermita edificada pels pares predicadors dominics del convent de Santa Catarina en la finca cedida per Felipa Pujades i Clariana el 1610 per a ells. El 1652 (Guerra dels Segadors), el general Motta, fortificà el cim per prevenir atacs castellans. Segons explica el Baró de Maldà, a primers del segle XVIII, i abans, s’hi feia un aplec, el 28 d’abril, força important. Hi acudien gent d’Esplugues, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Cornellà, Molins de Rei, i Sant Boi. Pel matí hi havia un ofici a l’ermita, pel migdia un tec a l’aire lliure; i per la tarda ballaven a la petita explanada del cim. Ja al mateix segle XVIII (1792) la imatge del sant (Sant Pere Màrtir de Verona) va ser traslladada a l’església d’Esplugues. El 1834, en motiu de la primera guerra carlista, s’hi instal•là el primer centre de comunicacions (telegràfiques). El 1848 ja devia enllaçar amb Molins de Rei (Sant Pere de Romaní) i Martorell per arribar fins a Lleida, i per altra banda, amb València, segons el projecte de l’enginyer José M. Mathé. El 1856 la torre va ser molt malmesa en el transcurs d’una revolta. Ara és centre de comunicacions marítimes de la Compañía Telefónica Nacional de España. Les invasions militars (francesos, el 1697 i el 1808; borbons i aùstries a la guerra de successió, el 1706 i 1714; carlins, al segle XIX; nacionals franquistes, el 1939) han tingut sempre molt en compte aquest cim. Com per rememorar la presa de les tropes franquistes, el 24-25 de gener de 2009 (70 anys més tard) hi hagué una gran ventada per les zones que s’albiren des d’aquest cim, i que mai havia estat vista ni per la gent centenària. Abans de penetrar a la ciutat, els militars han ocupat sempre aquest cim. És curiós el petit accident que va passar al cim la nit del 24 de setembre de 1808. Una centella va encendre el polvorí dels soldats francesos. Se’n varen salvar molts, -però en van morir 84 -. La imatge del sant havia estat traslladada una mica lluny, a Can Fatjó, per protegri-la. El 1926, l’arquitecte Rubió i Bellvé, l’arquitecte Tomàs Brull i l’enginyer i arquitecte Fèlix Cardellach, projectaren la restauració de l’ermita, un funicular per arribar-hi, i un restaurant per dinar-hi. El funicular havia d’enllaçar el convent de santa Catarina (després restaurant de la Font del Lleó) amb el cim. Hagués tingut un recorregut de 410 m. El 1928 els dominics del convent de Santa Catarina (ubicat on després va haver-hi el restaurant de la Font del Lleó, propietat de Joan Balet) varen posar la primera pedra (amb l’ajuda de la baronessa de Güell) d’una nova ermita. Però la guerra i d’altres salvatjades van anar derruint l’edifici i el projecte no s’ha dut a terme, ja que seria incompatible amb la presència de l’estació de tele-comunicacions (marítimes sempre; i des de 1960 a 1992, de televisió). A finals de 2008 s’ha obert l’accés a les bases de les defenses antiaèrees republicanes ubicades molt a prop del cim, en direcció SSW. S’hi accedeix des del final de la carretereta asfaltada que puja al cim. Sembla ser que hi havia dos o tres canons de 20 mm Oerlikon (de fabricació suïssa), d’una efectivitat limitada als avions (petits) que s’apropessin molt. Però ocasionalment hi havia hagut canons pesats, el soroll dels quals feia joc amb els del Carmel.

El sant dominic (1205-1252), Pere Màrtir de Verona, inquisidor de la Lombardia, no va tenir sort en les seves prèdiques contra els càtars. En una emboscada el van matar i partir en dos de dalt a baix. De petit, ja va donar mostres de la seva convicció catòlica. Criat en una família de càtars (=patarini), ja recitava el credo catòlic quan li preguntaven pels avenços en els seus estudis. Quan el seu oncle li replicava que Déu no pot ser també el creador del mal, ell li responia que qui no creia en aquesta primera frase del credo, o que Déu era el creador absolut, no tindria part en la salvació eterna. Als 16 anys, rebé l’hàbit blanc de mans del mateix fundador, Sant Domènec. De seguida, a més de destacar pels seus abusos penitencials, ja va descollar com a fogós predicador per les regions del centre i nord d’Itàlia. Un cop, al confessar un jove que havia etzibat una puntada de peu a la mare, d’edat avançada, li mencionà la frase evangèlica que proposa tallar-se un membre abans que seguir escandalitzant-se’n. El jove s’ho va prendre al peu de la lletra i es va tallar el peu. Commogut el sant per la convicció del jove, li va curar el peu tot fent-hi la senyal de la santa creu. Més tard, al sant se’l va acusar de mantenir, al convent, relacions particulars amb tres verges. Eren Santa Catarina, Santa Agnès i Santa Cecília, que se li apareixien i amb les qui conversava. Com a càstig, se’l va desterrar a un monestir a Ancona. Al final, però, se li va reconèixer la bona fe, i el mateix Papa Gregori IX el restituí i l’anomenà inquisidor general, el 1232. Seguí predicant a la zona entre Roma i Milà i amb força d’èxit, tant pel que fa a la conversió dels heretges com a la realització de miracles. A un home que fingia estar molt malalt, el va veure venir i li va dir que si allò era una farsa, Déu el tractaria com es mereixia. I al cap de poc va haver de socórrer al farsant pels dolor irresistibles que patia, ara sí, de veritat. En una altra ocasió, va fer que un núvol refresqués la ciutat de Milà, a petició dels qui el reptaven, almenys mentre durà la discussió amb ell. Enviat pel Papa Innocenci IV a inspeccionar la secta dels servites, en va treure una impressió favorable, que li va valer la confiança, major encara, a partir de 1243. El 1251 convocà el sínode de Cremona. Això li va valdre l’enemistat creixent dels patarini, els quals encarregaren a Tomàs Guissano que pagués 40 lliures a Piero Balsamon i a Aubert Porro perquè el matessin. El diumenge de rams (24 de març) de 1252, va anunciar al sermó que ja sabia que tenien projectat matar-lo. Va pronosticar, però, que després de mort faria encara més contra els heretges que no pas en vida. El dia 6 d’abril, al bosc prop de Barsalina, entre Como i Milà, fou assaltat, pels seus executors que duien destral i punyal en ma. Ell seguia resant el Credo, i fins va escriure amb el dit xop de sang el mot “credo”. El seu acompanyant va resultar també fatalment ferit. Sant Pere de Verona va ser enterrat a l’església de Sant Eustorgi, a Milà. Va ser canonitzat el 25 de març de 1523 per Innocenci IV. Sant Pere Màrtir de Verona se celebra el 29 d’abril.
250. SANT VICENÇ DE SARRIÀ. Església parroquial situada entre la plaça de Sarrià (abans del Duc de Gandia) i la del Roser i entre el carrer major, l’avinguda de la Reina Elisenda de Montcada i el Clos de Sant Francesc. Hi ha murals del pintor Obiols (pare del polític socialista), És d’estil neoclàssic i obra a finals del segle XVIII de l’arquietcte Mas (que té un carreró dedicat darrera l’església i que neix del cercat de Sant Francesc. Té un sol campanar (acabat el 1818). Això és degut a que una llei antiga obligava a pagar impostos a l’estat un cop acabada l’obra. I l’obra evidentment està per acabar.

251. SARRIÀ. Bona part de la CDLA clàssica (delmirador dels xiprers al Pla del Maduixers) queda a l’antic terme del municipi de Sarrià, dissolt el 4 de novembre de 1921, i annexionat al de Barcelona, per ordre ministerial del govern de l’estat espanyol. De Bellesguard al Pla del Maduixer, la CDLA és a Sant Gervasi (abans poble independent i ara adscrit a Barcelona, al districte de Sarrià). Poc queda ja a Sarrià del “bosc atapeït” que era antigament i per on li ve el nom que encara ara en basc té aquest significat. “Sirrianus”, d’on els”erudits” diuen que ve el nom de Sarrià, seria només una redundància llatinitzada o “lloc on hi ha un bosc atapeït”. O potser tinguin raó els erudits ii derivi d’un tal Syrius. En tot cas, el nucli de població era sobre l’actual església parroquial on hi passa l’avinguda de la reina Elisenda, entre el temple i el mercat. També hi ha una nissaga de la noblesa, la dels Sarrià, que es remunta només al segle XII. L’explosió demogràfica (de 4.000 a 100.000 habitants en els darrers cent anys), les èpoques de carestia de combustible (com la guerra civil), i els incendis a la muntanya han fet que quedin pocs boscos. Alguns racons de la finca del marquès de Sentmenat ens poden donar una idea de com devia ser el paisatge natural sense urbanitzar. Els més feréstecs són els de la part alta de la finca, vora el revolt de la carretera a Vallvidrera. La part més occidental del parc del Castell de l’Oreneta, la baga entre la Vil•la Paula i el Torrent dels Arcs, la fondalada a ponent de la drecera de Vallvidrera (Torrent de Can Canut); o, ja fora Sarrià i al districte d’Horta, els costers al voltant de Cal Borni (torrent de la Tenebrosa) donen també encara la sensació de bosc atapeït.
En temps del pleistocè, Pedralbes (Can Balet) i Sant Gervasi (carrer de Carrençà nº 7) eren habitats almenys per mamuts i hipopòtams. Restes prehistòriques humanes se n’han trobades al carrer de Muntaner 430 (3500 a. C), i a l’avinguda de la Reina Elisenda. Hi havia poblats ibèrics al Putget, al turó de Monterols, a Sant Pere Màrtir, a Can Batllori (entre Numància, Carabela la Niña, i Carabela Santa María). I s’han trobat restes romanes a Can Batllori, a Can Gomis, al desert de Sarrià, al monestir de Pedralbes, a l’illa entre els carrers de Vico, Rasset i Freixas (vora la Via Augusta), a sota l’església parroquial de Sarrià, i al carrer major de Sarrià, al Putget, i sota el monestir de Santa Maria de Valldonzella. Hi havia una via romana que de Santa Eulàlia de Vilapicina (al peu del turó de la Peira) anava cap al carrer de Dante, passeig de la Mare de Déu del Coll, riera de Vallcarca, i Can Gomis. D’allí anava pel carrer de Romà Macaya, creuava l’avinguda del Tibidabo i seguia pels carrers de Quatrecamins i Planella. Creuava les actuals vies del tren i els carrers d’Anglí i Margenat per anar a parar al carrer de Graus. D’allí seguia pel carrer major de Sarrià fins a trobar Can Foix (carrer del Padró de la Creu) i a l’avinguda Foix. D’allí seguia pel camí fondo (Domínguez Miralles) i el de “Pons i Serra”. Després seguia Montevideo i passava per alt el monestir de Pedralbes. Agafava l’avinguda Pearson i el carrer Joan d’Alòs i enfilava el camí de Finestrelles fins el Coll de Finestrelles. Una altra via romana unia Sarrià amb Sant Cugat. Passava per Can Gomis i la vall dels Penitents fins Vistarica. Baixava a Sant Cugat per la Floresta (Can Cases, Creu d’en Blau, Turó del Soldat). Una altra via pujava des de Can Batllori (antiga clínica del ginecòleg Conill) pel passeig de Dom Bosco, major de Sarrià i desert. Seguia per Vidal i Quadres i avinguda de Vallvidrera. Al Peu del Funicular seguia la drecera de Vallvidrera amunt. Seguia pel carrer Mont d’Orsà i el collet de la Vinyassa. D’allí a Can Cuyàs i, carenejant, fins a Santa Creu d’Olorda. D’allí continuava fins a Castellciuró i Molins de Rei.
L’any 985 Almansor fa una ràtzia des de Córdova que arribà a Sarrià el 987. Abans, la parròquia depenia del monestir de Sant Cugat.
El 1046, el comte Ramon Berenguer I (el vell) donà a la catedral de Barcelona la parròquia de Sarrià. El 1334, l’abadessa (reina vídua de Jaume II) pren possessió de Pedralbes i dels drets de la catedral de Barcelona sobre la parròquia de Sarrià. Prèviament, hi havia hagut un bescanvi amb els drets de l’abadessa sobre Sant Pere de Premià. O sigui, Premià per Sarrià. Ella seria qui nomenava el batlle de Sarrià en endavant. Només els assumptes jurídics quedaren en mans del veguer de Barcelona. Per si de cas, però, el monestir tenia una petita presó. Els consellers de Sarrià tenien tres manaments: posar pau entre els veïns, mirar que no manquessin les coses essencials a la vila, i defensar els privilegis front a les autoritats superiors, com ara el veguer de Barcelona, l’abadessa o el rei. Les decisions a l’edat mitjana es prenien en consell general, i democràticament, entre els homes caps de família. Els consellers eren només delegats o representants executors de la voluntat popular. Moltes decisions giraven en torn els preus del vi i la carn, dels permisos pel bestiar, i del nombre i sou que havien de tenir els soldats enviats a alguna guerra. Hi havia el càrrec de conseller en cap, i el de clavaire o tresorer. També hi havia una espècie de sometent, o sagramental, encarregat de posar ordre. Per exemple, els sagramentals de Sarrià, les Corts, i Sant Gervasi, havien de defensar el monestir de Pedralbes en cas de necessitat. Felip V derrogà tots els procediments democràtics a la vila i els usos antics. El 1836 se segregà el terme de Les corts de Sarrià del nucli principal. Una dita anticultural de les que s’atribueixen els pobles a sí mateixos diu que: “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell; Barcelona, uns embusteros, i Sarrià, la flor del rei”. Però, per dur la contrària a aquest chauvinisme, els de Vallvidrera deien: “A Sarrià, no s’hi pot anar, et donen pel cul, i en acabat te la dan mamar”. A la qual cosa, els de Sarrià, replicaven. “Sí, i a Vallvidrera neva a rotllanes”.


252. SERRA D’EN MARGENAT. Va des de sota l’Ideal Pavillon fins la pedrera de sobre el monestir blanc de Santa Maria de Jerusalem.

253. SERRA DE CAN VILANA, Va des dels Escolapis a la CDLA (turó de la Font del Bou). Una versió alternativa allargaria la serra fins el turó del pirulí (Torre Foster). I una altra situaria aquesta serra entre Vallvidrera de Dalt i el Tibidabo. Les dues darreres versions coincidirien en situar el pirulí al Turó de Vilana (conegut també com a Turó d’Artigues).

254. SERRA DELS AGUDELLS*. Sembla ser que el nom ve dels antics propietaris, comtes d’Agudells, la traça dels quals s’ha esborrat dels arxius de la noblesa actual. La serra és al capdamunt de la vall de Sant Genís, o millor dit, entre aquesta, la de Sant Medir i la de Fondenills. Sembla ser que el turó principal és el de Santa Maria. Al Nord té el de Sant Cebrià. El turonet de llevant queda innominat. Malgrat això, hi ha la versió de nominar com a Turó de la Font Groga al turó principal dels Agudells, enlloc de situar el Turó de la Font Groga a ponent de Vista Rica i poc per sobre la recta de la carretera entre Vistarica i la bifurcació a Sant Cugat o al Tibidabo.

255. SOCARRADA*. La Socarrada. Solell del Turó d’en Segarra, especialment les cares del SW o vessants del Torrent de Santgenís.

256. SOT DEL BARNÍS*. Clotada de la vall del Torrent de Canyelles, per sobre la Ronda de Dalt, una mica a ponent de la vall principal. Va a parar al Sud del Turó Valent.

257. TEIXONERA*. La Teixonera. És el peu de la baga del Turó d’en Falcó, tocant al Torrent de Besora.

258. TIBIDABO. 518 m snm. És el cim més alt de tot el massís de Collserola. El Puig de la Mola és el cim o la zona del cim més propera a l’hotel la Florida. Collserola seria la collada entre Vista-Rica i la bifurcació de la carretera a Sant Cugat o al Tibidabo. La Pedra dels Sacrificis, ubicada just sobre la bifurcació, dins el bosc ara, donaria nom al coll o al cim (S’Erola). El nom de Tibidabo era ja conegut abans (1815) de la visita de Dom Bosco el maig de 1886, qui en el seu viatge darrer des de Türí a Barcelona, al tren, sentia una veu interior que es repetia, amb l’escena de la temptació del diable a Jesús i la promesa que el diable “li daria” tot el món als seus peus. Així que, havent pujat al cim i veient part del món als seus peus, no dubtà en batejar-lo com a Tibi Dabo (et donaré) i donar instruccions perquè s’hi construís un temple (primer ermita) dedicat al Sagrat Cor de Jesús. En temps dels romans el cim s’anomenava Petra Aquilae. Segurament el nom de Tibidabo el devia promocionar els frares del monestir de Sant Jeroni. A finals del segle XIX, el Dr. Salvador Andreu (1841-1928) va promocionar el cim urbanitzant-lo i instaurant-hi el petit parc d’atraccions i els jardins. El 1886 es va donar a Dom Bosco la parcel•la del cim perquè hi construís un oratori. El 1902 es va posar la primera pedra del gran temple (projectat per l’arquitecte Sagnier) i que es va acabar el 1962. Val molt la pena pujar amb l’ascensor (de pago) fins una petita terrassa al peu de la imatge de Jesús, a 575 m snm, ja que domina una panoràmica fantàstica.
http://www.templotibidabo.org/
El parc d’atraccions del cim és un món apart. http://www.ciao.es/Parque_de_Atracciones_Tibidabo_Barcelona__Opinion_1022535



259. TORREBARÓ. Barri que s’estén als peus del Castell de Torre Baró, cap al Nord, fins la Meridiana. Un personatge molt conegut al barri és El Vaquilla. Hi ha habitatges humils (a la part superior) i petits gratacels a la part inferior. Mercat ambulant els divendres. El barri es va construir entre 1950 i 1970 amb l’esforç dels aleshores coneguts com a immigrants de classe social baixa.










TORRENTS, BARRANCS I RIERES



Deien que al vessant de Collserola que dóna a mar, hi ha una vall seca i una molla (rica en aigua). No és ben bé així, però sí que hi ha alternances. Com a màxim, n’hi ha dos de seques o d’humides seguides. Repeteixen, per exemple, la Vall de Sant Jeroni i la de Cal Borni, o la de Bellesguard i la del Bou, entre les d’aigua. I entre les seques, repeteixen només les molt petites. Potser les rieres o torrents més cabalosos són el de Vallcarca, i el dels Arcs. Només alguns anys és generós també el de Bellesguard (qui sap si per escapaments de la canonada de la CDLA). Hi ha unes 110 mines declarades a la zona de la CDLA antiga (entre el Mirador dels Xiprers i el Turó de Collserola) a Barcelona. I 44 a l’antic terme de Sarrià. També una dita de Sarrià és que: “A Sarrià: vents, torrents i convents”.


260. TORRENT DELS AGUDELLS*. Dels dos torrents que discorren junts pel fons de la vall del barri de Sant Genís dels Agudells, el T. dels Agudells és el de més al Sud (per sota el carrer del Lledoner), segons un mapa municipal de torrents del segle XIX, mentre que el T. de Sant Genís és el de més al Nord (avinguda del Jordà). El T. dels Agudells recull les aigües de la Font del Bacallà i de Cal Borni. Però seria millor per evitar dubtes, ja que també al Torrent de Sant Genís i amb més raó se’l coneixia com a T. dels Agudells, reservar el nom de Torrent de Besora al T. que recull les aigües de la Font del Bacallà.

261. TORRENT DE CA L’ ALMIRALL. És un ramal a ponent del de Bellesguard, segons la majoria de mapes. La vall és estreta i baixa des d’uns 100 m a ponent de la caseta dels bombers cap a la CDLA en direcció SW. A mitja baixada el fondal s’emboscúria i hi apareix un cingle d’esquist negre guarnit de gladiols abans d’uns Eucaliptus que hi ha més avall. Sota la CDLA ja no és tant feréstec. Va a juntar-se amb la vall principal de Bellesguard just al capdamunt de la nova urbanització Torre Vilana el Nou Horitzó de Barcelona. Hi ha una certa controvèrsia sobre la ubicació d’aquest torrent el nom del qual ve de la Casa Almirall, situada a la carena prop del Coll del Casadet, més a prop del Torrent de Betlem que no pas del ramal principal del de Bellesguard o del de Can Almirall. La denominació ve del fet de tenir-hi els propietaris una vinya en aquesta coma. Valentí Almirall era adroguer de Barcelona i comprà la part superior de la finca de l’Esperança a Francisco Camps el 1812.

262. RIERA APIERA. Vegi’s Torrent del Neguit.

263. TORRENT DE L’ARC (=Torrent dels Arcs). Potser cal pronunciar-ho a l’occitana, és a dir, amb “ç”, si és que es refereix a que hi havia un gran Arç (Crataegus monogyna o bé Prunus spinosa, o bé ja, si fos herència àrab, Juniperus oxycedrus). La hipòtesi defensada amb més ímpetu, però, és la dels arcs d’obra que sembla hi havien sota la Casa de l’Àngel, ja al tram més avall de l’actual Peu del Funicular, i per sobre dels quals la carretera creuava el torrent. De la zona del Peu del Funicular (Ca la Sivina i Cal Canut) en avall, especialment després de rebre el Torrent d’en Pere Gil, el Torrent de l’Arc prenia també el nom de Riera de l’Escorxador. Més avall de l’escorxador (situat per sobre el carrer del General Vives) prenia el nom de Torrent de Can Gardenyes (pel nom de la finca que van comprar els jesuïtes). I més avall de la casa de la Dolors Montserdà, on per cert hi havia també uns arcs grans a la torrentada, prenia el nom de Torrent de Sant Joan. Just per sota el passeig de la Bonanova se’l coneixia com a Torrent de Can Fontanelles o per T. de l’Hort de la Vila (més avall d’aquet carrer). Després, s’ajuntava amb la Riera de Pomaret més avall del que ara és la Clínica Corachán, per formar la Riera de Magòria. Deien que el Torrent dels Arcs naixia sota el Coll de l’Espinagosa. Jo diria que ho feia sota el de la Vinyassa (normalment conegut com a plaça del Pi, tot i que la darrera nevada el 28 de febrer del 2005 la va deixar orfe). El ramal que neix exactament a sota el coll de l’Espinagosa no és el que duu més aigua quan plou o dies després de ploure. Per altra banda, aquest passa pels antics terrenys d’en Bosc. I ja que el torrent principal, del Peu del Funicular en amunt, també s’anomenava d’en Bosc (o del Bosc), potser caldrà reservar el nom de Torrent del Bosc (recollit amb dubtes per diversos estudis) al segon ramal, i deixar el nom de Torrent de l’Arc al primer ramal, o de més al Nord. El tercer ramal seria el Torrent del Salt del Boc (que potser caldria pronunciar també a l’occitana). El quart ramal seria el del Torrent dels Frares. Aquests dos darrers conflueixen a la zona de la Font del Llop. I ambdós es bifurquen una mica en llur capçalera, i són una mica sinuosos. El cinquè ramal seria el del Torrent de Can Lleó (que alguns interpreten equivalent a Can Lledó (finca situada al Desert de Sarrià i que s’alimentava de l’aigua d’aquesta zona). Però amb més probabilitat deu referir-se a la casa situada en un replà carena amunt, just per sobre la drecera entre Vil•la Paula i el Turó de la Immaculada. El grup de cases a la CDLA ubicades en aquesta fondalada (del Torrent de Can Lleó) es deia de la Madre Divina (per ser-ne aquesta congregació la propietària, cap el 1900). De Can Lleó només en queden runes, a la carena. Era a la partió entre les finques de la Madre Divina, de La Misley (fondalada del Torrent dels Frares, a la CDLA) i d’Arturo Barceló (a la solana). La vídua Misley es deia Louise Armand de Bernabé. Abans de confluir el Torrent de l’Arc amb d’altres de més enllà, de Can Canut i Ca la Sivina, ja al vessant esquerra o NW, abans d’aquelles finques, es troba un clot sec. Ja que el propietari n’era en Cuyàs, podríem anomenar-lo Clot d’en Cuyàs. Alguns veïns, però, el coneixien com els volts de Can Bigorra. El sisè ramal era molt important per les seves aigües. La mina del Canut alimentava diverses finques del poble. Entre el Torrent del Canut (6) i el de la Sivina (7) puja la drecera cap a Vallvidrera. Finalment, el vuitè ramal és el del Torrent d’en Pere Gil, famós per la Font del Mont, situada a la part baixa de la capçalera. Més amunt, encara hi havia dues fonts més, explotades per les monges que regien el col•legi femení ubicat un temps al Ideal Pavillon. Potser es deien de Sant Ramon i de Sant Maties. I més enllà, abans de la Vall de Margenat, hi ha una clotada seca, el Clot del carrer de Gratallops o Clot de Can Martí. El nom del carrer (o pista) que la flanqueja pot ser atribuït: a) al poble del Priorat que inspirà el nomenclàtor, b) a la presència de Colutea arborescens o alguna altra planta popularment coneguda com a Gratallops, c) algun personatge conegut amb aquest motiu. De fet, el clot és la bifurcació de la vall d’en Pere Gil, o la seva rama més oriental. Més val anomenar-ho com es feia antigament, el Clot de Can Martí. Encara més avall, també al vessant esquerra, hi ha una clotada profunda i seca sota el carrer de Montclar que es devia conèixer com el Clot de Can Dolcet. La zona del Peu del Funicular era plena de galeries de mines d’aigua. Front a l’actual Can Soca, hi ha una obra de ciment armat relacionada amb el túnel de l’autopista que passa per sota. La Mina Vella i la Mina de Can Lledó (Llaó) es disputaven, amb les de Can Canut i la Sivina, totes aquestes aigües. La Sivina, ara esdevinguda l’escola Montserrat, encara té dret a la deu d’una galeria. L’aigua hi brolla amb regust ferruginós. La Mina Borràs es va quedar només amb el ramal Nord de la Mina Vella, el que penetrava la muntanya en el mateix sentit que després va perforar el túnel del tren. A l’acabar de perforar, cap el 1992, el túnel nou de l’autopista, aquesta mina (de fet, amb 2 deus prop de la boca Nord i 3 prop de la boca Sud del túnel) va minvar molt el seu cabdal, almenys pel que fa al de les deus del Nord. Alguns creien que el Torrent dels Arcs abastia d’aigua a la Barcino romana. Però això només són conjectures. El cert és que les aigües van a parar, per la Riera de Magòria, a la Zona Franca. I la proba va ser que una riuada es va endur el transportista Buscarons que anava a carregar carcasses d’animals a l’escorxador, i se’l va endur fins allí, on el van trobar mort, clar. A finals de novembre de 2007 hi va haver un vessament de la canonada general de la CDLA a l’indret on la carretera asfaltada passa pel sobre el Salt del Boc. Com que es perdien uns 200 m cúbics diaris i la propaganda generalitzada era que calia estalviar l’aigua arrel de la sequera, la qüestió va saltar als diaris i al final, el mes de març de 2008 l’avaria va ser, sinó arranjada del tot, almenys gairebé, deixant una fuita de només 40 metres cúbics diaris. Mentrestant, els veïns s’amoïnaren perquè els terrenys se’ls inundaven; i varen emprendre la decisió agosarada de canalitzar l’aigua sobrera. L’ajuntament, òbviament, va fer aturar les obres tot amenaçant-los amb una multa de trenta mil euros. Els veïns es queixaven de ser considerats ciutadans de segona categoria ja que el barri és deficitari en infraestructures. No hi ha clavegueram. I això contrasta amb el dispendi multimilionari de la passarel•la/viaducte que connecta els dos trams de la CDLA separats per la carretera de Vallvidrera. És a dir, amb la 1/3 part del pressupost de la nova passarel•la es podia haver fet el clavegueram de la zona i un pas inferior, més simple, per creuar la carretera asfaltada. Però, mana la casa gran. Al final va deixar acabar de canalitzar l’aigua sobrera pel Torrent dels Frares i el Torrent dels Arcs l’estiu del 2009. El gener de 2010 la companyia de les aigües va apariar ràpidament la fuita que hi havia hagut durant dos anys. Diuen que va ser perquè l’aigua de la fuita es va glaçar i algun motorista va prendre mal a la carretera.

264. T. DE LA BARRINA (BARDINA) (T. de Can Mir Onofred). És encara a Pedralbes. Baixant des de la muntanya, deixa a l’esquerra el Barri de la Mercè (= Falgars), i, després, els quarters del Bruc. Més avall prenia el nom de T. de les Roses. Poc sota la cota 100 m (sota la Diagonal), s'ajuntava amb el ramal principal (i més meridional) del T. de la Torre Melina (=T. de les Roses). Més avall del cementiri de les Corts, s’ajuntava amb la Riera Blanca. Potser el nom li ve de Bardina, la finca entre la de mossèn Bisbe Vidal i el Coll de Finestrelles (segle XI). O potser de la finca ara parc de la Marquesa (a l’Hospitalet), on hi anava a parar, seguint el que ara és l’ escola Thau i els carrers o avingudes de González Tablas, Doctor Marañón, Xile, Pintor Ribalta, i Sant Ramon Nonat.

265. TORRENT DE BELLAVISTA. (=T. de l’Oreneta). Discorre a ponent del barri de Can Caralleu, des de la CDLA fins el llindar de ponent del parc del castell de l’Oreneta. El nom li pot venir del turó del parc (de Bonavista o de Bellavista).

266. TORRENT DE BESORA*. És el que neix a la Font del Bacallà (i la capçalera de Cal Borni). Can Besora era on hi ha ara la Fundació Patronat Ribas. El torrent corre paral•lel (i més al Sud) al de Sant Genís dels Agudells. També s’anomenava Torrent d’agudells (equívocament).

267. TORRENT DE BOSQUETS.(=T. del Neguit). És just al Sud del Coll de Finestrelles, el primer torrent d’Esplugues venint de Sarrià. Hi ha l’hotel Abba Garden i més avall de la carretera d’Esplugues (Ronda de Dalt) el Parc Cervantes.

268. T. DE BELLESGUARD. La vall principal del Palau de Bellesguard en amunt hauria de rebre aquest nom. Les aigües anaven a parar a la zona del Mercat de Sant Antoni per la Riera de la Creu d’en Malla o de Bargalló. Més avall de la Ronda de Dalt, per garbí, rebia el T. de Torre Vilana (pel que ara és el carrer de la Marquesa de Vilallonga). I per sota el Passeig de la Bonanova rebia, per l’esquerra, el T. d’en Mandri, i per la dreta el T. del Mal (pel costat del que ara és el carrer de les Escoles Pies). De la Ronda del Mig cap avall, encara més amunt de la Diagonal, ja rebia el nom de Torrent de la Creu d’en Malla. La capçalera de la Vall té nombroses interpretacions toponímiques. A ponent, queda tancada per la Serra de Can Vilana, i en concret pel Turó de la Font del Bou, i a llevant, pel Turó de Castanyer. En el sentit de les agulles del rellotge, després del Turó de la Font del Bou, trobem una vall molt estreta que podem anomenar T. de Ca l’Almirall. [Per a alguns el T. de Ca l’Almirall seria la capçalera del T. de Pomaret i per a d’altres seria la vall central superior d’aquesta de Bellesguard]. En aquesta vall estreta hi ha uns cingles negres força atractius. Al capdamunt de la valleta hi trobaríem, al vessant llevantí, la caseta dels bombers. Seguint la capçalera, a l’altura de la CDLA, trobem la Vall de Betlem, que descendeix de Nova Betlem (ara escola judicial). Apareix com una clotada molt frondosa, amb una petita font que raja molt poc. És fàcil de veure el rètol d’aigua no potable, més gran que la mateixa font. La tercera vall seria la principal, però alguns rètols l’anuncien com a Torrent de Casa Almirall. Hi va haver la intenció de retolar el camí que baixa de Nova Betlem fins aquesta raconada com a Camí de Maria Lluïsa Algarve (jutgessa catalana). El camí que puja cap a Nova Betlem és poc visible al principi, però amunt, tot i que s’endinsa en un sot ben feréstec, és prou ample fins dalt la baixada asfaltada a l’escola judicial. Al fer el nou edifici varen abocar tots els trastos vells al talús de llevant dels edificis i després ho varen cobrir gairebé del tot amb terra. Per això el camí queda com tallat. A la clotada de la CDLA hi trobem una font artificial. Al NE hi havia una font natural que s’anomenava la Font del Cigaló i el torrent que baixa de la carena de l’Observatori Fabra s’anomenava Torrent del Cigaló. Seguint per la CDLA, trobem una petita clotada seca que va a parar a la zona de la Font del Polvorí. (I encara una segona molt poc marcada que convergeix a baix amb l’anterior). I després, ja més marcat, un fondal que ve de l’Observatori Fabra (millor dit, del Turó dels Ocellets) que s’anomenava el Torrent de la Font dels Ocellets. Aquí arriba la pista que puja de la zona del cementiri de Sant Gervasi (carrer Mercè Rodoreda). Una mica més a llevantí hi ha una fondalada molt poc marcada amb un clap d’Eucaliptus. I ja arribem a la falda del Turó de Castanyer. Al solell, cap avall, s’hi excava una vall suau i blanquinosa pel sauló, on hi veiem l’escola Sant Gregori i el cementiri de Sant Gervasi. Aquesta és la Vall Blanca. Segons alguns, però, la Vall Blanca seria tota la zona baixa de la vall principal més amunt de la Ronda de Dalt. Les aigües anaven a parar a la zona del Mercat de Sant Antoni per la Riera de la Creu d’en Malla o Riera de Bargalló. Més avall de la Ronda de Dalt, per garbí, rebia el T. de Torre Vilana (pel que ara és el carrer de la Marquesa de Vilallonga). I per sota el Passeig de la Bonanova rebia, per l’esquerra, el T. d’en Mandri, i per la dreta el T. del Mal (pel costat del que ara és el carrer de les Escoles Pies). De la Ronda del Mig cap avall, encara més amunt de la Diagonal, ja rebia el nom de Torrent de la Creu d’en Malla.

269. TORRENT D’EN BESORA*. (=T. de la Font del Bacallà o part inferior abans d’anar a parar a la Teixonera). Besora en euskara vol dir bosc.

270. TORRENT DE BETLEM. És un dels torrents més feréstecs de la solana de Collserola. La capçalera és a la carena entre Vallvidrera i el Tibidabo, poc a llevant de la Torre Foster, sota el desviament que puja a l’aparcament. El fondal davalla per entre els edificis de Nova Betlem, (d’on li ve el nom al torrent) i passa per una boscúria selvàtica abans d’arribar a la CDLA. Més avall la vegetació ja és molt clara (estassades) i arriba a ajuntar-se amb el torrent principal de Bellesguard. Hi ha una font molt minsa pocs metres per sobre la CDLA (no potable segons sembla). La part més feréstega pot visitar-se sense problemes des del camí esborrat que surt cap a ponent des de la font (artificial) a la CDLA situada on abans hi havia la Font del Cigaló. Un rètol que el mateix ajuntament va treure indicava cap amunt el Carrer del Torrent de Casa Almirall. El camí no es veu primer perquè`sembla un talús comú.

271. RIERA BLANCA. Per a la majoria, començava a Can Ponsic. Allí convergeixen la branca de la Riera de Can Móra (que és la continuació per sota el passeig de Can Caralleu del T. de Can Caralleu) amb la branca del Torrent de les Monges (que puja fins el desert de Sarrià i que al capdamunt es coneixia també com a Riera dels Caputxins i al capdavall com a riera de Can Serrat). Més avall del convent dels Caputxins (de Santa Clara), la Riera Blanca s’ajuntava amb el T. de Can Júlit (que baixava per l’actual Avda. Bosc i Gimpere, abans dita del Capitán Martín Busútil). Les finques de Can Móra, Can Ponsic, i els Caputxins limitaven per ponent amb el T. de Can Júlit, i per llevant amb la Riera Blanca. La Riera Blanca, per sobre el passeig de Manuel Girona, també s’ajuntava amb la Riera de Can Canet (que més amunt es deia Torrent de Can Campanyà) o T. de Santa Llúcia. Can Campanyà era a la vora Sud de la Plaça de la Creu de Pedralbes. Més amunt, el torrent passava per la pedrera on hi havia una font i un petit embassament (on alguns nois s’hi banyaven a vegades). Allí hi confluïa una branca que venia de ponent. El Torrent principal potser es deia més amunt: T. de la Mare de Déu de Lorda, o T. de Bonavista o T. del Monestir.

Però fins aquí només s’han comentat els ramals més septentrionals de la Riera Blanca. Els ramals que no confluïen a la zona del c/ Manuel Girona eren els més meridionals. De Nord a Sud: T. de la Font del Lleó (= de Santa Caterina), que naixia a la Muntanya Pelada (Coll del Portell), T. de la Font del General (=T. de Can Borruel), que anava a parar vora l’actual església de Maria Reina; T. de Can Falgars (=T. de la Font de Fornés) i T. de la Barrina (que més avall prenia el nom de T. de Torre Melina o T. de les Roses). Entre els dos darrers hi ha el barri de la Mercè i els quarters del Bruc. Més a migjorn del T. de la Barrina ja ve el Coll de Finestrelles, llindar entre el terme de Sarrià i el d’Esplugues. I més enllà comença la conca del T. de Finestrelles, afluent del Torrent de Gornal, i ja no de la Riera Blanca.

272. TORRENT DEL BOSC. El nom li ve del propietari (al segle XIX). És a la capçalera del Torrent dels Arcs, és a dir, a la part de ponent de la vall. La capçalera d’aquest torrent va a parar al Coll de l’Espinagosa. De fet té dos ramals cap amunt i només el ramal de més a ponent hi va a parar. Cap avall s’ajunta amb el torrent principal (que alguns anomenaven també del Bosc) que li ve per l’esguerra o del Nord-est, abans d’ajuntar-se amb el del Salt del Boc.

273. TORRENT DE LES BRUIXES. És a Esplugues, al vessant SW de Sant Pere Màrtir. Hi ha la Font de la Senyora (entre unes barraques) antiga i la moderna (que abans es deia de les Aubarces) ja al fondal del Torrent de la Torre o de Sant Pere Màrtir. La llegenda explica que les bruixes propiciaren una gran tempesta i es divertien primer, varen ser foragitades per Sant Pere Màrtir i varen córrer muntanya avall plenes de por, tanta por que varen quedar de pedra i encara se les pot veure al fondal, prop d’on hi ha les barraques o la font antiga de la senyora.

274. TORRENT DE CALLAO*. És al barri de Roquetes, entre el carrer de Riudecanyes(a dalt) i el Camí de les Quatre Estacions (a baix), al darrer vessant a llevant de la solana de Collserola, a llevant del castell de Torre Baró. La capçalera del Torrent és a uns 100 m a llevant del restaurant el Cordero, ubicat a la part més a llevant del mirador de Torre Baró. Una mica més a ponent, sota mateix el mirador hi ha el Torrent de la Font del Ninyo i més a ponent encara, just al SE del castell el Torrent de Campanyà.

275. TORRENT DE CAN BARRUEL (escrit a vegades “Boruel”). (=T. de la Font del General). Can Barruel era a la part de dalt de la carretera d’Esplugues entre la creu i Nazaret. Hi va néixer en Josep Calderó a Can Barruel. Ha estat el directiu de l’equip de futbol del centre parroquial durant moltíssims anys.

276. TORRENT DE CAN CAMPANYÀ. A Pedralbes. Can Campanyà era al Sud del monestir de Pedralbes, al SW de la creu de la plaça. El torrent queia a la pedrera del monestir des del Nord-oest. El ramal principal venia del NW però n’hi havia un altre una mica més a l’oest. El ramal principal ve del punt on s’uneix a la CDLA la pista que perllonga el carrer de la Font del Lleó. Baixa cap al SE creuant el carrer de la Font del Lleó i creua l’avinguda de la Mare de Déu de Lorda in passa darrera i sota el monestir de l’Encarnació (de les Carmelites) i la part baixa del carrer de Panamà abans de saltar a la pedrera. Just allí hi anava a parar el ramal de ponent del mateix torrent.

277. TORRENT DE CAN CAMPANYÀ*. Al barri de Roquetes, al SE del castell de Torre Baró o al Sud del mirador.

278. RIERA / TORRENT DE CAN CANET. Part inferior del Torrent de Can Campanyà a Pedralbes que discorria aproximadament per l’actual avinguda de Pedralbes. Sota el monestir s’ajuntaven la riera de Campanyà amb la del Monestir (que baixava per llevant de la creu de terme) per donar lloc a la riera de Can Cant. Aquesta, per sobre l’actual carrer de Manuel Girona s’ajuntava amb la Riera Blanca. Can Canet de la Riera era al vessant esquerra o NE de la riera homònima. Però a la vegada la casa era al vessant dret o NW de la riera de Can Júlit, que baixava per l’actual avinguda de Bosch i Gimpere. Can Canet de la Riera era on hi ha ara el Club de Tennis Barcelona.

279. T. DE CAN CANUT. Puja del Peu del Funicular amunt, deixant la drecera, i el mateix funicular de Vallvidrera, al Nord o a la dreta. La casa més vistent de la vall és la Torre Sansalvador, més aviat blanca. La Quinta Simfonia i Villa Teresa en són d’altres (particulars). La mina de Can Canut devia brollar al peu de la vall.

280. TORRENT DELS CAPUTXINS. Els caputxins eren fins el segle XIX al desert de Sarrià. Per tant, el torrent dels Caputxins era la part superior del Torrent de les Monges. Els límits precisos entre aquestes dues denominacions i la de Torrent de Can Serrat s’escapen en l’actualitat, i a més podrien ser sinònims a tot el recorregut des del desert fins a Can Ponsic.

281. TORRENT DE CAN CARALLEU. És al NE del barri de Can Caralleu i fa de llindar de la finca del marquès de Sentmenat (per ponent). Més avall de la bòvila hi havia tres fonts (ara desaparegudes) abans de trobar el passeig de Can Caralleu (ara Ronda de Dalt). Més avall prenia el nom de Riera de Can Móra. Can Móra és ara el col•legi Tècnic Eulàlia. La riera o torrent ara és coberta gairebé totalment per una avinguda (avinguda de J.V. Foix). Abans del 1992 era un paratge bucòlic, tant pel que far als ametllers florits sobre les ribes verticals i argiloses com pel que fa als fondal ombrívol, sorrenc i humit, amb canyes. Arribant a Can Ponsic la riera prenia el nom de Riera Blanca.

282. T. DE CASTANYER. Entre la Plaça de la Bonanova i la Kennedy hi ha un fondal (entre els carrers de Jesús i Maria i Sant Joan de la Salle) que salva un pont. És el T. de Castanyer. Neix a sota el Vall Blanc. Baixava pel carrer del Lluçanès i s’ajuntava amb el T. del Frare Blanc a la Plaça Joaquim Folguera (Núñez de Arce). El nom li deu venir del Marquès de Castanyer. Podria ser que els romans l’anomenessin Torrens Arigae.

283. TORRENT DEL CASTELLÓ. Era del desert de Sarrià en amunt, cap el NW (sota Vil•la Paula). Creua dues vegades la carretera a Vallvidrera entre el revolt del mirador i el camí a Santa Creu d’Olorda. del Desert de Sarrià amunt, el Barranc de la Torrentera és el ramal entallat entre marges verticals argilosos de la part occidental, tocant a la finca del marquès de Sentmenat. El Torrent del Castelló neix en una valleta que creua la carretera a Vallvidrera abans d’arribar al Mirador de Sarrià. Per tant, és més al Nord que el Barranc de la Torrentera. El torrent aparentment és sec en superfície però dóna força aigua subterrània (mina Renart, Mina Cuyàs). Miquel Castelló era conseller de Sarrià al 1643.I Perot Castelló de la Genesta era clavaire (tresorer) al 1579. I el 1836 i el 1839 Pau Castelló Xofre era l’alcalde de Sarrià.

284. RIERA DE COLLSEROLA. Era la Riera de Sant Miquel (de Gràcia) més avall de la Diagonal. També se’n deia riera d’en Malla (que cal no confondre amb la Riera de la Creu d’en Malla, desguàs del Torrent de Bellesguard). A la Gal•la Placídia s’ajuntaven la riera de Sant Gervasi (afluents: Castanyer, Frare Blanc i Maduixer) i la de Vallcarca (afluents: Penitents, Les Arenes, Remei). El barranc del Penitents té una branca a la capçalera, al NE que va a parar al collet al costat del Turó de Collserola. Així doncs, podríem dir que la riera de Collserola neix en aquest turonet saulonenc. El cert és que des d’allí es pot endevinar tot el recorregut del curs d’aigua.

285. TORRENT DEL CIGALÓ. És al vessant SW del Turó de la Font dels Ocellets (més conegut per ser on hi ha l’Observatori Fabra). Cap el Sud del turó hi ha una altra vall estreta, la del Torrent de la Font dels Ocellets. La Font del Cigaló era a toca la CDLA, però ha desaparegut. El subsòl de la capçalera de Bellesguard és ple de galeries que recullen aigua (mina de Betlem) cap a Bellesguard. Potser en substitució de l’antiga font, que rajava poc, ara hi ha una font artificial. És un racó ombrívol i frescal tot i ser a la solana, on s’ajunten el T. del Cigaló i el principal de Bellesguard. La toponímia va fer un canvi eufemístic substituïen Cigaló per Cigró.

286. TORRENT DE COLLSEROLA. És al capdamunt del Torrent o Barranc dels Penitents. Especialment la branca de llevant que va a parar al Turó de Collserola. Però una altra versió assegura que és el torrent del darrere el coll, és a dir, el T. de la Font del Bacallà o T. de Besora.

287. TORRENT D’EN DURAN*. És a Horta, la part inferior del T. de Sant Cebrià que baixa d’entre el Turó de Magarola i el de Valldaura en direcció NMW-SSE cap a Sant Cebrià, on s’ajunta amb el Torrent de la Llet per formar el Torrent d’en Duran. També s’ha emprat aquesta denominació per substituir totalment a la de Torrent de Sant Cebrià.

288. RIERA DE L’ ESCORXADOR. El Torrent dels Arcs prenia aquesta denominació entre el Peu del Funicular (Ca la Sivina) i la finca de Can Gardenyes, per esdevenir el Torrent de Can Gardenyes allí. Poc més amunt del carrer del General Vives, ultra la part superior de la finca dels jesuïtes, hi havia l’escorxador municipal (quan Sarrià era un municipi independent abans de 1921).

289. TORRENT DE CASA ESTEL•LA. (= T. del Neguit). El primer torrant d’Esplugues venint de Sarrià, més enllà del Coll de Finestrelles.

290. T. DE CAN FALGARS. (T. de la Font de Fornés). Discorria entre el de Torre Melina (més al Sud) i el de Can Barruel (=de la Fon del General) (més al Nord).

291. TORRENT DE FINESTRELLES. Comença essent el T. del Neguit i més avall de la diagonal era el T. de Bosquets. Neix, doncs, just a ponent del Coll de Finestrelles (200 m snm).

292. TORRENT DE FONDENILLS*. És a Horta, i el que baixa del Portell de Valldaura, on la carretera a Cerdanyola canvia de pendent per baixar pel terme de Cerdanyola. Baixa del Portell de Valldaura en direcció ESE fins vora el velòdrom. El vessant dret o meridional està coronat pels turons de Valldaura i del Trac. També en aquest vesant hi ha el castell del Fortí i El Laberint, a la part baixa. En canvi, el vessant esquerra està dominant pel Turó d’en Fotjà i més avall per la Muntanya del Notari. Hi ha en aquest vessant unes 5-6 valletes secundàries. Destaquen la del T. del Notari, just abans de la Muntanya del Notari, i més al NW la del T. de Vallhonesta, camp de futbol amunt cap el Nord. A la capçalera de la vall principal destaca Can Massó (abandonada) i la Font de la Marquesa (enjardinada). La valleta al Nord del camp de futbol és el Torrent de Vallhonesta, que va a parar al Km 9 de la carretera d’Horta a Cerdanyola, al vessant SE del Turó d’en Fotja. El tram inferior del Torrent de Fondanills es deia del Notari i de Can Gras també.

293. TORRENT DE LA FONT D’EN FORNERS. (=T. de Can Falgars). Baixa del vessant llevantí de Sant Pere Màrtir al peu de la CDLA sota el mirador dels Xiprers en direcció E gairebé perfecte. Creua el camí de Finestrelles una mica més al Sud que el T. de Can Borruel. El T. de la Font d’en Forners i el de la Barrina formaven el T. de la Torre Melina, afluent més avall (sota el camp del Barça) de la Riera Blanca.

294. T. DE LA FONT DEL BACALLÀ (=T. de Besora). Recull les aigües de la Font de Cal Borni, de la Font de la Tarongeta i de la mateixa Font del Bacallà (ja a la confluència dels dos braços corresponents anteriors). Més avall de la carretera de l’Arrabassada, al peu i al NE del Turó d’en Falcó (la Teixonera), s’uneix amb el T. de Sant Genís dels Agudells.

295. TORRENT DE LA FONT DEL BOU. Fins ara hi ha hagut un ball desconcertant d’aquest topònim. Crec que el més encertat és almenys delimitar-lo entre el coll del Turó de la Font del Bou (al NNW de la Torre de l’Arquetip o del Moro) i la mateixa font del Bou (o dels Pins o de la Figuereta o dels Tres Pins o de la Pineda). De fet la Font seria ja al tram comú amb el torrent principal que s’anomena T. de Pomaret. El T. de Margenat discorre junt però més a ponent. De fet en superfície no es veu res, només és a uns 20 m de fondo que s’hi veu aigua. Torrent de la Font del Bou, de Margenat o de Pomaret per a alguns eren sinònims.

296. TORRENT DE LA FONT DE CANYELLES*. Baixa pel vessant SE del Turó d’en Segarra cap al bari de Canyelles (CEIP Gaudí).

297. TORRENT DE LA FONT DEL GENERAL. (= Torren de Can Borruel). Potser el tram per sobre la carretera d’Esplugues es deia Torrent de Can Borruel i més avall T. de la Font del General. Perllongant-se amunt arribaria a la CDLA a mig camí entre el Mirador dels Xiprers i la tartera inferior. Creua el Camí de Finestrelles a 100 m al SSW de l’avinguda Pearson. Un peti ramal podria anar fins la mateixa corba de l’extrem de ponent de l’avinguda Pearson, Més avall emprèn la direcció cap a l’E. S’ajuntava sota el Palau Reial amb el T de més al NE, el de la Font del Lleó (o Santa Caterina) i el torrent comú (T. de la Font del General) emprenia direcció SE cap el camp del Barça.

298. T. DE LA FONT DEL LLÉO (= T. de Santa Caterina). El brancal més septentrional podria ser considerat el principal. Una mica més al Sud, hi ha el que discorre per la finca de La Lluna; i un tercer ramal, el més meridional, seria el de Can Roviralta. El ramal principal neix sota la Muntanya Pelada (sobre la CDLA), on hi havia hagut la Font del Ferro. I més avall de la CDLA, la de la Magnèsia (i ara la Mina Nova de Dalt), al tram que va quedar excavat per una pedrera (i mina de baritina i de Plom). Alguns coneixen ara aquesta pedrera com el “Sot de l’Infern”.

299. TORRENT DE LA FONT DEL LLOP. (=T. dels Arcs, especialment més avall de la Font del Llop al Peu del Funicular i abans que no es digués Riera de l’Escorxador).

300. TORRENT DE LA FONT DEL MONT.(=T. d’en Pere Gil). Baixa pel carrer del Bosc. Ja des de més avall de la Font, el fondal tomba cap al Nord (NNE) fins arribar al cim (Turó del Mont) que és una mica a ponent de la Torre Foster. De la CDLA en amunt primer es troba la Font del Mont (sota una arcada) i més amunt seguint el final hi havia hagut dues fonts, ara desaparegudes (de Sant Ramon, de Sant Maties).

301. TORRENT DE LA FONT DELS OCELLETS. Baixa des de l’Observatori Fabra (Turó de la Font dels Ocellets) cap a Bellesguard, en direcció primer Sud i desprès de creuar la pista al Ideal Pavillon, cap el SW. Creua la CDLA poc metres (30 m) més al NW de la bifurcació que baixa al cementiri de Sant Gervasi / Bellesguard. En total són uns 450 m de recorregut NW-SE al vessant SE.

302. T. DEL FRARE BLANC. La capçalera del torrent dóna per a més d’una versió. La meva preferida és que a la part superior per sobre l’actual Ronda de Dalt tenia uns ramals al NW coneguts com a Clot de l‘Infern. Podríem considerar així que naixia al Parc de la Font del Racó i discorria per llevant del Cosmo Caixa fins a la plaça Kennedy arran dels jardins de la Tamarita. Més avall, a la plaça Joaquim Folguera (abans Núñez de Arce) les aigües s’ajuntaven amb el T. de Castanyer (a ponent), per formar la Riera de Sant Gervasi. Després, la Riera de Sant Gervasi s’unia a la de Vallcarca (més a llevant), per formar la Riera de Sant Miquel, per sota la Gal•la Placídia. La denominació més segura és la del tram entre els Jardins de la Tamarita i la Plaça Joaquim Folguera. Més amunt uns diuen que tots els ramals eren el T. del Frare Blanc, mentre els altres prefereixen donar-li aquest nom a la rama del Parc de la Font del Racó i d’altres a la rama del Clot del Maduixer.

303. TORRENT DELS FRARES. És un afluent del Torrent dels Arcs per la baga de Fontanilles. Tenia un recorregut molt serpentejant. Creua la CDLA per les cases de la Misley (vora la passarel•la o la carretera asfaltada a Vallvidrera) i deixa el camí del Carlet a l’esguerra o a ponent). I va a parar a uns 50 m al Sud de la Font del Llop. El que passa és que al tram final les esllavissades han desdibuixat la llera del torrent i sembla haver desaparegut. Confluiria allí baix amb el T. del Salt del Boc, que 20 m més avall de la Font del Llop conflueix amb el T. dels Arcs que ve del NW i baixa cap a l’E.


304. TORRENT DE CAN GARDENYES. Tram de torrent entre l’Escorxador i la casa de Dolors Montserdà. El nom venia de la finca que després varen comprar els jesuïtes. Al capdamunt hi feren un camp de frontó. Hi havia alguns horts amagats al fondal entre murs antics. Vora la casa principal s’hi feren uns safareigs municipals en temps de l’alcalde Margenat i Tobella. Més am unt el torrent prenia el nom de Torrent de l’Escorxador i més amunt el Torrent dels Arcs. En canvi, més avall de la casa de la Dolors Montserdà prenia el nom de Torrent de Sant Joan. Més avall de la clínica Corachán ja era la riera de Magòria, que anava a parar a ponent de Montjuic (zona franca).

305. TORRENT D’EN GENERET* (=T. de Pomaret). Afluent a la capçalera de la Riera d’Horta, amb el T, d’en Duran (al Nord) i el de Montbau (al Sud). Els tres s’ajuntaven per formar la Riera Marcelina que passava per La Clota entre en Turó de la Peira i el Turó de la Rovira). El T, d’en Generet neix uns 150 m al Sud del revolt de la Paella (carretera de l’Arrabassada) i emprèn la direcció cap a l’E. (o una mica ESE).

306. T. DE CAN GOMIS (=T. del Maduixer). És el ramal de ponent del T. dels Penitents (equívocament nominada també a molts mapes com a Torrent de Can Gomis). Neix, doncs, a la Font de Can Gomis. Les dues branques s’unien sota l’actual Ronda de Dalt. El T. de Can Gomis i el T. del Frare Blanc (= T. del Infern, a la part superior) s’ajuntaven a l’actual plaça de Joaquim Folguera (anteriorment, Núñez de Arce). Vora el Putget (sota el pont de Vallcarca) s’anomenava ja del cert la Riera de Vallcarca. Allí s’ajuntava amb el T. de les Arenes (= de l’Andalà) que baixava per l’avinguda de l’Hospital Militar; i també, una mica més avall, amb el T. del Remei (= del Coll), que venia també per l’esquerra (baixant). A la plaça Gal•la Placídia s'ajuntava amb la Riera de Sant Gervasi, per formar la Riera de Sant Miquel. La Riera de Sant Miquel, més avall de la Diagonal, i seguint entre la Rambla i el Passeig de Gràcia, passava a ser la Riera de Collserola. Més avall de la Plaça de Catalunya, passava arran, i deixant-la a la dreta, la Plaça Real i la del Duc de Medinaceli. La Riera de Collserola desguassava al que ara és el Moll de la Fusta.

307. T. DE GORNAL. Arreplega les aigües a ponent del Coll de Finestrelles (on hi ha el dipòsit allargat, a uns 150 m snm). El primer ramal (més llevantí) seria el Torrent del Neguit que és creuat a la capçalera pel Camí dels Traginers. [Aquest camí prenia el nom de Camí de Finestrelles, més al Nord del Coll]. Un segon ramal, més a ponent seria el principal del T. de Finestrelles, que a la capçalera prenia el nom de T. de la Moneta (=de la Palma, = de la Moneda). A més de la branca del T. de Finestrelles (T. de la Moneta + T. del Neguit), més a ponent hi havia la branca del T. de Sant Pere Màrtir, amb un afluent llevantí a mitja vall (T. de les Bruixes, = de la Torre).

308. TORRENT DE CAN GRAS*. (vegi’s Torrent de Fondanills)

309. TORRENT DE L’ INFERN. És el clot primer a ponent del funicular del Tibidabo que creua la CDLA. A la mateixa CDLA hi ha una font artificial a l’indret per on passaria el T. del Infern, amb una malva californiana de flors porpres al cantó de baix. Més avall, cal final del carrer del Guarda Anton hi ha un abocador de deixalles mig cobert d’argila. Més avall ja hi ha la confluència amb la rama del N que podríem dir del Frare Blanc o principal i el poliesportiu per a empleats de La Caixa. Es fa difícil esbrinar si la denominació de Clot o Torrent del Infern s’aplicava només a les dues branques WNW i NNW o també a la branca del N que podríem considerar el naixament del Torrent del Frare Blanc. Algunes versions assimilen el Clot de l’Infern al Clot del Maduixer. Això tindria una certa lògica si considerem que està ubicat just al Sud d’on els penitents erigiren una ermita. A la banca WNW del Clot de l’Infern (que no del Maduixer) sobre Cosmo Caixa, hi ha l’entrada a unes mines de Coure explotades ja en temps dels romans, que devien pertànyer a la finca de Can Gomis. Ara són cobertes de bardissa inexpugnable.

310. TORRENT / RIERA DE CAN JÚLIT. A Pedralbes. Baixava per l’actual Avda. Bosc i Gimpere, abans dita del Capitán Martín Busútil. Al vessant dret al capdavall hi havia Can Caner de la Riera (Club de Tennis Barcelona), Poc més avall de la casa s’ajuntava amb la riera de Campanyà i prenia el nom de Riera de Can Canet, que pel carrer Manuel Girona s’ajuntava amb la riera Blanca.

311. TORRENT DE CAN LLEÓ. Era un torrent poc marcat a la baga de Fontanilles, al vessant Sud o dret del Torrent dels Arcs. Can Lleó era a la carena que de Vil•la Paula va a la Immaculada, i no massa lluny de la CDLA (uns 40 m per sobre). El T. del Lleó prenia força la direcció Sud Nord, tot i els tombants que figuren als mapes antics. Passava per entre les cases de la Madre Divina i anava a parar més amunt de Can Soca.

312. TORRENT DE LA LLET*. Baixa per la baga del Turó de Santa Maria (Serra dels Agudells) fins a Sant Cebrià. Creua la pista del revolt de la Paella a Sant Medir una mica més (50 m) a ponent del centre de zoonosi (refugi d’animals recollits).

313. TORRENT DE LA CASA DE LA LLUNA. El Torrent de la Font del Lleó té tres branques. La de més al Nord no hi ha dubte que és la principal. Neix a la Mina Nova, sota la Muntanya Pelada, a la solana de llevant del Coll del Portell. La branca que comença més al Sud, vora la casa de La Lluna, a falta de cap altre topònim, podria anomenar-se així. La de encara més al Sud seria la del T. de Roviralta.

314. TORRENT DEL MADUIXER. Del Pla dels Maduixers baixa en direcció ESE fins al cantó de ponent de la plaça d’Alfonso Comín. Als jardins de la Tamarita (plaça Kennedy, capdamunt del carrer de Balmes, capdavall de l’avinguda del Tibidabo) s’ajuntava amb el Torrent del Frare Blanc, que baixava per ponent. Aquest, ja engruxit, a la plaça Núñez de Arce, s’ajuntava per ponent amb el T. de Castanyer, per formar la Riera de Sant Gervasi, que a la Gal•la Placídia s’ajuntava per llevant amb la de Vallcarca per formar la Riera d’en Malla, que anava a parar al Paral•lel, al peu de Montjuïc.

315. RIERA DE MAGÒRIA. El Torrent dels Arcs i el Torrent de Pomaret formaven a la part inferior de Sarrià (vora la clínica Corachan) la Riera de Magòria, que anava a parar al capdavall de l’avinguda del Paral•lel, al costat de sant Pau del Camp, formant un estany. Un dia es va desviar, a partir de Magòria, cap a la Zona Franca, per evitar la sobrepoblació de mosquits al nucli antic de Barcelona.

316. TORRENT DEL MAL. Baixava per entre els carrers de Ganduixer i Escoles Pies, més avall del Passeig de la Bonanova. Era un afluent de la Riera de la Creu d’en Malla, que anava a parar a ponent de la Universitat (plaça).

317. TORRENT DE LA MARE DE DÉU DE LOURDES (DE LORDA). (=T. de Santa Llúcia = T. de Bonavista). Al final del carrer Montevideo pujant cap al de Panamà es troba un fondal que amunt amunt va a parar a la CDLA. És el T. de la Mare de Déu de Lorda o de Santa Llúcia. Passa entre l’Aula i la hípica (ponei club) del parc de l’Oreneta. Més amunt de la hípica en un fondal pla hi conflueix el ramal de llevant (Torrent de l’Oreneta) que ve de la part de ponent del barri de Can Caralleu. El torrent principal neix al clot situat al SW de l’esplanada dels velers a ponent de Can Caralleu, seguint la CDLA. La rama de més al Nord, la primera venint de Can Caralleu és el T. de l’Oreneta, que discorre al peu del Turó de Bellavista, per ponent. A la pedrera de Pedralbes s’ajuntava el T. de Can Campanyà que venia d’una mica més al SW.

318. TORRENT DE CAN MASDÉU*. Al barri de Canyelles, de la plaça Karl Marx amunt (cap el NNW). Si considerem el torrent principal com la rama sempre de més a ponent, aleshores podrem veure una rama sota mateix Can Masdéu que és el T. del Negret, que arriba fins sota mateix el Coll de la Ventosa (Can Rius). Més avall, i una mica més a llevant, hi ha un altre ramal llarg que s’allarga cap el Nord cap a la Font de Santa Eulàlia. Segons alguns mapes aquesta branca seria el Torrent de Can Santgenís. Més amunt de la font, el vessant SW del Turó d’en Segarra es coneixia com a La Socarrada. Can Santgenís era més avall i aleshores devia donar nom al torrent a partir d’allí en avall. El que passa és que ara és molt més famosa la casa de Can Masdéu (casal de barri i residència d’okupes). Aigües avall el torrent es convertia en la Riera de Sant Andreu.

319. TORRENT DE LA MONETA. (=T. de la Moneda, la Palma). És al terme d’Esplugues, el primer torrent passat el mirador dels Xipressos. S’ajunta amb el T. de Sant Pere Màrtir sota mateix de l’antiga carretera d’Esplugues (ara autovia B-23) per formar el T. de Can Oliveres o de Finestrelles. Poc més avall de la carretera de Collblanc, aquest s’ajunta amb el ramal d’una mica més a llevant (T. de la Barrina i més avall de la diagonal T. de Bosquets) per formar el Torrent de Gornal en ple Hospitalet.

320. TORRENT DEL MONESTIR. Més amunt de la pedrera de Pedralbes, al bell mig de l’esplanada sorrenca, hi havia una font, al fons d’una petita galeria de maons. Alguns la coneixien com la Font de la Mina del Monestir. Va ser arrasada per un buldòzer a les dotze en punt d’una mitjanit. Amb els nervis de fer alguna cosa il•legal, el conductor va esbotzar també una columna de l’entrada d’una de les torres adjacents (adreça actual: c/ Conrad Xalabarder nº 3). Al carreró paral•lel al fons del torrent (Camí de la Mare de Déu de Lorda o Lourdes), recentment dedicat al il•lustre tisiòleg Conrad Xalabarder (2000-1979), hi havia l’entrada a dues altres mines. Al capdavall, la d’en Sitjar; i al capdamunt, la de Donya Tula. Aquest fondal entre el Monestir de Pedralbes i la part occidental de la finca del Castell de l’Oreneta es coneixia més com a T. del Monestir. Per a uns, el nom principal del torrent més avall de la pedrera és el de T. de Can Campanyà. Per a altres, és el de T. del Monestir (agafant el nom de la rama de més a llevant). Pel fondal del torrent, i deixant les escoles Patmos Betània i la finca del Castell de l’Oreneta a llevant, passa el Camí de la Mare de Déu de Lourdes, que amunt amunt va a parar a la CDLA. Ara (2008), sense entrebancs, ja que el camí ha quedat net. El tram superior potser era més conegut com a T. de Santa Llúcia.

321. TORRENT DE CAN MÓRA. Tram entre el passeig de Can Carralleu i Can Ponsic que correspon a la Riera Blanca. Més amunt era el Torrent de Can Caralleu. Can Móra és ara l’Institut Mistral-Tècnic Eulàlia i queda al vessant dret del torrent (tapat per l’avinguda Foix). El poeta en la seva joventut gaudia d’allò més jugant a tennis a les pistes del fondal i li sabia greu que s’emprés el seu nom per destruir el paisatge d’aquest racó que tant havia estimat.

322. TORRENT DE NEGRET*. És la branca de llevant del T. de Can Masdéu. Té branques que s’enfilen cap al Firat del Vent, al Turó d’en Gras i Coll de la Ventosa (de ponent a llevant, respectivament).

323. TORRENT DEL NEGUIT (= T. de Finestrelles, T. de Casa l’Estel•la, = T. de Bosquets = T. d’Apiera). El T. del Neguit és a Esplugues. S’ajuntava sota la carretera de Sants amb el T. de Can Oliveres (més amunt: T. de Sant Pere Màrtir) per formar la Riera de Gornal. Baixant pel T. del Neguit des de la muntanya deixaríem a l’esquerra, primer, el dipòsit allargat de AGBAR (al Coll de Finestrelles). I després, els antics burots, per sobre la carretera d’Esplugues. Més avall passaria pel Parc Cervantes. Per sota la diagonal, a l’esquerra deixaríem La Torre Melina (Torre Marina). El nom més antic de tots els que ha tingut aquest torrent és el del segle XI: Riera Apiera.

324. TORRENT DEL NINYO*.(=Torrent de la Font del Ninyo). És a la solana de l’extrem NE de la carena de la solana de Collserola, entre el T. de Campanyà (al Sud) i el de Calao (al Nord). Baixa del Turó d’en Manyoses en direcció SE. Té tres rames, una a cada cantó del turó i una al mig. El turó (209 m snm) és el que hi ha més a l’ENE dels miradors de Torre Baró (vora el castell).

325. TORRENT DE CAL NOTARI*. És el tram inferior del Torrent de Fondanillls a Horta, i al peu de la Muntanya del Notari, a llevant del Laberint.

326. TORRENT DE CAN OLIVERES. És el T. del Neguit, més avall de la diagonal.

327. TORRENT DE L’ ORENETA. Podria ser el ramal de llevant del Torrent de Santa Llúcia, al peu mateix del parc. Arriba fins la CDLA molt a la vora i a ponent del barri de Can Caralleu. Una altra opció, potser més creïble, seria considerar que és el petit ramal de la riera de Can Caralleu, que discorre per la font de l’Oreneta, a la baga i vora l’extrem Sud dels camps de tennis del complex esportiu de Can Caralleu.

328. TORRENT D’EN PALLÓS*. Discorre pel vessant SE del Turó de Valldaura, entre els Llars Mundet i el Laberint. A la part alta de la vall hi ha el Turó del rac (Sud) i el castell del Fortí (Nord). El torrent s’ajuntava amb el de Generet a Can Brassó. Tot plegat anava a parar a la Riera d’Horta.

329. TORRENT DE LA PALMA. (=T. de la Moneta). La primera vall a ponent del Mirador dels Xiprers, a Esplugues. De fet té una rama poc marcada que arriba fins vora els miradors (runes d’una construcció del 1930 que no es devia acabar del tot: el xalet dels Muller, pare i avi del gimnasta mort en accident d’aviació el 1950). Però la vall principal neix sota la passarel•la vora el dipòsit ocult i la caseta d’AGBAR. La carretereta asfaltada que baixa del Coll dels Reflectors cap al barri de Finestrelles està tancada a la part de baix. Al vessant dret a baix hi ha Can Moragues. El nom de Palma o Moneta deu estar relacionat amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció.

330. RIERA DE PEDRALBES. Naixia darrera i a llevant de les actuals escoles Betània-Patmos, i baixava cap a la plaça de Pedralbes (part més de ponent) per anar a trobar més avall de la creu de terme la Riera de Can Campanyà i formar la de Can Canet. Cal no confondre la Riera de Pedralbes (a llevant del monestir) amb la del Monestir (a ponent).

331. T. DELS PENITENTS. És la vall que hi ha a ponent del barri (inferior) dels Penitents. Un ramal ara ben sec és el de l’extrem Nord, el T. de Collserola, que baixa del Turó de Collserola, on s’acaba ara (2008) per ara la CDLA. El T. dels Penitents s’ajunta amb el de Can Gomis (més a ponent) a sota on hi havia Can Gomis (sota la plaça d’Alfonso Comín).


332. TORRENT D’EN PERE GIL. (=T. de la Font del Mont). Caldria acabar d’escatir si el nom s’originà de Pere Gil i Estalella, rector dels jesuïtes cap el 1600, famós per al seva Geografia Natural de Catalunya. La Capçalera del torrent coinicdeix amb l’inici del camí que mena a la finca de Nova Betlem, que pertanyia aleshores als jesuïtes. El torrent discorre primer cap el SW i més avall de la CDLA va virant cap el SE i desembocava, sota la Torre del Barco a la Riera de l’Escorxador. També es coneix com a Torrent de la Font del Mont. Gran part del torrent queda conbert pel carrer del Bosc.

333. TORRENT / RIERA DE POMARET. Baixava una mica a llevant del carrer d’Anglí.Sota el passeig de la Bonanova es coneixia en aquest tram com a T. del Cementiri. I seguia més avall de la Via Augusta fins la zona de la Clínica Corachán. Allí s’ajuntava amb la Riera de l’Escorxador (que comença essent el T. dels Arcs) per formar la Riera de Magòria. La capçalera del torrent ha rebut diverses denominacions: Vall de Margenat, Vall de la Font del Bou, Vall de Pomaret, (i Vall de Ca l’Almirall). La vall queda compresa entre el cap de la Serra de Margenat, a ponent, i el Turó de Bellesguard, a llevant. Seguint des de la Serra d’en Margenat cap a ponent, la primera valleta que trobem sota la CDLA podrem anomenar-la la Vall (o Coma o Torrent) de Margenat. Després de la Costa (Petita) d’Alòs, que és una serreta suau que fa partió, trobem la vall principal, que en el tram inferior a la CDLA havia estat conreada per En Costa (Coma d’en Costa, o d’en Torner). El vessant superior que mira a llevant era conegut com a Costa de Velsenà. Queda sota l’Ideal Pavillon. La capçalera de la Vall de Pomaret és ampla i esbatanada aquí, i força pendent. La tercera vall que trobem és la de la Font del Bou. De fet, la deu és a la convergència del torrent principal (T. de Pomaret) amb el propi de la font, però una galeria duu l’aigua més avall (en una sola valleta). Hi ha alguns pous perillosos en aquest tram boscós. El Torrent de la Font del Bou queda, doncs, al NW de la font. Al capdamunt i una mica cap al Sud, hi ha un turó allargat. La CDLA hi dóna la volta. És el Turó de la Font del Bou. Hom el coneix sobre tot per la caseta rodona anomenada Torre del Moro o de l’Arquetip. La barriada sobre i a llevant de la Font del Bou podria ser referida com de Cal Mombrú. Al vessant llevantí de la vall, més al Sud, hi ha una altra barriada. Podria ser referida com a de Can Pomaret. Queda a la comalada just sota i al SO del Turó de Bellesguard. Entre ambdues barriades hi ha tres valletes poc marcades i innominades. De fet, Can Pomaret ara és un geriàtric i queda sota la Ronda de Dalt, i al costat del monestir de les clarisses (edificat a la finca dels Pomaret).

334. TORRENT DE POMARET*. (=T. de Generet). Neix poc abans del revolt de la paella.

335. TORRENT DE CAN QUINTANA*.Era a Horta, al Sudest del desvio de la carretera al cementiri de Collersola o al Portell de Valldaura (Cerdanyola). Passa entre el cementiri d’Horta i el camp de futbol. També sota i una mica a llevant del capdamunt del carrer de Logroño.

336. TORRENT DE CAN ROVIRALTA. És a Pedralbes, de l’avinguda Pearson (passant pel mig de les llaçades) en amunt. De fet és la branca més meridional de les del Torrent de Santa Caterina. Va en direcció WSW- ENE La més septentrional seria el Torrent principal de la Font del Lleó, en direcció NNW. SSE. I una tercera branca intermèdia, en direcció W-E, és la que passa arran la Casa de la Lluna. La riera de Santa Caterina (=Torrent de la Font del Lleó) s’ajuntava sota el palau reial amb el T. de la Font del General (T. de Can Borruel i T. de Can Falgars). I més avall del camp del Barça s’ajuntava la branca comuna amb el T. de Torre Melina (i de la Barrina) per ponent i amb la Riera Blanca per llevant per engrandir-la.

337. TORRENT DE LES ROSES. (=T. de la Barrina).

338. TORRENT DE CAN SERRAT. Tram inferior de la Riera de Les Monges, a Sarrià. Can Serrat devia ser on hi ha ara el col•legi del Sagrat Cor. Cal no confondre’l amb Can Serra, que era una mica més cap a Pedralbes, al marge esquerra del T. de Can Móra. Potser la denominació de Torrent de Can Serrat s’aplicava al tram entre l’actual Sagrat Cor (entrada de baix) i Can Vilana (a l’altura de Can Ponsic, més a llevant). És a dir, el tram inferior, ja que s’unia, entre Can Ponsic i Can Vilana, amb la riera de Can Móra, per formar la Riera Blanca.

339. TORRENT DEL SALT DEL BOC. És a la baga de Fontanilles, al vessant NE del Turó d’en Corts. Té dos ramals per sobre la CDLA però més avall només un en direcció NE (sota l’extrem de ponent de la passera nova). Es troba amb el T. dels Arcs una mica més avall de la Font del Llop. Per a alguns el nom correcte seria del Salt del Moc.

340. RIERA DE SANT ANDREU*. Recollia les aigües del T. de Can Masdéu, del T. de la Font d’en Canyelles.

341. RIERA DE SANT GERVASI. Es formava per la confluència del T. de Castanyer i el del Frare Blanc a la plaça Joaquim Folguera (abans Núñez de Arce). A la plaça de la Gal•la Placídia s’ajuntava amb la Riera de Vallcarca per formar la Riera de Sant Miquel.

342. RIERA DE SANT MIQUEL. Es formava a la plaça de la Gal•la Placídia amb la unió de la Riera de Vallcarca (per llevant) i la de Sant Gervasi (per ponent). Més avall de la Diagonal es coneixia també com a Riera de Collserola, per néixer el ramal del T. dels Penitents vora el Turó de Collserola.

343. TORRENT DE SANT GENÍS*. És el curs d’aigua principal de la vall de Sant Genís dels Agudells. Pren la direcció WNW- ESE. A la capçalera agafa la vall de la Font Tenebrosa i més al Nord les tres rames de sota Sant Jeroni (la primera més a ponent el T. de Can Baró) que conflueixen vora la Font del Roure. A llevant (més a llevant de Can Bellsolà) hi ha una rama que ve del Nord i que segueix aproximadament el carrer de Canovelles (barranc dels Agudells?). Cal no confondre aquest torrent principal amb un d’una mica més al Sud (T. de la Font del Bacallà i més avall T. de Besora).

344. TORRENT (DEL PONT) SANT JOAN. Tram més avall del carrer de Dolors Montserdà, fins la Clínica Corachan, del Torrent dels Arcs, si bé per a alguns era tot el torrent dels Arcs.

345. RIERA DE SANT JUST. A llevant de De Can Mèlic, on hi ha ra l’IES de Sant Just Desvern, la riera es divideix (o dividia) en dues branques cap el NE aproximadament: la primcipal (més al Nord), i la secundària (més a l’E). La segona passa al peu de Can Candeler (Torrent de Can Candeler). Seguint-la, la rama que puja a llevant de Can Cortès és homònima (Torrent de Can Cortès). Després, el torrent (principal) passa al peu de Can Biosca (que deixa al Nord) i emprèn també la direcció cap a l’Est, esdevenint el Torrent de Can Biosca. Per altra banda, seguint la rama principal de la riera de Sant Just, sota Can Isart, la riera es bifurca. La branca de més a llevant és el Torrent de la Font de l’Ovella (mal anomenat Embut de la Beca). Més amunt, la riera principal va cap el NE, i passa al peu i allevant de Can Vila. Allí la riera deixa de ser riera. Més amunt, la rama del Nord és el Torrent de Can Cuiàs (amb una sub-branca cap a ponent, que seria el Torrent de Can Merlès). La rama de llevant del torrent (principal), que passa al peu de Can Fatjó, és el Torrent de Can Fatjó (=T. de la Font del Rector). D’aquí sorgeixen diverses ramificacions cap a llevant, o fins i tot una mica al Nord i al Suid. La rama que vira al SE és el Torrent de Can Badó (=T. de la Font del Ferro). Els ramals de més el NE abarquen les valls que hom anomena “Les Fatjones”, al bell peu del Coll de l’Espinagosa. Així, des de la Plaça Mireia, que pot considerar-se el començament actual de la CDLA, al Sud, tenim el Torrent de la Torre o de Sant Pere Màrtir (amb la Font de la Mandra com a origen). Al SW, el Torrent de Can Biosca (amb la Font de l’Òscar). I, al NW, el Torrent de la Font de l’Ovella (amb la Font de l’Ovella). La Plaça de les Bruixes (242 m snm i a ponent de la Plaça Mireia: 261 m snm) és un bon punt panoràmic. D’allí contemplem la vall de Can Biosca al Sud i la de la Font de l’Ovella al Nord. Un altre punt panoràmic sobre les valls de la Riera de Sant Just seria el Turó de la Tina (251 m snm), a llevant del Coll del Portell (i al NW de la Plaça Mireia). Des d’allí, la vall de la Font de l’Ovella queda al Sud i la de Can Badó al Nord.

346. TORRENT DE SANT PERE MÀRTIR. Neix al peu de ponent de Sant Pere Màrtir, a la Font de la Mandra. Es dirigeix de la plaça Mireia cap el Sud. Després, agafa l’aigua del Torrent de les Bruixes que ve per l’esquerra, passa per la Font de les Aubarces (=Font de de la Senyora, actualment) pel fondo que deixa a ponent el Turó del Temple o Puig de Marrobí. Sota l’antiga carretera d’Esplugues, s’ajunta amb el T. de la Moneta per formar el Torrent de Can Oliveres.

347. TORRENT DE SANTA CATERINA. Era a Pedralbes. Era, almenys, la reunió de les branques del T. de la Font del Lleó. El convent de Santa Caterina era vora on hi hagué el famós restaurant de la Font del Lleó, al capdamunt de l’avinguda Panamà, a la casa coneguda pel seu propietari recent: Ferrer Salat.

348. T. DE SANTA LLÚCIA (= T. del Monestir). És el torrent principal que baixa entre l’escola Aula i les escoles Patmos i Betània. A la pedrera del monestir, el T. de Santa Llúccia confluïa amb el T. de Can Campanyà (que venia de més a ponent). A la capçalera del torrent de Santa Llúcia, un ramal, el de més al Nord, vora la finca del Castell de l’Oreneta, és el que hom anomenada Torrent de Bellavista, ja tocant al barri de Can Caralleu.

349. TORRENT DE LA SIVINA. Ca la Sivina era on ara hi ha el col•legi Montserrat, al Peu del Funicular. El torrent discorria a llevant de la drecera de Vallvidrera. El funicular passa per la vall (una mica a ponent del mateix fondo). A la capçalera, per sobre la CDLA, destaca Can Forgues (i el Molí de Can Forgues).

350. TORRENT DE LA TORRE. Al peu i a ponent de Sant Pere Màrtir, a la capçalera del Torrent de Sant Pere Màrtir. Podria ser també el Torrent de les Bruixes, però el més probable és que sigui homònim del principal (T. de Sant Pere Màrtir), que ve de la Plaça Mireia (Font de la Mandra). La Torre era un castell (o temple romà) que hi havia hagut al cim del Turó del Temple (o Puig de Marrobí).

351. TORRENT DE TORRE MARINA (= T. de Torre Melina). Part baixa del Torrent de la Barrina, per sota la diagonal. La Torre Marina era on hi ha ara el Club de Polo.

352. TORRENT DE TORRE MELINA (=T. de les Roses). Part baixa del T. de la Barrina (que s’havia ajuntat ja amb el T. de Can Falgars), més avall de la diagonal. La Torre Melina era equidistant entre el T. de Bosquets (descendent del T. del Neguit) i el T. de les Roses (descendent del T. de la Barrina). Era on ara hi ha l’Hotel Rey Juan Carlos I.

353. TORRENT DE TORRE VILANA. Afluent de la Riera de Bellesguard que seguia el carrer de la Marquesa de Villalonga. També s’havia emprat com a sinònim de la Riera de Bellesguard (=T. de Betlem).

354. BARRANC DE LA TORRENTERA. És l’entalla a llevant de la finca del marquès de Sentmenat i que va des del nivell del mirador a la carretera a Vallvidrera (revolt) fins al desert de Sarrià. Alguna vegada ha dut molta aigua i ha enderrocat la paret que tocant al passeig de Santa Eulàlia havien posat per tancar la finca de l’Institut del Desert (asil Batlló). El fondal està molt embardissat. Unes obres incipients varen arrasar el 1998 la part baixa del barranc però el projecte hospitalari va quedar interromput per tal de poder salvaguardar aquest espai natural, privilegiat almenys pel que fa a ocells.

355. TORRENTERES. Les Torrenteres. El solell de Can Caralleu abans es coneixia com a Les Torrenteres. Comprenia, especialment l’ala de la muntanya per sota el que és ara la CDLA entre el Torrent de l’Oreneta (just a ponent de Can Caralleu) i el Torrent de Can Caralleu (just a ponent de la finca del marquès de Sentmenat). Però en sentit més ampli comprenia fins el T. de Santa Llúcia cap a ponent i el Barranc de la Torrentera cap a llevant. Així, doncs, podríem dir que aquest topònim abraçava quatre torrents i els vessants entre ells. Al bell mig quedaria en ramal que baixa del carrer del Poeta (Clot del Poeta?) que més avall de Can Caralleu a la baga del parc de l’Oreneta agafaria les aigües de la Font de l’Oreneta (ramal de ponent del barranc principal). Aquesta torrentera central que baixaria pel carrer de la Capella de Can Caralleu no està gaire marcada al bari de Can Caralleu, però al unir-se amb el Torrent de Can Caralleu sí que formaven un barranc profund, ara reblit i edificat (biblioteca del col•legi de metges, IES Tàber, residència d’estudiants). Una darrera opció seria considerar només Les Torrenteres els dos braços del Torrent de Can Caralleu (W i NW)

356. TORRENT VALENT*. És al barri de Roquetes, i conflueix per ponent amb el Torrent de la Font de Canyelles als camps d’esports de Roquetes, a llevant de la Ronda de la Guineueta Vella. De fet el T. Valent és al segon clot a ponent. Hi ha un clot al mig sense torrent.

357. RIERA DE VALLCARCA. Es formava sota el pont de Vallcarca amb la unió de la riera de Can Gomis (més amunt format per la unió del Maduixer i els Penitents), que baixava pel carrer de Gomis, amb el Torrent de l’Andalà o les Arenes (que baixava per l’avinguda de Vallcarca). Hi ha un túnel subterrani molt antic, d’uns 2 m d’alt per 6 d’ample, que duu força aigua actualment. S’ajunta a la Gal•la Placídia amb la Riera de Sant Gervasi per formar la Riera de Sant Miquel, que més avall de la Diagonal pren el nom de Riera de Collserola i va a parar al peu i a ponent del Mons Taber. Devia abastir d’aigua ja a la Barcino dels romans. El que no està clar és on és el naixement. Podria ser la Font de Sant Albert.

358. TORRENT DE VALLHONESTA*. Ramal que baixa de Nord a Sud i va a parar al Torrent de Fondenills vora i al Nord del Centre Municipal de Psiquiatria i sobre mateix el camp de futbol del C. F. Virgen del Camino.


+++++++++++++++++++++++++++++



359. TRES TURONS*, ELS. Entre el Coll de Finestrelles (al peu de la carretera de l’Arrabasada) i el Guinardó, hi ha tres turons cap a llevant (SE). El primer és el TURÓ D’EN FALCÓ (246 m snm), on hi ha el Parc de la Creueta del Coll (amb escultura colgant de Chillida). El segon és el TURÓ D’EN MÓRA (=del Carmel, = Muntanya Pelada) (265 m snm), on hi ha, al Sud-Oest, el Parc Güell. Al coll entre els dos primers turons hi ha el santuari del Coll, de pedra beix, que imita una capella romànica. El tercer turó, més cap a llevant, és el TURÓ DE LA ROVIRA (262 m snm). El nom li ve més que no pas dels Roures que no hi ha, de l’antic propietari, mort el 1406, Simó Sarrovira, de la nissaga dels Montjuic. O dels descendents, consellers en cap de Barcelona al segle XVI. El vessant sobre el Parc del Guinardó és conegut com la Muntanya Pelada. Entre el segon i el tercer turó, al coll, hi ha l’església del Carmel, de maó rosat. Resumint, doncs, la sèrie és: Falcó, Móra, Rovira. El TURÓ DE SARROVIRA, com caldria escriure, des del cim fins l’extrem del SE de la carena, estava encimbellat per un poblat ibèric (laietà) del qual, cap el 1930, se’n veien les sitges (44) i les muralles i portes d’entrada (excavacions dirigides per Josep Colomines i Roca). El 1938, ben bé al cim, hi havia les principals defenses antiaèrees republicanes (canons Vickers de 105 mm) de Barcelona. Després de la guerra civil, s’hi establiren barraquistes (uns 150) formant el “barri del Castell”. La zona del cim té ara unes 10 antenes que acabaran reunides en una de sola. I el Parc dels Tres Turons acabarà més arranjat que no pas ara, amb itineraris turítics explicats i menys construccions il•legals. Almenys, pel que fa al Turó de Sarrovira, ja que el Parc Güell i el de la Creueta del Coll ja estan força bé. Hi ha grans excavacions corresponents a pedreres. Hi havia hagut habitants prehistòrics a l’edat del bronze, que deixaren vasos campaniformes. La zona és molt rica en aigua subterrànea. Els dies festius sol haver-hi orquestres de múscia moderna espontànies assajant a més d’un indret.

360. TURÓ D’ARTIGUES. El nom li deu venir del conseller de Sarrià, en Jaume Artigas Ferrer (1700). És el cim on hi ha la torre de telecomunicacions de Norman Foster. És al capdamunt de la Vall de Pomaret. Gairebé hi conflueixen, pujant, el torrents de l’Almirall, per llevant, i el d’en Pere Gil, per ponent. Alguns en diuen també Turó de Vilana (però això es presta a confusió amb el Turó de Bellesguard, molt més avall, just per sobre els Escolapis).

361. TURÓ DE BELLAVISTA. És al bell mig del parc de l’Oreneta. 206 m snm. L’arbreda no deixa tant bona vista ara com al temps que aquest turó podia estar conreat amb vinyes.

362. TURÓ DE BELLESGUARD. És a la carena que fa de partió entre les valls de Pomaret i de Bellesguard, i a sobre les Escoles Pies. És a uns 263m snm i a 230 m al SE de la CDLA a vol d’ocell (de la punta del Turó de la Font del Bou).

363. TURÓ BLAU*. És a la vora el Turó d’en Segarra, 225 m al NE, a 311 m snm. Alguns mapes el confonen amb el Turó de Roquetes, més a llevant i més baix, però elevat encara sobre la vall del Besós que domina perfectament.

364. TURÓ DE BUENOS AIRES. És al capdamunt del carrer del Mont d’Orsà, a ponent de la plaça de Vallvidrera. El cim és arrodonit i edificat. 371 m snm. Havia estat propietat dels Juanet, de Sarrià.

365. TURÓ DE CANYELLES*. (=Turó Blau 311 m snm). És entre el Turó d’en Segarra i el Turó de Roquetes i a la capçalera de la vall del Torrent de Canyelles.

366. TURÓ DEL CARMEL. 266 m snm. Turó d’en Móra. És entre el d’en Falcó (a ponent) i el de la Rovira (a llevant). Cap el Sud s’estan el Parc Güell

367. TURÓ DE CASTANYER. Cim arrodonit cobert de pineda, entre Bellesguard i el Infern. 309 m snm. Queda una mica a ponent de la drecera coneguda com a Las Raicitas.

368. TURÓ DE COLLSEROLA. 287 m snm Turó aplanat de sauló daurat (granodiorita) a l’extrem de llevant de la CDLA, entre Vallparc i Vallpar.

369. TURÓ D’EN CORTS. Entre 1643 i 1706 hi hagué diversos Corts o Cors (pronunciat Córç) com a consellers de Sarrià. Al 1780 Jacint Corts i Castellví era l’alcalde de Sarrià. El turó és a la carena de Sant Pere Màrtir al SE del Coll de l’Espinagosa. Té una bona vista sobre el barri de dalt de Vallvidrera i la vall de Sant Just i tot el pla de Barcelona. És a 393 m snm i a 244 m a vol d’ocell i al SSE del Coll de l’Espinagosa. El sender de la baga cap al coll pot estar embardissat. El que baixa al coll de la immaculada està molt bé. Alguns Corts (Cors) eren avantpassat dels Anglí i els Anglí dels Margenat

370. TURÓ D’EN CUYÀS*. Al Nord del Turó d’en Segarra. 261 m snm. Fins i tot al Nord de les pistes que discorren per la baga i que van del Coll de la Ventosa al Coll de Canyelles o al barri de Torre Baró. És un cim aplanat i a tot al voltant hi discorre una pista (circular).

371. TURÓ DE L’ESPINAGOSA. 387 m snm. És a uns 150 m al NW del Coll de l’Espinagos, a Vallvidrera de Dalt. Hi ha una antena de fil musical al cim.

372. TURÓ D’EN FALCÓ*. Primera muntanyeta a llevant del Coll de Finestrelles (Ronda de Dalt, al peu de l’Arrabassada). S’hi ubica el Parc de la Creueta del Coll. Cim a 246 m snm.

373. TURÓ D’EN FERRER*. Turonet aplanat a 288 m snm. a 160 m a l’ENE de la casa. És a la carena de Valldaura entre el Forat del Vent i el Coll de la Ventosa.

374. TURÓ DE LA FONT DEL BOU. 288 m snm. És entre la vall de Pomaret i la de Bellesguard. La CDLA traça una mena de península al cim de la qual hi ha la Torre del Moro (o de l’Arquetip).

375. TURÓ DE LA FONT GROGA. És un llom aplanat entre Vista Rica i el Coll de la Mola. Hi ha una fita a 413 m snm. Alguns l’han posat al NE de Vista Rica (al lloc del Turó de Santa Maria). Té més sentit que el Turó de la Font Groga sigui al cim del vessant on hi ha la font i no en un altre vessant.

376. TURÓ ALT D’EN FOTJÀ*. 349 m. A l’ ENE de Casa Juaco, a la carena de Valldaura. La pista que de l’entrada al restaurant va a l’ENE abans d’arribar al petit bar es divideix en un ramal a la dreta que va cap el Forat del Vent i un a l’esquerra cap a Can Catà (per una baixada al principi una mica tècnica). La baixada entre el Turó d’en Fotjà i el Forat del Vent és una mica tècnica però el mateix de pujada ja és molt tècnic (en bici). El cim és a 330 a l’ENE de l’entrada (de la carretera al restaurant).

377. TURÓ D'EN GRAS*. És al cim (276 m snm) de la Serra de la Ventosa (i al Sud) i és entre el Coll de la Ventosa (Can Rius) i Can Ferrer. A uns 325 m a vol d’ocell a l’ENE de Can Ferrer. I a 235 a l’WSW de Can Rius. El cim queda una mica al Sud de la pista que de Can Ferrer baixa directa al Coll de la Ventosa.

378. TURÓ DE LA IMMACULADA. És molt arrodonit (367 m). Queda al SE del Coll de l’Espinagosa i al WSW de Vil•la Paula. Queda al SE i a 208 m a vol d’ocell del Turó d’en Corts. Imitant altres iniciatives de fundar ciutats dedicades a la Immaculada, i en particular la del Pare Reschi, vora Gènova, l’any 1959, es va posar la primera pedra del que havia de ser i no va ser la Ciutat de la Immaculada. Era l’època de l’alcalde Porcioles i el bisbe Jubany. La primera ciutat amb aquest nom havia estat iniciativa del pare franciscà Maximilià Kolbe. La ciutat, fundada el 1917 vora Varsòvia, es va dir Niepokalanow. Va rebre molt durant la segona guerra mundial, pels bombardeigs i les persecucions per fer neteja ètnica. Tot i havent estat els barcelonins qui més havien demanat la promulgació del dogma de la Immaculada Concepció, al final, es preferí mantenir la carena entre Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, relativament verge. Només una capelleta sobre un terreny de 6 metres quadrats cedida pel Duc de Palència, al petit cim secundari que alguns, com ara Jordi Jover, asseguraven que era el Turó d’en Corts (avantpassat dels Anglí, i per tant, dels Margenat). D’altres, com ara els Rucabado, asseguren que el Turó d’en Corts és el principal, que erròniament, o no, s’anomena també Puig Aguilar. El Puig Aguilar, per a molts seria el cim del Tibidabo.

379. TURÓ DE MAGAROLA*. Hi conflueixen els termes de Barcelona, Sant Cugat i Cerdanyola. És al Nord de la Serra dels Agudells, al SSE de la Serra de Sant Medir i al SW del Portell i del Turó de Valldaura.

380. TURÓ DEL MALTALL*.(=Turó de Magarola).

381. TURÓ D’EN MARTÍ. 376 m snm. Al NE de l’estació superior del funicular de Vallvidrera. Turó aplanat i edificat. Hi havia hagut una feixa conreada amb pruneres que hom coenixia com a “Les Pruneres d’en Bover”. Anava en direcció cap el NNW i també cap a l’E, des del peu (un metre per sota) del turó.

382. TURÓ D’EN MÓRA*. (=Turó del Carmel, = Muntanya Pelada). La casa pairal de 1751 encara és visible, sota l’escola Virolai. És més conegut per acollir les estribacions, cap el Sud, el Parc Güell (17 Ha). Concebut com una zona residencial, al final només s’hi varen fer dos cases. Els elements arquitectònics són obra de Gaudí. Es va començar el 1900 i va ser obert al públic el 1922, i declarat patrimoni de la humanitat el 1984. És al districte d’Horta-Guinardó. Més informació a: http://www.avclesseps.cat/itineraris/20100409coll.pdf

383. TURÓ DEL MONT*. Queda a 200 m al NNW dl’Ideal Pavillon. El cim és arrodonit o planer i arriba a la cota 438. És només a 100 m a ponent del Turó d’Artigues (on hi ha la Torre Foster). Al solell i cap a Vallvidrera (WSW) hi havia una franja plantada de pins que hom coneixia com a “Els Pins del Pere Gil”, per sopta la cota 400 (m snm).

384. TURÓ DELS OCELLETS. És on hi ha ara l’Observatori Fabra. Sembla que també en deien Turó de la Font dels Ocellets. La font era a 30 m de l’Observatori, al SE.

385. TURÓ DELS PENITENTS. Un de tants turons dels penitents és el de 377 m al final i a ponent del carrer de Garriguella. On s’uneix amb la pista de Cal Borni. Al Sud té la Vall de Can Gomis o del Maduixer i a llevant la dels Penitents que dóna n om al barri, compost de tres zones: Maduixer, Vallpar i Penitents (a baix). Un altre Turó dels Penitents estaria a ponent del Rabassalet més enllà de Can Cortès, al final del carrer Abat Odó, ja al terme de Sant Cugat actualment. A l’edat mitjana era al llindar entre els dos municipis.

386. TURÓ DEL PUTGET. És al Sud del Turó d’en Falcó. Només arriba a 185 m snm. Queda entre la part superior dels carrer de Balmes i República Argentina i per sobre la Ronda del Mig (General Mitre).

387. TURÓ DE LA PEIRA. Es al vessant esquerra o Nord de la Riera d’Horta. És molt al Nord del Turó de la Rovira i és baixet (138 m). A vol d’ocell és a uns 800 m al SSE de la Plaça Karl Marx.

388. TURÓ D’EN RAMONEDA. Més que un turó és una carena gairebé plana. Té bosc i queda al capdamunt del passeig de la Muntanya i a ponent del Coll de la Creu d’en Candeler. Ve a ser el darrer bastió de la serralada abans d’ensorrar-se a la vall del Llobregat.

389. TURÓ DELS REFLECTORS (=Turó de Can Moragues). Es a la prolongació cap a Esplugues de la CDLA a ponent del Mirador dels Xiprers. És un cim arrodonit de 278 m snm a la carena al SW de Sant Pere Màrtir. Un camí hi du des de la corba del coll on la CDLA deixa d’estar asfaltada. En diuen dels reflectors perquè durant la guerra civil del 1936 hi havia un repetidor d’ones per comunicar-se militarment. Fa poc (2008) s’ha desenterrat la base de l’estació i se n’ha fet propaganda per al televisió.


390. TURÓ DE LES ROQUETES*. És el darrer cim vistent de la solana de Collserola, una mica més a llevant del Turó Blau. El cim és a 304 m snm. Hi ha galeries excavades per a extreure’n ferro. Dóna una magnífica vista sobre la Vall del Besòs i el Turó de Montcada

391. TURÓ DE SANT CEBRIÀ*. És el cim (435 m ) de més al Nord de la Serra dels Agudells. Deixa a ponent la Vall de Sant Medir (Gausac), i a llevant la de Sant Cebrià.

392. TURÓ DE SANT LLÀTZER*. És sobre Can Masdéu (i l’hospital de Sant Llàtzer), a l’WNW de la casa. El cim és a 283 m snm i a uns 100 m a l’ENE del Forat del Vent (on es creuen dues línies elèctriques).

393. TURÓ DE SANTA MARIA*. És el cim (447 m snm) de la Serra dels Agudells més al Sud i a l’Est. A vol d’ocell se situa uns 300 m al Nord de Sant Jeroni (els menjadors). O a 250 al NE de Vista Rica.

394. TURÓ D’EN SEGARRA*. És el cim principal de la part de la carena de la solana de Collserola a la part més llevantina. És a sobre el barri de Canyelles i a l’SSW del Coll de la Ventosa. És força pelat (socarrada general) i té un antena al cim, resguardada per una tàpia, amb grafiti fent apologia de l’assassinat d’un ministre de sanitat socialista. Té molt bona panoràmica sobre la vall de Can Masdéu, sobre les valls del Besòs i de Cerdanyola i de la serralada de Collserola (de perfil). La muntanya té un aspecte piramidal. És a 328 m snm i a 435m a l’ESE del Coll de la Ventosa (a vol d’ocell). Al NW té la vall del Torrent del Cargol. Al NE la vall del Torrent de la Font Muguera. Al Nord, el Turó d’en Cuyàs ( 260 m), i més a la vora, el Turó Blau (322 m), que dóna per llevant al Coll de Canyelles que enllaça amb el Turó de Roquetes més a llevant (304 m). A l’ ESE, el Torrent de Canyelles. Al SE el Turó Valent (255 m). Al S el Torrent Valent. Al SW la Socarrada, el Torrent de Can Santgenís i la Font de Santa Eulàlia. Hi ha més turons d’en Segarra escampats per Catalunya. Un d’ells és a Badalona, per exemple. Podrien ser dedicats a avantpassats de l’escriptor famós.

395. TURÓ DEL TEMPLE. És a Esplugues, al SSW de la Plaça Mireia i al Nord de la Ciutat Diagonal o a l’ ENE de la Creu d’en Candeler. El cim és a 268 m snm. A l’edat mitjana es deia Puig de Marrobí. Turó de la Torre és un sinònim modern. Sembla ser que hi havia hagut un temple romà al seu temps. A diferents mapes la ubicació del Turó del Temple pot canviar molt: des del cim de Sant Pere Màrtir al Turó dels Reflectors o a la Immaculada (vora el Turó d’en Corts).

396. TURÓ DEL TRAC*. A la Vall de Sant Cebrià, al vessant esquerra, entre el Turó de Valldaura i els Llars Mundet. El cim es a 349 m snm i a 125 m al Sud de la corba de la pista que de la vall de la Vall de Sant Cebrià passa a la d’en Pallós i la de Fondenills.

397. TURÓ VALENT*. És un turonet secundari i poc marcat al SE del Turó d’en Segarra.

398. TURÓ DE VALLDAURA* (=Turó alt de Valldaura). És entre el Portell de Valldaura (per on passa la carretera a Cerdanyola) i el Pas del Rei (al SE). Al cim hi ha un repetidor i hi és prohibit pujar-hi en bicicleta, arran de les baralles hagudes entre excursionistes que anaven a peu i ciclistes embalats.

399. TURÓ DE VILANA. Can Vilana era on ara hi ha la Clínica Teknon. El més lògic és pensar que el Turó de Vilana és el de Bellesguard, sobre els Escolapis, més amunt de la Ronda de Dalt. Però per a alguns el Turó de Vilana seria el Turó d’Artigues, on hi ha la Torre Norman Foster. Jo prefereixo reservar el nom de Serra de Can Vilana al tram entre el Turó de Bellesguard (sobre els escolapis) i la CDLA. Ara, també es podria aplicar al tram entre el Turó de la Font del Bou i la capçalera del Torrent de l’Almirall.

400. VALL BLANC. Almenys per a Bernat Metge i el rei Martí l’Humà, era la finca on hi instal•laren el palauet reial. El nom ve del color blanc del sauló, amb afloraments de talc, especialment per sobre (al NW) el cementiri de Sant Gervasi.

401. VALL D’HEBRON*. Apart referir-se eclípcticament a la residència hospitalària, equival a la Vall de Sant Genís dels Agudells.

402. VALL DE SANT CEBRIÀ*. Vall gran més al Nord de la de Sant Genís dels Agudells. Va en direcció NW-SE des del Pas del Rei (entre el Turó de Magarola i el de Valldaura) fins a Can Duran i Can Brassó i La Clota. És una vall força feréstega a la part superior i poc transitada. A la part baixa hi destaquen establiments socials (Les Heures, Fundació Alba).

403. VALLPAR. Font de Vallpar (antigament: Font de Sant Albert). Al capdamunt del barri dels Penitents. Era entre el carrer de Josep Maria Jujol i el carrer del Maduixer, a la zona dels Penitents. S’hi accedia des del final del carrer dels Maduixers per unes escales, o des del carrer de Vallpar just per sobre el de Josep Maria Jujol, per un camí pla i unes escales finals, també de baixada. Era famosa per haver estat de les poques segures durant les epidèmies de tifus (com ara la del 1912), i per haver estat visitada per Mossèn Cinto més d’un cop. L’anunciaven, a primers de segle XX, amb rètols ben grans, a la plaça Catalunya de Barcelona. Hi va haver un moviment veïnal cap els anys 2000-2006 per intentar conservar la font que ara ha deixat de ser d’accés públic. Els anys 1931-36 va ser envasada i venuda en garrafes. Va ser declarada d’utilitat pública pel R.O de 21 de febrer de 1931. La planta embotelladora era al final del carrer dels Maduixers. Hi havia un conjunt de galeries subterrànies que sumaven 400 metres de túnels que tancaven un triangle entre el Torrent de Can Gomis i el de Collserola. Les anàlisis de l’aigua donaven sempre bons resultats. És una aigua bicarbonatada (480 mg /L), lítica (2 mg de ClLi/ L), amb una mica de radioactivitat (46,8 V/h/L). La recomanaven contra les dispèpsies i les pedres als ronyons o bufeta (del fel, de l’orina). Deien que restrenyia una mica.

404. VALLPAR. Barri de Vallpar. A la zona dels Penitents, és la zona a llevant del Maduixer, que dóna a la vall directament dels Penitents i no a la del Maduixer (o de Can Gomis).

405. VALLPARC*. Complex esportiu situat a l’extrem de llevant de la CDLA. És a la segona vall cap amunt pujant per la carretera de l’Arrabassada. La primera seria la de Les Arenes. La segona, la de Vallparc, és subsidiària de la Riera de Besora (o de la Font del Bacallà). http://www.vallparc.com/. 93 212 67 89. Hi ha moltes pistes de tenis, una piscina descoberta i sala de màquines de musculació. S’hi accedeix pel començament (vora la Ronda de Dalt) de la carretera de l’Arrabassada.

406. VALLVIDRERA. Abans de 1890 era un municipi independent però aleshores s’agregà a Sarrià. El 1921 Sarrià s’agregà a Barcelona. El terme pertanyia al segle X a la parròquia de Valldoreix. El 1864 s’inaugurà el pantà de Vallvidrera (presa obra d’Elies Rogent). El 1906 s’inaugurà el funicular. Des d’aleshores el nucli principal ja no era al voltant de Santa Maria i Vil•la Joana sinó a la carena o coll entre els turons d’en Martí i de Buenos Aires. Ara diuen que la CDLA fa de partió entre el barri de Vallvidrera i el de Sarrià. Vallvidrera pot venir de Vall Ibera o de Vallis Vitraria o de Vall Vidriera (entenent com a vitraria o vidriera, o bé Clematis vitalba, o bé Parietaria officinalis, o bé Equisetum maximum).

407. VELODROM D’HORTA*. Construït per al campionat de ciclisme de pista del 1984 va ser remodelat per a les olimpíades de 1992. És al marge dret del Torrent de Fondenills i al marge esquerra del Torrent d’en Pallós. Pel voltant, a llevant, hi ha un circuit preparat per a fer proves amb bicis BMX. Al interior hi ha un gimnàs municipal.

408. VIL•LA PAULA. Torre modernista ubicada a la costa d’Alòs. Edificada el 1912 per Jeroni Granell (arquitecte). Adreça postal: Carretera de Sarrià a Vallvidrera, nº 159. Destaca per les parets blanques i la torratxa amb taulada verda i vermella.

409. VIL•LA TERESA. Torre restaurada a la vall de Can Canut, poc per sobre la CDLA. L’accés antic era pel fondal però el modern (amb una bústia US Mail) és més al SE. Diuen que és possible reunir-se amb la cantant Maria del Mar Bonet en algunes ocasions en aquesta casa.

410. VISTA-RICA*. Grup d’edificis al coll sobre Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i que alguns interpreten que és el Coll s’Erola, per on passava el camí romà d’Horta a Sant Cugat. A la banda de Barcelona hi ha les cases més noves (residència d’ancians) o restaurades, i a la banda de Sant Cugat les més antigues (de Parcs io Jardins). Hi ha un aparcament a la baga, planer, que gairebé sempre és força ple. De fet, el nom tant li pot venir de la magnífica vista que es pot contemplar cap a Barcelona i el mar com de les vistes interiors de les cases, algunes amb accés de pagament.


***
.
REFERÈNCIES I BIBLIOGRAFÍA

-— Miquel Tormos i Ramis. Camins d’aigua. Passejades per 100 fonts de Collserola. Ed. Desnivel. 2007. Madrid. 144 p. ISBN 978 – 84 – 9829 – 069 -1.
-— X. Coll. Fuentes de las Montañas de Barcelona. Descripción sumaria de 235 fuentes, con mapa anecdótico dibujado por A. Bescós. Ed. Alpina, 1950/1956. Granollers.
-— Antoni Mañé i Sabat. Catàleg monumental del terme de Sarrià (de la prehistòria a l’antiguitat tardana). Ajuntament de Barcelona (Sarriá-Sant Gervasi). 2008.

-— Ferran de Segarra i de Siscar. Sant Vicens de Sarrià, Dades i clarícies ts a la història d’aquesta vila i parròquia. Barcelona. Imprempta de Francesc X. Altés i Alabart, 1921.

— Llorenç Sallent i Gotés, pbre. (rector de la parròquia de Vallvidrera). Història documentada del poble de Santa Maria de Vallvidrera. Primera part: orígens històrics. Segona part: orígens genealògics. Barcelona 1916, Imprempta Francec X. Altés i Alabart, c/ Àngels nº 21.

-— Josep Maria Vilarrúbia i Estrany & Jordi Jové i Permanyer. Els carrers de Sant Vicenç de Sarrià. Caixa de Barcelona & Ajuntament de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi). 1986.

-— Jesús Portavella i Isidoro. Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi. Ajuntament de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi) 2002.

-— Jesús Portavella i Isidoro. Els carrers de Barcelona: Vallvidrera (Vallvidrera, Les Planes). Ajuntament de Barcelona (Sarriá-Sant Gervasi). 2006.

-— Joan Santamaría i Casanovas. C. nº 3719. Localització del “manatial de Vall-Par” i el traçat de la llera del Torrent de Can Gomis – Barranc dels Penitents. Informe per a l’Assoaciació de veíns i amics de la Font de Vall Par. Desembre 2001. Barcelona.

-— Jordi Jover i Permanyer & Ramon Tort i Estrada & Ignasi Aragó Mitjans & Carmen Sobrevila i Masvidal. Històries il•lustrades de Sarrià. Vol I-II. Columna edicions. 1997-1998. Barcelona.

-— Federic Udina Martorell. L’aigua a Barcelona. AGBAR 1987.

-— José Manuel Martín Pascual. Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions 1888-1929. UAB (tesis doctoral) 2007.

-— Esteve Faure Casanovas. L’ahir i l’avui del Papiol.1999, Ajuntament del Papiol & Efados.

-—Collserola pas a pas. Xavier Moret.

-—Alías López, Gemma. Guia de geologia de Collserola. Patronat del Parc de Collserola, 2009.

-—Enciplopèdia Catalana.

-— Guia Urbana de Barcelona. N. Pamias, 2001.

-— Editorial Alpina. Mapa: Alrededores de Barcelona. 1963.

-— Editorial Alpina. Mapa: Gran Barcelona, 1990.

-— Editorial Alpina. Mapa: Serra de Collserola. 1994.

-— Editorial Alpina. Mapa: Serra de Collserola. 2002.

-—Institut Cartogràfic de Catalunya: base topogràfica 1:5000.

-— Parroquia de Santa Creu d’Olorde/ F. Vall: mapa. 1956.

-—Barcelona. Guia de la ciutat. Ajuntament de Barcelona. 2006.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carretera_de_les_Aig%C3%BCes

http://ciclistes.galeon.com/

http://collserola-anecdotas.galeon.com/

http://flora-collserola.galeon.com/

http://floranova-collserola.galeon.com/

http://quercus-collserola.galeon.com

http://quercus-raffaeliana.galeon.com

http://vall-margenat.galeon.com

http://www.bcn.es/arxiu/sarria/castellano/historia.html

http://www.blasoneshispanos.com

http://www.cavallfort.net/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1076/22-excursio.html

http://www.corredors.cat/index.php?PHPSESSID=tj5jf0g0a29ufo4hqm5qhlvnr7&board=16.0

http://www.diba.es/parcsN/newsletter/detall.asp?Id=183

http://www.gmap-pedometer.com/?r=1167225

http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0600090

http://www.pangea.org/alnus/

http://www.parccollserola.net/catalan/el_parc/ordenances/OrdenancesCollserola.pdf

http://www.rutadelmodernisme.com/default.aspx?idioma=ca&contenido=body_rutamodernisme_06.htm

http://www.trenscat.com/metrovalles/funivallvidrera_ct.html

http://www.youtube.com/watch?v=HdRvQtY2fTY



http://ca.wikipedia.org/wiki/Carretera_de_les_Aig%C3%BCes
http://ciclistes.galeon.com/
http://collserola-anecdotas.galeon.com/
http://flora-collserola.galeon.com/
http://floranova-collserola.galeon.com/
http://flora-vall-margenat.galeon.com
http://quercus-collserola.galeon.com
http://www.arbolesornamentales.com/generos.htm
http://www.bcn.es/arxiu/sarria/castellano/historia.html
http://www.blasoneshispanos.com
http://www.cavallfort.net/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1076/22-excursio.html
http://www.corredors.cat/index.php?PHPSESSID=tj5jf0g0a29ufo4hqm5qhlvnr7&board=16.0
http://www.diba.es/parcsN/newsletter/detall.asp?Id=183
http://www.gmap-pedometer.com/?r=1167225
http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0600092
http://www.pangea.org/alnus/
http://www.parccollserola.net/catalan/el_parc/ordenances/OrdenancesCollserola.pdf
http://www.rutadelmodernisme.com/default.aspx?idioma=ca&contenido=body_rutamodernisme_06.htm
http://www.trenscat.com/metrovalles/funivallvidrera_ct.html
http://www.youtube.com/watch?v=HdRvQtY2fTY
ESCRIVIU-ME
M'interessa la vostra opinió